glorieta

Hacer un traje

2012-01-26T07:10:00.005+01:00

Cuando hay un grupo de personas que están criticando a otra/s, yo siempre me digo: le/s están haciendo un traje; cuando no esté yo presente, me lo harán a mí...
Hacer un traje es una expresión, una frase hecha, que en castellano se usa mucho; por lo menos en la tierra que me vio nacer.
Esta podría ser su definición. Hacer un traje: "Esta expresión no quiere, para nada, decir lo que dice. Curioso. Realmente lo que dejamos traslucir tras ella es que estamos criticando a alguien, que le estamos poniendo "bonico"...
Ayer por la tarde, cuando se publicaba la sentencia del caso de Camps y su colega Costa, no dejaba de pensar en esta frase hecha. Yo no les puedo hacer un traje, primero porque no tengo "alma de sastra"; segundo, no les conozco en persona (ni ganas), pero para mí, siempre han sido culpables; y tercero porque ya tienen muchos, jo jo jo.
En fin, más convencida que nunca y totalmente de acuerdo con el nombre de una página del Facebook: "La corrupción es como la paella, en ningún sitio la hacen como en Valencia".
Aún con el traje de dormir, pero me pongo el traje de faena y... ¡Al lío!
¡Vaya trajín me traje esta mañana con los trajes!

SOPA

2012-01-25T07:09:00.004+01:00

Quan la Lola ens explicava la diferència entre àtom i molècula a la classe de química, per a fer-ho més "fàcil" ens posava símils. Jo em vaig quedar amb el de la sopa...
Àtom, la part més petita d'un cos simple. Molècula, la part més petita d'un cos compost. Exemple: El brou es fa amb verdura, carn, aigua, sal... Al bullir tot junt es fa un producte nou, format de tots els àtoms dels productes que has posat a l'olla, i, la part més petita d'aquest nou producte, seria la molècula. Oi que és fàcil? Després l'afegeixes uns fideus o la pasta que vulguis i ja tens la sopa!
Us acabo d'explicar com es fa la sopa.
Ara, a aquest vídeo, expliquen més sobre la SOPA:

Revela tu rollo

2012-01-24T07:22:00.003+01:00

Me ha venido a la memoria este chiste leyendo hoy un "rollo"... ¿Os acordáis?:

"Un hombre entra en un establecimiento quejándose:

- Mi mujer me engaña, mi hijo no me quiere, el perro me muerde, la niñera me riñe....

- ¡Y a mi que me cuenta! Esto es una tienda de fotos.

-Es que como en la entrada hay un cartel muy grande que dice "Entre y revele su rollo"...

Y el rollo que he leído es éste ¿Encontráis similitud?

"A un hombre de unos 73 años le está entrevistando un periodista de
“Callejeros” en un jardín.
El hombre entrevistado se expresa del siguiente modo:
Soy hijo de exiliados.
Hasta los 27 años y poco antes de la transición no pude volver a España
por culpa de Franco.
A mi padre, pobrecito, no sabíamos ni dónde enterrarlo.
Mi madre estuvo muchos años en silla de ruedas.
Ahora tengo 73 años.
Hace meses me quitaron el 30 % de un pulmón.
Mi mujer es inmigrante.
Tengo tres hijos con ella.
De los tres sólo trabaja una, la del medio,… pero no cobra nada.
Todos, incluidos los nietos, viven de mi asignación.
La mayor se acaba de divorciar.
Mi yerno se daba a las drogas y al alcohol y la ha dejado con dos niños.
El pequeño de mis hijos aún no se ha ido de casa y además se ha casado con
una divorciada y la ha traído a vivir con nosotros. Esa señora antes
trabajaba, tenía muy buen puesto, pero desde que vino a mi casa ya no hace
nada.
Ahora tienen dos niñas que también viven bajo nuestro techo.
Y para colmo este año, con lo de la crisis, casi no nos hemos podido ir de
vacaciones y si me apuras… ni he podido celebrar que España ha ganado el
Mundial.
Para colmo, el marido de la mediana anda en líos con la justicia. Al
enterarme me desmayé y casi pierdo un ojo al darme con una puerta…
El periodista pone cara de asombro y comenta
Majestad, no creo que su situación sea tan mala."

Entra, y revela tu rollo...

Sueño conseguido ¡Ala maño!

2012-01-15T08:41:00.008+01:00

Paco entre dunas

Paco y su "Kawa"

Sergio, Raquel y Paco, el equipo aragonés del Dakar 2012

Poder hacer un año "El Dakar", este era el sueño del turolense Paco Martínez desde niño, y.... ¡Lo ha conseguido!
Paco es de Las Parras de Castellote, pueblo cercano al mío, Mas de las Matas, y que actualmente vive en él con su chica, Raquel Edo. Masino también Sergio Mateo, el mecánico del equipo.
Con mucho esfuerzo personal, pocas ayudas económicas en general (particulares), y nulas por parte del Gobierno Aragonés, este equipo se plantó en Argentina; cada uno tenía su papel: Paco correr el Dakar, Sergio, mecánico y asistente, Raquel "la periodista", enlace entre ellos y nosotros, su afición, que nos ha tenido enganchados a la mínima notícia.
Hoy, última etapa, llegan a Lima, y Paco llegará también. Felicidades, chicos.

(Fotos del Grupo abierto de facebook Un aragonés en el Dakar 2012)

Paco es el 174 de la Kawasaki verde, el de las botellicas de agua atadas detrás.

Sigles i sigles pels segles dels segles

2012-01-14T08:31:00.005+01:00

Amb la invasió de sigles que hi ha ara, ja s'ha escrit i molt, fins i tot jo; em sona haver fet algun post al respecte; però avui, tot "fullejant" els diaris, m'he trobat amb alguna de curiosa, si més no...
Recordo una penya del meu poble que als seus inicis es deia "ASMA", penya formada per solters/res amb certa edat, si a això l'afegim dir-se asma, els acudits eren fàcils, oi? Actualment està formada per casats/des també i, es diu "PASMA", amb la "P" de penya, queda així, que també té la seva guasa..
Però torno a les notícies amb sigles, la primera em semblava que la mateixa Mafalda havia fet la LLei: Llei contra la SOPA, je je je; però no, es veu que és com la LLei Sinde espanyola.
La segona ja no sabia si la noia es peta de riure, o s'havia fumat un peta... tampoc era això, un nu contra el maltratament animal, PETA...
I aquesta que tot i saber per boca d'afectats directament que passaria, sempre sap greu; un nou ERE a una empresa de la ciutat, i van...

Doncs això, continuem amb sigles i sigles pels segles dels segles.

Una història com tantes

2012-01-07T07:41:00.001+01:00

Aquesta és la història d'una parella jove, recent casats, que van anar a viure com a propietaris a un pis de barri de ciutat, el seu pis.
Eren encantadors, especialment ella; ell una mica "xuleta", però bé. Anaven passant els anys, van tenir un fill, després una filla i, ell diguem-ne que era ambiciós en els negocis, arriscava i arriscava... l'anava sortint bé, molt bé! Ella continuava sent la noia discreta i senzilla de sempre.
Passat un temps se'n van anar del barri a una casa més de centre de ciutat, feta al caprici dels amos (va ser la primera casa particular que vaig veure que tenia ascensor, després he vist d'altres), i el pis el van llogar.
Eren triomfadors, l'empresa i altres temes pujaven com l'escuma; ell amb bona "perxa", se li podia veure amb el cabell engominat, ulleres de sol i roba cara passejant per la ciutat, temps de vaques grosses. Ella era la noia de sempre.
Però... les vaques se'n van anar aprimant; van començar llogant el pis, i... van començar les pesadilles pels veïns i per a ells.
Amb el temps, van perdre l'empresa, la casa i actualment ell ha marxat del país, està ella sola amb els fills encara joves. Suposo que no serà fàcil per a una persona que estava al número u, baixar al dos, tres, quatre... Els problemes amb el pis llogat continuen.
Una història que conec sense profunditzar molt, però si m'afecta indirectament. Una història més. Una història com tantes. Una pena...
"Esta es la historia de un sábado,
de no importa que mes,
y de un hombre sentado al piano,
de no importa que viejo café..."

Con perras chufletes

2011-12-26T19:12:00.005+01:00

¿Os acordáis de este chiste?

"Inspección de Sanidad

Esto era un inspector de sanidad que va a una granja de cerdos, y le pregunta al dueño:

- ¿Qué le da usted de comer a sus cerdos?

Y el dueño contesta:

- Las sobras de la comida.

- Pues le pongo una multa de 3.000 euros por tener mal alimentados a sus cerdos.

Al cabo de dos meses el inspector vuelve a venir, y le pregunta al dueño:

- ¿Qué le da usted de comer a sus cerdos?

Y el dueño contesta:

- De primero un plato de paella, de segundo un entrecot a la pimienta, y de postre un flan.

- Pues le pongo una multa de 5.000 euros porque no es justo que haya niños que se estén muriendo de hambre y que sus cerdos estén mejor alimentados.

El dueño se quedó mosqueado. Al cabo de tres meses el inspector vuelve a venir, y le pregunta al dueño:

- ¿Qué le da usted de comer a sus cerdos?

Y el dueño responde:

- Nada, les doy tres euros y que se compren lo que quieran."

Pues algo así me ha pasado a mí. Como soy rara de narices, mi regalo de estas fiestas ha sido la targeta de cierta marca de ropa, con un saldo más que aceptable (para mí).

Vaya, que he de ir allí y comprarme lo que quiera, como los cerdos del chiste... O como la imagen que ilustra el post, del paquete, sólo el lazo.

¿Con cuál os quedáis?

2011-12-21T08:42:00.000+01:00

He buscado a "tito Google" una imagen de "tableta", me han salido un montón de éstas...

Para poder ver la siguiente, he tenido que teclear "chocolate"...

Y para ésta última, he tenido que recurrir a "tío bueno"...

A ver ¿Con cuál os quedáis?

Por cierto, al probar en plural, han aparecido en la pantalla estas tabletas... Voy a por un paracetamol, los pies fríos y la cabeza caliente.

L'any en imatges

2011-12-20T09:19:00.015+01:00

Des del meu balcó...

Gener

Febrer

Març

Abril

Maig

Juny

Juliol

Agost

Setembre

Octubre

Novembre

Desembre

Bon Nadal i Feliç Any Nou!!!

Discret pont

2011-12-12T06:43:00.001+01:00

De nou dies, només he treballat un; és a dir, del tres a l'onze de desembre, vaig anar al cole dilluns cinc. La resta, una mica de tot.
Començava divendres dos tot sortint de la feina amb un viatge de cap de setmana al poble, hi havia quelcom per a celebrar, i estava convidada. La tornada diumenge a la tarda.
Dilluns lectiu una mica atípic, part d'alumnes i personal docent, estava malalt...
Dimarts i dimecres, moments per a acompanyar a una amiga que va perdre el seu germà en accident, un cop molt dur per a ella i la seva família.
Dijous... no recordo què vaig fer, igual simplement estar a casa amb el meu nano sense fer gaire cosa de l'altre món.
Divendres perruqueria, i una bona tallada de cabells per cert. No estava a l'agenda, però en vistes que la perruquera ha de tenir un nen per a quests dies de Nadal, i ja no treballarà fins passar un mes del naixement, era una emergència. A la nit vaig anar a veure el documental Regent Street 165 dels Capgrossos de Mataró al Foment, no gaire gent per això, deurien anar tots el dia del Monumental... Sí que em vaig trobar amb cares conegudes, de les que t'alegres quan et veus, vaja. Per cert, encara esteu a temps de veure'l, avui fan un altre passi a les 22:30.
Dissabte només vaig sortir al matí a comprar, perquè com diu aquell: "menjar, s'ha de menjar", la resta del dia l'ingredient principal, molta lectura; El conte número 13, ja el vaig acabar ahir :-)
Diumenge 11, començava el dia ple d'emocions i sentiments a flor de pell, la meva germana hagués fet anys, amb el pas de les hores el record era menys amarg. A la tarda tenia cita amb el teatre amateur, un acte organitzat per EPMA; em va encantar l'obra i la interpretació de El club de la corbata, una pena que s'assabentés tan poca gent i no poguessin gaudir de la representació teatral... Gràcies a qui em va donar l'oportunitat.
Acabava el meu discret (però bo) pont veient una pel·lícula tapats amb la mateixa manteta, amb el meu fill; amb la meva filla ni ens hem vist. Tranquil·la nina, a partir d'avui, tindràs molllttt de temps.

Amb corona o sense?

2011-12-08T07:15:00.001+01:00

Mentre tinc aparcada la lectura d'un llibre que m'està costant una mica llegir, tinc entre mans un altre, un conte; El conte número tretze, si més no, té intriga.
Una que és molt pragmàtica i realista, s'ha de sentir molt a gust o que l'enganxi el tema d'un llibre de fantasia, i hem tocat de tot... Ma filla sempre em diu: mama, sort que no t'agrada la fantasia... clar, m'he empassat: El señor de los anillos", Harry Potter, Crepúsculo...
No em deixa de meravellar l'habilitat, l'aptitud, l'art, el que sigui, que tenen certes persones per a inventar personatges i/o històries; algunes inventen històries i més històries sobre els mateixos personatges.
Jo quan vull dir una cosa de seguida acabo, tinc el cap ple d'idees, però en quatre ratlles ho resumeixo tot; n'hi ha que es recreen en detalls, descripcions, adjectius... jo no, pim, pam!
En fi, realista, pragmàtica, i una especialista resumint, arriba un dia que dius: ja ho tinc tot fet, ja ho tinc tot dit. Però no, sempre arriba el factor sorpresa, ja sigui bona o dolenta, que et dóna peu per a continuar.
Ara podria escriure sobre una amiga que està pensativa perquè diu que es troba un bultet al pit, avui no ho faré, esperaré a que es tranquilitzi, i amb el cap fred les dues, millor.

I a tu, t'agraden les històries de princeses?

Avui, llenties

2011-11-29T06:51:00.000+01:00

Amb la tardor arriben els àpats de cullera, a casa triomfen! Avui, llenties.
Al benjamí de la casa l'encanten, de ser en temps bíblics, no sé si hagués canviat la primogenitura... Ara, no sé si tenia validesa si era "primogènita", això de la Igualtat aleshores igual ni sabien què era.
El que si que l'agradaria d'aquella època és allò de comprar sense diners...

La veu

2011-11-28T15:12:00.000+01:00

No és la primera vegada que dic que m'arriba molt el missatge pel to de la veu de la gent. Persones que dius a primer cop d'ull: uummm, després, quan obren la boca, dius: millor tancada...
Per a entrar en tema; hi ha pocs programes de TV que m'entretenen, després de donar voltes i voltes, he arribat a la conclusió que els únics que em mantenen desperta i amb la ment activa són els concursos. Suposo que és perquè em permeten interactuar, contesto o tracto d'esbrinar la resposta, i ric, per què no? També, potser, és que no sé estar asseguda davant el televisor sense res a les mans, he de tenir un llibre, o encreuats, o... perquè ganxet i mitja i coses d'aquestes, com que no.
Bé, la setmana passada a un concurs de tarda estava convidada la Mayra Gómez Kemp, sí, era ella, però al començar a parlar, vaig pensar que era una doble, la veu no tenia res a veure amb la que jo recordava; anava passant l'estona, jo la mirava, l'escoltava... al final vaig preguntar a "tito Google" i em va donar la resposta: una càncer de llengua l'havia deixat sense parlar i amb el temps i logopedes, ara, podia fer-ho. Es nota que no estic al dia en premsa rosa, oi?
I per què avui m'he llevat pensant en veus? Ah, sí! Perquè ens hem fet amics del FB amb en Constantino Romero "La Veu" :-)

Un gran charco

2011-11-22T07:52:00.003+01:00

"...Hay que nadar
hay que nadar,
fuera zapatos
al agua patos
hay que nadar.
Después de tanto diluviar,
hasta Segovia llega el mar
y en las ventanas
cantan las ranas y el calamar..."

Los ciclos se repiten, después de tiempos de sequía, llegan inundaciones.
El fragmento de parodia del programa La Parodia Nacional, es de Enero de 1998; no está en youtube como otras parodias, sólo la tengo en cinta de vídeo... pero hoy buscando (una vez más en la red), he encontrado este bloc... Por cierto, entre sus favoritas, dos letras mías, aparte de ésta, la del Gafe de Aznar. Gracias.
En estos momentos me gustaría poderla tener a mano. He de cambiar de formato todas las canciones ¡Ya!

Torna a casa i no és Nadal

2011-11-14T08:02:00.004+01:00

El que va ser fer les pràctiques de final de carrera, més una mica d'esbarjo vacacional, s'ha convertit en quatre mesos de viure a Euskadi treballant; i no precissament signant papers a una oficina, no... de granger, munyint vaques; però és clar, com ell diu, les vaques es posen malaltes, pareixen....
Em va dir: mare, torno a casa el 15 de novembre, i demà és 15. Tornarà a casa, al seu esport, a la seva militància política; feina, de moment, no sé pas...
Un experiència que no oblidarà mai i que, segur, le servirà pel futur. Quatre mesos de fer el que a ell l'agrada, però segur que durs, molt durs. Últimament aquesta era la seva casa, tot i ser per opció seva...
Benvingut a casa, fill!

13, Rue del Percebe

2011-11-11T08:53:00.003+01:00

Veient aquesta fotografia d'en Xavier Borda, he recordat els meus "TBOs" de quan era una nena, m'encantaba llegir; però còmics, com es diu ara, més que no pas historietes de fades... I és que els nens i nenes de la meva època llegíem molt, no teníem pas videojocs, ordinador, mòbil (tele a casa, més endavant); només la lectura i el carrer per a trepitjar amb la colla.
Moltes vegades veient blocs de pisos com aquest, he pensat en que darrera de cada finestra, de cada persiana, de cada cortina, hi ha una història, una vida... o més.
Al meu bloc hi ha una mica de tot, com al 13, Rue del Percebe: botiga als baixos, llogaters, morosos, nens i nenes entremaliats, veterinari... lladres no, però incívics que no s'acaben de fer amb els costums d'aquí, sí! El que no tenim pas són golfes ni portera, de la resta, de tot!
Xavier, mira el que dóna de sí una imatge, m'has fet tornar enrera molts anys i analitzar la idiosincràsia del meu veïnat :-)

Voto, luego existo

2011-11-08T06:50:00.000+01:00

Los de mi generación, hemos tenido el privilegio de poder ejercer el derecho al voto. Digo privilegio porque unos años antes no se podía, con la dictadura franquista.
Esos años, finales de los 70 y principios de los 80, yo me movía entre jóvenes conformados con el sistema, y entre otros no tanto; solía ir a recitales de "canción protesta aragonesa" y ya tenía conciencia de mis gustos, de lo que me llegaba y lo que no, de mi ideología: era una chica de izquierdas, pero moderada, no radical.
Que yo recuerde, nunca nada me ha impedido votar, y siempre mi voto ha ido a las listas socialistas, tanto cuando vivía en Aragón, como ahora en Cataluña. A casa, mi padre era admirador de Adolfo Suárez, y votante de su partido, supongo que se había quedado en el acomodo y la bonanza después de luchar en la Guerra Civil en el bando de los Nacionales, también un poco por casualidad, como muchos de los españoles que lucharon en la guerra. Mi madre votaba socialismo.
Mi ídolo, la persona que me motivava y me encendía la chispa tiene un nombre: Felipe González; le veía un político joven, con ideales, formado, trabajador, luchador, inconformista... Y no me defraudó. En Cataluña también lo tuve: Pascual Maragall.
Ahora las cosas van cambiando, me quedo con los principios y el proyecto socialista, y seguiré votando socialismo; si llega el día que me quedo desencantada del todo, no creo que cambie de chaqueta, simplemente votaré en blanco, pero votaré.
Mientras, aquí estamos, en campaña, una más de unas cuantas que llevo en los últimos años...

La vida es una parodia

2011-10-29T22:25:00.007+02:00

De vez en cuando recuerdo mi etapa de letrista de La Parodia Nacional, y me da por mirar en youtube parodias, por ejemplo una tarde en casa sola como hoy; me lo paso genial, alguna "alma caritativa" ha colgado parodias de Glorieta. No están todas, quizá algún día...
Alguna cara conocida veréis entre medio, pero hay que tener en cuenta que han pasado muchos años.
(En el popourri de Rita Dinamita, sólo es una, se puede adivinar)

¿Pepe o Pepa?

2011-10-28T21:51:00.003+02:00

Cuando una pareja espera con ilusión la llegada de un bebe, siempre surgen preguntas -entre otras cosas- ¿Estarán sanit@s? ¿Tendrán de "todo"? Etc. También llega decidir un nombre, hay quién sin darle vueltas al asunto le pone el de la madre o el padre, también hay quien recurre al calendario... En mi caso fue, la fémina por el nombre de una chica de un libro, el masculino por un otorrino, así de simple...
Con pocas horas de diferencia he leído dos noticias relacionadas con el nombre elegido por padres que me resultan "curiosos". La primera es ésta... da que pensar.
La segunda, ésta, que no deja tampoco indiferente.
El nombre que unos padres (o madre, a veces esta decisión se ha de tomar sola) es para toda la vida, pero si en caso extremo, yo tuviera que haber elegido entre Adolf Hitler o Paracetamol, sin lugar a dudas habria acabado mi hijo con nombre de medicamento.
Antes el nombre de un remedio para el dolor, que el de un tirano que lo impartió sin piedad.

¿Escepticismo?

2011-10-19T21:58:00.004+02:00

Pues eso, con la que está cayendo, una ha recordado este viejo chiste...

"Van dos ateos por el desierto y uno de ellos tropieza y cae al suelo. El otro le pregunta :
-¿Con qué has tropezado?
Los dos se vuelven y ven un libro en el suelo, leen el titulo que decía: Biblia.
Despues de mucho caminar llegaron a un oasis y mientra uno dormía un rato, el otro se puso a leer el libro.
Cuando el primero se despertó le pregunto a su compañero :
-¿Oye, y de qué va el libro?
El otro le respondió:
Pues nada, trata de un chaval que se llamaba Jesús, que se fue a trabajar al extranjero, y un día recibió un telegrama que le decia que su amigo Lázaro estaba bastante mal. Jesús cogió el primer vuelo de regreso a casa, pero todos conocemos los retrasos de Iberia, así que cuando Jesús llegó, Lázaro ya estaba muerto.
Pero Jesús, con el dinero que había ganado, alquiló un quirófano en la seguridad social, y con un par de operaciones, unas terapias de rehabilitación y un par de meses en un buen balneario... el tal Lázaro se puso como nuevo.
El dormilón le miró con cara de incrédulo y le dijo:
- Sí, hombre, eso no te lo crees ni tú...!!!
Y su amigo le dice:
-¡¡¡Pues anda, que si te lo cuento como viene en el libro...!!!???"

¿Escepticismo? No, lo siguiente

TTTZZZZZSSSSSS...

2011-10-14T06:03:00.000+02:00

Aquesta nit el culpable de que m'hagi desvetllat, és algun familiar del de la imatge; sí, un mosquit "trompetero" m'estava fent demostracions del seu brunzit a l'orella.
M'he llevat amb la intenció de ser poc indulgent, però s'ha amagat, he intentat tornar a dormir tapada fins les orelles, i no podia, pendent de si tornava amb l'esperó esmolat. Al cap d'una estona ja era per allà, he tornat a encendre el llum, i sí, estava a la paret del capçal del llit amb les ales esteses, l'avió havia planejat; aquest, no tornarà a desvetllar-me...
Total, que a veure qui és el guapo o la guapa que pot reconciliar la son, jo no! El primer de tot beure la llet, sigui l'hora que sigui, je je je; després un repàs per sobre de la premsa digital on a més a més de les notícies de la crisi, retallades, polítics i polítiques que també estan preparant el seu esperó per a la campanya de les eleccions, i la gran notícia de que la BB torna a funcionar... He trobat de curioses, si més no, que han despertat el meu interès. La primera la d'aquests "angelicos", llegint l'article, sobren les paraules.
La segona sembla una notícia de merda (amb perdó), però té amo...
En fi, el mosquit i la mare que el va parir, casos i coses, coses i casos.
No ens queixem, que per a cava encara tenim, i no com altres :-)

El dia en imatges

2011-10-12T07:37:00.001+02:00

Ja tinc un Mac!

Fantasma!

Ofrena de flors a la Pilarica, i donant menjar als coloms...

Recull de fotos per celebrar el dia del Pilar.
Indirecta, directa, o fotent mà a l'àlbum familiar de fa uns anys, aquí teniu la meva aportació en imatges a la festa.
Sense oblidar les arrels, però sense nostàlgies. Feliç dia de la Pilarica!

Ahir, BB = KK

2011-10-11T08:36:00.007+02:00

Ahir, els usuaris de la BlackBerry, estaven sense servei; pel que diuen... mig món! Mentre lamentaven l'adversitat (suposo que per PC), els clients de la competència es fotien...
Ai senyor, no podem viure sense estar conectats a Internet les 24 hores?
No comment ;-)

Em conformo amb ben poc...

2011-10-10T07:20:00.004+02:00

Un cap de setmana que algunes persones qualificarien d'avorrit i insuls, però que jo, he estat la mar de bé!
Dissabte al mati, compres, com no! A la tarda, però, trobada amb una amiga que portava unes setmanes fora de Mataró, i, ens havíem de posar al dia. Anar pel Centre de la ciutat és tot un plaer, et pots trobar amb gent que ni ho pensaves, per exemple "l'avi Miquel" del programa de Mataró Ràdio, Bonaire Street! Caram amb l'avi...
A la nit, arribava el pare de la família carregat d'emocions, vivències i fotos d'uns dies passats a La Rioja, gaudint de l'espectacle de la "berrea" dels cérvols per primer cop. Hi ha coses que no tenen preu...
Diumenge al matí, cap El Prat; un sard agafava un vol a Cagliari per a passar uns dies amb la seva gent. De tornada a casa, conversa interessant de pares i filla.
Havent dinat, sense fer migdiada ni res, altre cop al cotxe, (allà em vaig recrear, jo jo jo) aquesta vegada cap a la Catalunya Interior, a L'Alta Anoia, a visitar el meu estimat nebot que em va rebre amb un somriure d'orella a orella, i, una grapada a les ulleres... Amb el temps, i les visites fetes, ja saps fins i tot les hores que inverteixes, no falla, de no haver-hi contratemps, és clar: hora i mitja d'anada, una hora amb ell, i una altra hora i mitja de tornada, total quatre.
Just per a fer una truita de verduretes per a sopar, va sortir boníssima. Avui, dilluns de nou, amb un dimecres festiu pel mig, que més vull?
Ja veieu com em conformo amb ben poc, ni he sortit de festa, ni he vist futbol... :-)

Entre twitter y facebook

2011-10-08T07:00:00.000+02:00

Mi entrada en Internet fue tardía, cuando llegó a casa el primer ordenador, yo lo único que hacía era quitarle el polvo... poco a poco lo fui usando como máquina de escribir, más tarde, en una época que el reciclaje fue mi prioridad, me di cuenta que si no me ponía al día con las nuevas tecnologías, lo tenía crudo ¡Bendita la hora! Corría el año 2002.
Con las nuevas tecnologías, me llegaba nuevo vocabulario: messenger, e-mail, password... y así estuve un tiempo, con correos electrónicos y poco más. En Noviembre del 2006, creé el blog Glorieta, discreto y sencillo (sigue igual), un blog personal donde explico cosas mías y de mi entorno; en castellano y catalán, la primera, mi lengua materna, y la segunda, la que aprendí al venir a vivir a Cataluña.
Pero las redes sociales cada día crecían más y a una que le gusta subirse al carro... De cómo me abrí una cuenta de facebook y cuando, ni me acuerdo; bueno, eso era ya para mí... Enseguida le cogí el tranquillo y el uso que yo le quería dar (se podría hacer un estudio sobre esto, de hecho tengo unos cuantos perfiles curiosos clichados). Por ahí sigo, todo y que he de reconocer que cada vez entro con menos "alegría".
Un día un amigo me dijo: Glorieta, ya tardas en estar en twitter... ¡Qué me dices! ¡Allà que voy! De esto hace año y medio aproximadamente. Aquí sí que el vocabulario me desbordaba: TL, TT, follows, unfollows, avatar, hastag, piuladas y ballenas que te decían que twitter estava "out" ¡Cómo me gustaría saber inglés!. Hoy por hoy, es la red social (de las que uso) que más me gusta, puedo seguir (follow) a quien de verdad me dice algo con sus piuladas, y a mí me sigue quien quiere también, no suelen coincidir estas dos cifras. Cuando quieres, dejas de seguir (unfollow). Aquí he conocido a personas muy interesantes, mucho, que algunas ni las he visto nunca cara a cara, simplemente me gusta lo que transmiten.
Esta podría ser la gran diferencia con facebook, donde normalmente las "amistades" se empiezan con gente conocida i/o amiga; después sí, se va aumentando con amig@s de tus amig@s.
A lo que iba, si he de elegir, me quedo con twitter. Y lo escribo en castellano para que pueda llegar a más gente...

El Ple de Mataró en directe

2011-10-07T08:11:00.006+02:00

Ahir va ser el dia, el sis d'octubre del 2011, el Ple de Mataró el vam poder seguir per la web de l'Ajuntament.
Alguna vegada he anat al Saló de Plens, em sembla que una el vaig escoltar per Mataró Ràdio, conexions puntuals per m1tv , seguiments pel facebook i per twitter, però com ahir, mai; tot i que normalment vaig seguint les piulades , sempre...
Sí que al principi havien interrupcions constantment, estan en periode de proves, i la publicitat em sobrava, suposo que és irremeiable...
M'agrada saber el què es cou a la meva ciutat, i una manera molt important és escoltar els diferents grups que formen l'Ajuntament, tant el Govern com l'oposició. També com la premsa va informant els seus seguidors, articles redactats durant el Ple!
També he de dir que com es veia que seria llarg, quan ja portava quatre hores i mitja ho vaig deixar; just quan un regidor del Govern es va acomiadar, és de lamentar. Tots els grups li van dedicar paraules d'agraïment, la que més es va repetir "cordial", una persona molt cordial i dialogant, deien. Ser de l'oposició, no significa ser enemics. Sort, Marcel!
Felicitar a qui calgui per la iniciativa de portar l'Ajuntament a casa nostra.

Sort que m'he despertat!

2011-10-01T07:39:00.005+02:00

Després d'unes hores de dormir tranquil·la aquesta nit, m'he despertat de cop amb mal de cap. M'he llevat a prendre un paracetamol, i ja de pas he fet tres, quatre, o més coses, total que m'he desvetllat; al final m'he tornat a dormir fins ara, però quins sons!
I és que amb notícies com aquesta, o aquesta, qui no té mals sons! Sí, he vist imatges de dones maltractades, com es diu, "gore" total.
Després no sé com, he acabat sopant a un restaurant que no coneixia, però molt "cuco" i amb un bon ambient, amb gent coneguda, d'aquelles persones amb que mai has compartit taula tot i tenir una bona relació. Hem sopat bé, però normal, res de l'altre món; mentre el sopar anàvem parlant amb les cambreres, dos o tres per a nosaltres, (clar, les altres taules eren buides) i ens deien que havent sopat en donarien targes, ens recomanarien plats... A l'hora de pagar l'han donat el compte a l'home (tindria la meva edat, la resta eren dones més joves); ell se l'ha mirat, ha tret la cartera, una tarja de crèdit, tornava a mirar la factura... i al final retira la tarja i diu que treurà una altra... Jo, veient de què anava la cosa he proposat: per què no paguem cadascú el nostre plat? He notat cara d'alleujament a la cara de l'home, aleshores dic: a veure, quan toquem per persona? De seguida una "matemàtica" ha dit: toquem a 400 €... Jo: què? Amb aquests diners faig meravelles! Quina mala consciència m'ha entrat. Amb tota la indignació del món he dit: a mi no cal que em doneu targes ni res, no tornaré mai. Després resulta que pujava 11.000 € i escaig, i repartit per a cinc persones, tocàvem a més de 200 €, bé, la cosa havia baixat, jo anava calculant a com havia pagat l'enciam... Però quin mal de panxa que m'ha entrat de cop!!!
Sort que m'he despertat! I sort que aquesta nit sí que tinc un sopar a un restaurant que es menja molt bé, que potser no tenim tres cambrers per a cada cinc persones ni ganes, que el preu és més que raonable, i el més important, gent amb qui he compartit taula, somriures i llàgrimes en diferents ocasions.

Heu anat mai...

2011-09-29T06:51:00.005+02:00

A Portlligat? Un racó preciós a prop de Cadaqués. On es troba aquesta Casa-Museu, la casa on va viure en Dalí amb la Gala, i on es va inspirar per a moltes de les seves obres. Al seu Museu de Figueres sí que he estat dues vegades.
Tampoc és que vagi molt sovint, però quan he anat a Cadaqués, sempre he volgut apropar-me a Portlligat. He de dir que mai he entrat a veure la casa per dins ni visitar el museu, sí que ho he intentat: o per l'hora no es veia cap activitat allà, o havien tancat feia poca estona, o... l'última vegada, no fa gaires dies, el motiu va ser la gentada, una cua que a la resta del grup no li venia de gust fer; però a servidora, encara que només sigui mirar la badia i la casa, ja m'agrada!
No sé si era ahir que vaig llegir aquesta notícia; parlant a casa del tema, ja que teníem la visita recent, clar ens va fer "gràcia". No, nosaltres no vam ser, vam veure la casa de lluny.
Per això, quines coses més estranyes que roben ara els amics de l'aliè, oi?

Hoy, me voy de rositas

2011-09-27T06:55:00.001+02:00

No acostumbro a ver (no veo nunca) programas de TV de chafardeo, em es indiferente con quien se acuesta cada famoso/famosa, si se casan o se separan y que vestido llevaban para el evento, si tienen descendencia o no, si se adelgazan o se engordan...
Tampoco me compro revistas de las que dicen "del corazón"; yo digo que muchas veces, corazones rotos, ahora, que se los recomponen rápido... Las únicas revistas que leo (hojeo) con más asiduidad son las de la peluquería, y llevo un retraso que da risa. Mientras sube el tinte (sin gafas), sólo miro las imágenes y los titulares, el resto no lo veo; y da tiempo de mirar unas cuantas...
- ¡Anda, Belén Esteban se ha vuelto a juntar con su ex!
- No, que se han vuelto a separar...
- ¡Oh, fulanita está embarazada!
- No, que ya lo ha tenido...
- Parece que ha ganado unos kilos ésta...
- Ya los ha perdido ¡Ahora está estupenda de la muerte!
Esto me suele pasar y me es totalmente indiferente; pero hoy mirando la prensa de buena mañana, he leído un titular que me ha hecho sonreir, juzgad: "La Duquesa de Alba quiere ser madre por séptima vez". No me diréis que no da risa... Luego profundizas y ya te da información más detallada, pero cuando lees "los efectos colaterales" que podría tener la maternidad, aún te da más risa. Pobres... No es lo mismo repartir para seis que para siete.
¿Y qué me decís de esta otra "notícia"? Supongo que en los Juzgados denuncias de éstas habrá una cuantas, pero claro, no es la Rociito... ¡Y sale hasta en los periódicos!
En fin, yo a lo mío; me importa un comino si han ido en biquini o en top-less en sus vacaciones el famoseo, sí me gustaría saber qué comen algunas para tener esos cuerpos... Pero hoy y sin que sirva de precedente, me he ido de buena mañana de rositas.

Avui, Santa Tecla

2011-09-23T07:55:00.003+02:00

Et dius Tecla? Felicitats, avui és el teu Sant!
Jo ja he felicitat a tot el meu teclat de l'ordinador; piano no tinc pas, però l'òrgan elèctric del nano està per ahí, l'hauré de felicitar també, té unes quantes de tecles...
I a mi mateixa, perquè últimament estic una mica tecla; coses per resoldre, moltes tecles que tocar... Donaré en la tecla?

Picasso, algo más que pintor...

2011-09-19T04:26:00.008+02:00

Me han llegado unas frases de Picasso que me han gustado, le conocía como pintor, pero no en otros ámbitos que también dominaba.
Voy a transcribir una cuantas.

"- Deja fuera todos los números no esenciales para tu supervivencia, eso incluye edad, peso y altura...
- Convive, de preferencia, con amigos alegres...
- Continúa aprendiendo... Aprende más, sobre ordenadores, artesanía, jardinería, cualquier cosa... No dejes tu cerebro desocupado, una mente sin uso es una oficina del diablo, y el nombre del diablo es Alzheimer.
- Ríe siempre, mucho y alto, ríe hasta desternillarte ¡Incluso de ti! Cuando lleguen las lágrimas: aguanta, sufre y... sigue adelante.
- Da la espalda a la rutina, prefiere nuevas rutas que volver a caminos mil veces hollados..
- Apaga el gris de tu vida, y enciende los colores que llevas dentro.
- Abre bien los sentidos para no pederte nada de lo bello y hermoso que te rodea.
- Contagia de alegría a tu entorno, e inténtalo más allá de las fronteras personales en que te has ido recluyendo con el tiempo.
- Tu hogar es tu refugio, pero no acabes encerrándote en él. No sucumbas a la añoranza, sal a la calle, ve a una ciudad vecina, a un país extranjero... ¡Pero no viajes al pasado que duele!
- Hay personas que transforman el sol en una simple mancha amarilla, pero hay también quienes hacen de una simple mancha amarilla el propio sol".

Permitidme que esta última frase se la dedique a mi hijo que ayer fue su cumpleaños, él tiene la virtud de hacer de una simple mancha amarilla el propio sol.
24 años, 24 soles. Te quiero, hijo.

Fem escola, fem ciutat

2011-09-11T07:25:00.012+02:00

Ahir, l'E.E.E. l'Arboç es va transformar; ja teníem l'edifici, fruit de molts anys de trobades amb l'Ajuntament de Mataró, amb la Generalitat, de converses, de batallar, de feina... Faltava donar una mica de color i equipament, Omnicom ens han ajudat a fer-ho possible.
Una escola que continua el projecte i els objectius de l'antic edifici a la Plaça dels Bous: el benestar de l'alumne. Una escola totalment adaptada a les necessitats de l'alumnat. Una escola nova!

Abans

Després

Abans

Després

Bé, doncs ahir era el dia clau; més de cent persones entre voluntaris de l'entitat, professionals de l'escola i d'altres persones que van col·laborar, vam estar al llarg del dia treballant, una jornada de convivència, de feina, d'alegria, de veure un somni fet realitat. Per cert, el detall d'agraïment de l'Arboç a Omnicom em va encantar, així com el missatge, tot emprant el símil de la feina en equip: "sumant esforços (fent pinya), s'aconsegueixen grans objectius (grans castells)". Una torre castellera dels Capgrossos de Mataró, els nostres castellers!
També va ser la "festa de pares" que es fa cada any a l'inici de curs. Tot plegat, un gran dia.
Llarga vida a l'Escola d'Educació Especial l'Arboç de Mataró!!!

El món està boig

2011-09-06T04:47:00.004+02:00

Mires la premsa i no trobes cap notícia bona, positiva (o ets tu qui no està positiva?). Tot són catàstrofes, conflictes, crisi... O tonteries com aquesta; dic jo, ja podrien enviar els diners a Somàlia i comprar-se un altre gos... Una cosa és que respectis els animals, i altra que ofenguis a persones amb el tracte que dónes a les bèsties.
Si parlem de noves tecnologies, ja és la repera, notícies amb vocabulari que ni entens; però clar, no diràs que no domines el tema, no queda "chic". A aquest tio li parles de que has anat d'un poble a un altre a sobre d'un ase, o de la matança del porc i li semblarà que t'ho estàs inventant.
En fi, amb algun enllaç en castellà, però el post en català. Jo vaig triar venir a viure a Catalunya, vaig voler (voluntàriament) aprendre la llengua; i els meus fills saben perfectament el castellà, per molt que a "alguns/algunes" els hi fa por l'immersió lingüística.
Quin tema d'aquests serà el que m'ha tret la son aquesta nit?

Rosalía

2011-09-04T08:40:00.005+02:00

Avui, quatre de setembre, una persona que sap tots els Sants i més, m'ha recordat que és Santa Rosalia, la meva mare ho celebraria...
Recordo que de petita jo era una mica tafanera, i, a ella que l'agradava guardar-ho tot, satisfeia la meva curiositat. Em posava les seves sabates de taló alt i la bossa de mà de quan era jove i passejava per Barcelona amb les amigues, obria les capsetes fetes de postals (eren molt xules), i, llegia les sedicatories, així com les de les fotos.
Encara em venen al cap fragments d'aquestes postals escrites per l'aniversari, el sant... Hi havia una que deia: "Santa Rosalia bendita, hoy es tu día, anda, búscale novio a mi amiguita, trabajador y honrado, que no fume ni beba, y que sea guapo. Santa Rosalía bendita, oye mi ruego, sácala de soltera, cásala luego."
Crec que santa Rosalia va escoltar el desig de l'amiga de ma mare i... va trobar el meu pare, San Antonio.

Se acabaron las fiestas, y las vacaciones...

2011-08-31T15:57:00.003+02:00

Pues sí, después de casi dos meses, mañana... ¡La vuelta al cole!
En estas siete semanas de descanso ha habido de todo, posiblemente (casi seguro) más de bueno que de malo; pero como se dice por ahí, siempre has de decir que todo te ha ido muy bien, las personas que te quieren se alegran, a las que te odian... les molesta. Diré que este verano ha sido genial, buenísimo, fantástico, estupendo, aunque haya habido de todo: luces y sombras, sonrisas y lágrimas, gustos y disgustos.
Y como decía la canción: "Cuando llegue Septiembre, todo será, maravilloso".

Amb la maleta feta de nou!

2011-08-10T06:19:00.005+02:00

Bé família, amb les maletes fetes de nou, i sense haver de facturar-les, m'acomiado fins a finals de mes.
Quan encara somio a les nits amb tot el que he vist, viscut i trepitjat aquesta intensa setmana passada a Itàlia, ja estic canviant el xip per a conviure amb la meva gent del poble.
A la maleta, a més a més de tot el necesari per a tres setmanes, em duc el TDT per a la TV que tinc a l'habitació, els avis encara no me l'han posat... Un llibre d'intriga de 1561 pàgines, d'aquells fàcils que no et fan pensar massa, el banyador (per si algun dia surt el sol i em ve de gust), i tangible, poc més. La resta, la porto a la intenció: dies de descans, retrobades amb familiars, amics, coneguts, sortides curtes; i festes, tot i que una ja no està per a tanta festa. Ah, i enguany una novetat, uns amics m'han dit que vindran de visita, serà veritat?
Avís a "los amigos de lo ajeno", la casa no es queda sola, n'hi ha dues persones que no tenen vacances

Música relaxant a Florència

2011-08-09T17:58:00.001+02:00

Pel ulls d'un italià...

2011-08-08T11:43:00.000+02:00

La Nit Boja de Les Santes de Mataró, s'està convertint, literalment, en boja... Posem una mica d'humor!
Així és com l'explicava un noi italià a la seva germana per telèfon, com l'havia vist ell, per primera vegada enguany:
"Primero se pasan dos horas saltando, después ponen fuego en unos palos y persiguen a la gente que se tienen que ir corriendo a esconder. Las Santas (la família Robafaves) van bailando con gente dentro. Hasta las abuelas van borrachas, y al final se ponen a bailar debajo de unos chorros de agua".
Què us sembla?

Bella, Itàlia!

2011-08-07T06:30:00.000+02:00

Quan després de fer una bona tria de fotografies, et queden unes 400, és difícil posar una al post que vols escriure, per a il·lustrar el que has vist en una setmana de viatge per La Toscana. Al final, em quedo amb aquesta, feta des de San Gimignano.
Han estat uns dies molt intensos viscut a unes terres amb molta història. No sé pas la d'Esglèsies, Catedrals, Basíliques, Museus, Convents, Palaus, Castells, Torres... que he arribat a veure (i els que m'han quedat sense...). He aprés a diferenciar per les almenes si la població va ser amiga o enemiga del poder de l'Esglèsia (güelfes o gibelines). L'origen etrusc, tant de La Toscana com de l'Umbria; des que vaig llegir fa anys aquest llibre, m'atreia. Terra de colines i guerrera.
He de dir que no em penedeixo d'haver fet el viatge programat. Complicat ho hagués tingut per a informar-me de tot el que m'han explicat; amb "el pinganillo" a l'orella, a cada ciutat un/a guia local, ens comentava els origens, la història... Una vegada més es confirma el subtítol del blog Glorieta: "Cuanto más sé, más cuenta me doy de lo que no sé".
L'experiència d'anar en grup amb gent que acabes de conèixer també ha estat molt positiva, com sempre, acabes fent el "teu grupet".
El temps, boníssim, com el títol de la pel·lícula: "Bajo el sol de La Toscana"!
Gana no he passat pas, pizzes i pasta a dojo; i no m'he deixat res pel camí, les pizzes les porto al voltant de la cintura ;-)
Un viatge molt recomanable! Ara a descansar uns dies al poble...

Jo estimo l'euskera!

2011-08-06T07:24:00.000+02:00

Aquest podria ser el lema del meu nano: jo estimo l'euskera! I si no, mireu aquest vídeo resum d'una entrevista que li van fer a Euskal Televista. Després l'han fet dues més: una d'altra cadena de TV i d'una emisora de ràdio, je je je. Es veu que ha xocat això de que un català estigui interessat per l'euskera... I jo, encantada de la vida.
A casa, agraden les llengües!

Dues de ben grosses

2011-07-29T09:31:00.004+02:00

Les Santes ja estan acabant; avui, amb l'espetec de final de festa i, l'orquestra Girasol al Parc, es donaran per finalitzades.
Ahir a la nit, va ser el Ball de Requisits de Festa Major i el No n'hi ha prou, dos actes encadenats que m'agraden. A la tarda, arran d'un post que vaig escriure ara fa un any, llançava una pregunta de com m'aniria enguany al ball: si tindria ram o fanalet, si em passarien l'escombra, si faria canvi de parella, si beuria Juliana o cava, si tindria taula... I alguna amistat enrotllada ja em deia "demà ho expliques". Doncs aquí estic, amb el cap una mica emboirat...
El primer de tot dir que sí, vam tenir taula i cadires, una taula plena de "salseros".
No vaig tenir ram ni fanalet; em vaig perdre com mitja part fent cua per a comprar els tíquets de la beguda, però vaig beure les dues coses: Juliana i cava.
Les escombres les vaig veure volant (i alguna bruixa també), i no vaig fer canvi de parella, ho vaig intentar, però em van donar la primera carbassa, després el noi em qüestio em deia que li estaba entrant a la noia pel flanc dret... La segona em vindria per una altra via, en total: dues carbasses de ben grosses!
Una bona nit en bona companyia, tot i trobar a faltar amigues incondicionals del ball.
I com que les festes cansen, ara venen uns dies de descans, al bloc glorieta també.
Glòria a Les Santes!

Ser o no ser mtv

2011-07-27T07:14:00.006+02:00

Foto: Edgar E.

Avui, dia 27 de juliol, és la Diada, el dia principal de Les Santes Juliana i Semproniana; estem de Festa major a Mataró. Mentre escolto els trons de les matinades, escric aquest post.
Com llegia ahir al llibre d'Antonio Gala, "El manuscrito carmesí: Qué relativo es todo: para la rosa, el jardinero que la cuida es eterno, para el jardín, efímero". Avui pensava el mateix de ser o no ser mtv (mataroní de tota la vida).
Jo no ho sóc pas, només fa 28 anys que visc a la ciutat, i he de reconèixer que els primers, estàvem esperant les vacances d'estiu per a marxar; així com anaven creixent els nanos l'anàvem allargant fins a acabar en que fa anys que les vivim senceres, és a dir, la sortida de les vacances d'estiu, comencen del 30 endavant.
Però, els meus fills són mtv? Tot i fer menys de 28 anys... Jo crec que sí. Ells ja han nascut aquí, i si treiem els anys de quan eren ben petits, són "santeros". Sobre tot el nano; mira, per raons de futur professional, enguany se les està perdent...
Des de fa un parell d'anys, a més a més les fa amb la càmera de fotos, una d'elles la que ilustra aquest escrit, i l'any passat ja va ser la repera, no es va deixar, crec, res; tal dia com avui va arribar a l'hora de dinar, jo estava tranquil·la, sabia que era a Mataró, però on? Li vaig preguntar: d'on vens a aquestes hores? I em contesta tot seriós: de Missa... Jo: sí home! Que sí mama, t'explico... Hem estat esmorzant (no sé on va dir ni amb qui) i després amb els de l'Ajuntament hem anat a Ofici, una vegada allà he volgut entrar perquè mai havia estat, el que llegiu, es va empassar tres hores de Missa!!! I a més a més em donava detalls, era veritat, va entrar amb la mateixa roba que venia de festa, imagineu! He vist a aquest, a aquesta, a la veïna del cinquè, que toca un instrument de corda gran (el contrabaix, potser?) estava darrera d'una columna... Sort! Si no igual el veig per la TV, perquè jo vaig seguir la Missa de Les Santes per m1tv.
Enguany però, em sembla que algú/na que ha entrat nou a l'Ajuntament, no és mtv, i Les Santes estan una mica estabornides; si no, no s'enten el temps que ens està fent, actes suspesos i una temperatura no propia del mes de juliol ni del lloc que ens trobem: Mataró, ciutat mediterrània!
Tu ets mtv? Glòria a Les Santes!

La mirada de Català-Roca

2011-07-22T05:45:00.008+02:00

Ahir al matí vaig anar a veure una exposició de fotografia, però no de qualsevol fotògraf, de Català-Roca...
Feia dies que sabia de l'event, i si anar a la inauguració era massa agosarat, donat el renom del mateix, sí que em vaig plantejar anar-hi els dies després, per què no?
Es van ajuntar una sèrie de circumstàncies a favor: estic de vacances (qualsevol hora em va bé), volia conèixer l'espai de l'exposició (incomparable! La Pedrera) i, coneixia al fill de l'autor, amb el que vaig quedar en dia i hora per a fer de guia excepcional.
Es van anar sumant persones, al final érem cinc, més "el guia"; només entrar ja no et penedeixes d'haver anat, i et rep el mateix Català-Roca, que ocupa tot un mural en plena feina. fotogràfica A l'agafar el tríptic informatiu em dic: i a mi que em sona aquesta imatge... Em diuen: potser, és la portada de "La sombra del viento", clar!
De seguida vam entrar en matèria, com que en Martí té un català molt "ràpid", era una mica difícil d'entendre per a una de les persones del grup que encara no fa ni tres setmanes que és a Catalunya. Ell va dir, cap problema, en què vols que parlem? Al final va guanyar l'anglès, i de tant en tant castellà, català... perquè la Glorieta d'anglès, "ni flowers"!
180 fotografies triades per a aquesta exposició, algunes ja conegudes per mi, altres no tant, enriquides amb dos documentals en vídeo fantàstics.
Vam sortir d'allà amb algunes idees dels anys 50-60 i principis dels 70: que hi havia dues Espanyes ben diferenciades, la urbana i la rural; el gran "protagonisme" dels temes religiosos (gairebé seria difícil aquells anys fer una foto i que no sortís cap capellà, monja, monjo...); els Guardies Civils, sempre en parella, je je je; els braus... En fi, temes naturals i coneguts pels que ho vam viure o ho han escoltat, xoca més a qui s'ha criat a un altre país; especialment li va impactar el de l'Espanya profunda, que no sabia pas, que va ser tan profunda...
Fantàstica i recomanable exposició per a tothom, i econòmica, és gratuita.
Si algú/na està interessat/da, li puc posar en contacte amb "el guia", ell encantat d'ensenyar l'obra del seu pare.

Una habitació amb vistes

2011-07-21T05:08:00.007+02:00

Aquesta nit he dormit poc, i a estones. El darrer somni, ja, m'ha desvetllat del tot.
Era al meu poble, a una placeta que hi ha al costat de casa xerrant amb les veïnes; així com estava parlant, he aixecat el cap mirant a la finestra de la meva habitació i, l'he vist oberta del tot, amb llum encès i, pintades per la paret, signes evidents que algú havia escalat i entrat a casa. Okupes? Penseu que fa molts anys que la casa està tancada... però el que és pitjor, no havia teulada!
De seguida hem pujat un grup de persones, entre les que havia una amistat que vaig estar parlant del poble ahir a la tarda, amb la seva parella i el seu nano petit (eren vacances d'estiu). Valorant els desperfectes s'ha fet de nit i hem hagut de quedar-nos tots allà a dormir. Jo els he cedit la meva habitació, el llit és de 1,20 cm. Justet, però... I al nano li vam posar un matalàs al terra.
Amb emoció els hi deia: aquí dormia jo. Ja aleshores m'agradava estar a soles a la meva habitació, el meu espai. Ell mirava les fotos de quan era joveneta que encara estan a les parets. Ella mirava per la finestra, i em va dir: oh, que maca! I és que estava veient la torre de l'Esglèsia, la veia (i encara es veu) no entre arbres com a la imatge, entre teulades veïnes.
Al poble tinc una habitació amb vistes, amb vistes a la torre més bonica i més alta de la província de Terol!
Els somnis: una barreja de sentiments, pensaments, converses, present, passat... I aquests són dies d'això.

III Mataró camina per l'Alzheimer

2011-07-12T06:48:00.004+02:00

Més de 3000 persones van caminar per l'Alzheimer l'any 2010, més les dues centes de pas de col·laboradors/es. Caminada organitzada per EPMA Solidària, i amb resposta molt positiva de la ciutat.
Enguany serà diumenge 25 de setembre. Tothom tenim una cita. Vindràs?

L'escola en caixes

2011-07-07T18:29:00.006+02:00

Enguany, l'acabament de curs escolar ha estat quelcom més que la resta d'anys passats a l'escola. No només hem fet les coses normals de cada any: valoració dels grups, noves entrades d'alumnes, reagrupaments, distribució de classes, tutories, reforços, migdies... Aquest any deixem enrera un espai, l'edifici al centre de la ciutat que ens ha acollit fins ara, aules buides...
Moltes il·lusions davant el canvi, i moltes caixes plenes; l'escola en caixes!
Marxem a un nou edifici, molt millor, adaptat per a les necessitats dels nens i nenes de la nostra escola.
33 anys amb un objectiu clar: el benestar de l'alumnat, i que continuarem amb els mateix esperit a partir de setembre a Vallveric. Som, l'Escola d'Educació Especial L'Arboç.

Un viatge curt, massa i tot!

2011-07-02T14:49:00.003+02:00

Un viatge curt, i amb les despeses de la tornada, pagades...
Abans de tot, però, explicaré un somni que vaig tenir aquesta setmana, i que només l'havia dit al meu fill aquell matí tot esmorzant:
Anàvem al poble, i ja en carretera un cop deixada l'autopista, venia un gir a l'esquerra que no va fer el conductor; vaig veure com sortíem recte i davant meu veia un camp llaurat. A poc a poc anàvem caient i sentia com el meu cor s'encongia; a l'arribar a la terra llaurada em vaig despertar.
El noi em va preguntar: I això què és? Una premonició? No ho sé fill, l'anunci d'un incident?
Aquest cap de setmana tenia un casament al poble, la Sílvia, filla d'uns amics de la penya es casa a les sis de la tarda. Tot anava com havia d'anar, hem sortit a les 10 de casa per arribar allà a dinar, descansar una mica, posar-nos de 21 botons i apa, unes hores de compartir alegria. Doncs anava mig endormiscada (com sempre, ji ji ji) i he escoltat un pi pi pi. Obro els ulls i pregunto: Això què és? Que què és? Doncs que hem de parar que alguna cosa no funciona bé, l'agulla de l'aigua estava al màxim, i el ventilador s'ha posat en marxa. Estàvem arribant al peatge de la sortida de Reus, a poc a poc l'hem passat, i ja en una zona de menys risc hem parat; la cosa no pintava bé i hem trucat a la companya d'assegurances que han dit que en mitja hora arribava la grua, clavat! A dos quarts d'una ja ens deia el conductor que tot apuntava que era la bomba de l'aigua, i que per a fer els quilòmetres que ens faltaven i tornar demà... Impossible.
Així que cotxe amunt, i nosaltres compartint cabina amb el conductor, per cert, a més a més de professional, educat, simpàtic, parlar el just i necessari, un encant!
Mentre, el nano anava a l'aeroport a buscar la seva germana (i companyia) que arribaven de Londres, i no ens havíem de veure fins demà. Truco, em diuen que ja eren a casa i els hi dic: d'aquí a una estona ens veiem. Mama, què us ha passat? Res, que tornem a casa en grua, però accident o avaria? Tranquils, és una avaria... un incident, somniat? Però que ens ha vingut al cap, al meu fill i a mi, i que hem hagut d'explicar. Més trucades als avis: els petons i abraçades per un altre dia, avui no. Al pare de la núvia...
En fi, que hem sortit a les 10 de casa i a un quart de tres tornàvem a ser, amb el passeig per la vorera de mitja hora esperant la grua, pel mig. Al balcó ens esperaven els joves que han baixat a rebre'ns contents de que tot ha quedat en un disgut.
Un deu per a la companyia, la que diu Nadal que són persones al servei de les persones i un plaer conèixer a en Hamed, el "nostre conductor".
No podrem dir visca els nuvis, però estem sans i estalvis, què més volem! A sobre, demà ens espera la paella de les festes del Palau, el nostre barri. Roser, que serem cinc més a menjar l'arròs d'en Quico!!!

L'últim

2011-06-28T15:36:00.002+02:00

Avui, 28 de juny del 2011, podria ser l'últim examen de carrera pel meu nano.
Una carrera llarga (i més que l'ha allargat ell) i gens fàcil; més els anys anteriors de formació acadèmica per tal de poder accedir a la Universitat. Molts de sacrificis, principalment per part seva, però ho ha aconseguit.
Sort i encert aquesta tarda, fill; i no et preocupis, que si no has estudiat gaire, la teva mare té preparat tot el ritual... Prefereixo que hagis estudiat ;-)

¿Por dónde amargan los pepinos?

2011-06-07T07:22:00.001+02:00

Estos días ¿Quién no ha oído hablar de pepinos? Pero ¿Se conoce su planta? A ver si pasa como al niño que le preguntan de dónde viene la leche, y contesta tan fresco, que de la nevera, o del super...
Hablando de pepinos, hay muchas variedades, pero yo la que conozco y que más he consumido, es ésta de la imagen o parecida: pepino largo, verde intenso, con espinitas, la pulpa blanca y con pocas pepitas; es decir, "pepino francés". Ahora veo muchos por TV que más me recuerdan a calabacines...
En mi tierra aprovecha mucho el pepino, en verano aunque no tengas huerto no te faltan en casa, ni tomates, ni calabacines, ni... se comparten. Siempre hay vecinos, amigos, familiares que te los regalan antes de que se les hagan a perder, me encanta. Yo también tuve huerto hace tiempo, bueno, mis padres, y también compartían.
A lo que iba ¿Por dónde amargan los pepinos? ¿Os ha salido alguna vez un pepino amargo? También habréis oído mucho estos días : "que te den por donde amargan los pepinos". Recuerdo que de niña me decían: no pises las guías, que amargarán los pepinos... Porque la especie que yo conozco es rastrera, no cuelgan como chorizos. Sí que te salía de vez en cuando alguno amargo, igual que ahora, pero ¿sólo por la punta, o todo el pepino? Yo no sé si en verdad tiene relación, por si acaso lo he seguido diciendo a mis hijos cuando hemos ido a La Gandía, el huerto del padrino. Mi madre provaba un poco cuando preparaba la ensalada, que si ya la tienes a la mesa aliñada para comer y amargan todos los ingredientes...
Bueno, pues eso, que si os gusta el pepino ¡adelante, sin miedo y sin prejuicios! (hay quien no les gusta) Yo no lo cambio por una salchicha ;-)

Sense pena ni glòria

2011-06-05T08:06:00.003+02:00

Fa vuit anys em vaig embarcar en un projecte de ciutat, un compromís d'acord amb les meves idees que, va anar creixent.
Els primers quatre anys van ser fantàstics, amb il·lusions i èxits, després va anar baixant, però sempre hi ha un detonant, en aquest cas va ser fa gairebé tres anys, on vaig descobrir "que no es oro todo lo que reluce", d'ençà aleshores...
Ara ha arribat el final de la meva etapa, una carrera més o menys llarga que no he fet sola, amb alguna entrebancada i, tot s'ha de dir, moltes vegades he trobat una mà amiga per a arribar. Potser he passat sense pena ni glòria, però he donat el que tinc, el que sóc.
Per algun "lumbreres", mentre no ocupi el lloc que a ell l'agradaria, la resta... som mediocres!
Gràcies, tot plegat, entra a formar part del meu CV.

¡El mañana es nuestro, compañeros!

2011-06-02T06:41:00.001+02:00

Tierra y libertad

Un final feliç

2011-06-01T07:50:00.003+02:00

Qualsevol dia em donarà un "patatús". Les afeccions del meu fill a tenir aquestes "mascotes" em treuen de polleguera!
Pels que no coneixeu de què s'alimenten us ho diré, de una mena de paneroles petites i mitjanes vives... de vegades també fan alguna excursió per la casa, però els hi costa la vida. Un dia vaig trobar una, després de no tenir el més mínim de pietat amb ella, li vaig dir al noi: he matat una panerola, al que va respondre: com era? Era mitjana, llargueruda, marró clar... ah, un mascle (tota la resposta)
Altre dia em va dir el nano: mama, has vist últimament alguna panerola que se m'hagi escapat? Doncs no... Tranquil·la, que també se m'ha escapat un gecko i ja s'encarregarà d'ellas, la cosa va així.
Bé, no fa gaire, quan ja ni pensava en el susodicho bitxo, estava a l'ordinador i vaig veure una ombra que es passejava tan campant, vaig fer un crit que la vaig espantar. Edgar, que he vist el llangardaix! Està viu encara!!! Tot i que vam fer dissabte per l'habitació, no va aparèixer, però... avui de matinada sí! He intentat no espantar-ho, correns he anat a cridar el nano, mentre estava a l'espera que vingués, sense perdre de vista l'animalot, he vist com s'amagava. Arriba el noi: aquí, aquí s'ha ficat, ell: no cridis mama; en aquestes que diu: mite'l! Jo: no, no pot ser aquest que he vist com es ficava allà i no ha sortit; és que... diu el noi se'n van escapar dos...
Al final han estat enxampats tots dos, i ja han passat al lloc que els hi pertoca, per cert, ara són cinc només, un va morir de causes naturals, ho juro!

Un abans, i un després

2011-05-28T08:02:00.003+02:00

Que tot ha anat canviant i adaptant-se als nous temps, és una realitat; podríem fer un llarg llistat: en mitjans de transport, de comunicació, etc. Però avui estava pensant en la manera de fer-te un recordatori...
Encara veig la imatge de ma mare treint-se el mocador de la butxaca, i portant un nus a cada punta o dos, el problema venia quan deia: "ara no recordo perquè el vaig fer...". d'això, hem passat a l'agenda electrònica, guau! He de dir que jo encara faig servir la de paper, mira, en algunes coses sóc tradicional. També faig servir el calendari de la cuina, tot encerclant el dia, amb l'hora i el motiu del recordatori, el nus al mocador no, entre altres coses perquè els porto de paper :-).
I el que més faig servir, i que per molts anys, és la memòria. De vegades no voldria tenir-ne tanta...

Un projecte que es fa gran...

2011-05-23T11:00:00.008+02:00

Amb aquest LipDub, Flashmob i passe de fotos, tot acompanyats per en Cireret (figura ideada per a fer el canvi), diem adéu a l'antic edifici al centre de la ciutat de l'Escola d'Educació Especial, L'Arboç de Mataró; de pas que diem un hola al nou, a Vallveric.
L'essència, la mateixa. Donar eines, somriures i benestar a nens i nenes que sempre, sempre, somriuen...

Mi pueblo, político

2011-05-18T05:18:00.003+02:00

Ayer recibí por correo convencional la publicación mensual de mi pueblo, por internet ahora en versión PDF. Como no, las elecciones, las lista de candidaturas y los programas, ocupan algunas páginas. Seis candidaturas en una localidad que no llega a los 1500 habitantes...
Cosas que han despertado mi atención:
Si la Ley de Igualdad, impuso paridad en el 2006 ¿Se habrán enterado los del PP? Si no recuerdo mal las mates, siete y dos son nueve, por lo tanto no 60% - 40%, medida que promulga dicha Ley para evitar la descriminació entre hombres y mujeres.
El PAR, sí cumple con esta Ley; cinco mujeres, cuatro hombres, bien. Y a favor de la mujer, fenomenal.
Del resto de candidaturas lo ignoro porque solamente ponen los nombres de la personas que encabezan la listas.
Y que dos partidos de izquierdas estén encabezados por mujeres; Isabel lecha por el PSOE y Pili Gràcia por Izquierda Unida, igual que hace cuatro años. Adelante chicas, ojalá ganéis y podaís formar un Gobierno de izquierdas en el Mas.
En fin, el 23 de Mayo ya se sabrá.

Mataró, ciutat viva

2011-05-12T08:30:00.002+02:00

Ahir al vespre escoltava dir a alguna persona que Mataró era una ciutat avorrida, em vaig quedar a quadres pensant: estarà parlant d'una altra ciutat?
Jo la trobo ben viva, on cada setmana passen moltes coses (cert que també s'ha de tenir un interés per conèixer-les...). Que els hi diguin als meus nebots (i això que viuen a una ciutat del Baix Llobregat on també hi passen), que quan venen a passar el diumenge, em diuen: tia, a Mataró sempre hi ha coses interessants per a veure! Ja tens a la tieta dient: anem a veure això, allò? Tant, que l'última vegada em van dir: avui no, ens quedem a casa descansant i parlant... :-)
Jo em perdo moltes, i últimament més, una no dóna a l'abast. Quasi agraeixo les tardes de diumenge quan em quedo a casa planxant i preparant el dinar pel dilluns.
Mataró, una ciutat que bull!!! Surt al carrer i gaudeix-la!!!

Fer campanya

2011-05-10T10:48:00.004+02:00

Per a mi fer campanya, vol dir dur a terme els compromisos que has adquirit amb la persona, projecte, partit... amb que et sent més propera. I ho fas perquè vols, perquè creus, sense esperar res a canvi. I ja fa un temps d'això, per tant, haurà quedat clar que no sóc "ambiciosa" en aquest aspecte.
En aquesta campanya em vaig comprometre a dues coses principalment: ciberactivisme i acció al carrer. Potser per a uns/nes, els semblarà que faig poc; en canvi per a altres, que faig la pilota.
En fi, faig el que puc, però em sap greu llegir segons quines coses; tot i que no em dono per al·ludida, que quedi clar, la consciència ben tranquil·la.

¡Hasta los mismísimos!

2011-05-09T07:24:00.000+02:00

Quien más quien menos está más que harto/a de las llamadas de las compañías de telefonía móvil para que dejes la que tienes y te cambies con ellos; juas, la solución a todos tus problemas...
Creo que ya he escrito sobre este tema en otras ocasiones y no me quiero repetir, pero hoy he leído un artículo, que me ha hecho gracia.
Y he de confesar que hago como él, no lo cojo o cuelgo, y la compañía de turno insiste, insiste, insiste...

Va de festa!

2011-05-01T06:54:00.007+02:00

No sé ben bé per quins motius, penso que ve marcat pel calendari litúrgic, les últimes festes venen de dos en dos, o més...
Sant Jordi enguany, que jo recordi mai havia coincidit en Dissabte Sant (potser sí), per a mi atípic total, si bé ho vaig viure molt intensament al meu poble, a l'Aragó. Un poble petit, però gran culturalment, així com solidari.
I avui, "rizando el rizo", primer de maig, Dia del/la Treballador/a, Dia de la mare... alguna cosa més? El millor regal, la visita de la meva filla, i per aquest motiu, la trobada amb els meus estimats nebots; dinar familiar a Ca la Glorieta.
Treballar, el just i necessari, el descans de la guerrera :-) Que tingueu un bon diumenge mares i fills/es treballadors /res. D'alguna manera, avui, tothom ho celebrarem. Això sí, servidora amb una rosa vermella al puny esquerre aixecat!

¿Como dos gotas de agua?

2011-04-15T09:10:00.005+02:00

Ayer noche, entre medio de mucha gente, me abordó una mujer al grito de: ¡"Hola"!
Yo, sin reconocerla, así a priori, le contesté con el mismo saludo sin mucho énfasis... Insistió: ¿"Que no me conoces"? Pues no caigo... ya me tienes haciendo un repaso de las féminas que he ido conociendo desde que vivo en Mataró: de Can Gasol, de madres de los "coles" que han estado mis hijos, de diferentes cursos de reciclaje que he hecho, de trabajos, de compañeros/as del partido... Ella ya se estaba dando por ofendida, cuando añadió: "Soy la Nati, sí, tienes una hermana peluquera en Rocafonda". Pues no, te equivocas... (los que me conocéis ya lo sabéis). Sólo entonces se convenció de que andaba errada.
Después, dándoles vueltas a la mera anécdota, y atando cabos, caí en quien podría ser "mi parecido razonable", al cual yo no le veo tanto.
Vamos, si lo comparamos con cítricos, como una naranja y un limón... (y es una pista).

Plantant cara a l'Alzheimer

2011-04-14T10:34:00.000+02:00

Aquesta nit he assistit a la projecció del documental "Bicicleta, cullera i poma". Documental per a conscienciar sobre l'Alzheimer en clau optimista, la malaltia d'un conegut i estimat personatge: En Pasqual Maragall, ex alcalde de Barcelona.

El Dia de la República en imatges

2011-04-14T05:02:00.000+02:00

"Serenos y alegres,
valientes y osados..."
Salut i República!

... La sang altera

2011-04-11T21:57:00.006+02:00

Dos joves; el noi va al davant, la noia al darrera. Es nota que van discutint per les cares, pel to...
Ell: "bla, bla, bla, subnormal!"
Ella: "subnormal, tu!"
Ell es gira amb cara de pocs amics i li diu: "¡A que te parto la cara, gilipollas!"
I continuen caminant com abans: ell davant, ella darrera.
Aquesta situació l'he presenciat aquest vespre, una vegada més queda constatat que la violència masclista existeix entre el joves, en aquest cas verbal. No m'he pogut estar de girar el cap i mirar-me la noia... com li podria dir, deixa'l? Que si et tracta així ara, no millorarà amb el temps, al contrari... Com poden estar tan cegues per enamorades (o enganxades) que estiguin?
Tot sopant ho he comentat a casa, i el meu fill m'ha preguntat que a quina tribu urbana pertenyien; jo, la veritat no estic massa posada, aleshores diu: com anaven vestit? L'he explicat i, de seguida m'ha dit el nom de dues possibles. Em sembla increible!
Més endavant altra conversa on sortien serps i gripaus per una boca femenina, però en aquesta he sabut el motiu de la bronca: com ha dit la noia amb veu prou alta perquè la sentíssim tothom que passàvem pel carrer , l'havia fet malbé "el puto boli"... ja veus!
Què passa avui? Un dilluns dolent? Exàmens? La primavera...?

Una Buena Noticia, chicas ...

2011-04-10T19:56:00.003+02:00

Acabo de recibir un "forward", he de decir que la mayoría los elimino sin leer, otros después; pero este me ha hecho gracia y mira, he pensado, una buena noticia para nosotras, así que lo comparto...

¿A ver qué os parece?
¡Ese culito, que no pase hambre!!!

"La celulitis, es una defensa orgánica de la mujer.
El organismo aloja en nuestro trasero el exceso de grasa que comemos, en vez de taponar nuestras arterias.
Por eso los hombres sufren infartos en mayor número que las mujeres.
Yo tenía la certeza que había un motivo...
Dios no podía ser tan injusto!!!"

Baron 2011

2011-04-09T06:51:00.002+02:00

Una llista feta per a guanyar, pensada per a governar.
30 persones: 16 dones i 14 homes de diverses edats, procedències i disciplines; juntes per a treballar per un projecte en comú, Mataró, la ciutat amb futur!
Som-hi amb Joan Antoni Baron!

Més enllà de la Maternitat d'Elna

2011-04-05T22:29:00.008+02:00

Aquesta tarda a la llibreria Robafaves de Mataró, la mataronina Assumpta Montellà, ha presentat el seu últim llibre: Més enllà de la Maternitat d'Elna. Com sempre, un plaer escoltar-la parlar.
Us recomano la lectura de la biografia de l'Elisabeth Eidenbez!
Aquí teniu unes imatges.

Manifest electoral Baron 2011

2011-04-01T22:24:00.001+02:00

I si fem cas a Einstein? Som-hi?

Com la primavera

2011-04-01T06:43:00.001+02:00

Guarderia de Can Gasol, bonics records

Avui comença l'abril, podríem dir que juntament amb el maig, són els meus dos mesos favorits, em donen vidilla.
Al març, la Glorieta ja es revifa, i a l'abril i el maig, especialment aquest últim, ja esclata com les flors en primavera. Esperem que al final del mes que avui s'estrena no canvïi d'opinió, no sigui que em passi com a en Sabina i digui: "Quién me ha robado el mes de Abril...". De ser així, que siguin amics/gues, com una frase que vaig llegir ahir: "Los amigos son unos LADRONES...! Te roban el tiempo, te roban sonrisas, te roban secretos y lo peor de todo te roban tu CARIÑO...!
Bé, a final d'aquest mes i principis del següent, la "nena" vindrà de visita uns dies, ja tocava, des de Nadal que no ens veiem!
Tot plegat, amb algun somni que hauré tingut aquesta nit, m'han fet pensar en quan la meva filla era petita, el que costava adormir-la la "jodía"! I la mare per a bressolar-la cantant cançonetes...
Un dia, em va dir una de les cuidadores: Escolta, i tu quines cançons li cantes a la teva filla? Jo em vaig quedar una mica parada, doncs no sabia per on anava la cosa, i vaig preguntar: per què? No, és que taral·leja i s'enten alguna paraula: "El 13 de Mayo, a Cova de Iria, bajó de los cielos, La Virgen María, Ave, Ave, Ave María...". O sigui, que en comptes d'adormir-se, s'aprenia les cançons que li cantava! Clar, jo feia poc que vivia a Mataró, tot i conèixer cançons infantils catalanes, "nanas", no en sabia gaires i, recorria al cançoner de la meva infantesa en castellà.
En aquella època, la meva filla anava a la guarderia de Can Gasol, gentilesa d'empresa per a les treballadores (ignoro si també treballadors, potser sí) i ni l'arribaven els peus a terra; per cert, endivineu qui és? Donaré una pista, està a la fila dels petitons.

Ahir, doblet!

2011-03-27T08:19:00.007+02:00

Per ahir, dissabte a la tarda, i la nit, tenia l'agenda programada.
A les sis vaig anar a l'inuguració d'un nou espai recuperat per a la ciutat, l'antiga fàbrica de Cabot i Barba, fundada el Segle XIX, ara serà el Centre Cívic de Mataró Centre. Una gentada! Ha quedat magnífic, si voleu anar a fer una visita, avui és jornada de portes obertes. Una inauguració molt emotiva, allà hi era una dona amb 91 anys, Rosa Castellà, que la seva mare va treballar a la fàbrica, i, que en boca del Regidor de Participació va dir una frase que ens va arribar a tothom i a la Glorieta li va humitejar els ulls: "Per més que escombrin, mai esborraran les petjades de la meva mare"...
A l'arribar a casa, preparar una mica de sopar, pensant que seríem dos, al final vam ser tres; el noi es va lesionar jugant a rugbi, no estava per a "festes" i, va tornar a casa, ja li sabia greu, ja!
A la nit tenia una cita amb el teatre, m'havien recomanat l'obra El Mikado (una opereta), i tot i que no sóc especialment de musicals, em va encantar: posada en escena, maquillatge, indumentària, música, humor... uns actors i actrius genials!
La primera sorpresa va ser la cua que havia a la porta, i jo sense entrades... amb una mica de sort, última fila, la 15; ja m'agrada aquest número, així que vaig repetir amb la butaca també 15 :-) Tot ple, ple. Cares amigues, conegudes i moltes més que no coneixia, mira que hi ha gent a Mataró...
Abans de començar l'obra, van projectar imatges del Japó castigat pel tsunami, amb mostres de solidaritat vers el poble nipó, i tota la sala va irrompir amb aplaudiments. Em va agradar.
Així que ahir a dormir tard, i em llevo d'hora, com gairebé sempre, només que avui el rellotge marcava una hora més; ja ens acostumarem al canvi d'horari.

Tot té el seu final, les ulleres, també!

2011-03-24T22:43:00.007+01:00

Les meves ulleres progressives vermelles avui han mort definitivament, cinc anys juntes, me les estimava, però... I mira que ens va costar adaptar-nos!
Degut a la meva feina han patit agressions importants, l'última vegada ja em van dir a l'òptica que potser no aguantarien una altra, i avui que no semblava tan greu, per voler fer "un arreglillo" jo, s'han trencat definitivament, m'he quedat amb les ulleres a la mà, un vidre pel terra, i la cara de pasta de boniato.
He arribat a la Rambla buscant una sol·lució per a ja! Quan em veuen entrar, riuen, perquè van de vegades... Avui ja no hi havia alternativa, s'havia de canviar la montura, i ara què fem? S'havia de mirar d'aprofitar els vidres, vinga a remenar i provar, fins que han quedat un parell a sobre de la taula que es podien adaptar. Dos colors, blau i coure, sense dubtar m'he decantat pel segon, per diferents raons; i he sortit amb les ulleres noves. Tan similars, tan similars, que no s'han adonat que eren unes altres a l'entrar a casa, després sí, eh!
La primera sorpresa ha estat que m'ha modificat alguna cosa que no sé (el punt de mira?), però que estic com quan vaig portar per primera vegada fa cinc anys, i em resulta curiós sent els mateixos vidres, en fase d'aprenentatge per a mirar; la pantalla de l'ordinador la veig torta, i un mareig que ni farta de vi, llegir ja ni provaré, demà serà un altre dia.
Una cosa que tenia "pija"... aquestes de marca blanca! :-)

Els nens ho diuen clar

2011-03-23T08:20:00.000+01:00

Veient aquesta imatge de dibuixos de fa uns anys, m'ha vingut al cap una conversa on la protagonista va ser una nena, avui ja deu ser mare i tot!
Era a la perruqueria, on havien adaptat una sala de la casa familiar per tal efecte, amb un parell de clientes més, la perruquera i la seva mare; en aquestes que entra la nena amb brutícia enganxada a la seva roba, i la iaia, tot espolsant les peluses amb molt d'amor li va dir. "nena, on t'has ficat"? Aleshores la nena li va contestar amb tota la sinceritat del món; "a sota del meu llitet"...
Segur que es van posar ben vermelles la mare i la filla, jo vaig fer com que no ho havia sentit, però encara m'enrecordo ara i ric :-)
Teniu alguna anècdota d'aquest tipus? Segur que sí!
I és que ja hi ha una dita que ho deixa clar: "Els nens i els borratxos, sempre diuen la veritat".
Us enrecordeu de "Chicho Terremoto", a ell l'inspirava veure les calcetes blanques d'una noia... i ho deia.
Tres punts, col·lega!!!

Títols i "titolitis"

2011-03-22T10:11:00.005+01:00

Aquest dies es parla molt d'aquest assumpte, i em venen al record fets o converses de temps passats.
Primer explicaré el cas d'un home que va fer els estudis d'Enginyeria Tècnica Industrial, complets; després va presentar el projecte de fi de carrera, que li van rebutjar dues vegades (bé, una, la segona ni va tornar a mirar la nota) per causes que ell creia injustes. Va pensar que es fiquessin el títol allà on millor els hi cabés, eren altres temps i la feina no escassejava; de fet, la seva formació li va servir per a tenir una molt bona feina... fins fa uns dos anys i mig que l'empresa va acomiadar els treballadors per tancament d'activitat. Potser ara li aniria bé el títol que tantes vegades a casa l'han dit finalitzés, però sempre deia que no li calia, que l'agradava la seva feina.
D'altra banda, fa menys anys, quan jo em trobava en plena època de reciclatge, a un centre de formació es va parlar a una classe de la titulació, i la formadora va venir a dir que sí, era important el tenir un títol, però no tant... Que el més important era la formació, l'aprenentatge, l'experiència, etc. Ella va dir que això de la "titolitis" era un afegit, un guarniment.
Actualment queda demostrat que no és així, és molt important estar titolat/da. Per exemple a la meva feina ara cal acollir-se a aquest programa totes les persones que els hi falta titolació.
Estic esperant amb candeletes que la meva (discreta) titolació i experiència sigui validada per a tenir el títol que a partir del 2015 es requerirà per a treballar a la meva empresa.

Ambient primaveral

2011-03-20T13:21:00.008+01:00

Margarites a la platja

Venien ganes de prendre el sol

Les terrasses del Port ben plenes!

Semblen formiguetes... Quina gentada!

Mares, pares, criatures, blicicletes, patins...

La primavera ha arribat a Mataró!

Quatre dones amb empenta

2011-03-19T07:25:00.006+01:00

Foto: Anna Barrera, Regidora de la Dona de l'Ajuntament de Mataró

Dins dels actes per commemorar el vuit de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores, que el Consell d'Igualtat d'Oportunitats ha programat, format per vocalies, entitats i grups de Mataró que treballen per les dones, ahir al vespre li va tocar el torn al nostre grup, el de les dones socialistes.
Nosaltres hem volgut fer un reconeixement a la dona "anònima" amb quatre, exemple de tantes i tantes dones que han lluitat i tirat endavant malgrat les adversitats, de vegades, pel simple fet de ser dona.
Quatre dones amb empenta que tot i no ser conegudes ni reconegudes pel "món mundial", sí han fet una tasca important, cadascuna a la seva disciplina, en temps que no era tan fàcil haver nascut dona i, tenen un currículum brillant.
La Conxi Arcos, podríem dir, treballadora del tèxtil de tota la vida, un bon referent de la dona mataronina. Una vegada jubilada, està aprenent tot el que no va poder fer de petita.
Júlia Abaroa, exiliada xilena a Espanya, Veterinària de professió, carrera d'homes en aquells temps, feta a cavall entre els dos països. Va obrir la primera clínica veterinària a la ciutat.
Rosario Ramírez, inquieta des del bressol, Enginyera Tècnica Electrònica, altra carrera d'homes els anys 60. Més tard empresària i botiguera.
Encarna Siles, que de ben petita ja no entenia perquè havia jocs que només els podien fer els nens. Ara, és la dona 2.0!
Quatre històries, l'experiència de quatre dones que van deixar la seva terra per circumstàncies i van arribar a Mataró; amb les seves explicacions van despertar l'interés de tothom que érem a la sala, a la vegada que ens vam divertir de valent.
Dones, valors, treball, empenta, i... política, per què no?

Orgull de ciutat!

2011-03-16T08:42:00.003+01:00

Feina feta, feina de futur.

Les Formigues tenen història

2011-03-14T08:16:00.007+01:00

Divendres al vespre vaig assistir a la presentació d'un llibre.
Dins dels actes al voltant del vuit de març que hi ha a Mataró, organitzats per diferents vocalies entitas i grups que formen el Consell d'Igualtat d'Oportunitats, la Vocalia de Dones de Vista Alegre fa tres anys que li donen suport a una dona amb els seu projecte, enguany és el de fer difusió d'un llibre, Història d'una formiga de la Susanna Carpi. La idea en sí d'aquestes dones ja la trobo fantàstica, sigui donar suport al projecte que sigui (amb bon criteri que ho fan, és clar), i enguany és aquest. Doncs l'acte va estar molt bé; l'escritora, acompanyada del seu terapeuta ens van anar explicant com pot ajudar a fer front a una malatia el fet d'escriure, que consti que a mi ja em va anar molt bé la terapia de l'escriptura, quan vaig patir la primera mort d'una persona molt propera a mi, la de la meva mare. Una pena que vaig haver d'anar-me abans d'acabar, em vaig sentir molt bé i se'm va fer el temps curt.
Per cert, el llibre no es pot aconseguir a una llibreria, però sí per internet.
Després, disssabte al vespre la cita convocada per les dones era al Centre de la ciutat, però, el temps no va acompanyar i es va fer al centre Cívic de Rocafonda, no vam ser tantes les persones afortunades de poder gaudir de la representació teatral que ens van regalar dones de diferents barris, de diferents vocalies, grups, entitas, edats; totes unides posant en escena com les dones han sortit de l'ombra (també serviria la metàfora de les formigues, les obreres, que surten del formiguer), s'han "desmelenat", va estar molt i molt bé.
Ara ja estic esperant divendres 18, que serà l'acte que nosaltres, les dones socialistes hem organitzat, una taula rodona on coneixerem la trajectòria vital de quatre dones: Dones amb empenta! Voleu venir?
Més formigues que van sortir del formiguer!

Un diumenge al matí en imatges

2011-03-13T15:07:00.010+01:00

Matí de sol, de passeig, d'ones braves, de gentada, de xerrades. M'agrada Mataró!

Què et diu Porrera?

2011-03-07T03:43:00.003+01:00

Per fi ahir vaig conèixer Porrera, bé, vaig entrar al poble... I per dues vegades!
Després d'un viatge, un altre, un altre... cap el meu poble, llegint sempre el desviament cap a Porrera, a la província de Tarragona, al costat del túnel, just on hi ha un parc eòlic; una ja sentia curiositat. Sempre deia: vull entrar, vull conèixer Porrera!
El primer que possiblement ens cridés l'atenció, amb els corresponents comentaris per part del personal, va ser el nom; també sempre em ve al cap una cançoneta en anglès d'un antic programa de TV d'en Pablo Motos, a la secció "tenientes", traduïda al castellà sonava: "es una porrera..."
Com no, sabia que en Lluís Llach passava o passa temporades allà, i que tenia vinyes.
Ahir, a la tornada de la calçotada amb la penya del poble, amb un dia preciós, i anant molt bé d'hora, vam decidir que era el día indicat; total, nou quilòmetres (més nou, i l'estona que estàs) tampoc era molta la pèrdua de temps.
Bé, vam anar, vam entrar al petit poble, vam sortir, i quan portàvem una estoneta me n'adono que no trobo la funda de la càmera de fotos, només havia sortit del cotxe un moment a fer la foto, per tant, sabíem on era; tornem a Porrera i, sí, sense baixar del cotxe, ja la vaig veure allà on havíem parat.
A l'arribar a casa li dic al meu fill: noi, ja hem anat a Porrera! I diu: je je je, el poble del que parlava en Lòpez a "Plats Bruts"... D'això ja ni m'enrecordava.
I a tu, què et diu Porrera? Havies sentit abans el nom d'aquest poble del Priorat?

Molt més que una cara

2011-03-04T07:37:00.007+01:00

Ahir a la nit vaig anar a veure un documental al Monumental. Tot i no ser fan dels gèneres en que treballava l'actor mataroní, Victor Israel, sabia d'ell des de fa temps. Ahir, al saber que feien aquest documental, no vam dubtar en que el volíem veure.
Em van sorprendre uns quants comentaris que van fer d'ell actors i actrius, així com directors que van treballar al seu costat:
Que Victor Israel era el seu nom artístic, en realitat es deia Josep Maria Soler.
Que va treballar a uns 200 films, tot i que al documental només en surten una cinquentena.
Parlava anglès i va fer pel·lícules amb grans figures del cine.
Que mai repetia una escena més de dues vegades, no calia, ho feia perfecte...
Que quan li donaven un guió, es retirava, s'ho llegia, i quan tornava a donar una resposta (una vegada només va trigar 20 minuts, com va dir el director), ja venia transformat en el personatge.
També tothom va coincidir en què el seu físic li va condicionar molt; d'una banda li donava oportunitats de cara segons quins papers, d'altres les perdia...
Que sempre va ser un actor secundari, mai un "galán". Ni li calia, ell era molt més que una cara!
Que no ha estat prou conegut ni reconegut al món del cine, i jo afegiria a la seva ciutat...
Vaig trobar realment lamentable que a la passada del documental només fòssim una vintena de persones. Sí, l'IMAC ho haurà programat, però, es va fer prou difusió?
Bé, no sóc crítica de cine ni ho pretenc, només vaig veure un actor que la industria del cine no va saber veure el potencial que portava dins; com va dir una noia, que ella sí sap molt de cine, a la sortida: " si l'hagués agafat ara en Quentin Tarantino o directors així, hauria donat la volta al món"...
Jo ara ja conec una mica més la seva trajectoria cinematogràfica, no només li recordaré portant el gos a passejar per la Plaça Fivaller poc temps abans de morir.

El civisme, cosa de tots

2011-03-02T08:51:00.005+01:00

La setmana passada havia una circular enganxada al vidre de la porta d'entrada a l'edifici on visc, dient que aquesta rebríem la visita de la Creu Roja, allà es donava informació del perquè.
Doncs dilluns a la tarda ja van venir, no els vaig atendre jo ni sabia amb qui parlava el meu home fins que va tancar la porta. I em va dir, eren de la Creu Roja preguntant per la convivència al bloc, si hi ha algun problema, fins i tot preguntes molt concretes de neteja de l'escala. Tot força bé, cap problema greu que no es pugui resoldre dialogant, va contestar.
Van deixar un llibret: Guia de civisme, convivència i autoprotecció, i el vaig fullejar; és un projecte que l'Ajuntament de Mataró fa amb la col·laboració de la Creu Roja de Mataró a uns barris amb molta inmigració: Rocafonda, El Palau i Escorxador, on la convivència de vegades és complicada. Està força bé el contingut i fàcil d'entendre per a tothom...
He de dir que al meu bloc no "patim" greus incidents, només hi ha un pis una mica conflictiu, els amos el tenen llogat i ha passat gent de tota mena: des de "noies de moral distreta", per sudamericans i actualment sudsaharians, però bé, dins del que s'escolta que passa a altres comunitats. Tenen els seus costums, les seves "olors"...
Però ahir a la tarda vaig escoltar un parell de cops de porta forts, i com és a sota meu... Vaig pensar: hauran llegit el llibret? Vaig estar a punt de deixar el meu, que ja el tinc llegit, a la porta subtilment.
Tots som iguals, mateixos drets, mateixos deures; ni més, ni menys!

Vuit de març, Dia de la Dona

2011-03-01T13:18:00.006+01:00

Feu un doble clic dins les imatges per a veure-les millor

Aquí teniu tots els actes que el Consell d'Igualtat d'Oportunitats de les Dones de Mataró, ha organitzat amb motiu del vuit de març, Dia de la Dona.

Remeis que funcionen

2011-02-01T10:30:00.003+01:00

En aquests temps on per a petites malaties hi ha grans remeis, sembla que dir que la tradicional bossa d'aigua calenta funciona pels dolors musculars i d'ossos, és una tonteria. Puc donar fe!
De nena, a casa es feia servir cada nit; a l'hora d'anar al llit, deixaves la bossa entre els freds llençols "turolenses", i quan et ficaves dins el plaer era total! Portes i finestres poc ajustades per la casa de poble i com a únic punt de calor, l'estufa a la cuina i/o el menjador; per tant, glòria a la bossa d'aigua calenta!
Encara no sé el perquè, fa uns anys, vivint ja a Mataró, vaig comprar una que segur em faria el seu servei i ja, la tenia oblidada. Aquest cap de setmana que l'he tret, el meu fill em va dir: on vas amb això? La cosa és que degut a un cúmul de càrrega laboral de les dues últimes setmanes, o que divendres faria un mal gest, o "joquèséperquè", tinc l'esquena adolorida. Així que a força de no fotre res el cap de setmana (jo jo jo), de la bossa d'aigua calenta, tant al sofà com al llit i... paracetamol cada vuit hores, ja puc tirar endavant, quan a la feina també sembla que tothom torna al seu lloc...
Absències laborals per les que el remei no és només una bossa d'aigua calenta i paracetamol.
Per cert, avui ha sortit un sol fantàstic!

Mala combinació

2011-01-22T08:36:00.010+01:00

I ben negre!

2011-01-07T09:18:00.004+01:00

Ahir al vespre vaig tenir l'oportunitat de veure una pel·lícula de la que ja havia sentit parlar i per diferents raons encara no havia pogut fer-ho, així com del llibre en què està basada Pa negre, a la tertúlia literària de twitter "@Llegimipiulem".
L'IMAC de Mataró ha iniciat un nou cicle de cinema en català amb aquesta pel·lícula el dia de Reis, i, com a regal en aquest dia, totalment gratuita. Una excel·lent iniciativa que la vam aprofitar en família, el meu fill i el meu nebot es van sumar. Al final ocupàvem nou seients...
Moltes cares conegudes i "desvirtualitzacions", je je je.
Una pel·lícula dura, molt dura, amb escenes esgarrifoses que ens van posar la pell de gallina i llàgrimes als ulls a més d'una; i, excel·lents interpretacions tan per part dels adutls com dels nens.
Posaré el fragment final de la sinopsi:
"... En aquest recorregut, es produeix en l'Andreu el despertar d'una consciència moral front un món d'adults alimentat per les mentides. Per sobreviure, traeix les seves pròpies arrels i acaba descobrint el monstre que habita en ell".
Em va sorprendre el silenci que es va produir a l'acabar i, que ningú s'aixecava de les seves butaques, un respecte total vers el que acabàvem de veure.
De camí a casa ens va acompanyar un company del meu fill i anàvem comentant, ens va encantar i emocionar a tothom.
Coses que van passar, coses que hem de saber. A la postguerra el pa era negre, ben negre!

A corre - cuita!

2011-01-05T05:44:00.003+01:00

A aquestes hores i jo sense fer la carta als Reis!
I... ara què demano? Com que a una no li falta de res, sense tenir-ho tot; he tirat dels catàlegs de propaganda dels grans magatzems:
A veure... nines fashion, casual, multiètniques; no, no he estat mai massa de nines.
Mascotes animades... d'això tampoc, ja en tinc prou amb els bitxos de carn i ossos. Deixem de banda les joguines!
Hauren de mirar coses més pràctiques i acordes amb l'edat. Ahir a la tarda veient la TV em venia de gust una colònia, ja no sabia si de dona o d'home, amb aquells cossos de vegades semi nus tan perfectes i insinuants, aquella mirada, aquells llavis... que no saps de què va l'anunci fins gairebé el final. I dius, caram, i si li demano als Reis? Però et ve de gust el/la model!
Aviat haurem de demanar pròtesis dentals, faixes i "pastilleros", de moment encara no, je je je.
Així que amb les coses una mica més clares començo la meva carta d'enguany a corre - cuita.
Estimats Reis d'Orient,
Aquest any he estat molt bona: he anat d'hora al llit i no he mullat els llençols cap dia, ni m'he barallat amb els nens i nenes al cole, i m'ho he menjat tot, tot i tot!
Per això us demano... (quedarà entre Melcior, Gaspar, Baltasar i jo).
Que els nostres somnis es facin realitat.

Feliç 2011!!!

2010-12-31T06:54:00.002+01:00

L'any acaba i tenim per davant l'any nou, el 2011!!!
Aquesta nit se'ns presenta amb les seves millors gales al teatre de la vida...
Tatxan.... Estimat públic, per a tots vostés, un Any Nou ple de sorpreses, d'alegries, de felicitat, de feina, de salut, d'èxits, de pau, de prosperitat, de...
Però al teatre ja sabeu que també hi ha drama, a més a més de comèdia. No deixem que guanyin terreny aquestes funcions negatives, que sigui la comèdia la que guanyi dia a dia.
Amb esperança i optimisme: Feliç 2011, txin, txin!!!

Un somni fet realitat

2010-12-28T06:14:00.001+01:00

Per fi es podrà fer realitat un somni que tenia de petita: ser locutora de ràdio!
L'amic Xevi (el Beatlero de Mataró), que ha tingut un temps un programa a Mataró Ràdio dedicat als Beatles, ara en té un on es comenten efemèrides, anècdotes, i s'escolta música dels 60-70-80, es pot intervenir per telèfon o via facebook. El títol m'encanta "Bonaire Street", Carrer Bonaire, un carrer de Mataró amb mítiques Sales de Ball d'on van sortir moltes parelles; d'aquí triar el nom per a un "revival" (m'ha documentat en Xevi). Doncs bé, m'ha "fitxat" com a comentarista del mateix i he aceptat, jo ja sóc oient del programa els dissabtes al matí de 10 a 11 hores, només m'ho salto en comptades ocasions. Així que a partir del primer dissabte del 2011, a més a més de la veu d'en Xevi, escoltareu la d'una servidora, la veu de la Glorieta!

Felicitaciones

2010-12-27T14:05:00.006+01:00

Cuando llegan estas fechas se reciben muchas felicitacions de todo tipo: más o menos elaboradas, con iniciativa o como respuesta, con imagen o sin imagen, en catalán o en castellano, por correo (electrónico-postal), teléfono, en directo...
Pero este año, como este SMS tan completo, ninguno. Juzgad vosotros mismos.
Aquí lo tenéis:

"Con la crisis hay que ahorrar, así que aprovecho el SMS, y te deseo Feliz Navidad, Feliz Año Nuevo. Cumpleaños y Santo. Si te pones mala, que te mejores. Feliz San Valentín. Nos vemos en la Feria. Que cojas color en la playa. Que disfrutes en el puente de la Purísima, y si por si acaso la cosa se alarga... ¡Feliz 2012!"

Así que el mensaje lo hago mío... ya lo sabéis ¡Daos por felicitados/as!!!

Amb esperança!

2010-12-24T05:54:00.010+01:00

Un Nadal diferent, un Nadal per primer cop en 26 anys que no compartirem taula amb la meva filla...
El destí ens porta per camins ben diversos; ella a Anglaterra, la meva neboda al Brasil, el meu estimat Diego soparà com cada dia des de fa 11 anys llargs a la residència on el cuiden i l'estimen. Aquí serem pocs, però tots els que quedem; com vaig llegir ahir al bloc d'una amiga, cada cop hi ha més cadires buides al voltant de la taula...
Mentre l'una trepitja neu, i l'altra rep les picades dels mosquits, nosaltres serem aquí, esperant que l'any vinent les coses estiguin més tranquil·les. No som família de grans àgaps, ni de cantar nadales, ni de molta gresca, i enguany no crec que canvïi molt.
L'any vinent tot serà millor, tinc aquesta esperança!
Bon Nadal a tothom!!!

No ha pogut ser

2010-12-22T08:27:00.006+01:00

La meva filla està treballant a Tiffany a Londres, amb un contracte que acaba el set de gener. Havia la possibilitat de tornar a presentar CV per a optar a dues places indefinides, es van presentar molts companys i companyes, ella també...
A l'entrevista ja va veure "que no estaven especialment interessats en ella", però encara l'havien de donar resposta, va ser ahir que li van dir que no; han agafat pesonal alemany i italià, d'espanyols no els calien, aquests ja suplien les necessitats de francès i altres llengües. Ja veieu, amb cinc idiomes (i una llicenciatura), encara no és prou per anar pel món!
Però, després del primer moment de decepció, ahir al vespre la nostra conversa va anar per altres camins (camins vora les estrelles), quan va veure per les notícies que li van arribar de Mataró, el fatal desenllaç del company Oriol Batista; era un dels que ella coneixia, i em diu: "Mama, no em diguis que ha mort en Batista! Aquestes coses fan que el tema de Tiffany em sembli insignificant"... Només li vaig poder contestar: Doncs sí, t'estimo, filla!
Altres feines i oportunitats vindran, ella no és de les que esperen que els caigui el "mannà del cel"; l'Oriol, ja no tornarà, ens queda el record i la seva petjada del pas per aquesta curta vida...

Temps de neu

2010-12-14T22:27:00.010+01:00

Foto: Muro del FB de AZE

La nevada del 62 va ser sonada. Avui, una revista local, ha publicat una notícia de la que va caure aquí a Mataró, al nivell del mar; doncs imagineu la que va caure al meu poble de la província de Terol!
Tothom va explicant on era aleshores, l'edat que tenien, com ho van viure... Bé, doncs jo tenia sis anys i ja tinc records.
Per aquella època ballava el twist pel descosits amb la Merceditas la meva "amiguica del alma" (amb el temps vas tenint altres amigues i amics "del alma" i ja, ni twist, ni na de na. Érem les ninetes dels ulls de la mestra, "Doña Gloria Turul", com es divertia veient-nos ballar!!! "Lo bailan los muchachos y la gente mayor, pues es el nuevo ritmo que ha nacido del rock,se pone un pie delante, y ya se puede bailar..."

També recordo com se m'atragantava la caligrafia; volien que tinguessis la mateixa que la mestra que t'ensenyava (no vaig tenir mestre fins els 12 anys) I jo en aquest aspecte era molt àcrata, tenia el meu propi estil, perquè havia d'escriure com altra persona?
Bé, de la nevada en concret recordo la de dies que vam tenir els carrers gelats, la neu es fonia i es tornava a glaçar, la meva mare va caure i es va trencar un turmell amb molta mala pata, va trigar molt de temps a curar-se del tot, i als canvis de temps sempre es resentia.
També recordo que per a la Cabalgada de Reis, que venien en caballs (o eugues, no sé pas) van tirar sal per on havia de passar, jo no ho havia vist mai, però clar, perillava la integritat física de Ses Majestats. Els regals sí que tampoc sé com anirien... pots comptar!
Així que ja veieu com va anar la meva nevada del 62. Per cert, l'any passat van caure dos o tres nevades al poble de no tan importants, per a mostra la imatge que ilustra els post.

La flaire del curri

2010-12-08T09:05:00.004+01:00

El meu barri, com altres de la ciutat, i com molts altres d'altres ciutats, ha canviat de fesomia, No té res a veure amb el que era quan vaig arribar fa gairebé 28 anys, que em quedava embadalida darrera els vidres mirant com a "un pis" del davant uns senegalesos feien les seves oracions (per a mi era nou).
Ara, és normal estar esperant que es posi el semàfor en verd per a travessar un carrer, i que estiguis envoltada de gent molt diversa, així com ho és l'estar prenent un cafè a una granja i que passi per davant de la porta una dona a la que només se li poden veure els ulls. Dic jo: s'ha de tenir una mirada molt viva per a poder expressar tot el què es vol dir amb els ulls, oi?
També han canviat les aromes, resulta curiós el fet que vas caminant i així com vas passant davant dels blocs de pisos, et ve una flaire, la flaire del curri... Encara recordo que per a mi en "Curri" era el perico d'una amiga, no coneixia cap altre curri...
No m'agradaria que s'agafés aquest post en sentit pejoratiu, no dic que sigui ni bo ni dolent, simplement és així. De fet, a la cuina de casa meva, aquest ingredient també és present, cuina internacional, je je je. Avui: pollastre al curri! I si no es menja per falta de quòrum, per demà, que els dijous vaig de bòlid!

La por és lliure

2010-12-04T20:43:00.006+01:00

Avui m'ha passat una cosa ben curiosa.
He sortit a fer unes compres al Centre de la meva ciutat, i, quan estava de camí he vist una dona parada a la cantonada d'una cruïlla com si esperés a algú; a l'arribar a la seva alçada em diu: "Baixo amb tu", de seguida he pensat que s'equivocava de persona, i li dic amb un somriure: Ah, molt bé"; aleshores la dona ha començat a parlar i no havia manera de parar-la. "És que demà fa tres setmanes que em va robar la bossa i tinc por"... A continuació m'ha explicat fil per randa com va anar tot: el lloc en concret, l'hora, quants van ser els artífex "del tirón" i les seves característiques, el que portava dins la bossa, el que li van tornar a les poques hores, on anava, on no va poder anar, les paraules de la policia, el temps que va estar a l'hospital, el què li va costar la "broma" tant física com psicològicament, els dies que havia estat sense sortir de casa...
Avui era la primera sortida després de l'ensurt, i, es troba amb la Glorieta que "la tenia vista del barri". Ves per on!
Per cert, el Centre estava fantàstic!

Incidències

2010-12-03T18:16:00.005+01:00

El destí és capritxós, se te'n van els plans a la porra a la mínima de canvi. De vegades ho busques, d'altres t'ho trobes.
Factors, la tira. Tampoc cal ara explicar la vida, però, com es pot torçar el camí! Un cos extrany a la nineta de l'ull", i no precissament una rosa com la de la imatge, en tot cas sería l'espina de la mateixa...
De moment, endarreriment de viatge, i no per cancelació de vols com l'està passant al meu nebot, que des de diumenge no pot tornar a casa.

Historias de la caza

2010-12-01T19:20:00.006+01:00

Relato publicado en la revista de caza "Trofeo".

UN DOBLETE PELIAGUDO

"Aunque alcanzaba los veinticinco años y la verdad no eran muchos, justo desde los catorce ya dí por hecho que como cazar era otra historia esa sería mi historia hasta el final.

Aprovechar el nacer del nuevo día para iniciar la andadura tras las piezas de caza menor, era un placer incansable para mí y por que no también para Leal, el compañero de fatigas mejor dotado de todos con los que disfruté aquellos años. Las duras y majestuosas sierras de mi tierra eran fieles espectadoras de mis contínuas idas y venidas cada temporada, llenas de singulares lances, acompañados de vez en cuando por algún aciago día en el que nada salía bien, aún así me conformaba y ya pensaba en el siguiente que sin duda sería mucho mejor. Estas eran las credenciales de aquél cazador modesto, pero nacido con el espíritu de un verdadero cazador.

Había descansado muy bien aquella noche y no me quitaba el sueño lo que podría ocurrir tras el nacer de una nueva jornada, así pues, aquel día a principios de año se puso en marcha y nos regalaba al perro y a mí un nuevo y difícil reto, luchar de tu a tu principalmente con las bravísimas patirrojas salvajes. Cargué la escopeta paralela con dos cartuchos Leopard de color negro, de 32 gramos de peso, del plomo número 7, me concentré muy bien sabiendo lo que significaba aquello y comencé a cazar con caminar pausado totalmente a mi aire, hasta que un par de horas más tarde voló muy lejos el primer bando de perdices hacia un profundo barranco sin poder apuntarles ni de casualidad. Era algo más que una seria advertencia para mí, ellas tampoco tenían sueño.

Las seguí intuitivamente queriendo engañar alguna pero como el grupo continuaba sin disgregarse, volaron juntas por delante varias veces más y alguna otra fuera de mi vista porque al final las perdí, continué con mis estrategias con el fín de aprovechar nuevas ocasiones hasta que se hizo mediodía con el peor resultado posible, la escopeta sin disparar, y las perdices sin cobrar. Y Leal sin dar crédito a lo ocurrido.

Aminoré la marcha y me detuve en una fuente natural para tomar un par de vasos de agua cristalina, cuando se escuchó el pregón de un viejo y solitario perdigacho con los espolones bien puestos desde el pico de mayor altura. Aunque muy pocas veces te alabas después de oír tales engañosos cánticos, quise darme otra oportunidad y salí decidido en su búsqueda. Pero su canción duró muy poco, con una nueva composición titulada “chiac, chiac, chiac,” acabó su repertorio y a varios tiros de escopeta voló como un avión, continuó planeando hacia adelante muy ufano desapareciendo de mi vista, y no pude ni adivinar donde detuvo su vuelo. Y Leal perdonando pero sin olvidar.

Tampoco me apeteció quedarme a medias. Ascendí hasta lo más alto y pude comprobar que el resto de patirrojas se habían ido de marcha tras el concierto porque no estaban a mi disposición allí, sólo ellas sabían donde. Como no recordaba un sólo día de caza menor tan malo lo bauticé como horrible, habida cuenta de que tres o cuatro piezas incluyendo en ellas alguna liebre solía juntarlas habitualmente en el chaleco. Y Leal buscando un culpable.

Así, con idéntico estado de ánimo, sacrificio y lucha llegamos a media tarde, justo cuando los latidos de otros canes se escuchaban remotamente, yo continué a lo mío sin pensar en otra cosa pero el perro presagiaba alguna porque iba girando la cabeza una y otra vez en aquélla misma dirección.

Tardó muy poco tiempo y lo hizo súbitamente, un jabalí de color oscuro y buena talla se presentó sin querer trotando por mis inmediaciones a media distancia, los ardorosos ladridos dedicados por unos perros tras él mantenían vivo su impetuoso correr. Todavía ignoro como descargué la escopeta y cargué en ella dos cartuchos de balas Légia en tan brevísimo tiempo, pero prometo que lo hice, sí sé que aquél instante a mí se me hizo eterno observando su poderosa marcha luciendo un palmo de greña.

Seguidamente tomé sin descuido la puntería en su carrera y siendo muy consciente de que aquella sería por fín mi única gran oportunidad del día, le envié la primera original Brenneke comprobando allí mismo la simbiosis de una nube de tierra del proyectil con el propio cochino. Quise mantener encarada el arma por si acaso había errado el tiro pero no hizo falta, el guarro se derrumbó instantáneamente sin dar un solo paso más. Y Leal mirando para otro lado.

Pero finalizado aquel semejante y rápido episodio mientras bajaba la escopeta tuve otra grandísima sorpresa, por el rabillo del ojo observé una pequeña sombra en movimiento, así que dejé de mirar lo cazado y situé la vista con rapidez hacia la nueva zona, cuando un nuevo jabalí ya avanzaba al galope hacia mí esta vez por la misma ladera en la que yo me encontraba pero mucho más cerca, a mitad de camino que el anterior. Como aún quedaba otro cartucho de bala en la escopeta una segunda ocasión que jamás hubiera podido imaginar surgía ante mis ojos, así que otra vez deprisa deprisa pero con nueva y mejor puntería situé el punto de mira en el centro de su paletilla y accioné el gatillo trasero, la respuesta no se hizo esperar porque la segunda Brenneke tan original como su compañera fue completamente letal de necesidad sentenciando su muerte. Y Leal dando vueltas ladrando loco de contento en torno al cochino que había visto venir desde quién sabe dónde.

Lo cierto es que casi sin darme cuenta, con una escopeta de dos cañones, dos gatillos, dos cartuchos, y en dos segundos de tiempo, puse dos guarros patas arriba, pero ojo, como aquél que en este caso sí quería la cosa. Como no iba a quererla, en esas condiciones a ningún cazador le podía amargar un dulce de semejante calibre.

Para explicar el resumen de lo acontecido de la mejor manera posible, sin complicaciones, y también en dos palabras, lo diré sencillamente así:

Menudo doblete.

Un resultado ganado a pulso en compañía de mi perro, protagonista indiscutible, con quien nunca perdí una sola pieza de caza herida ni muerta en el campo. Y el “puñetero” Leal agitando la cola en señal de alegría y complicidad.

Después de meditar todo lo acontecido en aquélla jornada tan distinta como especial, quise recordarla aplicándole como colofón una frase que pensé venía muy bien a cuento:

A falta de perdices, buenos son jabalíes."

Evaristo Espada Moliner.

Quan no calen les paraules

2010-11-25T21:54:00.004+01:00

Foto: PSC Partit dels Socialistes de Catalunya

Acte avui al vespre 25 de novembre a Barcelona, de recolzament a la candidatura d'en José Montilla com a President de la Generalitat de Catalunya. Un Palau Sant Jordi ple de gom a gom de socialistes que el proper diumenge 28 ho ratificaran a les urnes.

Teixint un món sense violència

2010-11-20T21:22:00.007+01:00

Sota aquest títol, "Teixint un món sense violència", les vocalies de dones del Consell Municipal per a la Igualtat d'Oportunitats de les Dones, han organitzat per a aquesta tarda a la Plaça Santa Anna de Mataró un acte públic conjunt amb totes les entitats i grups que formen dit Consell. A la foto, un moment de la representació teatral que ha posat els pèls de punta a més d'un i una. Pancartes i cartells portats per homes i dones de diferents cultures; per cert, jo portava un cartell amb una frase en castellà que m'ha encantat: "No calles".

També s'han penjat papallones pintades per tothom que ha volgut, i amb frases relacionades amb la violénica envers les dones escrites al darrera; el significat de les papallones seria la metamorfosi que pateixen aplicat a la dona maltractada: un dia surt, obre les seves ales al món, i comença a volar. S'han llegit unes quantes frases, la meva que era un desig, no pas una utopia, l'ha llegit un home, fantàstic! I venia a dir: " Perquè aquest sigui l'últim acte que celebrem. Prou de violència masclista!" Tant de bo, oi?

Aquesta segona imatge correspon a un altre acte que va tenir lloc ahir, organitzat per l'AV del Palau, el meu barri. Una xerrada de la Dra. Ester Limón amb el nom "La dona curadora avui dia", que va crear un llarg i profitós debat.
Encara queden més actes, xerrades i tallers per a commemorar a la ciutat, com cada any, el 25 de novembre, Dia Internacional contra la violència vers les dones ... I jo em pregunto, fins a quan?

Fotos: Roser Martínez Montaner

Tolerància zero!

2010-11-17T20:16:00.007+01:00

Imatges... quina d'elles més esgarrifosa; totes un punt en comú: la violència masclista. Dones atemorides que no són capaces de parlar, de defensar-se, de denunciar....
Ante els maltractaments, tolerància zero!!!
Dona, no et callis ni permetis que et callin amb un petó, denuncia!!!
Les diferents entitats, vocalies i grups de dones de Mataró, han programat actes al voltant del 25 de novembre, Dia Internacional contra la Violència Masclista. (entreu a veure el programa)

El 28 de novembre, vota!

2010-11-13T06:58:00.001+01:00

Si no t'agrada que decideixin per tu, el 28 de novembre tens una cita a les urnes, ves-hi a votar!

Tierra ¡Trágame!

2010-11-08T18:01:00.005+01:00

Aviso a todos mis contactos de correo electrónico; me han comunicado que están recibiendo e-mails de mi cuenta de correo de contenido subido de tono. Lo siento, no soy yo ¡No los abráis!!! Será un virus.
Porqué... "aunque parezca mentira, me pongo colorada..."
Mil disculpas.