6.29.2013

Cara i creu


Què et porta en alguna ocasió a pensar (més profundament) en el passat , el present, el futur... 
Quina és la realitat? Quina la ficció, la fantasia? Quina la veritat? Quina la mentida?
Tot negatiu té els seu positiu. El negre té el blanc. La creu té la seva cara...
29 de juny, a aquestes hores més o menys fa 20 anys, una veu tremolosa, greu i ronca, la del meu pare, em deia per telèfon: Glòria, la mama ha mort... La presència de l'absència...
No puc dormir, massa pensaments, massa records, massa coses al cap... Imatges d'infantesa al poble, d'adolescència, de joventut. Imatges d'ara o d'un passat més recent, no gaire llunyà. Imatges del futur? On, com, amb qui, fins a quan?
Imatges en qualsevol cas en positiu i negatiu, en negre i blanc... Que també poden ser fruit de converses com la que ahir a la tarda vaig tenir sobre la vida amb una veïna, o al pressentir que s'apropa el final d'un veí, un bon veí, amb el que també vaig parlar ahir. 
La vida, aquesta vida que tantes preguntes ens fa i ens va donant les respostes, unes vegades amb comptegotes i altres per via intravenosa.
D'acompanyament, les precioses notes musicals d'aquest piano que ahir a la nit em van arribar al cor :-) Gràcies. 

6.25.2013

Jo, com el meu germà

Hola amics i amigues, 
L'Escola d'Educació Especial l'Arboç de Mataró, ens hem presentat als PREMIOS ROMPER BARRERAS amb un vídeo de 4 minuts que es titula: JO, COM EL MEU GERMÀ. 
Si guanyem podrem tenir uns diners per a l’escola per invertir en tecnologia, tant important pel nostre alumnat. Ara és el moment clau de les votacions.  
Necessitem quants més vots millor per tenir possibilitats de guanyar.
Per votar on-line heu d’anar a:
https://www.premiosromperbarreras.es/

Anar al títol superior: CANDIDATOS 2013
Un cop aquí heu d’entrar a l’enllaç:
CANDIDATURAS COLECTIVAS.
El nostre vídeo es diu: JO, COM EL MEU GERMÀ
El trobareu, si no el canvien, al 3r de la 4a pàgina.
Tenim de termini SOLS fins el dia 20 DE JULIOL.

AMB EL VOSTRE SUPORT SEGUR QUE GUANYAREM!!!

El sistema de votacions només permet fer 10 vots per IP, amb internet del mòbil o connectant-se a una WIFI nova. Per tant, sols es pot fer 10 vots per compte de connexió a internet.
  

6.15.2013

Paelles, sastres i trepes


Nit d'insomni, m'he despertat de cop suada, crec recordar que tenia un somni estrany, un malson... Després que et lleves i estàs una estona paint tot plegat, costa tornar a agafar la tranquil·litat necessària per a adormir-se. Aquí estem, repassant la premsa a unes hores que alguns/es encara estaran de festa, o no...
La primera notícia que em crida l'atenció em fa pensar de seguida en una pàgina de Facebook que porta per nom: "La corrupción es como la paella, en ningún sitio como en Valencia". Poca broma, que a tothom ens venen al cap un reguitzel de noms!
Doncs avui llegint el cognom Fabra he pensat: caram, per a ser pare de la llenguaruda Andreaque se jodan!) sí que està jove, però es veu que és un altre... no sé pas si li ve de família "l'art" tan peculiar de fer política o ho ha aprés ell solet...
També té el seu puntet el titular, ja sabem, en Camps va saltar a la fama més pels "trajes" que per la bona gestió política i, per ser amic de la Rita, la "cantaora" no, l'altra. Ja se sap, al PP, tot a mida.
I la que està "que se sale", és aquesta dona de l'article, la tal Esther, que ha passat de portar l'agenda de l'Alberto a tenir un càrrec de confiança que s'ha inventat el "susodicho", diuen que tenir un bon amic és un tresor (qui diu un amic,  una relació estreta...)... Aquesta en concret té un tresor com el d'Alí Babà i els 40 lladres, un dècim premiat amb la grossa de Nadal... Com es deia en política l'ascens d'una persona que si val de qualsevol mitjà per a prosperar sense massa escrúpols? Ah, sí! Trepa, ja m'ha sortit!
Doncs sabeu què? Que es fotin!!!

6.11.2013

¿Un lapsus o, un par?


Me dicen, y puede ser cierto, que últimamente sólo escribo de noticias desagradables (tampoco es que haya muchas agradables), de cosas tristes, de muertes... El mes de Junio desde hace muchos años dejó de ser un mes divertido para mí, pero de ese tema hablaré el día que toque, hoy no.  Mi creatividad brilla por su ausencia "...pero hoy las musas han pasao de mí, andarán de vacaciones...")
Para que se rían de mi, antes me río yo, explicaré un par de anécdotas de aquellas que dices: ¡Tierra, trágame!
Una ya pasó hace muchos años; iba yo con mis flamantes gafas de sol en su sitio, no como las glamurosas que la llevan de diadema en días nublados o de noche... Puedo asegurar y aseguro que no lo veía más claro de lo que acostumbro, es decir, normal... Al llegar a casa, me parece que fue mi hija, me metió un dedo por un cristal y me tocó el ojo, por un cristal no... ¡No había cristal! ¿Puede ser que no me diera cuenta que veía el mundo en claro-oscuro? ¡Puede ser! Las risas aún las oigo ahora.
La segunda pasó hace menos años, salir a dar un paseo por el centro de una ciudad de más de 120.000 habitantes, donde te sueles encontrar con caras amigas y conocidas... Me emperifollo y elijo unos zapatos, así sin mirar mucho me los coloco; por el camino notaba un "algo", pero no lo suficiente para que la mirada fuera a los pies, sólo al llegar a casa y quitármelos pude comprobar que llevaba uno de cada modelo, de cada color (eso no se nota en el pie), de similar altura de tacón, no igual. Pues eso, fui cojeando ligeramente con un zapato marrón y otro negro por la riera mataronina ¡Con dos tacones!
Seguro que hay más lapsus por ahí que en estos momentos no recuerdo (ya me los recordarán mis "niños").
Lo dicho, que hoy lo que quiero son risas, para desayunar, para comer y para cenar.


6.01.2013

Tocada per un àngel

Aquesta tarda sortida de casa amb un objectiu clar, anar a visitar el meu nebot  Diego. El destí o vet a saber tu què, va voler que amb quatre anys i mig un maleït virus al cervell el deixés amb una discapacitat gairebé del 100%. D'una encefalitis a una paràlisi cerebral...
Des de que va morir la meva germana, aquest mes farà 14 anys, està a una residència on té tot el que necessita, allà és feliç.
 
Tot anant per l'autovia de Lleida, Monserrat queda a la dreta.

A punt de traspassar les muntanyes, els dominis del timbaler del Bruc.

Ja queda poc, podem llegir el nom del poble.

El destí, el preciós lloc on hi viu.

Mirades entre tieta i nebot. Avui em tocava la punta del nas com dient: Ei, nas Figuerola! Tocada, tocada per un àngel, perquè com diu la meva neboda és el nostre àngel de la guarda. Sort que la família és petita, molt petita, perquè... li donem feina!


Tornada cap a casa, ja sóc a prop!