5.31.2013

Cuando Teruel tenía mar...



Después de leer notícias tan de "cuento" como ésta, donde te dicen que Mato y su familia tuvieron viaje pagado para vivir momentos de fantasía.  Ésta, donde príncipe y princesa que posiblemente viven del "cuento" no fueron bien recibidos... O ésta, donde una jovencísima madre clama a gritos la interrupción de un embarazo de riesgo y, que lamentablemente, esto no es un "cuento"... Me detengo en una que me distrae, que me devuelve a mis raíces.
Que el mar llegó hasta Teruel es cosa sabida, al menos para los turolenses. Yo no tengo grandes recuerdos tangibles en casa, pero sí alguno, fruto de paseos por el campo, por el monte. No sólo queda demostrado en la foto que había mar, también, por ejemplo, que los caracoles tenían otras dimensiones.
También quedaron restos por mi tierra del paso de los íberos, un par de piezas en casa me lo recuerdan cada día.
Cuando Teruel tenía mar y, otras cosas...

5.28.2013

Records del "meu" pediatra


Quan ets mare primerenca i, allunyada del poble d'on has nascut, on has viscut fins aleshores; allunyada de la teva mare, de la teva germana... En una ciutat on les persones més properes eren les veïnes (molt bones veïnes), la persona en la que més et recolzes és en el pediatra, si més no en el meu cas.
Vaig tenir la sort d'anar a parar a un gran professional, no només era el "meu" pediatara, era la meva mare, la meva germana... El destí va voler que marxés abans d'hora, però em va deixar en bones mans abans. Gràcies Dr. Sallés!
Voldria que aquest post no fos trist, ben al contrari, un homentage a la seva persona que no sé com és que fins ara no havia pensat, tinc tants records d'ell, tantes frases, tants de consells, suport...
Començant per la meva obsessió d'augment de pes de la nena quan l'alletava i ell em deia: "cap nen ha mort de gana, tranquil·la". Més tard, quan per a mi, trigaven a sortir-li les dents també em deia rient: " no conec a ningú sense dents". També em recomenava passats un parell d'anys que el que necessitava la nena era un germanet, li vaig fer cas, a la carta! :-)
Quan sortia de la consulta relaxada per la tranquil·litat que ell em donava em deia: els metges no curem, ho fan les medecines...". Així com quan jo pensava que si la nena tindria bronquitis o vet a saber què i ell en to distès em deia: "mucolític, res més" (no hi poso la marca, ell la deia)
El nano era de problemes de vies respiratòries altes, res de bronquitis, però tenia otitis molt doloroses i jo la veritat, la primera vegada no vaig saber-ho endevinar, després sí. Una nit havia estat plorant i no tenia febre, no sabia com fer-li callar, aleshores quan al matí vaig recòrrer a ell, com no, em va dir després de diagnosticar-li l'otitis: "si un nen plora, és per alguna cosa, quelcom li fa mal, una "AAS" (aspirines infantils de l'època) i es passa.
Era pediatra i psicòleg (el segon títol s'ho poso jo, no sé pas si ho tenia) teníem llargues converses. Em deia: "quan començo a sentir llàstima dels pacients, em dic, Enric, necessites vacances! Aquesta premisa es podria aplicar a altres professions de contacte directe, per exemple mestres i tot el personal docent. Així com  sabia a la perfecció quan era una urgència o una exageració... "Si vas a una casa on et diuen que el nen està molt malalt i hi ha soroll, llum, alegria... el nen poc malaltó. Ara si vas i està tot en silenci, en penombra i tristos, el nen està malalt".
En fi, podria contar i no parar, però crec que ha quedat clar que el Dr. Sallés, el meu pediatra, em va deixar petjada. Els nanos també ho recorden i a casa es parla sovint d'ell. Consells que podrien servir per a qualsevol mare primerenca...
Un altre dia parlaré dels/les mestres, també tinc records (bons o no tan bons) i històries.

5.19.2013

Recortes-Retallades


Avui de bon matí tot repassant la premsa digital, de seguida m'ha cridat l'atenció aquest article: el titular, així com el tema i, el nom de l'autora (ja sabeu que Mercedes -Merche- el porto al cor).
És una carta al Ministre Wert d'una mare, que paga la pena llegir del principi al final.
És igual recortes que retallades, oi que m'enteneu?

5.18.2013

Animalots

Ratolins que es van reproduir a casa com el que són, rates.

Que al nano li agraden des de ben petit el bitxos de tota mena, no és dir res de nou, oi? Uns més que no pas altres; diguem, que els que menys els "normalets" les mascotes que acostuma a tenir la gent a casa: gossos, gats... Bé, peixos, ocells, tortugues i així sí que hem tingut
Aquestes boniques criatures (Mus Minutoides, segons l'etiqueta de la foto a FB), van viure i van campar per casa tan feliços i, de tant en tant s'escoltaven els crits de la Glorieta... També els Geckos van mudar la camisa unes quantes vegades davant dels nostres nassos (grecos, que els hi diu una basca molt trempada). I les serps... Bua, títol de la peli: Una serp a la meva habitació.
De gripaus també hem tingut, que venien a casa amb la seva cèdula d'identificació i tot, tenien el seu encant...

 Gripau (Epipedobates tricolor, toma!)

I a què ve tota aquesta història? Doncs que avui a Sabadell hi ha  l'Expoterrària i, el nano en qualitat de veterinari estarà a un estand informant a gent interessada en el tema. Interessada jo? No gaire, però sí em ve de gust anar a fer-li una visita "in situ". Li agradará, ho sé!
Quatre dies de festa donen per a molt si t'organitzes bé, i en això, sóc un as!

Se m'havien oblidat les gambes!

5.12.2013

Se ha ido "La Voz"

Con Alicia Ramírez y Rita Dinamita

Levantarse un domingo y al conectarse en twiter leer en el primer tuit la (mala) noticia de que Constantino Romero ha muerto... 
En estos momentos aún ignoro la causa, pero me han venido tantos recuerdos a la cabeza (y todos gratos) que me veo abocada a buscar escritos del blog donde he dado a conocer el seguimiento que he hecho de su trayectoria profesional.
Seguidora de concursos y, especialmente de los que él era presentador. Participar directa o indirectamente en tres: La Parodia Nacional, que tantas y tantas satisfacciones me aportó, mi discreto paso por Una vez en la Vida y, mi aportación con un panel a Alta Tensión.
Que me gustaba su voz, no es decir nada nuevo...
Descansa en paz Constantino, yo me quedo con las conversaciones que llegamos a tener entre las grabaciones (conocías mi tierra y te interesabas por ella), los vídeos de los programas en que participé y... con Los Puentes de Madison.
Aquí la última parodia que me seleccionaron, aquél día estabas "sembrao":

5.08.2013

Trio "d'ases"



Una es lleva de bon matí amb dubtes.
Ahir al matí el Ministre d'Interior deia que la dona que aborta té a veure una mica amb ETA (una mica només...) Afortunadament, mai he hagut de prendre la decisió de fer-ho, afortunadament! Com a dona em vaig sentir agredida...
Mentre, deien els peperos aragonesos que la llengua que es parla a la Franja es dirà LAPAO, de seguida van sortit les ments privilegiades fent acudits que em van fer riure una mica (una mica només...) Per exemple el gràfic que il·lustra el post. Perquè una va nèixer a un petit poble del Baix Aragó de Terol, on va viure des d'aleshores fins que va venir a Catalunya i, es va esforçar en trobar-se en el mapa...
Al vespre una altra il·luminada de les "gavienes voladores" va dir que les dones que avorten són les que menys formació tenen... És una mica ase aquesta dona (una mica només...)
Així que ja veieu, de bon matí he fet un trio, trio "d'ases", em direu que no és gaire difícil amb aquesta colla, m'ho posen a "huevo" i, amb un dubte, sóc etarra, analfabeta o sóc LAPOLLA?
També m'he pensat en quina llengua escriure, en castellà arribaria a més gent, al final he optat pel LAPAO, llarga vida!