4.27.2013

El cel també plora...


M'acabo d'assabentar d'una notícia ben trist. El locutor de Mataró Ràdio, Ivan Llensa, ens ha deixat... No fa gaire que vaig saber de la seva malaltia, m'ho va dir l'Encarna Sánchez, companya d'ell de la ràdio i amiga meva, que estava molt delicat; precisament el dia de Sant Jordi ens vam trobar a l'estand des d'on emitien en directe i em va dir que estaven esperant notícies, l'havien operat aquell mateix dia altre cop i, anaven amb el mòbil a la mà, ella i una altra companya que em va presentar, es veu que li deia: Qui és aquesta Glòria...? Ara, ja ens coneixem. Per cert, de la mala notícia m'he assabentat per un altre company seu, en Xevi Ribas del Bonaire Street.
L'Ivan em feia companyia els matins d'estiu quan faig els passejos per la sorra d'hora, em queia bé, m'agradava el seu estil, la seva veu, la seva joventut, el seu tarannà: "A la vora de la mar, a la vora de la mar..."
Un micròfon buit, la ràdio plora, Mataró plora, el cel... també :-(
Descansa, Ivan, tot i que, massa d'hora per a descansar, no? Aquí ens quedem.

4.25.2013

Entre lo virtual y lo tangible


Desde hace tres años largos, tengo una amiga virtual. Sí, una mujer que no sé bien bien como llegó a mi vida y/o yo a la de ella; creo que fue a través del blog, una dejó comentario en el de la otra.  Después nos hicimos amigas por Twitter ¿O fue primero por Facebook? Allí ya nos veíamos más las caras, conocimos nuestro verdadero nombre, empezamos a saber algo más de nosotras...
A esta mujer la conocí como poeta, afectada por la Fibromialgia, vecina del Maresme, madre, esposa, trabajadora, caminante...
Pero no nos conocíamos en persona, habíamos hecho el conato en alguna ocasión, sin llegar a buen puerto y, ayer sin pensar, ocurrió. Sí teníamos el número de móvil y habíamos hablado por teléfono. Por la mañana en un pim pam lo organizamos y a las seis de la tarde (ya pensaba que tampoco podría ser...) nos fundíamos en un abrazo sentido y deseado por ambas partes. Una hora de charla, de mostrarnos más una a la otra, de decirnos "eso" que nunca se dice en las redes sociales, lo que queda para una misma...
Nos preguntábamos por teléfono ¿Nos conoceremos? Yo le hice una descripción de cómo la veía a ella y, otra de cómo me veo yo :-) Nos vimos de lejos y nos levantamos la mano en la distancia con una sonrisa de oreja a oreja ¡Ya ves si nos conocimos!
Dos personas posiblemente completamente distintas y a la vez tan iguales: mujeres, madrazas; amantes de lo bello, del mar, de los paseos, de lo sencillo, de nuestro trabajo, de nuestra vida...
Ella poeta, yo soy más de prosa, de la poesía me llega el sentimiento y, como digo siempre, en otras cosas también, sé lo que me gusta y lo que no me gusta, que no es poco. Las dos llegamos a Cataluña viniendo de otras tierras, yo de aquí al lado; ella, tuvo que cruzar el charco como se suele decir.
Ayer fue el primer encuentro, posiblemente vengan más, siempre teniendo en cuenta que cada una tenemos nuestra vida, nuestra familia, nuestro círculo de amistades... La experiencia ha sido positiva, ojalá fuera así con todas las amistades virtuales que te gustaría conocer algún día. Amistades, entre lo virtual y lo tangible...
Escribo el post en castellano porque nos conocimos en esta lengua, pero habla y escribe perfectamente el catalán esta "pibita boluda".

4.23.2013

Què és Twitter? Twitter ets tu


De tant en tant i sense saber el perquè et poses a reflexionar sobre les xarxes socials i tot el que les envolten.
Des que vaig començar ja amb certa edat amb aquell discret compte de hotmail (i que encara conservo), amb el messenger... Uau! I, amb el temps, vindria el bloc, el Facebook, gmail... crec que l'última seria Twitter i ja fa més de tres anys, diguem-ne que estic conectada. Tampoc saps com tens temporades que et decantes més per una o per altra via, ara per ara la meva preferida és aquesta, la que teniu en imatge.
Però també em fa pensar si és el mateix que quan vaig començar: El mateix fi? Els mateixos followers? El mateix sentit? Es creen grans debats d'economia, política... La veritat, jo d'economía la suficient per a organitzar casa meva i, crec que m'ensurto. De política, ja fa temps que vaig deixar d'opinar; això sí, els principis i la ideologia no canvia,
Hi ha molts temes virtuals: literatura, art, música, fotografia, esports, feina, amor, desamor, sensualitat, erotisme... I de vegades simplement per parlar dels temps, del dia, de les alegries, de les penes o, de la mala llufa que portes a sobre, amb gent que no coneixes ni coneixeràs mai. Pels tuits es pot "endevinar" i dic endevinar perquè sovint l'avatar és ben surrealista, el nick abstracte total (mentre tu continues donant la cara com sempre...) si són d'una corda o d'una altra, amb qui tens més química o menys, què o qui t'arriba més.... també de qui et pensaves a saber què, i ha resultat fail.
Pots dir-te Bon dia, tw on; bona nit, tw off amb una noia que viu a Berlin i que no tens cap amistat en comú; Fer-te entre tres dones (branca feminista) la pregunta de si avui regalem roses als homes i llibres a les dones, què passaria? O que un follower et recomani amb tot el "carinyo" del món pel mal d'orella aigua oxigenada...
Què és twitter? I tu m'ho peguntes? Twitter ets tu!
Jo, @Gloryff amb cara, nom i cognoms, ciutat...

4.15.2013

¿Los mismos objetivos?


Curioso nombre, nada corriente apellido (al menos para mí). Desde hace un tiempo ¿Quién no ha oído hablar de Olvido Hormigos? Un nombre que no cae en el olvido...
Hoy leyendo la prensa digital, vuelvo a encontrarme un artículo que hablan de ella, sobre ella y, una no deja de hacerse algunas reflexiones.
Si partimos de la base que venimos de las "mismas bases", el objetivo no ha sido el mismo, ni el resultado final... Es que ni trepa se le puede llamar, porque su fama no le ha venido por la actividad política, ni por la buena o mala gestión en su etapa de concejala, ni por su afán de poder. Ya se sabe porqué.
Ella ha llegado a la gloria, mientras, otr@s hemos caído en el olvido. 
Reflexiones que no te dejan  buena cara, ni buen cuerpo. ¡Huy, que he dicho!

4.10.2013

El record d'un somriure

 Edició d'aquesta foto al FB: "Entrem a l'antiga Etruria"

En aquests moments tinc la necessitat d'escriure aquest post, quan encara no sé quin títol posar-li, ni quin començament, trama o nus i final tindrà (esdevenir natural dels escrits). Com deia aquell company del curs 92-93, quan li preguntava com havia suspés si em deia que ho tenia tot al cap, ell em responia: "sí Glòria, ho tinc tot al cap, però barrejat..." Així em passa avui a mi, el cap ple de records, emocions, sentiments i, encara no trobo la manera de donar-li cos. De fet, tenia pensat escriure'l en castellà per diferents raons i, veig que he començat en català, no tornaré enrera...
Tot va començar ahir al matí quan per les xarxes socials vaig saber de la mort de José Luis Sampedro, a hores d'ara, qui no ho sap? Les mateixes notícies repetides fins a la sacietat una i cent vegades... Però les meves obligacions em van portar a un entorn on les notícies són de la gent més propera, va ser a la tarda quan vaig llegir que era l'autor de "La sonrisa etrusca", llibre que vaig llegir en un moment molt especial de la meva vida, però la veritat, no recordava el nom de l'escritor ni el vaig relacionar ahir al matí.
Era el curs 91-92 quan em va entrar "el gusanillo" del reciclatge, cursos de formació que em van acompanyar fins a finals del 2003, entre mig, uns quants cursets i històries... El primer de tot era aprendre català; ja ho entenia, el llegia, però a l'hora de parlar em faltava que algú/na em donés la confiança i l'empenta de que podia fer-ho, la meva primera professora de català ho va aconseguir, després vindria tenir més nivell.
Mentre, al meu pare l'havien operat d'un càncer i havia estat gairebé un any amb nosaltres a casa, curiosament veig que va nèixer el mateix any que Sampedro... El meu pare faria els anys a setembre, però al juny farà 13 que falta. Recordo que en una classe d'aquestes de català parlat havíem d'explicar un llibre que haguéssim llegit i ens hagués agradat, marcat, etc. Jo vaig triar aquest i, no vaig tenir el valor d'acabar-ho d'explicar, vaig començar a plorar així com m'introduïa en el relat, ho sentia, ho vivia! Em vaig disculpar, la Lourdes es va fer càrrec.
L'agost del 2011 per fi vaig tenir l'oportunitat de viatjar a La Toscana i l'Umbria, llocs pels que em sentia atreta de fa molt de temps, potser des que vaig llegir el llibre? I, quan anàvem passant per paisatges, pobles, indrets... la guia ens recordava moments de "La sonrisa etrusca". De fet en les més de 400 fotos que vaig fer del viatge, hi haurà alguna de més significativa que la que il·lustra el post, però estarà a les entranyes de l'antic PC, aquesta és de la petita tria que vaig fer al seu moment pel Facebook, sort!
Bé, aquesta és la meva aportació i homentage a la memòria d'un gran escritor. Moltes gràcies José Luis (#oletu), em vas regalar sentiments i somriures, el somriure etrusc?

4.08.2013

Avui, hem anat a l'hort


L'equip de migdia de l'escola d'educació especial on treballo, rotem pels diferents espais on tenim distribuits els nens i nenes d'una a tres, segons les necessitats de cadascú d'ells i elles. Tenim tres de ben definits, un d'ells és el pati, on l'objectiu és gaudir de la natura i el lleure (si el temps ho permet, perquè portem uns dies...)
Aquesta setmana li toca organitzar activitats a la "Glorieta" i, si es pot, al menys un dia, m'agrada anar a l'hort, que el treballen dues aules: Jardiners i Reporters :-)
Aquest hort té dos espais; un d'hortalisses i verdures i altre de plantes aromàtiques, és d'aquest últim on l'equip del migdia ens vam comprometre a tenir-ne cura; arrenquem les herbes, collim branques seques... De pas també agafem alguna branqueta i donem a ensumar, tocar, veure, expliquem les seves qualitats... i de vegades també fem infusions, avui hem agafat menta i farigola. 
A més a més hem vist les faves i els pèsols del costat que estan  en plena temporada i hem aprofitar per a explicar una mica quina classe de verdura són, les hem tocat, les hem obert per a veure els grans i, fins i tot, classe de gastronomia! Tot recordant que el plat típic del Maresme es sípia amb pèsols.
Ens ho hem passat d'allò més bé petits i grans, coneixement del medi... Sovint som feliços amb coses tan petites...
Avui, hem anat a l'hort!

4.07.2013

Felicitats, nois!

Aquesta foto data de juny del 2009, on es pot veure un 9 per a mi molt familiar

Avui de bon matí, tot mirant el mur de facebook, he llegit aquest comentari del Rugbi Club Mataró: "Nos complace anunciar que el Rugby Club Mataro se ha proclamado campeón de Tercera Catalana "B" ganando con Bonus en un gran partido al R.S.Viladecans. Felicitar a todos los que han hecho posible esto luchando duro durante 3 años, gente que aunque ahora no esté en el club es partícipe igual de este hecho. Gracias a todos." Ni cal dir que el que primer he fet és deixar-lis un "m'agrada" i una felicitació.
Però, m'han vingut al cap molts noms propis, molts records, moltes coses, moltes dates, molts partits... Inicis jugant amb un baló a la platja una vegada acabades les responsabilitats de cadascú, els justos per a formar un equip i del més variat (color de pell, sexe, alçada, amplada...); els hi guardaven la bossa de pilotes a una guingueta de la platja, després, cada dia, un a casa... L'Héctor i l'Edgar tenen molt a veure (entre altres). Més tard van començar converses amb l'Ajuntament; el regidor d'Esports d'aleshores, Ivan Pera, els va proporcionar una camp que no era idílic (li deien el patatar), però sí un bon començament. Més endavant ja van tenir camp! Compartit amb altres esports i esportistes, però molt bé; això hauria de ser l'esport, no?
Per incompatibilitat a l'hora d'entrenar, l'Edgar ho va deixar i, va començar a fer-ho en altres equips que tenia més a la vora de la Universitat, però sempre amb el cor posat a l'equip on va començar, el de la seva ciutat, Mataró. Des de aleshores, tot canviant d'equip, encara no ho ha deixat pas. Estic més que segura que si no ho sap ja, s'alegri molt per la notícia quan ho sàpiga, com jo, com nosaltres i, també li vindran al cap moltes coses...
Sí, sóc una mare de jugador de rugbi, la mare de l'Edgar!
Felicitats nois, amb esforç, heu recollit el que vau sembrar.

4.01.2013

¿La Toscana española?

Calaceite
 
Valderrobres
Beceite
El viernes pasado estuvimos un grupo de la peña del pueblo de excursión, la Comarca del Matarraña es muy socorrida, por lo cercana al Bajo Aragón, bonita y buena gastronomía, así como amplia; muchos pueblos la componen dignos de visitar y, no se puede hacer solamente en una salida. Por ejemplo servidora, en Calaceite había estado de pasada y, parada para comer en alguna ocasión, nada más (como en otros pueblos). En Beceite una vez hace mucho tiempo. Valderrobres ya lo tengo más conocido, así como La Fresneda, Cretas, etc...
Pasamos un día fantástico donde gozamos de todos los sentidos: vistas insuperables, ruido de tambores y bombos, olores de primavera, lluvia, cera... el sabor de los productos aragoneses; tampoco faltaron las risas...
Hace un tiempo leí que a la Comarca del Matarraña se le podría llamar La Toscana española, lo corroboro, muchas similitudes una vez conocidas las dos tierras.
Por cierto, muy recomendable escapada.