2.25.2013

L'Anna i el seu diari Kitty


Ahir a la tarda, acompanyada de la meva filla, vam anar a veure la representació d'El Diari d'Anna Frank a la Sala Cabanyes de Mataró, sala d'altra banda molt estimada a casa perquè allà hem passat moltes estones quan els meus nanos estudiaven la Primària a l'Escola Balmes. Com entendreu, és una mica nostra, forma part de la nostra vida.
L'obra, tal com esperàvem, no es va recrear en la crueltat de la història, ho va tractar amb molta cura per a no fer patir a un públic totalment entregat i en silenci seguint-la. Dir que sí, al final, quan van sortint tots els personatges tal com es veuen a la imatge que il·lustra el post i, van dient les seves biografies, se't posa la pell de gallina i no es poden reprimir les llàgrimes que lluiten per sortir dels ulls.
L'obra es desenvolupa en un sol escenari (gairebé com a l'àtic d'Amsterdam de veritat on estaven amagats) així com els personatges: la família Frank, composta per la parella i dues filles, la família Van Daan, matrimoni i un fill i, el metge, senyor Dussel; més les dues persones que són l'enllaç amb l'exterior i els suministren tant d'aliments com de notícies de la situació bèlica, Miep i el senyor Kraler.
Les interpretacions fantàstiques, tos i totes, cadascú al seu paper; però si em permeteu, voldria destacar dos en concret: en Genís Mayola que amb la seva veu i el seu saber estar dalt de l'escenari fent d'Otto Frank em va captivar -com sempre- i, l'actriu (per a mi revelació) de Mireia Lorente fent d'Anna, senzillament genial i quina veu tot cantant! Uns aguts que s'avenien molt i molt bé amb els greus d'en Genís.
Encara esteu a temps de veure-la, estarà fins el 10 de març a la Sala Cabanyes de la Riera de Mataró! Totalment recomanable.



Foto de la casa d'Anna Frank a Amsterdam, feta aquest estiu passat per servidora

Molt més motivada vaig anar a veure-la si tenim en compte que a finals del juliol passat vaig estar visitant la casa, empapant-me de la família jueva Frank, de l'Anna i, de les aromes de les espècies de la botiga que el pare tenia  als baixos de l'amagatall.

2.24.2013

Teatre, música, sentiments...

Aquesta tarda aniré al teatre, a la Sala Cabanyes de Mataró es fa la representació d' El Diari d'Anna Frank, el títol en sí, ja em diu molt, i més després d'haver estat l'estiu passat a la casa d'Amsterdam on va estar amagada l'Anna amb la seva família i, on va escriure el diari; però veure el nom de Genís Mayola entre els actors, ja és garantia d'èxit de l'obra.
Tot plegat m'ha fet pensar en des de quan m'he adonat d'aquesta veu molt mataronina i, d'aquí m'he anat a altres temes...
La primera vegada que el vaig escoltar cantant va ser a un acte solidari de la ciutat, em vaig quedar aclaparada. No els coneixies? Em van preguntar. Doncs no... Després l'he anat veient en coses diverses, com ara a l'obra de teatre El Violinista a la Teulada cantant el Si jo fos ric. Avui només l'escoltaré amb la seva veu greu i clara parlant, com ell em va dir, El Diari d'Anna Frank, tot i ser una història de jueus com El Violinista a la Teulada, no és pas un musical. S'enten, no crec pas que estiguessin per a solfes en aquells moments les persones amagades a  les golfes de la petita casa d'Amsterdam.
I aquest és l'altre tema en el què he pensat, on el veig força sovint últimament és a funerals... sempre em posa la pell de gallina, el nus a la gola, i la llàgrima reprimida acaba per baixar galta avall escoltar la seva veu. Tant o més com quan vaig escoltar el "Mamy blue" a una esglèsia donant l'últim adéu uns fills a una mare... O quan una noia tota de negre amb un violí a la mà tocava El cant dels ocells pel pare d'una companya i amiga que ens va deixar. Els funerals em deixen tocadeta...
La imatge per a il·lustrar el post no és pas robada, una de les tantes que tinc el privilegi de fer des del meu balcó.

2.23.2013

La meva ciutat, Mataró

Platja de Mataró a l'hivern

Aquesta tarda he sortit de casa decidida amb dos objectius clars, mentre, feia la caminada...
He anat fins a la Riera i de seguida he entrat a una botiga, volia mirar uns pantalons, després comprar-los és una altra història; "ardua tarea" si tenim en compte que t'han d'entrar pel ulls, t'han d'anar bé i, t'ha d'agradar el preu. S'han alineat tots els astres i... he firat! (allà ja m'he trobat amb una companya de la feina).
Amb els meus flamants pantalons he baixat la Riera, veig una coneguda, ens saludem: 
- Hola Montse!
- Adéu Glòria!
Continuo baixant i em trobo dues antigues companyes de Can Gassol, tant de temps que no ens havíem vist i últimament donant voltes per la ciutat ens anem trobant, hem fet petar la xerrada i, ja ens hem acomiadat. Que dic jo, amb tot el que passejo, amb qui no m'he trobat alguna vegada?
Arribo a la Rambla i entro a una altra botiga, m'havien d'ajustar "un tornillo", bé, a mi no, a les ulleres, no m'agrada que es moguin. Surto de l'òptica amb les ulleres al seu lloc i enfilo cap amunt, passo pel carrer Barcelona, Plaça de la Peixeteria, Santa Maria, Camí Fondo... en un tres i no res, a casa! La gent abrigada, molt abrigada! Si tenien als calaixos gorros, barrets, bufandes, guants... Avui s'ho han posat tot a sobre.
Així que, he fet els encàrrecs que volia, he trobat gent, la de tota la vida i, he caminat la meva horeta diària.
Mataró, la ciutat que he triat per a viure, la meva ciutat. M'encanta!
Ara ja a sopar, que tinc l'orada del mig dia als talons!

La Riera de Mataró en Nadal

2.21.2013

"La precariedad es brutal"


Primero he visto esta imagen en una página de FB y ya me he quedado con ella, literalmente; lo que ahora podría parecer un titular de chiste, cada vez es más jodidamente real.
A esta generación, bien se le podría llamar, la del éxodo, quien no marcha de España, bien cualificados y no tanto, no es por falta de ganas ni porque les lluevan las ofertas de trabajo, a veces es simplemente por lo que dice esta canción: "estàs tremolant potser t'equivoques però ho vols intentar i t'ha arribat l'hora, plores, saps que estàs sola" (estás temblando puede que te equivoques pero lo quieres intentar y te ha llegado la hora, lloras, sabes que estás sola); pero... tiempo al tiempo...
Hoy con los ánimos regulares en cuanto al futuro (en general) leo esta noticia, me ha hecho sonreír el hecho de como se gana la vida el tal Jordi Lluch, Zorro, un personaje que lo encuentro muy astuto, igual que el animal que le da el nombre (curiosamente en femenino tiene otro significado, pero eso sería tema para otro post). Veo a jóvenes muy bien preparados y seguros de sí mismos -hasta ahora- que están dudando de su capacidad, tomándose la situación laboral como algo personal y, eso no lo podemos tolerar, de ninguna manera.
Para acabar este post, lo haré con esta frase del artículo que la escucho en labios de mis hijos más de lo que una madre quisiera "Yo siento que España me ha echado. La precariedad es brutal"

2.20.2013

Tot buscant l'equilibri


Sembla que l'hivern es va quedant enrera, els arbres comencen a florir anunciant la primavera. Un hivern que se m'ha fet un xic llarg, humit i gris...
Tot queda enrera, com quan queden les teves petjades a la sorra després d'un passeig matinal en solitari, tot escoltant el silenci, les gavines, les ones... en alguns casos la ràdio, una bona companya també.
Ganes de sol, de mar, de sorra, de passejos, d'olor a sal, de sensacions, de colors... De vegades és tot blau i daurat, pla. D'altres entre tons de blaus i grisos amb  la mar brava, tan brava que en ocasions se'n va la sorra de sota els teus peus i et fa trontollar, et fa perdre l'equilibri.
L'equilibri, aquell estat emocional que tothom busquem entre el passat i el futur, la feina i l'oci, l'alegria i la tristesa, l'amor i l'odi, els amics i els enemics, el plaer i el dolor, el riure i el plor... "To be, or not to be, that is the question"!

2.19.2013

Cerebros a la fuga...

Leyendo El Periódico de Cataluña hoy, no he podido dejar de pensar en fugas...
Éste, me parecía que no volvería, pero sí, lo ha hecho y a lo grande ¡Sin mantilla, aunque con peineta!
Con esta fuga ¡Lo que se pierde España, coñe! Un delito dejarle "escapar"...
Otro cerebrito, que aunque no esté, no se le echa en falta.
Pero se llevan la palma, los cerebros que idearon este magnífico aeropuerto.
Sobran otros comentarios.

2.17.2013

Embaraç o panxona cervesera?

Avui no he pogut menys que fer un somriure d'orella a orella al llegir aquesta notícia. Bé, somriure i pensar en la cruda realitat de que ara es denuncia a la mínima. Siguin els errors greus, menys greus o una badada descomunal del professional...
El primer de tot, suposo que li farien analítiques al noi... i es confondrien amb altres o, vet a saber! Segon, a la família els hi van dir que estava embaraçat (no se'ls va quedar cara de pòker en aquell moment?) i el xicot es va prendre la medicació? I, quina medicació? He estat embarassada dues vegades, totes dues amb final feliç i mai m'han donat res més que la bona notícia. Tercer, reaccions al·lèrgiques pots tenir fins i tot d'un "Optalidón" (potser els joves no recorden aquest calmant) però servidora de jove de vegades un cop al mes els necessitava, fins que un dia em va sortir una erupció cutànea, igual que a d'altres medicaments, productes de bellesa, metalls, etc. D'això té culpa el metge? La depenenta que et ven la crema antiarrugues? El dissenyador d'unes arrecades en material que no sigui or o plata? Quarta, la indemnizació és irrisòria sí, però si es cert el que demanava la família... Jo no veig tan greu el mal diagnòstic, no el trobo un cas greu, més aviat divertit, pura anècdota, o... la família és una mica curteta i s'ho creuen tot, fins i tot que els homes es poden quedar prenyats sense ajut de la ciència...
I cinquena i per a posar una mica d'humor (que tot sol ja dóna de sí) No serà pas que tenía panxona cervesera?

2.16.2013

Les llengües, s'han de practicar


A casa ens van les llengües! Unes més que no pas altres, és clar!
Els pares, aragonesos, normalment a casa es parla castellà. Els fills catalans i, el seu entorn també.
El destí ha volgut que la noia tingui la parella italiana, però que es van conèixer a Anglaterra, tot parlant anglès. Ara viuen a Catalunya i, tot i que al principi les converses entre ells eren en italià o anglès, ara el noi italià, molt aplicat, pot seguir perfectament una conversa en castellà i, fins i tot s'atreveix amb el català. Molt espabilat!
El noi de casa té la xicota basca, això es veia venir, li tiraven molt les vaques i, les basques... igual parlen euskera, que català, que castellà... I si cal s'arrenca el nano per una "jotica" en fabla aragonesa :-)
Donca això, que a casa ens van les llengües. Com era allò que com els petons s'han de practicar? El nom d'aquest carrer mola, oi?

2.15.2013

Zorro ¡Quién fuera gallina!


Ayer por la tarde -mientras paso y traspaso delante de la tele sin prestarle demasiada atención- vi un anuncio en el que el "prota" me sonaba. Me dije: ¿Éste es mi Antonio que yo tengo por bandera? Pero lo descarté, no podía ser él...
Hoy leyendo la prensa digital, me fijo en este artículo ¡Pues vaya, a lo que llegan mis mitos... Hablando con una rosquilla el tío! Si ya me chocaba ver a todo un personaje haciendo apología al pan de molde, ahora me viene un actor de los que "me pone", o me ponía y...
En fin, desesperada... Zorro ¡Quién fuera gallina!

2.11.2013

Tres anys ja!


Sembla que va ser ahir i... quant ha plogut! Tres anys ja.
Sí, estic parlant de temps d'activitat, activitat que per altra banda ara mateix no en tinc.
Records bons, boníssims i no tan bons d'una obra de teatre que va ser adaptada del llibre de la mataronina Assumpta Montellà, La Maternitat d'Elna. Hem llegit el llibre, hem visitat la maternitat, tenim fotos i... records.
Però ara estem d'aniversari, tres anys que vam tenir l'oportunitat de veure a Mataró l'obra de teatre La Maternitat d'Elna. Veient aquest vídeo, encara se m'ha posat la pell de gallina.

2.10.2013

Ho juro? Ho dubto!

Hi ha persones que s'omplen la boca a l'hora de dir ho juro, ves per on! Un costum que jo no acabo de tenir, ni ganes.
Sí, no parlo només dels polítics quan acepten un càrrec que juren i perjuren que compliran la Constitució a "rajatabla", o els testimonis a un judici que juren dir la veritat, tota la veritat i només la veritat... I un "huevo"!
Parlo de la gent pel carrer, que a la mínima de canvi et deixen anar un: t'ho juro per... Per què juren? Potser perquè no resulten del tot pas creibles?
Per això quan sento t'ho juro, jo penso, ho dubto...
Vosaltres us creieu a aquest paio que jura a la imatge? Doncs això!

2.09.2013

Diamantes en bruto


Como cada mañana me dispongo a repasar la prensa digital, digamos que a unas horas cuando el joven de la casa ha venido a dormir... Me dijo ayer antes de salir: "mama, esta noche me quedo a dormir, no estarás sola". He dormido sola, justo cuando llegaba, yo ya tenía los ojos tan abiertos como ahora. Por lo menos comeremos juntos, antes de que vuelva a marchar y vete tu a saber hasta cuando.
Bien, pues eso, decía que leyendo el primer periódico, antes de llegar a Mato, Correa... (apellidos que parecen de chiste, pero que no hacen ni p... gracia) y el resto de fauna, me he parado en un titular que ha despertado mi atención ¡La gente estamos fatal! (unos más que otros) debe de ser que la falta de talento como actrices, cantantes, etc. (digo yo...), la suplen luciendo palmito y, algo más que el palmito.
No sé qué pensaréis, pero yo he llegado a la conclusión de que tendrán diamantes allí y los quieren enseñar...

2.03.2013

Entre la realidad y la ficción

Lo primero de todo que tengo que decir, las dificultades que he tenido para encontrar una imagen para este primer post de Febero. Ponía Cándido a Google y por ese nombre sólo me salía Cándido Méndez, aún añadiendo "chiste"... Al final he tenido que recurrir a alma de cántaro, alma cándida... para ilustrar la historieta tal como la tenía en mente
Todo viene a raíz de un sueño (más bien una pesadilla) que he tenido esta noche. Todas las personas que estaban alrededor de la mesa ya no viven y, hablaban llorando de otra, de la cual se iba a celebrar el funeral en hora y media (en el sueño he visto la hora en mi reloj).
La historieta está ambientada en un marco rural de la segunda década de los 60, dónde además de cándidos y cándidas había vivos y vivas; más o menos como ahora...
El varón de una família del pueblo tenía por nombre Cándido, de apellido Ariño y, en el carretillo de la época (sí, allí eran carretillos, no carretillas) como todo vecino, llevaba marcado el nombre y apellido, hay que recordar el abundante tránsito de estos medios de transporte por aquellos años; con tal (mala) fortuna de poner sólo la inicial del nombre sin punto, seguido del apellido ¿Qué se lee? Pues eso: cariño. Las bromas y chistes al respecto eran de aupa entre los vivos y vivas, dado que tal señor era eso, un poco alma cándida...
Curiosamente un tío de la narradora también llevaba este inocente nombre y, de espiritu, como dos gotas de agua. ¿Será que al nacer se notaba ya la candidez en su expresión? Por cierto, un matrimonio amigo, rizando el rizo, ella Cándida y él Feliciano; vamos, una cosa... casi rayando, en lo que a felicidad se refiere, la utopia.
Pues nada, aquí escribiendo tontamente una madrugada dominical sobre la felicidad y el cariño, el pasado y el presente, el sueño y el ensueño, la realidad y la ficción...