6.29.2013

Cara i creu


Què et porta en alguna ocasió a pensar (més profundament) en el passat , el present, el futur... 
Quina és la realitat? Quina la ficció, la fantasia? Quina la veritat? Quina la mentida?
Tot negatiu té els seu positiu. El negre té el blanc. La creu té la seva cara...
29 de juny, a aquestes hores més o menys fa 20 anys, una veu tremolosa, greu i ronca, la del meu pare, em deia per telèfon: Glòria, la mama ha mort... La presència de l'absència...
No puc dormir, massa pensaments, massa records, massa coses al cap... Imatges d'infantesa al poble, d'adolescència, de joventut. Imatges d'ara o d'un passat més recent, no gaire llunyà. Imatges del futur? On, com, amb qui, fins a quan?
Imatges en qualsevol cas en positiu i negatiu, en negre i blanc... Que també poden ser fruit de converses com la que ahir a la tarda vaig tenir sobre la vida amb una veïna, o al pressentir que s'apropa el final d'un veí, un bon veí, amb el que també vaig parlar ahir. 
La vida, aquesta vida que tantes preguntes ens fa i ens va donant les respostes, unes vegades amb comptegotes i altres per via intravenosa.
D'acompanyament, les precioses notes musicals d'aquest piano que ahir a la nit em van arribar al cor :-) Gràcies. 

4 comentaris:

Joana ha dit...

Doncs quin son els motius no ho se, però sents com un clic i de cop, tot et ve al damunt.
Costa, sovint, remuntar.
Positivisme no?. Sempre és millor.

Glòria ha dit...

:-) Sí Joana, sempre!

Joan P. ( JAPS ) ha dit...

Hi ha moltes melodies e interpretacions musicals què fan què la persona quedi amb un estat catatònic, en un estat de tranquil•litat, en aquets moments la ment vola i pensa lliurament, al despertar d´aquesta mena de transit, sap que alguna cosa no rutlla prou bé en el seu entorn.
La llibertat de la persona no és simplement en fer el què li roti, és tenir la seguretat de no estar sotmesa d´alguna manera i el no sàpiguer-se o intuir-se observada i qüestionada contínuament.
Petites coses com tenir el propi pensament, el tenir l´intimidat dels estris quotidians com poden ser els mòbils, tabletes i ordinadors, donen una seguretat he independència quasi total.
Les experiències tan físiques i emocionals de la joventut és un tresor què no és moneda de canvi ni en què avergonyir-se, son fets de la vida viscuts. Els amics personals també tenen les seves dèries i visions del món en què estan envoltats, ningú té que preguntar ni interrogar del què i el com, ni tampoc guiar en res el pensament ni la manera de fer.
Si és diu si, serà que si, si és diu no, serà que no, aquí les dues cares de la mateixa moneda, el xing i el xanc, el fosc i el lluminós, la melangia, i la alegria... cadascú té la seva pròpia responsabilitat.
De tot cor ho dic, el teu escrit fa què pensar, com a persona ets única i com a tal et mereixes mol de respecte.
Un petó

Glòria ha dit...

Joan, gràcies per entendre el moment en que ho vaig escriure.