5.28.2013

Records del "meu" pediatra


Quan ets mare primerenca i, allunyada del poble d'on has nascut, on has viscut fins aleshores; allunyada de la teva mare, de la teva germana... En una ciutat on les persones més properes eren les veïnes (molt bones veïnes), la persona en la que més et recolzes és en el pediatra, si més no en el meu cas.
Vaig tenir la sort d'anar a parar a un gran professional, no només era el "meu" pediatara, era la meva mare, la meva germana... El destí va voler que marxés abans d'hora, però em va deixar en bones mans abans. Gràcies Dr. Sallés!
Voldria que aquest post no fos trist, ben al contrari, un homentage a la seva persona que no sé com és que fins ara no havia pensat, tinc tants records d'ell, tantes frases, tants de consells, suport...
Començant per la meva obsessió d'augment de pes de la nena quan l'alletava i ell em deia: "cap nen ha mort de gana, tranquil·la". Més tard, quan per a mi, trigaven a sortir-li les dents també em deia rient: " no conec a ningú sense dents". També em recomenava passats un parell d'anys que el que necessitava la nena era un germanet, li vaig fer cas, a la carta! :-)
Quan sortia de la consulta relaxada per la tranquil·litat que ell em donava em deia: els metges no curem, ho fan les medecines...". Així com quan jo pensava que si la nena tindria bronquitis o vet a saber què i ell en to distès em deia: "mucolític, res més" (no hi poso la marca, ell la deia)
El nano era de problemes de vies respiratòries altes, res de bronquitis, però tenia otitis molt doloroses i jo la veritat, la primera vegada no vaig saber-ho endevinar, després sí. Una nit havia estat plorant i no tenia febre, no sabia com fer-li callar, aleshores quan al matí vaig recòrrer a ell, com no, em va dir després de diagnosticar-li l'otitis: "si un nen plora, és per alguna cosa, quelcom li fa mal, una "AAS" (aspirines infantils de l'època) i es passa.
Era pediatra i psicòleg (el segon títol s'ho poso jo, no sé pas si ho tenia) teníem llargues converses. Em deia: "quan començo a sentir llàstima dels pacients, em dic, Enric, necessites vacances! Aquesta premisa es podria aplicar a altres professions de contacte directe, per exemple mestres i tot el personal docent. Així com  sabia a la perfecció quan era una urgència o una exageració... "Si vas a una casa on et diuen que el nen està molt malalt i hi ha soroll, llum, alegria... el nen poc malaltó. Ara si vas i està tot en silenci, en penombra i tristos, el nen està malalt".
En fi, podria contar i no parar, però crec que ha quedat clar que el Dr. Sallés, el meu pediatra, em va deixar petjada. Els nanos també ho recorden i a casa es parla sovint d'ell. Consells que podrien servir per a qualsevol mare primerenca...
Un altre dia parlaré dels/les mestres, també tinc records (bons o no tan bons) i històries.

7 comentaris:

Andrea ha dit...

Jo recordo algunes coses més del Dr. Sallés! Que li agradava col·lecionar mussols de totes les mides i colors, que ens va regalar un pin de la marca Apiretal que guardavem "com or en pany" quan va faltar, la seva veu ronca, i que sempre feia olor de tabac...

Glòria ha dit...

Sí! Li vam regalar algun mussol :-) I sí, gran fumador, de puros especialment... No li va anar bé per la gola...

pons007 ha dit...

una altra vegada parlant dels morts? que no hi ha gent viva interessant? :P

joan gasull ha dit...

si ajuntem un bon metge i una implicació molt alta tenim aquest resultat. La llàstima és que s'està perdent molt ràpidament la implicació.

Glòria ha dit...

Juas... Pons, tens raó... Sí que hi ha gent interessant, però noia...
Ja tens raó Joan, no sé pas ara si és igual...

Joana ha dit...

La primera part la podem compartir, lluny de casa i sola...
El meu és deia Augusto Isa Nakamatsu, japonés!!!
Però més català que molts :)
Bons records...

Glòria ha dit...

És bonic oi? Nom i cognoms de persones que vam marcar la nostra vida :-)