4.10.2013

El record d'un somriure

 Edició d'aquesta foto al FB: "Entrem a l'antiga Etruria"

En aquests moments tinc la necessitat d'escriure aquest post, quan encara no sé quin títol posar-li, ni quin començament, trama o nus i final tindrà (esdevenir natural dels escrits). Com deia aquell company del curs 92-93, quan li preguntava com havia suspés si em deia que ho tenia tot al cap, ell em responia: "sí Glòria, ho tinc tot al cap, però barrejat..." Així em passa avui a mi, el cap ple de records, emocions, sentiments i, encara no trobo la manera de donar-li cos. De fet, tenia pensat escriure'l en castellà per diferents raons i, veig que he començat en català, no tornaré enrera...
Tot va començar ahir al matí quan per les xarxes socials vaig saber de la mort de José Luis Sampedro, a hores d'ara, qui no ho sap? Les mateixes notícies repetides fins a la sacietat una i cent vegades... Però les meves obligacions em van portar a un entorn on les notícies són de la gent més propera, va ser a la tarda quan vaig llegir que era l'autor de "La sonrisa etrusca", llibre que vaig llegir en un moment molt especial de la meva vida, però la veritat, no recordava el nom de l'escritor ni el vaig relacionar ahir al matí.
Era el curs 91-92 quan em va entrar "el gusanillo" del reciclatge, cursos de formació que em van acompanyar fins a finals del 2003, entre mig, uns quants cursets i històries... El primer de tot era aprendre català; ja ho entenia, el llegia, però a l'hora de parlar em faltava que algú/na em donés la confiança i l'empenta de que podia fer-ho, la meva primera professora de català ho va aconseguir, després vindria tenir més nivell.
Mentre, al meu pare l'havien operat d'un càncer i havia estat gairebé un any amb nosaltres a casa, curiosament veig que va nèixer el mateix any que Sampedro... El meu pare faria els anys a setembre, però al juny farà 13 que falta. Recordo que en una classe d'aquestes de català parlat havíem d'explicar un llibre que haguéssim llegit i ens hagués agradat, marcat, etc. Jo vaig triar aquest i, no vaig tenir el valor d'acabar-ho d'explicar, vaig començar a plorar així com m'introduïa en el relat, ho sentia, ho vivia! Em vaig disculpar, la Lourdes es va fer càrrec.
L'agost del 2011 per fi vaig tenir l'oportunitat de viatjar a La Toscana i l'Umbria, llocs pels que em sentia atreta de fa molt de temps, potser des que vaig llegir el llibre? I, quan anàvem passant per paisatges, pobles, indrets... la guia ens recordava moments de "La sonrisa etrusca". De fet en les més de 400 fotos que vaig fer del viatge, hi haurà alguna de més significativa que la que il·lustra el post, però estarà a les entranyes de l'antic PC, aquesta és de la petita tria que vaig fer al seu moment pel Facebook, sort!
Bé, aquesta és la meva aportació i homentage a la memòria d'un gran escritor. Moltes gràcies José Luis (#oletu), em vas regalar sentiments i somriures, el somriure etrusc?

4 comentaris:

Joana ha dit...

Molt emotiu.

Glòria ha dit...

:-) Gràcies, Joana.

joan gasull ha dit...

doncs n'ha resultat un bon homenatge a un home que va deixar un bon llegat entre nosaltres.

Glòria ha dit...

:-) Senzill, al meu estil, sentit, però. Una abraçada, Garbí.