1.16.2013

Temps de vaques magres


Avui faré una comparació de com estava la feina fa 10 anys i avui, que l'avui es podria resumir més o menys com l'acudit...
Després d'uns llargs anys dedicada al complet a la criança dels meus fills i l'atenció a la meva família, vaig decidir que era el moment de tornar al món laboral. Què em vaig trobar? Que no era gens fàcil si no feia primer una mica de reciclatge. Així que vaig començar per posar-me al dia en les noves tecnologies el primer de tot, a partir d'aquí ja tenia més contacte amb la realitat del moment. I així  les coses van anar una darrera de l'altra.
Vaig tenir la sort, sí, la sort, de poder entrar en aquest taller de l'IMPEM de Mataró, juntament amb altres 23 dones. Va durar tot el 2003, eren 1.660 hores de les quals 500 eren de teoria- pràctica i 1.100 de treball en domicilis i entitats de la ciutat. Teníem contracte de 35 hores setmanals de dilluns a divendres i un sou de 700 € per 12 mesos, aleshores estava molt bé!
En aquest taller vaig fer pràctiques en atenció a persones amb dependències a domicili, també a l'Hospital de Sant Jaume, degut a la meva titulació de Tècnica Auxiliar Sanitària i, a la Fundació el Maresme en dos centres, un, era l'escola de l'Arboç que és on jo em trobava en la meva salsa.
Al gener de 2004 ja vaig començar a una empresa que treballava per a l'Ajuntament amb serveis a domicili, ho vaig fer fins a l'agost, però no m'acabava de fer el pes... Ho vaig deixar, i al setembre vaig començar un curs d'Administratiu de Personal del Servei d'Ocupació de Catalunya, que va durar fins finals de març del 2005, en aquest no teníem sou i no m'agradava tant com l'anterior; definitivamnet, el meu fort és l'atenció a les persones.
Tot tornant de les vacances de Setmana Santa em van trucar de l'escola per a fer una suplència, vaig dir que sí amb la boca gran i... fins aleshores. Tot un plaer, tot un orgull.
Avui dia, llicenciats que tenen la sort de treballar, uns en la seva disciplina, altres ni això: contractes que poden durar un sospir, fent hores per a avorrir, caps de setmana a dojo, llargues nits... poden cobrar aquest 700 € i gràcies! A sobre en alguns casos mala maror... així no es pot treballar! Ni temps per a parlar, ni temps per a somriure...
Temps de vaques magres, duraran set anys com els del somni del Faraó que va interpretar en Josep?

6 comentaris:

Joana ha dit...

Moltes dones de la nostra generació varem quedar enrera per poder pujar els fills i filles.
Després no ha estat senzill, gens, i ara torna a ser més que complicat.
No sols per nosaltres, també per el nostre jovent, molt desanimat, i amb raó, ben cert.

Glòria ha dit...

Doncs tens raó Joana, aleshores no ens semblava senzill, ens havíem de posar al dia. Avui això no seria pas res! El jovent frustrat i amb el futur incert, molt incert. El meu gens clar.
Bon dia, amiga.

joan gasull ha dit...

més despesa menys poder adquisitiu, així volen que sortim de la crisi? Colla d'ineptes

Glòria ha dit...

Mira com ha canviat la situació en 10 anys, per a posar-se les mans al cap!

Montse ha dit...

aix... jo m'he passat la vida sencera reciclant-me, estudiant... (val a dir que per tenir dues licenciatures, en aquest país et penalitzen, ja que has de pagar el doble - si, el doble!- que els altres estudiants) i ja veus... el que es premia és ser un lladre.

Això si: has de ser un lladre de guant blanc!

Com han canviat els valors, des que la meva família em va inculcar l'amor al treball i a la veritat!

Glòria ha dit...

Et crec Montse, cada vegada estic més desencantada de tot plegat.
Molt ha canvit!