11.09.2013

Aniversari feliç!



A l'escola sempre tenim aniversaris i festes per a celebrar, i si no, ens les inventem.
A l'hora del pati ho petem com diu ara el jovent i, tenim ja per bon costum que els detallets (manualitats fetes amb els nanos) que es reben s'han de suar... A primers de novembre del 2012 vam fer anys tres companyes... L'Alba, la Maca (Macarena) i la Glorieta.
Enguany l'Aba ja no hi és al cole i no presisament pel seu gust ni el nostre; sí que continua a la Fundació Maresme, i, va rebre la felicitació, com sempre, però en forma de trucada. Anda que no mola que et canti un jovenet a cau d'orella el "Happy birthday" a lo Marilyn Monroe, oi Missis Alba?
Doncs com deia, aquest any la Maca i qui escriu vam suar la samarreta de valent, fins i tot vam ballar una jota aragonesa, però... a ritme d'una cançó d'Estopa! (recargolats, recargolats...).
Quan finalment "el jurat" va donar per superades les proves, ens van lliurar el premi, el que veieu en imatge, una foto de la celebració de l'any passat que jo ni havia vist... Així com la vaig veure és que no sabia interpretar el què era, després (amb ajut) vaig anar caient...
- Quina xaqueta portava? No me'n recordo...
- Sí que feia fred el novembre del 2012, anàvem abrigades...
- Calla, que ens van posar una disfressa...
- Aquesta era la prova d'habilitat, caram...
- No recordava qui havia guanyat, ni havia vist amb quin avantatge...
Tots aquests pensaments i més van passar per la meva ment en segons. 
Moltes gràcies als nens/nenes i les noies del pati, em feu rejovenir. Casualment tenia a casa tota la família esperant-me ahir a la tarda, i ma filla em va dir: "mama, què maca que estàs". Endevineu que vaig pensar en quina era la font que m'afavoria, no?
Un aniversari feliç i... Per molts anys!

10.30.2013

Quelcom més que un tuit

Foto d'arxiu
Des que vaig fer aquesta foto per a un post, ha passat ja un temps.
Twitter ha estat de les xarxes socials la que més m'ha "calat". Vaig arribar de casualitat, com ja he dit alguna vegada, un moment on compartia molt, tant de l'entorn en què em movia com de la banda personal.
Cada vegada més el meu TL es va anant omplint de nicks i avatars més desconeguts; d'alguns, he arribat a saber el nom de qui hi havia al darrera, d'altres, ni això.
Darrera d'un nick i un avatar és impredecible qui hi ha: n'hi ha que s'aprofiten d'una màscara i un pseudònim per a criticar i descarregar la seva ràbia i frustració contra tots i tot; altres simplement no volen dir-ho perquè no ho consideren rellevant. També n'hi ha què no volen que se'ls reconegui (pobles petits, persones conegudes...) D'altres... vet a saber!
A què ve tot això? Doncs que per a mi el Twitter d'avui ja no té res a veure amb el de gairebé quatre anys que vaig començar. Cansada dels afalagaments, de compartir, de follows, d'unfollows, de blocks, de FF,s, de FAV,s, de RT,s... m'he agafat un descans i, ho dic amb poc més de 140 caràcters d'escriptura.
Àpali!

10.28.2013

Amistat en joc


Ahir a la tarda, teatre del bo!
Ja tenia curiositat, perquè quan li vaig dir a un del protagonistes que aniria a veure'l, em va dir: "Espero que després de l'obra em segueixis parlant". Ui... això prometia!
Bé, Joc de Cartes és una obra de la Sala Cabanyes de Mataró, això vol dir garantia. 
Aquesta, una obra dura, on vas veient com l'amistat es tranforma, a través de missatges escrits des de la distància i, la crua realitat. La posada en escena magnífica, teatre en petit format, de proximitat, on et veus ficada de ple en l'època i els esdeveniments.
Com li vaig dir al director a la sortida, acabes tenint clara predilecció per un dels personatges (per dir-ho en clau optimista i fina); tot i que tots dos, van clavar el seu paper.
Obra recomanable que encara podeu veure el cap de setmana vinent.

10.01.2013

¿Código de qué?

Ayer mientras preparaba la cena, escuchaba las noticias de la noche, me llegaban de refilón, tampoco les hago mucho caso; pero hubo algún apellido y palabra clave (nunca mejor dicho) que me despertó interés. Y es que es escuchar "Montoro" y verle por el rabillo del ojo... es entrarme náuseas.. 
Presentaban los Presupuestos Generales del Estado , vale, pero detrás venía la coletilla: en código QR, suerte que después se puede acceder a la web y lo podremos leer cómodamente en PDF...
Me imagino a mis suegros en el pueblo preguntándose al oir mencionar que las pensiones subiran el mínimo previsto ¿Mande? ¿Eso qué es del QR? Pues nada, algo tan sencillo para ellos como mirarlos en PDF en un PC... Para la gran mayoría de abuelos y no tan abuelos, el código QR es como descifrar el Código da Vinci.
Creo que lo que haré será imprimir en letra bien grande esta opinión de un ciudadano normal y dársela en mano para que se enteren un poco mejor.


9.22.2013

A vegades arriben cartes


Recordo que quan era petita i es veia volant alguna "pajarita" (desconec com es diuen en català) per casa, deia la meva mare: "mañana noticias..." De vegades l'encertava i de vegades no, però és d'aquelles coses que conserves en la ment i has anat dient al llarg de la teva vida.
Les notíices en aquells anys eren bàsicament per correu, la carta convencional de tota la vida i, era tot un aconteixement; les familiars gairebé sempre tenien el mateix començament: "Querida familia, os escribo estas cuatro letras...". La Glorieta les llegia i rellegia, m'agradava tant i tant la lectura que treia profit fins i tot d'això. Pels més joves hauré de recordar que a la meva infantesa la tecnologia més sofisticada que havia a casa, al poble, era la ràdio, que m'encantava, d'altra banda! Potser d'aquí que sempre deia que volia ser locutora de ràdio :-)
Recordo també uns sobres de més petits amb la vora del voltant en negre, sí, era per a comunicar les defuncions; també es rebien unes quantes cartes d'aquestes... De factures em sembla que cap, a l'inrevés que ara; les úniques que no fallen mai!
Tot això bé a que aquesta setmana havia alguna papalloneta d'aquestes volant per casa... Dir "demà carta" ja fa riure, amb la de e-mails i missatges que rebem al dia; així es va quedar, amb el record de quan era nena.
Però... divendres va arribar una carta! Sí, no era factura! Era un sobre sense el conegut quadrat plastificat, escrita l'adreça a mà i amb el meu nom i els dos cognoms!
Doncs res, que d'aquí a no res tinc casament familiar a Penyíscola, em trobaré amb el mateix personatge que em vaig trobar a la del seu germà?

9.12.2013

Està passant


Pots ser Espanyolista (alguns com aquests, a sobre indeseables), Independentista o Catalanista, però el què es va veure i viure ahir dóna que pensar i, molt. Alguna cosa està passant, alguna cosa està canviant.

Puedes ser Españolista (algunos como estos, encima indeseables), Independentista o Catalanista, pero lo que se vio y vivió ayer da que pensar y, mucho. Algo está pasando, algo está cambiando.

9.11.2013

Feliç Diada!


11 de Setembre, Diada de Catalunya.
Quan ja fa 30 anys que visc a aquesta terra, els sentiments gairebé són els mateixos. Estimo molt Catalunya, vaig venir per voluntat pròpia, aquí han nascut els meus fills i vaig donant passes per la vida, de vegades més llargues, d'altres més curtetes. Però tampoc oblido pas les meves arrels que són l'Aragó, allà vaig de tant en tant, tinc motius per a anar, com els tinc per a tornar a casa, que ara és aquesta.
Des de fa uns anys sembla que hagis de decantar-te per una banda o l'altra, jo simplement no puc... No sé pas si m'explico.
Era primers de juliol del 84, jo embarassada de vuit mesos de la meva filla, vaig anar a un concert de Labordeta a Barcelona, el marc, la Plaça del Rei, de nit. Record inolvidable, però possiblement el més fort sigui quan al final vam cantar tothom "Aragón" posats en peus i agafats de les mans... "Dicen que hay tierras al Este donde se trabaja y pagan..."
Ara es treballa (qui té feina) i ens paguen sí, però també paguem i com paguem! El d'aquí i el d'allà; i això senyores i senyors... no ho acaben d'entendre a la resta de la península... Si més no, no tothom, ho deixem així.
"Venim del Nord, venim del Sud, de terra endins, de mar enllà..."



Per tot plegat, enguany celebraré la Diada, com cada any, com sempre ho he fet. La mateixa senyera penjada al balcó.
Visca Catalunya!

8.30.2013

Verano 2013 en imágenes

 Cáceres
Lisboa
Fátima
Figueira da Foz
Coimbra
Oporto
Mas de las Matas, Teruel (mi pueblo)
Fiestas del pueblo, noche glamurosa...
Las Majas 2013 en su carroza....
...y peñas. Aquí los Calaveras reponiendo fuerzas...
Fin de las vacaciones 2013. No ha estado mal :-)


7.28.2013

Foc!

No estic tenint el millor juliol de la meva vida, tampoc les festes de la meva ciutat, Les Santes. Però ahir a la nit sí que vaig anar a veure i viure l'ambient "MataróSanteslanuit", l'any passat que estava "fiestera" em vaig perdre els focs artificials perquè vaig sortir de viatge i, enguany volia comprobar "in situ" si en Tomàs de la pirotècnia, tal com va dir a una entrevista, era veritat que l'havia donat més ritme, color i soroll al castell. Doncs sí, era veritat, ho dic de debó, 20 minuts apoteòsics de principi a final.
Vaig fer un petit recull fotogràfic, la qualitat deixa que desitjar, si tenim en compte que va ser amb la càmera del mòbil discret i senzill, sense zoom, ni flash... Però es pot apreciar el que vam veure.
La platja durant els focs ja la veieu, el Passeig Marítim ple a vessar una vegada acabats fins que vaig tornar a casa, gent amunt i avall buscant l'escenari musical on volia fer l'aturada. Genial, tot menys la xafogor que em té feta caldo enguany.











7.24.2013

Mataró sempre et somriu

Foto feta des del llaüt Sant Ramon tot fent un passeig un matí de diumenge: Mataró.

24 de juliol, una data per a mi que em diu: Ep, comencen Les Santes, Glòria! (tot i que fa dies ja s'estan fent actes) Fins el 29... Moguda!
Una ciutat  amb la que cada cop més m'identifico, ni gran ni petita, amb una activitat cultural envejable, amb una creativitat per a tirar endavant, malgrat l'adversitat, que Deu n'hi do!
L'últim així sonat, serien aquests vídeos per a promocionar la ciutat, ahir sortia la notícia a El Periódico. Cadascú en la seva línia, m'ha encantat.
Què us sembla a vosaltres, tinc motius per estar orgullosa de la ciutat que he triat per a viure?
"Mataró sempre et somriu. Mataró mediterrània. Reina del Maresme".


7.18.2013

20 de juliol: Jo sóc com tu

Això ja està arribant al final, el 20 de juliol.
M'he passat uns quants dies donant la vara a twitter i facebook tot promocionant la Fundació Maresme i, demanant el vot al vídeo que l'Escola l'Arboç, centre de la Fundació, un d'uns quants, va presentar a concurs.
Tot són idees per a que l'empresa tingui una continuitat, necessària d'altra banda, en moments delicats degut a la crisi, les retallades de l'Administració... i vet a saber què més!
A hores d'ara qui no coneix a en Santi? Personatge creat per a donar a conèixer l'entitat a la ciutat i la comarca, yo ya poc puc dir? Llegiu aquí.
També l'escola presentant-se a aquest concurs aporta el seu granet de sorra, diners que de guanyar s'invertiran en teconlogia, tan necessària pels nostres alumnes. Concurs que curiosament acaba el periode de votacions el dia 20, després els que passin a la final, ja serà un jurat qui decidirà.
No és la primera vegada que demano el vot, els/les que em coneixeu ja ho sabeu i, no precissament per a mi directament, però sí per a persones o entitats que he cregut ho mereixien.
Per a acabar el post posaré els dos vídeos que arriben al cor i més enllà.
Moltes gràcies!

7.14.2013

Mucho ruido...


Mientras habrá que van con el gintónic o el cubalibre en la mano en una noche cálida como ésta, servidora se acaba de tomar un vaso de leche caliente con café, a ver si le tienta el sueño y, mojándose las ganas con magdalenas del sexo convexo, como dice la canción de Mecano...
¡Qué nochecita! Salgo a mosquito por noche, y eso que en las revisiones de la empresa siempre me dicen que me falta audición en el oído izquierdo (y es verdad) pero el derecho lo tengo... Pobres mosquitos, ¡No se me escapa ni uno! ¿Zumbidos a mí?
La noche empieza mal porque ya no me siento relajada, dejo la ventana abierta y me llega el ruido de los coches, las motos (peor aún) y... la música acompañada de la algarabía del famoso barco que tengo a tiro de piedra, donde parece que ha empezado la temporada alta de despedidas de solter@s ¡Bien! Ahora mismo ya sólo falta la típica "alcohol, alcohol..."
Mucho ruido, demasiado ruido y, un mosquito menos :-)

6.29.2013

Cara i creu


Què et porta en alguna ocasió a pensar (més profundament) en el passat , el present, el futur... 
Quina és la realitat? Quina la ficció, la fantasia? Quina la veritat? Quina la mentida?
Tot negatiu té els seu positiu. El negre té el blanc. La creu té la seva cara...
29 de juny, a aquestes hores més o menys fa 20 anys, una veu tremolosa, greu i ronca, la del meu pare, em deia per telèfon: Glòria, la mama ha mort... La presència de l'absència...
No puc dormir, massa pensaments, massa records, massa coses al cap... Imatges d'infantesa al poble, d'adolescència, de joventut. Imatges d'ara o d'un passat més recent, no gaire llunyà. Imatges del futur? On, com, amb qui, fins a quan?
Imatges en qualsevol cas en positiu i negatiu, en negre i blanc... Que també poden ser fruit de converses com la que ahir a la tarda vaig tenir sobre la vida amb una veïna, o al pressentir que s'apropa el final d'un veí, un bon veí, amb el que també vaig parlar ahir. 
La vida, aquesta vida que tantes preguntes ens fa i ens va donant les respostes, unes vegades amb comptegotes i altres per via intravenosa.
D'acompanyament, les precioses notes musicals d'aquest piano que ahir a la nit em van arribar al cor :-) Gràcies. 

6.25.2013

Jo, com el meu germà

Hola amics i amigues, 
L'Escola d'Educació Especial l'Arboç de Mataró, ens hem presentat als PREMIOS ROMPER BARRERAS amb un vídeo de 4 minuts que es titula: JO, COM EL MEU GERMÀ. 
Si guanyem podrem tenir uns diners per a l’escola per invertir en tecnologia, tant important pel nostre alumnat. Ara és el moment clau de les votacions.  
Necessitem quants més vots millor per tenir possibilitats de guanyar.
Per votar on-line heu d’anar a:
https://www.premiosromperbarreras.es/

Anar al títol superior: CANDIDATOS 2013
Un cop aquí heu d’entrar a l’enllaç:
CANDIDATURAS COLECTIVAS.
El nostre vídeo es diu: JO, COM EL MEU GERMÀ
El trobareu, si no el canvien, al 3r de la 4a pàgina.
Tenim de termini SOLS fins el dia 20 DE JULIOL.

AMB EL VOSTRE SUPORT SEGUR QUE GUANYAREM!!!

El sistema de votacions només permet fer 10 vots per IP, amb internet del mòbil o connectant-se a una WIFI nova. Per tant, sols es pot fer 10 vots per compte de connexió a internet.
  

6.15.2013

Paelles, sastres i trepes


Nit d'insomni, m'he despertat de cop suada, crec recordar que tenia un somni estrany, un malson... Després que et lleves i estàs una estona paint tot plegat, costa tornar a agafar la tranquil·litat necessària per a adormir-se. Aquí estem, repassant la premsa a unes hores que alguns/es encara estaran de festa, o no...
La primera notícia que em crida l'atenció em fa pensar de seguida en una pàgina de Facebook que porta per nom: "La corrupción es como la paella, en ningún sitio como en Valencia". Poca broma, que a tothom ens venen al cap un reguitzel de noms!
Doncs avui llegint el cognom Fabra he pensat: caram, per a ser pare de la llenguaruda Andreaque se jodan!) sí que està jove, però es veu que és un altre... no sé pas si li ve de família "l'art" tan peculiar de fer política o ho ha aprés ell solet...
També té el seu puntet el titular, ja sabem, en Camps va saltar a la fama més pels "trajes" que per la bona gestió política i, per ser amic de la Rita, la "cantaora" no, l'altra. Ja se sap, al PP, tot a mida.
I la que està "que se sale", és aquesta dona de l'article, la tal Esther, que ha passat de portar l'agenda de l'Alberto a tenir un càrrec de confiança que s'ha inventat el "susodicho", diuen que tenir un bon amic és un tresor (qui diu un amic,  una relació estreta...)... Aquesta en concret té un tresor com el d'Alí Babà i els 40 lladres, un dècim premiat amb la grossa de Nadal... Com es deia en política l'ascens d'una persona que si val de qualsevol mitjà per a prosperar sense massa escrúpols? Ah, sí! Trepa, ja m'ha sortit!
Doncs sabeu què? Que es fotin!!!

6.11.2013

¿Un lapsus o, un par?


Me dicen, y puede ser cierto, que últimamente sólo escribo de noticias desagradables (tampoco es que haya muchas agradables), de cosas tristes, de muertes... El mes de Junio desde hace muchos años dejó de ser un mes divertido para mí, pero de ese tema hablaré el día que toque, hoy no.  Mi creatividad brilla por su ausencia "...pero hoy las musas han pasao de mí, andarán de vacaciones...")
Para que se rían de mi, antes me río yo, explicaré un par de anécdotas de aquellas que dices: ¡Tierra, trágame!
Una ya pasó hace muchos años; iba yo con mis flamantes gafas de sol en su sitio, no como las glamurosas que la llevan de diadema en días nublados o de noche... Puedo asegurar y aseguro que no lo veía más claro de lo que acostumbro, es decir, normal... Al llegar a casa, me parece que fue mi hija, me metió un dedo por un cristal y me tocó el ojo, por un cristal no... ¡No había cristal! ¿Puede ser que no me diera cuenta que veía el mundo en claro-oscuro? ¡Puede ser! Las risas aún las oigo ahora.
La segunda pasó hace menos años, salir a dar un paseo por el centro de una ciudad de más de 120.000 habitantes, donde te sueles encontrar con caras amigas y conocidas... Me emperifollo y elijo unos zapatos, así sin mirar mucho me los coloco; por el camino notaba un "algo", pero no lo suficiente para que la mirada fuera a los pies, sólo al llegar a casa y quitármelos pude comprobar que llevaba uno de cada modelo, de cada color (eso no se nota en el pie), de similar altura de tacón, no igual. Pues eso, fui cojeando ligeramente con un zapato marrón y otro negro por la riera mataronina ¡Con dos tacones!
Seguro que hay más lapsus por ahí que en estos momentos no recuerdo (ya me los recordarán mis "niños").
Lo dicho, que hoy lo que quiero son risas, para desayunar, para comer y para cenar.


6.01.2013

Tocada per un àngel

Aquesta tarda sortida de casa amb un objectiu clar, anar a visitar el meu nebot  Diego. El destí o vet a saber tu què, va voler que amb quatre anys i mig un maleït virus al cervell el deixés amb una discapacitat gairebé del 100%. D'una encefalitis a una paràlisi cerebral...
Des de que va morir la meva germana, aquest mes farà 14 anys, està a una residència on té tot el que necessita, allà és feliç.
 
Tot anant per l'autovia de Lleida, Monserrat queda a la dreta.

A punt de traspassar les muntanyes, els dominis del timbaler del Bruc.

Ja queda poc, podem llegir el nom del poble.

El destí, el preciós lloc on hi viu.

Mirades entre tieta i nebot. Avui em tocava la punta del nas com dient: Ei, nas Figuerola! Tocada, tocada per un àngel, perquè com diu la meva neboda és el nostre àngel de la guarda. Sort que la família és petita, molt petita, perquè... li donem feina!


Tornada cap a casa, ja sóc a prop!

5.31.2013

Cuando Teruel tenía mar...



Después de leer notícias tan de "cuento" como ésta, donde te dicen que Mato y su familia tuvieron viaje pagado para vivir momentos de fantasía.  Ésta, donde príncipe y princesa que posiblemente viven del "cuento" no fueron bien recibidos... O ésta, donde una jovencísima madre clama a gritos la interrupción de un embarazo de riesgo y, que lamentablemente, esto no es un "cuento"... Me detengo en una que me distrae, que me devuelve a mis raíces.
Que el mar llegó hasta Teruel es cosa sabida, al menos para los turolenses. Yo no tengo grandes recuerdos tangibles en casa, pero sí alguno, fruto de paseos por el campo, por el monte. No sólo queda demostrado en la foto que había mar, también, por ejemplo, que los caracoles tenían otras dimensiones.
También quedaron restos por mi tierra del paso de los íberos, un par de piezas en casa me lo recuerdan cada día.
Cuando Teruel tenía mar y, otras cosas...

5.28.2013

Records del "meu" pediatra


Quan ets mare primerenca i, allunyada del poble d'on has nascut, on has viscut fins aleshores; allunyada de la teva mare, de la teva germana... En una ciutat on les persones més properes eren les veïnes (molt bones veïnes), la persona en la que més et recolzes és en el pediatra, si més no en el meu cas.
Vaig tenir la sort d'anar a parar a un gran professional, no només era el "meu" pediatara, era la meva mare, la meva germana... El destí va voler que marxés abans d'hora, però em va deixar en bones mans abans. Gràcies Dr. Sallés!
Voldria que aquest post no fos trist, ben al contrari, un homentage a la seva persona que no sé com és que fins ara no havia pensat, tinc tants records d'ell, tantes frases, tants de consells, suport...
Començant per la meva obsessió d'augment de pes de la nena quan l'alletava i ell em deia: "cap nen ha mort de gana, tranquil·la". Més tard, quan per a mi, trigaven a sortir-li les dents també em deia rient: " no conec a ningú sense dents". També em recomenava passats un parell d'anys que el que necessitava la nena era un germanet, li vaig fer cas, a la carta! :-)
Quan sortia de la consulta relaxada per la tranquil·litat que ell em donava em deia: els metges no curem, ho fan les medecines...". Així com quan jo pensava que si la nena tindria bronquitis o vet a saber què i ell en to distès em deia: "mucolític, res més" (no hi poso la marca, ell la deia)
El nano era de problemes de vies respiratòries altes, res de bronquitis, però tenia otitis molt doloroses i jo la veritat, la primera vegada no vaig saber-ho endevinar, després sí. Una nit havia estat plorant i no tenia febre, no sabia com fer-li callar, aleshores quan al matí vaig recòrrer a ell, com no, em va dir després de diagnosticar-li l'otitis: "si un nen plora, és per alguna cosa, quelcom li fa mal, una "AAS" (aspirines infantils de l'època) i es passa.
Era pediatra i psicòleg (el segon títol s'ho poso jo, no sé pas si ho tenia) teníem llargues converses. Em deia: "quan començo a sentir llàstima dels pacients, em dic, Enric, necessites vacances! Aquesta premisa es podria aplicar a altres professions de contacte directe, per exemple mestres i tot el personal docent. Així com  sabia a la perfecció quan era una urgència o una exageració... "Si vas a una casa on et diuen que el nen està molt malalt i hi ha soroll, llum, alegria... el nen poc malaltó. Ara si vas i està tot en silenci, en penombra i tristos, el nen està malalt".
En fi, podria contar i no parar, però crec que ha quedat clar que el Dr. Sallés, el meu pediatra, em va deixar petjada. Els nanos també ho recorden i a casa es parla sovint d'ell. Consells que podrien servir per a qualsevol mare primerenca...
Un altre dia parlaré dels/les mestres, també tinc records (bons o no tan bons) i històries.

5.19.2013

Recortes-Retallades


Avui de bon matí tot repassant la premsa digital, de seguida m'ha cridat l'atenció aquest article: el titular, així com el tema i, el nom de l'autora (ja sabeu que Mercedes -Merche- el porto al cor).
És una carta al Ministre Wert d'una mare, que paga la pena llegir del principi al final.
És igual recortes que retallades, oi que m'enteneu?

5.18.2013

Animalots

Ratolins que es van reproduir a casa com el que són, rates.

Que al nano li agraden des de ben petit el bitxos de tota mena, no és dir res de nou, oi? Uns més que no pas altres; diguem, que els que menys els "normalets" les mascotes que acostuma a tenir la gent a casa: gossos, gats... Bé, peixos, ocells, tortugues i així sí que hem tingut
Aquestes boniques criatures (Mus Minutoides, segons l'etiqueta de la foto a FB), van viure i van campar per casa tan feliços i, de tant en tant s'escoltaven els crits de la Glorieta... També els Geckos van mudar la camisa unes quantes vegades davant dels nostres nassos (grecos, que els hi diu una basca molt trempada). I les serps... Bua, títol de la peli: Una serp a la meva habitació.
De gripaus també hem tingut, que venien a casa amb la seva cèdula d'identificació i tot, tenien el seu encant...

 Gripau (Epipedobates tricolor, toma!)

I a què ve tota aquesta història? Doncs que avui a Sabadell hi ha  l'Expoterrària i, el nano en qualitat de veterinari estarà a un estand informant a gent interessada en el tema. Interessada jo? No gaire, però sí em ve de gust anar a fer-li una visita "in situ". Li agradará, ho sé!
Quatre dies de festa donen per a molt si t'organitzes bé, i en això, sóc un as!

Se m'havien oblidat les gambes!

5.12.2013

Se ha ido "La Voz"

Con Alicia Ramírez y Rita Dinamita

Levantarse un domingo y al conectarse en twiter leer en el primer tuit la (mala) noticia de que Constantino Romero ha muerto... 
En estos momentos aún ignoro la causa, pero me han venido tantos recuerdos a la cabeza (y todos gratos) que me veo abocada a buscar escritos del blog donde he dado a conocer el seguimiento que he hecho de su trayectoria profesional.
Seguidora de concursos y, especialmente de los que él era presentador. Participar directa o indirectamente en tres: La Parodia Nacional, que tantas y tantas satisfacciones me aportó, mi discreto paso por Una vez en la Vida y, mi aportación con un panel a Alta Tensión.
Que me gustaba su voz, no es decir nada nuevo...
Descansa en paz Constantino, yo me quedo con las conversaciones que llegamos a tener entre las grabaciones (conocías mi tierra y te interesabas por ella), los vídeos de los programas en que participé y... con Los Puentes de Madison.
Aquí la última parodia que me seleccionaron, aquél día estabas "sembrao":

5.08.2013

Trio "d'ases"



Una es lleva de bon matí amb dubtes.
Ahir al matí el Ministre d'Interior deia que la dona que aborta té a veure una mica amb ETA (una mica només...) Afortunadament, mai he hagut de prendre la decisió de fer-ho, afortunadament! Com a dona em vaig sentir agredida...
Mentre, deien els peperos aragonesos que la llengua que es parla a la Franja es dirà LAPAO, de seguida van sortit les ments privilegiades fent acudits que em van fer riure una mica (una mica només...) Per exemple el gràfic que il·lustra el post. Perquè una va nèixer a un petit poble del Baix Aragó de Terol, on va viure des d'aleshores fins que va venir a Catalunya i, es va esforçar en trobar-se en el mapa...
Al vespre una altra il·luminada de les "gavienes voladores" va dir que les dones que avorten són les que menys formació tenen... És una mica ase aquesta dona (una mica només...)
Així que ja veieu, de bon matí he fet un trio, trio "d'ases", em direu que no és gaire difícil amb aquesta colla, m'ho posen a "huevo" i, amb un dubte, sóc etarra, analfabeta o sóc LAPOLLA?
També m'he pensat en quina llengua escriure, en castellà arribaria a més gent, al final he optat pel LAPAO, llarga vida!

4.27.2013

El cel també plora...


M'acabo d'assabentar d'una notícia ben trist. El locutor de Mataró Ràdio, Ivan Llensa, ens ha deixat... No fa gaire que vaig saber de la seva malaltia, m'ho va dir l'Encarna Sánchez, companya d'ell de la ràdio i amiga meva, que estava molt delicat; precisament el dia de Sant Jordi ens vam trobar a l'estand des d'on emitien en directe i em va dir que estaven esperant notícies, l'havien operat aquell mateix dia altre cop i, anaven amb el mòbil a la mà, ella i una altra companya que em va presentar, es veu que li deia: Qui és aquesta Glòria...? Ara, ja ens coneixem. Per cert, de la mala notícia m'he assabentat per un altre company seu, en Xevi Ribas del Bonaire Street.
L'Ivan em feia companyia els matins d'estiu quan faig els passejos per la sorra d'hora, em queia bé, m'agradava el seu estil, la seva veu, la seva joventut, el seu tarannà: "A la vora de la mar, a la vora de la mar..."
Un micròfon buit, la ràdio plora, Mataró plora, el cel... també :-(
Descansa, Ivan, tot i que, massa d'hora per a descansar, no? Aquí ens quedem.

4.25.2013

Entre lo virtual y lo tangible


Desde hace tres años largos, tengo una amiga virtual. Sí, una mujer que no sé bien bien como llegó a mi vida y/o yo a la de ella; creo que fue a través del blog, una dejó comentario en el de la otra.  Después nos hicimos amigas por Twitter ¿O fue primero por Facebook? Allí ya nos veíamos más las caras, conocimos nuestro verdadero nombre, empezamos a saber algo más de nosotras...
A esta mujer la conocí como poeta, afectada por la Fibromialgia, vecina del Maresme, madre, esposa, trabajadora, caminante...
Pero no nos conocíamos en persona, habíamos hecho el conato en alguna ocasión, sin llegar a buen puerto y, ayer sin pensar, ocurrió. Sí teníamos el número de móvil y habíamos hablado por teléfono. Por la mañana en un pim pam lo organizamos y a las seis de la tarde (ya pensaba que tampoco podría ser...) nos fundíamos en un abrazo sentido y deseado por ambas partes. Una hora de charla, de mostrarnos más una a la otra, de decirnos "eso" que nunca se dice en las redes sociales, lo que queda para una misma...
Nos preguntábamos por teléfono ¿Nos conoceremos? Yo le hice una descripción de cómo la veía a ella y, otra de cómo me veo yo :-) Nos vimos de lejos y nos levantamos la mano en la distancia con una sonrisa de oreja a oreja ¡Ya ves si nos conocimos!
Dos personas posiblemente completamente distintas y a la vez tan iguales: mujeres, madrazas; amantes de lo bello, del mar, de los paseos, de lo sencillo, de nuestro trabajo, de nuestra vida...
Ella poeta, yo soy más de prosa, de la poesía me llega el sentimiento y, como digo siempre, en otras cosas también, sé lo que me gusta y lo que no me gusta, que no es poco. Las dos llegamos a Cataluña viniendo de otras tierras, yo de aquí al lado; ella, tuvo que cruzar el charco como se suele decir.
Ayer fue el primer encuentro, posiblemente vengan más, siempre teniendo en cuenta que cada una tenemos nuestra vida, nuestra familia, nuestro círculo de amistades... La experiencia ha sido positiva, ojalá fuera así con todas las amistades virtuales que te gustaría conocer algún día. Amistades, entre lo virtual y lo tangible...
Escribo el post en castellano porque nos conocimos en esta lengua, pero habla y escribe perfectamente el catalán esta "pibita boluda".

4.23.2013

Què és Twitter? Twitter ets tu


De tant en tant i sense saber el perquè et poses a reflexionar sobre les xarxes socials i tot el que les envolten.
Des que vaig començar ja amb certa edat amb aquell discret compte de hotmail (i que encara conservo), amb el messenger... Uau! I, amb el temps, vindria el bloc, el Facebook, gmail... crec que l'última seria Twitter i ja fa més de tres anys, diguem-ne que estic conectada. Tampoc saps com tens temporades que et decantes més per una o per altra via, ara per ara la meva preferida és aquesta, la que teniu en imatge.
Però també em fa pensar si és el mateix que quan vaig començar: El mateix fi? Els mateixos followers? El mateix sentit? Es creen grans debats d'economia, política... La veritat, jo d'economía la suficient per a organitzar casa meva i, crec que m'ensurto. De política, ja fa temps que vaig deixar d'opinar; això sí, els principis i la ideologia no canvia,
Hi ha molts temes virtuals: literatura, art, música, fotografia, esports, feina, amor, desamor, sensualitat, erotisme... I de vegades simplement per parlar dels temps, del dia, de les alegries, de les penes o, de la mala llufa que portes a sobre, amb gent que no coneixes ni coneixeràs mai. Pels tuits es pot "endevinar" i dic endevinar perquè sovint l'avatar és ben surrealista, el nick abstracte total (mentre tu continues donant la cara com sempre...) si són d'una corda o d'una altra, amb qui tens més química o menys, què o qui t'arriba més.... també de qui et pensaves a saber què, i ha resultat fail.
Pots dir-te Bon dia, tw on; bona nit, tw off amb una noia que viu a Berlin i que no tens cap amistat en comú; Fer-te entre tres dones (branca feminista) la pregunta de si avui regalem roses als homes i llibres a les dones, què passaria? O que un follower et recomani amb tot el "carinyo" del món pel mal d'orella aigua oxigenada...
Què és twitter? I tu m'ho peguntes? Twitter ets tu!
Jo, @Gloryff amb cara, nom i cognoms, ciutat...

4.15.2013

¿Los mismos objetivos?


Curioso nombre, nada corriente apellido (al menos para mí). Desde hace un tiempo ¿Quién no ha oído hablar de Olvido Hormigos? Un nombre que no cae en el olvido...
Hoy leyendo la prensa digital, vuelvo a encontrarme un artículo que hablan de ella, sobre ella y, una no deja de hacerse algunas reflexiones.
Si partimos de la base que venimos de las "mismas bases", el objetivo no ha sido el mismo, ni el resultado final... Es que ni trepa se le puede llamar, porque su fama no le ha venido por la actividad política, ni por la buena o mala gestión en su etapa de concejala, ni por su afán de poder. Ya se sabe porqué.
Ella ha llegado a la gloria, mientras, otr@s hemos caído en el olvido. 
Reflexiones que no te dejan  buena cara, ni buen cuerpo. ¡Huy, que he dicho!