6.22.2012

Quilos de solidaritat

Avui he passat una tarda magnífica.
El PSC Mataró s'ha adherit a la campanya "Juny solidari" recollint aliments per a la Creu Roja de Mataró. A part de les aportacions que es fan a les dues seus des de fa dies fins el 28 d'aquest mes, avui s'ha fet una acció de carrer. Dos punts de recollida, jo he estat a l'Avinguda Perú, juntament amb altres companys i companyes.
L'experiència ha estat molt positiva, amb alguna que altra anècdota; per exemple el Sr. que havia sortit ja de comprar i no li venia bé tornar a entrar, aleshores ens ha donat 10 € perquè comprèssim nosaltres i ens ha dit: "jo vaig estar l'any 49 a un orfenat i sé el què és això..." ens ha emocionat. També el jove callat, discret, seriós i de color que ens ha deixat dos paquets. Una nena marroquina que s'ha interessat pel que fèiem i quan li ha explicat la Marga, ha dit: "vaig a casa a buscar un paquet" i ha vingut amb la seva aportació.
La guinda l'ha posat una parella que portava cadascú el seu quilo a la mà; al donar les gràcies la cara de l'home m'ha resultat coneguda, molt coneguda! Era el meu carter, el que cada matí truca a l'interfon i diu: "Bon dia, el carter!". Però moltes vegades em sorprèn amb altres ocurrències. Per cert, és l'home de la foto, com que ja he parlat algun cop d'ell públicament, les companyes també s'han alegrat de conèixe'l.
Molts quilos d'aliments per a persones amb grans necessitats, molts quilos de solidaritat al PSC de Mataró.

6.17.2012

En tinc dues...

De teteres...
Tot llegint un bloc que m'agrada, on escriu la persona que l'administra sobre una tetera que l'han regalat, he pensat en això, que jo en tinc dues.
Mai he comprat una tetera, no m'agrada el te, gens! Sempre ho he relacionat amb que quan era petita i em trobava malamament me'l donaven i acabava vomitant. No sé pas si per estar malalta o perquè em posava el te... M'és igual que sigui verd, vermell, de roca, o... Si alguna vegada ho he necessitat o m'ho han recomanat, una bosseta de qualsevol de les marques que venen al super, que ni té gust a te ni a res.
Una me la van regalar, segur, ara no recordo qui; igual alguna entitat bancària en els vells i bons temps quan la gent teníem diners per a dipostar a les mateixes i confiàvem que ens els hi guardessin, així com que ens hi donessin un interès. Actualment ni es tenen diners, ni ens refiem dels bancs! O per punts per comprar amb tarja, que hauràs pagat la tetera a preu d'or.
L'altra, la va comprar el nano un viatge que va fer a Marrakech a un mercat de carrer i em sembla que de segona mà... Obviament jo mai l'he fet servir, quan vingui li recordaré que té aquesta joia (perquè maca ho és) per si se la vol endur i...
Em quedaré amb una tetera? Sobra!

6.16.2012

Reserva

Reserva, i no parlo pas de vins, ni de parcs naturals, ni de pernils, de llocs per a persones vip, ni... 
Parlo dels silencis, boca tancada; passen els anys i com un bon reserva tens solera, moltes coses dins de l'ampolla, bones i no tan bones; si l'ampolla no s'obre no es pot apreciar l'aroma, el color, el gust...
Així estic jo, plena de vivències i experiències, però amb un tap posat que m'impedeix esbravar-me. No sé pas si arribarà el dia que quelcom, o algú/na pugui obrir l'ampolla, tot sigui que el vi de tan vell ja estigui ranci o fet vinagre.
En fi, estic en reserva, temps al temps.

6.04.2012

Fent camí pas a pas

Dissabte vespre-nit vaig assistir a una festa preciosa, jo la vaig batejar com "La Festa dels peus", la cosa ja venia de lluny i aquest dia es va enriquir amb unes 80 petjades de gent ben diversa, gent tolerant, gent sense prejudicis...
El primer ball conjunt de la vetllada  va ser un vals, El Danubi blau, les parelles ben xocants, fruit de trobar la mitja carta que li faltava a la teva, per no sé pas quina casualitat em vaig quedar sense parella, però allà no es podia quedar ningú/na sense ballar; així que em van emparellar amb un noi jove, guapo, amb cabells llargs, barbeta... vaja, del meu gust (i el de la seva xicota). De seguida vam fer migues, ell em deia que havia fet balls de saló i el vals era fàcil, que aquest el dominava; jo fa la tira que no ballo ni vals, ni... però d'aquest em recordava.
Als primers acords del Danubi ens vam agafar i ell anava dient: 1 2 3, 1 2 3... Potser no féiem tant de goig els nostres peus com els de la imatge, tot i així, m'ho vaig passar de conya! Gràcies, Elies.
MJ i Laura, que els vostres peus caminin durant molt i molt de temps en la mateixa direcció. "Caminante no hay camino, se hace camino al andar"