3.31.2012

Tarda de "chinos"


Les coses són com són, i no sempre han de ser iguals. Un divendres pots anar al cine amb la teva filla a veure Intocable, i altre de compres als "chinos". Ahir es va donar aquest últim cas.
A la noia li feien falta a casa coses d'aquelles que no són imprescidibles, però si necessàries en algun moment, i em va dir: "Mama, anem a comprar-les? Per aquí pel barri..." No sóc pas clienta habitual, però de tant en tant...
Jo, la veritat no tenia gaires ganes de sortir de casa, entre la sessió de massatge sonor que vaig tenir al mig dia a l'escola i, saber que tenia 10 dies de vacances per davant, és allò que dius, ja ho faré! Però al final vaig decidir acompanyar-la, i com que em feien falta mitgetes curtes per ara que encara es porta la sabata tancada... Ella em va dir: "als "chinos" també en venen! Què no en venen!
Primer vam anar al que tenim més a prop, i vam trobar tres articles, ens faltaven dos. Anem a un altre d'aquí a la vora, va dir; i sí, allà ens vam fer amb els que ens faltaven.
Ja veieu, la nena té colador, embut, tapa per a microones i fins i tot la senyera!
La mama les mitgetes.
I el millor de tot, pel camí et vas trobant amb veïnes del barri que feia temps que no veies, una xerradeta i cap a casa. Divendres a la tarda, al sol!




3.29.2012

Serveis mínims 29 de març

La mona de l'Arboç

Avui, 29 de març, l'Escola d'Educació Especial l'Arboç ha obert les seves portes pels alumnes que els seus pares i mares han volgut o han tingut la necessitat de portar-los.
Jo he arribat puntual com cada dia al meu lloc de treball, però no ha estat una jornada qualsevol, diguem-ne que ha estat força especial.
De 10:30 a 12 hores hem fet reunió les noies que formem l'equip del migdia, sempre hi ha temes a tractar, sempre hi ha coses a millorar.
De 12 a 13 hores l'he donat de dinar a una princeseta que no enten de vagues ni de drets dels treballadors, però que ha de menjar i ella sola no pot fer-ho pas. Hem tingut un feeling fantàstic.
De 13 a 15 hores he gaudit d'una música relaxant mentre feia massatge entre olor a encens a unes cames molt boniques, tot i que no poden caminar.
De 15 a 17 hores he estat fent suport a una classe on els nens fan servir la boca per a regalar somriures, la nutrició per sonda gàstrica...
I aquesta ha estat la meva jornada laboral el 29 de març, serveis mínims i sense treure'm la camisa vermella, no fotem!
De vegades et trobes entre el què et diu el cor i el què et diu el cap i has de prendre decissions, però això no vol dir de cap manera que estigui d'acord amb la Reforma Laboral.

3.28.2012

Sencillas y tiernas...

Ayer por la tarde tuve la ocasión de leer esta "carta de amor", me costó lo suyo interpretarla, y con ella tuve diferentes reacciones.
En donde estaba publicada decía que era de una chica de E.S.O. (entre 12-16 años, si no repite curso), yo añado que con las hormonas revolucionadas. A ver si no es amor que te baje la tensión cuando un chico se sube la camiseta o le veas en el patio (supongo que será del cole); o si te toca la pierna, ganas de darle un beso. Además, que ya lo dice la Leti: "Estás que no cagas por el Jonatan"
Es un escrito hecho con muy buena voluntad, pero cargado de faltas de ortografía, acentuación y puntuación; así como la sintaxis, no sigue una pauta lógica, toda historia tiene su presentación, su nudo o trama y su desenlace. Pues la "Jeni" no, lo tiene todo en la cabeza pero revuelto, y se repite más que el ajo. ¿O no nos ha quedado claro el nombre de su dulce enamorado? ¡Eso!
Le pasé la susodicha carta a una joven licenciada en psicología y, haber estudiado la gramática de diferentes idiomas, me dio su parecer; entre otras cosas me dijo, que conste que no es en sentido peyorativo, que se veía claramente que era de etnia gitana: "borbel, broque" El Jonatan, la Jeni, la Leti... (esto lo digo yo)
Yo intento hacerlo lo mejor que sé, todo y así algunas veces me doy cuenta que he cometido fallos; otras, tengo quien me lo dice, y procuro corregirlos.
Quiero terminar diciendo que ya no recuerdo los horarios de la E.S.O. hace tanto tiempo... Pero esta jovencita debería estar todos los días a las cuatro en clase o en casa haciendo deberes, leyendo, etc. No rondando por la calle con sus primas, así sabría que "hay bibo" se escribe "ahí vivo".
"Palabras de amor, sencillas y tiernas..."

3.21.2012

Trencant la rutina?

El dia comença diferent, a l'inrevés, com m'he trobat la taula al balcó; i és que la Llevantada aquesta nit l'ha "liat".
Jo sóc de vida, per a tirar he de menjar, i el primer que faig abans de res és esmorzar; després, el que calgui. Doncs avui no, en dejú i per una estona, tinc analítica a tres quarts de deu (aguantaré?). Quan arribi a casa ja faré esmorzar-dinar, perquè a les 12 començo la feina, dinada...
I això que crec que no cal explicar on es fa la primera micció quan hi ha analítica, ja ho sabeu de sobres :-)
D'altra banda, ahir va entrar la primavera, però no amb la imatge que tenim d'ella assolejada i florida, va entrar amb vent, grisa... Sí, cal que plogui i molt, però... ha plogut gaire? Per ara no pas!
Què més trobaré al llarg del dia? Vet a saber!

3.09.2012

Ha sido un placer


Ayer me enteré por un pajarito (nunca mejor dicho, vía twitter), que Eduardo Larraya, deja la dirección del Colegio Balmes de Mataró; no por nada raro, simplemente ha llegado la hora de la jubilación, después de 37 años desempeñando el cargo, bien se lo merece.
Fueron siete años los que estuve vinculada a Balmes, los que estuvieron mis dos hijos en primaria, y siempre me sentí muy cómoda, la relación fue fácil con la mayoría del personal docente, podría decir nombres, pero no es el caso; hoy el post va dedicado a Eduardo.
Eduardo, un navarro auténtico, con un castellano impecable; culto, educado... igual tocaba el piano, que presentaba los festivales, que estaba dispuesto a dar el tiro de salida en una carrera de final de curso.
Muchas gracias por todo, nos seguiremos viendo paseando por la ciudad. Ha sido un placer que mis hijos crecieran y se formaran en una escuela donde tú eras el director.

3.06.2012

¿Qué cuento te cuento?


"Había una vez un campesino gordo y feo que se había enamorado (¿cómo no?) de una princesa hermosa y rubia...
Un día, la princesa -vaya usted a saber por qué- dio un beso al feo y gordo campesino... y, mágicamente, éste se transformó en un esbelto y apuesto príncipe.
(Por lo menos, así lo veía ella...)
(Por lo menos, así se sentía él...)"
Cuentos para pensar. Jorge Bucay

3.02.2012

"No todo el monte es orégano"

La meva família (els tres primers) per Abbey Road fa dos anys.

Avui de bon matí, he llegit aquest article i, m'ha recordat la recent conversa que vaig tenir amb la meva filla.
Ella va viure un any i mig a Londres, es pensava que potser allà les coses no estaven tan magres; de fet tampoc li va anar tan malament, anava treballant gràcies als idiomes principalment, però mai hauria trobat feina de la seva disciplina. Quan va veure que la vida era anar treballant per a cobrir despeses, va dir: jo vull tornar a casa, necessito el meu sol, el meu mar i vull estar amb vosaltres. D'això ja fa uns mesos.
Estava dient que vam parlar de com ens veuen els anglesos als estrangers, si llegiu l'article us en fareu una idea; som els parents pobres, juntament amb Grècia, Itàlia, Portugal... Per no dir d'altres ètnies.
Em va explicar una anècdota que li va passar a un conegut seu, es veu que anava pel carrer amb una noia, tots dos diguem-ne "mediterranis" i els hi va preguntar una dona gran: Sou d'aquí? Ells, en un anglès perfecte van contestar: no, som de... Doncs aneu a casa vostra, va contestar enfurismada.
Jo, volent saber més li vaig dir a la meva filla: Però si tu t'integres, respectes les maneres de viure, civisme etc També els hi molesta? És igual mama, som la més baixa estopa, les pitjors feines i menys remunerades estan reservades pels estrangers. D'altra banda també és cert que es veu que hi ha qui va amb la idea clara de fer uns diners amb la feina que sigui, no esforçar-se gaire per a aprendre l'idioma, muntar-se les seves festetes amb els seus grupets de coneguts i amics, i "liarla" sempre que poden (us sona això que estic dient?)
Per això no m'ha extranyat gens ni mica quan he llegit la notícia, posant les coses difícils i que tornin a casa. Per cert, anglesos, juntament amb alemanys i francesos serien feliços de fer-nos fora de la UE. Algú ho havia de dir!

3.01.2012

Entre el blat i la remolatxa

Grans consumidors deuen ser per a donar feina a 40 persones...
Notícia si més no, curiosa. Pensava que el poble pioner sería Porrera :-)