11.30.2012

Tot és relatiu...



En aquesta vida, tot és relatiu, el dolor també.
Qui té el pal de rasar el dolor? On és el llindar? Quin és el pitjor dolor, el físic o el psíquic? A qui li fa més mal, a qui es queixa a la mínima (i potser realment li fa molt de mal) o a qui es sofert fins a extrems que et fas creus de com ha aguantat...
El meu pare era d'aquests últims i, provablement ho vam heretar les seves filles, però no escriuré de la meva germana que va ser tot un exemple fins el final, ho faré a grans trets de mi, en quant a físic.
De joveneta, quan les dones tenim aquells dies que ens "vestim" de vermell i ens preguntem a "qué huelen las nubes" (ja hauria de parlar en passat ;-)) sentía tal dolor que en alguna ocasíó em marejava i tenía nàusees i/o algunes vegades quelcom més que nàusees... però no em queixava, ni jurava en hebreu, ni renegava, ni... Contenta de ser dona!
Quan es va presentar el part del meu primer fill, ja estava ingressada per altre motiu a un hospital de BCN que ara diuen el volen privatitzar; van començar els primers símptomes un diumenge al vespre, ja havien marxat les visites i, estava sola a l'habitació, bé amb una companya al llit del costat. El dolor era per a mi molt estrany (no l'havia tingut mai...), per això al llarg de la nit anava trucant les infermeres amb discreció. Sí, em van dir, que estava de part, però primerenca i que anava molt lent... no em feien gaire cas. Al matí quan va passar el metge resulta que "la cosa" ja estava molt oberta, van començar els preliminars per anar al paritori amb presses, una vegada allà, resulta que tenien raó les infermeres, fins a les 13:40 de dilluns no va nèixer la meva filla i amb ajut! Que per cert avui és el seu Sant, felicitats, Andrea! O sigui, havia passat el pitjor dels dolors del part sola i sense fer gaire soroll per a deixar descansar la meva companya d'habitació...
Molt més tard també recordo un dia a la feina que em trovava malament, amb dolor que no sabia si era la panxa, els ronyons o què, vaig aguantar fins deixar temes més o menys lligats i vaig marxar a casa per anar a urgències. L'endemà quan vaig tornar a l'hora de sempre a la feina i li vaig dir al meu cap què havia passat el dia abans, es va quedar a quadres; havia tingut un còlic nefrític mentre atenia a personetes amb especials necessitats.
I ara aquí estem, amb una "petita mala acció" que em fa notar des de fa uns dies on tinc les costelles, aquestes concretament darrera del pit dret. Però com sempre, al peu del canó, potser és una gràcia concedida o heretada, en qualsevol cas, per a mi és una sort!

4 comentaris:

Joana ha dit...

Cada persona és diferent, però si em permets i amb la meva experiència, les dones soportem millor el dolor.
Espero que no sigui res això de les teves costelles!

Glòria ha dit...

Jo també ho crec, Joana.
No, ja veuràs, és soportable, gràcies, amiga.

joan gasull ha dit...

aixi m'agrada...les queixiques no molen....Per cert m'ha costat veure els guants vermells.
Felicita l'Andrea...

Glòria ha dit...

Gens! XD, per què serà que no veies els guants vermells...
Serà feliciatda. Bon cap de setmana, Garbí.