10.29.2011

La vida es una parodia

De vez en cuando recuerdo mi etapa de letrista de La Parodia Nacional, y me da por mirar en youtube parodias, por ejemplo una tarde en casa sola como hoy; me lo paso genial, alguna "alma caritativa" ha colgado parodias de Glorieta. No están todas, quizá algún día...
Alguna cara conocida veréis entre medio, pero hay que tener en cuenta que han pasado muchos años.
(En el popourri de Rita Dinamita, sólo es una, se puede adivinar)









10.28.2011

¿Pepe o Pepa?

Cuando una pareja espera con ilusión la llegada de un bebe, siempre surgen preguntas -entre otras cosas- ¿Estarán sanit@s? ¿Tendrán de "todo"? Etc. También llega decidir un nombre, hay quién sin darle vueltas al asunto le pone el de la madre o el padre, también hay quien recurre al calendario... En mi caso fue, la fémina por el nombre de una chica de un libro, el masculino por un otorrino, así de simple...
Con pocas horas de diferencia he leído dos noticias relacionadas con el nombre elegido por padres que me resultan "curiosos". La primera es ésta... da que pensar.
La segunda, ésta, que no deja tampoco indiferente.
El nombre que unos padres (o madre, a veces esta decisión se ha de tomar sola) es para toda la vida, pero si en caso extremo, yo tuviera que haber elegido entre Adolf Hitler o Paracetamol, sin lugar a dudas habria acabado mi hijo con nombre de medicamento.
Antes el nombre de un remedio para el dolor, que el de un tirano que lo impartió sin piedad.

10.19.2011

¿Escepticismo?

Pues eso, con la que está cayendo, una ha recordado este viejo chiste...

"Van dos ateos por el desierto y uno de ellos tropieza y cae al suelo. El otro le pregunta :
-¿Con qué has tropezado?
Los dos se vuelven y ven un libro en el suelo, leen el titulo que decía: Biblia.
Despues de mucho caminar llegaron a un oasis y mientra uno dormía un rato, el otro se puso a leer el libro.
Cuando el primero se despertó le pregunto a su compañero :
-¿Oye, y de qué va el libro?
El otro le respondió:
Pues nada, trata de un chaval que se llamaba Jesús, que se fue a trabajar al extranjero, y un día recibió un telegrama que le decia que su amigo Lázaro estaba bastante mal. Jesús cogió el primer vuelo de regreso a casa, pero todos conocemos los retrasos de Iberia, así que cuando Jesús llegó, Lázaro ya estaba muerto.
Pero Jesús, con el dinero que había ganado, alquiló un quirófano en la seguridad social, y con un par de operaciones, unas terapias de rehabilitación y un par de meses en un buen balneario... el tal Lázaro se puso como nuevo.
El dormilón le miró con cara de incrédulo y le dijo:
- Sí, hombre, eso no te lo crees ni tú...!!!
Y su amigo le dice:
-¡¡¡Pues anda, que si te lo cuento como viene en el libro...!!!???"

¿Escepticismo? No, lo siguiente

10.14.2011

TTTZZZZZSSSSSS...

Aquesta nit el culpable de que m'hagi desvetllat, és algun familiar del de la imatge; sí, un mosquit "trompetero" m'estava fent demostracions del seu brunzit a l'orella.
M'he llevat amb la intenció de ser poc indulgent, però s'ha amagat, he intentat tornar a dormir tapada fins les orelles, i no podia, pendent de si tornava amb l'esperó esmolat. Al cap d'una estona ja era per allà, he tornat a encendre el llum, i sí, estava a la paret del capçal del llit amb les ales esteses, l'avió havia planejat; aquest, no tornarà a desvetllar-me...
Total, que a veure qui és el guapo o la guapa que pot reconciliar la son, jo no! El primer de tot beure la llet, sigui l'hora que sigui, je je je; després un repàs per sobre de la premsa digital on a més a més de les notícies de la crisi, retallades, polítics i polítiques que també estan preparant el seu esperó per a la campanya de les eleccions, i la gran notícia de que la BB torna a funcionar... He trobat de curioses, si més no, que han despertat el meu interès. La primera la d'aquests "angelicos", llegint l'article, sobren les paraules.
La segona sembla una notícia de merda (amb perdó), però té amo...
En fi, el mosquit i la mare que el va parir, casos i coses, coses i casos.
No ens queixem, que per a cava encara tenim, i no com altres :-)

10.12.2011

El dia en imatges

Ja tinc un Mac!

Fantasma!

Ofrena de flors a la Pilarica, i donant menjar als coloms...

Recull de fotos per celebrar el dia del Pilar.
Indirecta, directa, o fotent mà a l'àlbum familiar de fa uns anys, aquí teniu la meva aportació en imatges a la festa.
Sense oblidar les arrels, però sense nostàlgies. Feliç dia de la Pilarica!


10.11.2011

Ahir, BB = KK


Ahir, els usuaris de la BlackBerry, estaven sense servei; pel que diuen... mig món! Mentre lamentaven l'adversitat (suposo que per PC), els clients de la competència es fotien...
Ai senyor, no podem viure sense estar conectats a Internet les 24 hores?
No comment ;-)

10.10.2011

Em conformo amb ben poc...

Un cap de setmana que algunes persones qualificarien d'avorrit i insuls, però que jo, he estat la mar de bé!
Dissabte al mati, compres, com no! A la tarda, però, trobada amb una amiga que portava unes setmanes fora de Mataró, i, ens havíem de posar al dia. Anar pel Centre de la ciutat és tot un plaer, et pots trobar amb gent que ni ho pensaves, per exemple "l'avi Miquel" del programa de Mataró Ràdio, Bonaire Street! Caram amb l'avi...
A la nit, arribava el pare de la família carregat d'emocions, vivències i fotos d'uns dies passats a La Rioja, gaudint de l'espectacle de la "berrea" dels cérvols per primer cop. Hi ha coses que no tenen preu...
Diumenge al matí, cap El Prat; un sard agafava un vol a Cagliari per a passar uns dies amb la seva gent. De tornada a casa, conversa interessant de pares i filla.
Havent dinat, sense fer migdiada ni res, altre cop al cotxe, (allà em vaig recrear, jo jo jo) aquesta vegada cap a la Catalunya Interior, a L'Alta Anoia, a visitar el meu estimat nebot que em va rebre amb un somriure d'orella a orella, i, una grapada a les ulleres... Amb el temps, i les visites fetes, ja saps fins i tot les hores que inverteixes, no falla, de no haver-hi contratemps, és clar: hora i mitja d'anada, una hora amb ell, i una altra hora i mitja de tornada, total quatre.
Just per a fer una truita de verduretes per a sopar, va sortir boníssima. Avui, dilluns de nou, amb un dimecres festiu pel mig, que més vull?
Ja veieu com em conformo amb ben poc, ni he sortit de festa, ni he vist futbol... :-)

10.08.2011

Entre twitter y facebook

Mi entrada en Internet fue tardía, cuando llegó a casa el primer ordenador, yo lo único que hacía era quitarle el polvo... poco a poco lo fui usando como máquina de escribir, más tarde, en una época que el reciclaje fue mi prioridad, me di cuenta que si no me ponía al día con las nuevas tecnologías, lo tenía crudo ¡Bendita la hora! Corría el año 2002.
Con las nuevas tecnologías, me llegaba nuevo vocabulario: messenger, e-mail, password... y así estuve un tiempo, con correos electrónicos y poco más. En Noviembre del 2006, creé el blog Glorieta, discreto y sencillo (sigue igual), un blog personal donde explico cosas mías y de mi entorno; en castellano y catalán, la primera, mi lengua materna, y la segunda, la que aprendí al venir a vivir a Cataluña.
Pero las redes sociales cada día crecían más y a una que le gusta subirse al carro... De cómo me abrí una cuenta de facebook y cuando, ni me acuerdo; bueno, eso era ya para mí... Enseguida le cogí el tranquillo y el uso que yo le quería dar (se podría hacer un estudio sobre esto, de hecho tengo unos cuantos perfiles curiosos clichados). Por ahí sigo, todo y que he de reconocer que cada vez entro con menos "alegría".
Un día un amigo me dijo: Glorieta, ya tardas en estar en twitter... ¡Qué me dices! ¡Allà que voy! De esto hace año y medio aproximadamente. Aquí sí que el vocabulario me desbordaba: TL, TT, follows, unfollows, avatar, hastag, piuladas y ballenas que te decían que twitter estava "out" ¡Cómo me gustaría saber inglés!. Hoy por hoy, es la red social (de las que uso) que más me gusta, puedo seguir (follow) a quien de verdad me dice algo con sus piuladas, y a mí me sigue quien quiere también, no suelen coincidir estas dos cifras. Cuando quieres, dejas de seguir (unfollow). Aquí he conocido a personas muy interesantes, mucho, que algunas ni las he visto nunca cara a cara, simplemente me gusta lo que transmiten.
Esta podría ser la gran diferencia con facebook, donde normalmente las "amistades" se empiezan con gente conocida i/o amiga; después sí, se va aumentando con amig@s de tus amig@s.
A lo que iba, si he de elegir, me quedo con twitter. Y lo escribo en castellano para que pueda llegar a más gente...

10.07.2011

El Ple de Mataró en directe

Ahir va ser el dia, el sis d'octubre del 2011, el Ple de Mataró el vam poder seguir per la web de l'Ajuntament.
Alguna vegada he anat al Saló de Plens, em sembla que una el vaig escoltar per Mataró Ràdio, conexions puntuals per m1tv , seguiments pel facebook i per twitter, però com ahir, mai; tot i que normalment vaig seguint les piulades , sempre...
Sí que al principi havien interrupcions constantment, estan en periode de proves, i la publicitat em sobrava, suposo que és irremeiable...
M'agrada saber el què es cou a la meva ciutat, i una manera molt important és escoltar els diferents grups que formen l'Ajuntament, tant el Govern com l'oposició. També com la premsa va informant els seus seguidors, articles redactats durant el Ple!
També he de dir que com es veia que seria llarg, quan ja portava quatre hores i mitja ho vaig deixar; just quan un regidor del Govern es va acomiadar, és de lamentar. Tots els grups li van dedicar paraules d'agraïment, la que més es va repetir "cordial", una persona molt cordial i dialogant, deien. Ser de l'oposició, no significa ser enemics. Sort, Marcel!
Felicitar a qui calgui per la iniciativa de portar l'Ajuntament a casa nostra.

10.01.2011

Sort que m'he despertat!

Després d'unes hores de dormir tranquil·la aquesta nit, m'he despertat de cop amb mal de cap. M'he llevat a prendre un paracetamol, i ja de pas he fet tres, quatre, o més coses, total que m'he desvetllat; al final m'he tornat a dormir fins ara, però quins sons!
I és que amb notícies com aquesta, o aquesta, qui no té mals sons! Sí, he vist imatges de dones maltractades, com es diu, "gore" total.
Després no sé com, he acabat sopant a un restaurant que no coneixia, però molt "cuco" i amb un bon ambient, amb gent coneguda, d'aquelles persones amb que mai has compartit taula tot i tenir una bona relació. Hem sopat bé, però normal, res de l'altre món; mentre el sopar anàvem parlant amb les cambreres, dos o tres per a nosaltres, (clar, les altres taules eren buides) i ens deien que havent sopat en donarien targes, ens recomanarien plats... A l'hora de pagar l'han donat el compte a l'home (tindria la meva edat, la resta eren dones més joves); ell se l'ha mirat, ha tret la cartera, una tarja de crèdit, tornava a mirar la factura... i al final retira la tarja i diu que treurà una altra... Jo, veient de què anava la cosa he proposat: per què no paguem cadascú el nostre plat? He notat cara d'alleujament a la cara de l'home, aleshores dic: a veure, quan toquem per persona? De seguida una "matemàtica" ha dit: toquem a 400 €... Jo: què? Amb aquests diners faig meravelles! Quina mala consciència m'ha entrat. Amb tota la indignació del món he dit: a mi no cal que em doneu targes ni res, no tornaré mai. Després resulta que pujava 11.000 € i escaig, i repartit per a cinc persones, tocàvem a més de 200 €, bé, la cosa havia baixat, jo anava calculant a com havia pagat l'enciam... Però quin mal de panxa que m'ha entrat de cop!!!
Sort que m'he despertat! I sort que aquesta nit sí que tinc un sopar a un restaurant que es menja molt bé, que potser no tenim tres cambrers per a cada cinc persones ni ganes, que el preu és més que raonable, i el més important, gent amb qui he compartit taula, somriures i llàgrimes en diferents ocasions.