7.29.2011

Dues de ben grosses

Les Santes ja estan acabant; avui, amb l'espetec de final de festa i, l'orquestra Girasol al Parc, es donaran per finalitzades.
Ahir a la nit, va ser el Ball de Requisits de Festa Major i el No n'hi ha prou, dos actes encadenats que m'agraden. A la tarda, arran d'un post que vaig escriure ara fa un any, llançava una pregunta de com m'aniria enguany al ball: si tindria ram o fanalet, si em passarien l'escombra, si faria canvi de parella, si beuria Juliana o cava, si tindria taula... I alguna amistat enrotllada ja em deia "demà ho expliques". Doncs aquí estic, amb el cap una mica emboirat...
El primer de tot dir que sí, vam tenir taula i cadires, una taula plena de "salseros".
No vaig tenir ram ni fanalet; em vaig perdre com mitja part fent cua per a comprar els tíquets de la beguda, però vaig beure les dues coses: Juliana i cava.
Les escombres les vaig veure volant (i alguna bruixa també), i no vaig fer canvi de parella, ho vaig intentar, però em van donar la primera carbassa, després el noi em qüestio em deia que li estaba entrant a la noia pel flanc dret... La segona em vindria per una altra via, en total: dues carbasses de ben grosses!
Una bona nit en bona companyia, tot i trobar a faltar amigues incondicionals del ball.
I com que les festes cansen, ara venen uns dies de descans, al bloc glorieta també.
Glòria a Les Santes!

7.27.2011

Ser o no ser mtv

Foto: Edgar E.

Avui, dia 27 de juliol, és la Diada, el dia principal de Les Santes Juliana i Semproniana; estem de Festa major a Mataró. Mentre escolto els trons de les matinades, escric aquest post.
Com llegia ahir al llibre d'Antonio Gala, "El manuscrito carmesí: Qué relativo es todo: para la rosa, el jardinero que la cuida es eterno, para el jardín, efímero". Avui pensava el mateix de ser o no ser mtv (mataroní de tota la vida).
Jo no ho sóc pas, només fa 28 anys que visc a la ciutat, i he de reconèixer que els primers, estàvem esperant les vacances d'estiu per a marxar; així com anaven creixent els nanos l'anàvem allargant fins a acabar en que fa anys que les vivim senceres, és a dir, la sortida de les vacances d'estiu, comencen del 30 endavant.
Però, els meus fills són mtv? Tot i fer menys de 28 anys... Jo crec que sí. Ells ja han nascut aquí, i si treiem els anys de quan eren ben petits, són "santeros". Sobre tot el nano; mira, per raons de futur professional, enguany se les està perdent...
Des de fa un parell d'anys, a més a més les fa amb la càmera de fotos, una d'elles la que ilustra aquest escrit, i l'any passat ja va ser la repera, no es va deixar, crec, res; tal dia com avui va arribar a l'hora de dinar, jo estava tranquil·la, sabia que era a Mataró, però on? Li vaig preguntar: d'on vens a aquestes hores? I em contesta tot seriós: de Missa... Jo: sí home! Que sí mama, t'explico... Hem estat esmorzant (no sé on va dir ni amb qui) i després amb els de l'Ajuntament hem anat a Ofici, una vegada allà he volgut entrar perquè mai havia estat, el que llegiu, es va empassar tres hores de Missa!!! I a més a més em donava detalls, era veritat, va entrar amb la mateixa roba que venia de festa, imagineu! He vist a aquest, a aquesta, a la veïna del cinquè, que toca un instrument de corda gran (el contrabaix, potser?) estava darrera d'una columna... Sort! Si no igual el veig per la TV, perquè jo vaig seguir la Missa de Les Santes per m1tv.
Enguany però, em sembla que algú/na que ha entrat nou a l'Ajuntament, no és mtv, i Les Santes estan una mica estabornides; si no, no s'enten el temps que ens està fent, actes suspesos i una temperatura no propia del mes de juliol ni del lloc que ens trobem: Mataró, ciutat mediterrània!
Tu ets mtv? Glòria a Les Santes!

7.22.2011

La mirada de Català-Roca

Ahir al matí vaig anar a veure una exposició de fotografia, però no de qualsevol fotògraf, de Català-Roca...
Feia dies que sabia de l'event, i si anar a la inauguració era massa agosarat, donat el renom del mateix, sí que em vaig plantejar anar-hi els dies després, per què no?
Es van ajuntar una sèrie de circumstàncies a favor: estic de vacances (qualsevol hora em va bé), volia conèixer l'espai de l'exposició (incomparable! La Pedrera) i, coneixia al fill de l'autor, amb el que vaig quedar en dia i hora per a fer de guia excepcional.
Es van anar sumant persones, al final érem cinc, més "el guia"; només entrar ja no et penedeixes d'haver anat, i et rep el mateix Català-Roca, que ocupa tot un mural en plena feina. fotogràfica A l'agafar el tríptic informatiu em dic: i a mi que em sona aquesta imatge... Em diuen: potser, és la portada de "La sombra del viento", clar!
De seguida vam entrar en matèria, com que en Martí té un català molt "ràpid", era una mica difícil d'entendre per a una de les persones del grup que encara no fa ni tres setmanes que és a Catalunya. Ell va dir, cap problema, en què vols que parlem? Al final va guanyar l'anglès, i de tant en tant castellà, català... perquè la Glorieta d'anglès, "ni flowers"!
180 fotografies triades per a aquesta exposició, algunes ja conegudes per mi, altres no tant, enriquides amb dos documentals en vídeo fantàstics.
Vam sortir d'allà amb algunes idees dels anys 50-60 i principis dels 70: que hi havia dues Espanyes ben diferenciades, la urbana i la rural; el gran "protagonisme" dels temes religiosos (gairebé seria difícil aquells anys fer una foto i que no sortís cap capellà, monja, monjo...); els Guardies Civils, sempre en parella, je je je; els braus... En fi, temes naturals i coneguts pels que ho vam viure o ho han escoltat, xoca més a qui s'ha criat a un altre país; especialment li va impactar el de l'Espanya profunda, que no sabia pas, que va ser tan profunda...
Fantàstica i recomanable exposició per a tothom, i econòmica, és gratuita.
Si algú/na està interessat/da, li puc posar en contacte amb "el guia", ell encantat d'ensenyar l'obra del seu pare.

7.21.2011

Una habitació amb vistes

Aquesta nit he dormit poc, i a estones. El darrer somni, ja, m'ha desvetllat del tot.
Era al meu poble, a una placeta que hi ha al costat de casa xerrant amb les veïnes; així com estava parlant, he aixecat el cap mirant a la finestra de la meva habitació i, l'he vist oberta del tot, amb llum encès i, pintades per la paret, signes evidents que algú havia escalat i entrat a casa. Okupes? Penseu que fa molts anys que la casa està tancada... però el que és pitjor, no havia teulada!
De seguida hem pujat un grup de persones, entre les que havia una amistat que vaig estar parlant del poble ahir a la tarda, amb la seva parella i el seu nano petit (eren vacances d'estiu). Valorant els desperfectes s'ha fet de nit i hem hagut de quedar-nos tots allà a dormir. Jo els he cedit la meva habitació, el llit és de 1,20 cm. Justet, però... I al nano li vam posar un matalàs al terra.
Amb emoció els hi deia: aquí dormia jo. Ja aleshores m'agradava estar a soles a la meva habitació, el meu espai. Ell mirava les fotos de quan era joveneta que encara estan a les parets. Ella mirava per la finestra, i em va dir: oh, que maca! I és que estava veient la torre de l'Esglèsia, la veia (i encara es veu) no entre arbres com a la imatge, entre teulades veïnes.
Al poble tinc una habitació amb vistes, amb vistes a la torre més bonica i més alta de la província de Terol!
Els somnis: una barreja de sentiments, pensaments, converses, present, passat... I aquests són dies d'això.

7.12.2011

III Mataró camina per l'Alzheimer

Més de 3000 persones van caminar per l'Alzheimer l'any 2010, més les dues centes de pas de col·laboradors/es. Caminada organitzada per EPMA Solidària, i amb resposta molt positiva de la ciutat.
Enguany serà diumenge 25 de setembre. Tothom tenim una cita. Vindràs?

7.07.2011

L'escola en caixes

Enguany, l'acabament de curs escolar ha estat quelcom més que la resta d'anys passats a l'escola. No només hem fet les coses normals de cada any: valoració dels grups, noves entrades d'alumnes, reagrupaments, distribució de classes, tutories, reforços, migdies... Aquest any deixem enrera un espai, l'edifici al centre de la ciutat que ens ha acollit fins ara, aules buides...
Moltes il·lusions davant el canvi, i moltes caixes plenes; l'escola en caixes!
Marxem a un nou edifici, molt millor, adaptat per a les necessitats dels nens i nenes de la nostra escola.
33 anys amb un objectiu clar: el benestar de l'alumnat, i que continuarem amb els mateix esperit a partir de setembre a Vallveric. Som, l'Escola d'Educació Especial L'Arboç.

7.02.2011

Un viatge curt, massa i tot!

Un viatge curt, i amb les despeses de la tornada, pagades...
Abans de tot, però, explicaré un somni que vaig tenir aquesta setmana, i que només l'havia dit al meu fill aquell matí tot esmorzant:
Anàvem al poble, i ja en carretera un cop deixada l'autopista, venia un gir a l'esquerra que no va fer el conductor; vaig veure com sortíem recte i davant meu veia un camp llaurat. A poc a poc anàvem caient i sentia com el meu cor s'encongia; a l'arribar a la terra llaurada em vaig despertar.
El noi em va preguntar: I això què és? Una premonició? No ho sé fill, l'anunci d'un incident?
Aquest cap de setmana tenia un casament al poble, la Sílvia, filla d'uns amics de la penya es casa a les sis de la tarda. Tot anava com havia d'anar, hem sortit a les 10 de casa per arribar allà a dinar, descansar una mica, posar-nos de 21 botons i apa, unes hores de compartir alegria. Doncs anava mig endormiscada (com sempre, ji ji ji) i he escoltat un pi pi pi. Obro els ulls i pregunto: Això què és? Que què és? Doncs que hem de parar que alguna cosa no funciona bé, l'agulla de l'aigua estava al màxim, i el ventilador s'ha posat en marxa. Estàvem arribant al peatge de la sortida de Reus, a poc a poc l'hem passat, i ja en una zona de menys risc hem parat; la cosa no pintava bé i hem trucat a la companya d'assegurances que han dit que en mitja hora arribava la grua, clavat! A dos quarts d'una ja ens deia el conductor que tot apuntava que era la bomba de l'aigua, i que per a fer els quilòmetres que ens faltaven i tornar demà... Impossible.
Així que cotxe amunt, i nosaltres compartint cabina amb el conductor, per cert, a més a més de professional, educat, simpàtic, parlar el just i necessari, un encant!
Mentre, el nano anava a l'aeroport a buscar la seva germana (i companyia) que arribaven de Londres, i no ens havíem de veure fins demà. Truco, em diuen que ja eren a casa i els hi dic: d'aquí a una estona ens veiem. Mama, què us ha passat? Res, que tornem a casa en grua, però accident o avaria? Tranquils, és una avaria... un incident, somniat? Però que ens ha vingut al cap, al meu fill i a mi, i que hem hagut d'explicar. Més trucades als avis: els petons i abraçades per un altre dia, avui no. Al pare de la núvia...
En fi, que hem sortit a les 10 de casa i a un quart de tres tornàvem a ser, amb el passeig per la vorera de mitja hora esperant la grua, pel mig. Al balcó ens esperaven els joves que han baixat a rebre'ns contents de que tot ha quedat en un disgut.
Un deu per a la companyia, la que diu Nadal que són persones al servei de les persones i un plaer conèixer a en Hamed, el "nostre conductor".
No podrem dir visca els nuvis, però estem sans i estalvis, què més volem! A sobre, demà ens espera la paella de les festes del Palau, el nostre barri. Roser, que serem cinc més a menjar l'arròs d'en Quico!!!