6.28.2011

L'últim

Avui, 28 de juny del 2011, podria ser l'últim examen de carrera pel meu nano.
Una carrera llarga (i més que l'ha allargat ell) i gens fàcil; més els anys anteriors de formació acadèmica per tal de poder accedir a la Universitat. Molts de sacrificis, principalment per part seva, però ho ha aconseguit.
Sort i encert aquesta tarda, fill; i no et preocupis, que si no has estudiat gaire, la teva mare té preparat tot el ritual... Prefereixo que hagis estudiat ;-)

6.07.2011

¿Por dónde amargan los pepinos?

Estos días ¿Quién no ha oído hablar de pepinos? Pero ¿Se conoce su planta? A ver si pasa como al niño que le preguntan de dónde viene la leche, y contesta tan fresco, que de la nevera, o del super...
Hablando de pepinos, hay muchas variedades, pero yo la que conozco y que más he consumido, es ésta de la imagen o parecida: pepino largo, verde intenso, con espinitas, la pulpa blanca y con pocas pepitas; es decir, "pepino francés". Ahora veo muchos por TV que más me recuerdan a calabacines...
En mi tierra aprovecha mucho el pepino, en verano aunque no tengas huerto no te faltan en casa, ni tomates, ni calabacines, ni... se comparten. Siempre hay vecinos, amigos, familiares que te los regalan antes de que se les hagan a perder, me encanta. Yo también tuve huerto hace tiempo, bueno, mis padres, y también compartían.
A lo que iba ¿Por dónde amargan los pepinos? ¿Os ha salido alguna vez un pepino amargo? También habréis oído mucho estos días : "que te den por donde amargan los pepinos". Recuerdo que de niña me decían: no pises las guías, que amargarán los pepinos... Porque la especie que yo conozco es rastrera, no cuelgan como chorizos. Sí que te salía de vez en cuando alguno amargo, igual que ahora, pero ¿sólo por la punta, o todo el pepino? Yo no sé si en verdad tiene relación, por si acaso lo he seguido diciendo a mis hijos cuando hemos ido a La Gandía, el huerto del padrino. Mi madre provaba un poco cuando preparaba la ensalada, que si ya la tienes a la mesa aliñada para comer y amargan todos los ingredientes...
Bueno, pues eso, que si os gusta el pepino ¡adelante, sin miedo y sin prejuicios! (hay quien no les gusta) Yo no lo cambio por una salchicha ;-)

6.05.2011

Sense pena ni glòria

Fa vuit anys em vaig embarcar en un projecte de ciutat, un compromís d'acord amb les meves idees que, va anar creixent.
Els primers quatre anys van ser fantàstics, amb il·lusions i èxits, després va anar baixant, però sempre hi ha un detonant, en aquest cas va ser fa gairebé tres anys, on vaig descobrir "que no es oro todo lo que reluce", d'ençà aleshores...
Ara ha arribat el final de la meva etapa, una carrera més o menys llarga que no he fet sola, amb alguna entrebancada i, tot s'ha de dir, moltes vegades he trobat una mà amiga per a arribar. Potser he passat sense pena ni glòria, però he donat el que tinc, el que sóc.
Per algun "lumbreres", mentre no ocupi el lloc que a ell l'agradaria, la resta... som mediocres!
Gràcies, tot plegat, entra a formar part del meu CV.

6.01.2011

Un final feliç

Qualsevol dia em donarà un "patatús". Les afeccions del meu fill a tenir aquestes "mascotes" em treuen de polleguera!
Pels que no coneixeu de què s'alimenten us ho diré, de una mena de paneroles petites i mitjanes vives... de vegades també fan alguna excursió per la casa, però els hi costa la vida. Un dia vaig trobar una, després de no tenir el més mínim de pietat amb ella, li vaig dir al noi: he matat una panerola, al que va respondre: com era? Era mitjana, llargueruda, marró clar... ah, un mascle (tota la resposta)
Altre dia em va dir el nano: mama, has vist últimament alguna panerola que se m'hagi escapat? Doncs no... Tranquil·la, que també se m'ha escapat un gecko i ja s'encarregarà d'ellas, la cosa va així.
Bé, no fa gaire, quan ja ni pensava en el susodicho bitxo, estava a l'ordinador i vaig veure una ombra que es passejava tan campant, vaig fer un crit que la vaig espantar. Edgar, que he vist el llangardaix! Està viu encara!!! Tot i que vam fer dissabte per l'habitació, no va aparèixer, però... avui de matinada sí! He intentat no espantar-ho, correns he anat a cridar el nano, mentre estava a l'espera que vingués, sense perdre de vista l'animalot, he vist com s'amagava. Arriba el noi: aquí, aquí s'ha ficat, ell: no cridis mama; en aquestes que diu: mite'l! Jo: no, no pot ser aquest que he vist com es ficava allà i no ha sortit; és que... diu el noi se'n van escapar dos...
Al final han estat enxampats tots dos, i ja han passat al lloc que els hi pertoca, per cert, ara són cinc només, un va morir de causes naturals, ho juro!