12.26.2011

Con perras chufletes

¿Os acordáis de este chiste?
"Inspección de Sanidad

Esto era un inspector de sanidad que va a una granja de cerdos, y le pregunta al dueño:

- ¿Qué le da usted de comer a sus cerdos?

Y el dueño contesta:

- Las sobras de la comida.

- Pues le pongo una multa de 3.000 euros por tener mal alimentados a sus cerdos.

Al cabo de dos meses el inspector vuelve a venir, y le pregunta al dueño:

- ¿Qué le da usted de comer a sus cerdos?

Y el dueño contesta:

- De primero un plato de paella, de segundo un entrecot a la pimienta, y de postre un flan.

- Pues le pongo una multa de 5.000 euros porque no es justo que haya niños que se estén muriendo de hambre y que sus cerdos estén mejor alimentados.

El dueño se quedó mosqueado. Al cabo de tres meses el inspector vuelve a venir, y le pregunta al dueño:

- ¿Qué le da usted de comer a sus cerdos?

Y el dueño responde:

- Nada, les doy tres euros y que se compren lo que quieran."

Pues algo así me ha pasado a mí. Como soy rara de narices, mi regalo de estas fiestas ha sido la targeta de cierta marca de ropa, con un saldo más que aceptable (para mí).

Vaya, que he de ir allí y comprarme lo que quiera, como los cerdos del chiste... O como la imagen que ilustra el post, del paquete, sólo el lazo.

12.21.2011

¿Con cuál os quedáis?

He buscado a "tito Google" una imagen de "tableta", me han salido un montón de éstas...

Para poder ver la siguiente, he tenido que teclear "chocolate"...

Y para ésta última, he tenido que recurrir a "tío bueno"...

A ver ¿Con cuál os quedáis?
Por cierto, al probar en plural, han aparecido en la pantalla estas tabletas... Voy a por un paracetamol, los pies fríos y la cabeza caliente.

12.20.2011

L'any en imatges

Des del meu balcó...

Gener
Febrer
Març
Abril
Maig
Juny
Juliol
Agost
Setembre
Octubre
Novembre
Desembre

Bon Nadal i Feliç Any Nou!!!

12.12.2011

Discret pont

De nou dies, només he treballat un; és a dir, del tres a l'onze de desembre, vaig anar al cole dilluns cinc. La resta, una mica de tot.
Començava divendres dos tot sortint de la feina amb un viatge de cap de setmana al poble, hi havia quelcom per a celebrar, i estava convidada. La tornada diumenge a la tarda.
Dilluns lectiu una mica atípic, part d'alumnes i personal docent, estava malalt...
Dimarts i dimecres, moments per a acompanyar a una amiga que va perdre el seu germà en accident, un cop molt dur per a ella i la seva família.
Dijous... no recordo què vaig fer, igual simplement estar a casa amb el meu nano sense fer gaire cosa de l'altre món.
Divendres perruqueria, i una bona tallada de cabells per cert. No estava a l'agenda, però en vistes que la perruquera ha de tenir un nen per a quests dies de Nadal, i ja no treballarà fins passar un mes del naixement, era una emergència. A la nit vaig anar a veure el documental Regent Street 165 dels Capgrossos de Mataró al Foment, no gaire gent per això, deurien anar tots el dia del Monumental... Sí que em vaig trobar amb cares conegudes, de les que t'alegres quan et veus, vaja. Per cert, encara esteu a temps de veure'l, avui fan un altre passi a les 22:30.
Dissabte només vaig sortir al matí a comprar, perquè com diu aquell: "menjar, s'ha de menjar", la resta del dia l'ingredient principal, molta lectura; El conte número 13, ja el vaig acabar ahir :-)
Diumenge 11, començava el dia ple d'emocions i sentiments a flor de pell, la meva germana hagués fet anys, amb el pas de les hores el record era menys amarg. A la tarda tenia cita amb el teatre amateur, un acte organitzat per EPMA; em va encantar l'obra i la interpretació de El club de la corbata, una pena que s'assabentés tan poca gent i no poguessin gaudir de la representació teatral... Gràcies a qui em va donar l'oportunitat.
Acabava el meu discret (però bo) pont veient una pel·lícula tapats amb la mateixa manteta, amb el meu fill; amb la meva filla ni ens hem vist. Tranquil·la nina, a partir d'avui, tindràs molllttt de temps.

12.08.2011

Amb corona o sense?

Mentre tinc aparcada la lectura d'un llibre que m'està costant una mica llegir, tinc entre mans un altre, un conte; El conte número tretze, si més no, té intriga.
Una que és molt pragmàtica i realista, s'ha de sentir molt a gust o que l'enganxi el tema d'un llibre de fantasia, i hem tocat de tot... Ma filla sempre em diu: mama, sort que no t'agrada la fantasia... clar, m'he empassat: El señor de los anillos", Harry Potter, Crepúsculo...
No em deixa de meravellar l'habilitat, l'aptitud, l'art, el que sigui, que tenen certes persones per a inventar personatges i/o històries; algunes inventen històries i més històries sobre els mateixos personatges.
Jo quan vull dir una cosa de seguida acabo, tinc el cap ple d'idees, però en quatre ratlles ho resumeixo tot; n'hi ha que es recreen en detalls, descripcions, adjectius... jo no, pim, pam!
En fi, realista, pragmàtica, i una especialista resumint, arriba un dia que dius: ja ho tinc tot fet, ja ho tinc tot dit. Però no, sempre arriba el factor sorpresa, ja sigui bona o dolenta, que et dóna peu per a continuar.
Ara podria escriure sobre una amiga que està pensativa perquè diu que es troba un bultet al pit, avui no ho faré, esperaré a que es tranquilitzi, i amb el cap fred les dues, millor.
I a tu, t'agraden les històries de princeses?

11.29.2011

Avui, llenties

Amb la tardor arriben els àpats de cullera, a casa triomfen! Avui, llenties.
Al benjamí de la casa l'encanten, de ser en temps bíblics, no sé si hagués canviat la primogenitura... Ara, no sé si tenia validesa si era "primogènita", això de la Igualtat aleshores igual ni sabien què era.
El que si que l'agradaria d'aquella època és allò de comprar sense diners...

11.28.2011

La veu


No és la primera vegada que dic que m'arriba molt el missatge pel to de la veu de la gent. Persones que dius a primer cop d'ull: uummm, després, quan obren la boca, dius: millor tancada...
Per a entrar en tema; hi ha pocs programes de TV que m'entretenen, després de donar voltes i voltes, he arribat a la conclusió que els únics que em mantenen desperta i amb la ment activa són els concursos. Suposo que és perquè em permeten interactuar, contesto o tracto d'esbrinar la resposta, i ric, per què no? També, potser, és que no sé estar asseguda davant el televisor sense res a les mans, he de tenir un llibre, o encreuats, o... perquè ganxet i mitja i coses d'aquestes, com que no.

Bé, la setmana passada a un concurs de tarda estava convidada la
Mayra Gómez Kemp, sí, era ella, però al començar a parlar, vaig pensar que era una doble, la veu no tenia res a veure amb la que jo recordava; anava passant l'estona, jo la mirava, l'escoltava... al final vaig preguntar a "tito Google" i em va donar la resposta: una càncer de llengua l'havia deixat sense parlar i amb el temps i logopedes, ara, podia fer-ho. Es nota que no estic al dia en premsa rosa, oi?
I per què avui m'he llevat pensant en veus? Ah, sí! Perquè ens hem fet amics del FB amb en Constantino Romero "La Veu" :-)

11.22.2011

Un gran charco

"...Hay que nadar
hay que nadar,
fuera zapatos
al agua patos
hay que nadar.
Después de tanto diluviar,
hasta Segovia llega el mar
y en las ventanas
cantan las ranas y el calamar..."
Los ciclos se repiten, después de tiempos de sequía, llegan inundaciones.
El fragmento de parodia del programa La Parodia Nacional, es de Enero de 1998; no está en youtube como otras parodias, sólo la tengo en cinta de vídeo... pero hoy buscando (una vez más en la red), he encontrado este bloc... Por cierto, entre sus favoritas, dos letras mías, aparte de ésta, la del Gafe de Aznar. Gracias.
En estos momentos me gustaría poderla tener a mano. He de cambiar de formato todas las canciones ¡Ya!

11.14.2011

Torna a casa i no és Nadal

El que va ser fer les pràctiques de final de carrera, més una mica d'esbarjo vacacional, s'ha convertit en quatre mesos de viure a Euskadi treballant; i no precissament signant papers a una oficina, no... de granger, munyint vaques; però és clar, com ell diu, les vaques es posen malaltes, pareixen....
Em va dir: mare, torno a casa el 15 de novembre, i demà és 15. Tornarà a casa, al seu esport, a la seva militància política; feina, de moment, no sé pas...
Un experiència que no oblidarà mai i que, segur, le servirà pel futur. Quatre mesos de fer el que a ell l'agrada, però segur que durs, molt durs. Últimament aquesta era la seva casa, tot i ser per opció seva...
Benvingut a casa, fill!

11.11.2011

13, Rue del Percebe

Veient aquesta fotografia d'en Xavier Borda, he recordat els meus "TBOs" de quan era una nena, m'encantaba llegir; però còmics, com es diu ara, més que no pas historietes de fades... I és que els nens i nenes de la meva època llegíem molt, no teníem pas videojocs, ordinador, mòbil (tele a casa, més endavant); només la lectura i el carrer per a trepitjar amb la colla.
Moltes vegades veient blocs de pisos com aquest, he pensat en que darrera de cada finestra, de cada persiana, de cada cortina, hi ha una història, una vida... o més.
Al meu bloc hi ha una mica de tot, com al 13, Rue del Percebe: botiga als baixos, llogaters, morosos, nens i nenes entremaliats, veterinari... lladres no, però incívics que no s'acaben de fer amb els costums d'aquí, sí! El que no tenim pas són golfes ni portera, de la resta, de tot!
Xavier, mira el que dóna de sí una imatge, m'has fet tornar enrera molts anys i analitzar la idiosincràsia del meu veïnat :-)

11.08.2011

Voto, luego existo

Los de mi generación, hemos tenido el privilegio de poder ejercer el derecho al voto. Digo privilegio porque unos años antes no se podía, con la dictadura franquista.
Esos años, finales de los 70 y principios de los 80, yo me movía entre jóvenes conformados con el sistema, y entre otros no tanto; solía ir a recitales de "canción protesta aragonesa" y ya tenía conciencia de mis gustos, de lo que me llegaba y lo que no, de mi ideología: era una chica de izquierdas, pero moderada, no radical.
Que yo recuerde, nunca nada me ha impedido votar, y siempre mi voto ha ido a las listas socialistas, tanto cuando vivía en Aragón, como ahora en Cataluña. A casa, mi padre era admirador de Adolfo Suárez, y votante de su partido, supongo que se había quedado en el acomodo y la bonanza después de luchar en la Guerra Civil en el bando de los Nacionales, también un poco por casualidad, como muchos de los españoles que lucharon en la guerra. Mi madre votaba socialismo.
Mi ídolo, la persona que me motivaba y me encendía la chispa tiene un nombre: Felipe González; le veía un político joven, con ideales, formado, trabajador, luchador, inconformista... Y no me defraudó. En Cataluña también lo tuve: Pascual Maragall.
Ahora las cosas van cambiando, me quedo con los principios y el proyecto socialista, y seguiré votando socialismo; si llega el día que me quedo desencantada del todo, no creo que cambie de chaqueta, simplemente votaré en blanco, pero votaré.
Mientras, aquí estamos, en campaña, una más de unas cuantas que llevo en los últimos años...

10.29.2011

La vida es una parodia

De vez en cuando recuerdo mi etapa de letrista de La Parodia Nacional, y me da por mirar en youtube parodias, por ejemplo una tarde en casa sola como hoy; me lo paso genial, alguna "alma caritativa" ha colgado parodias de Glorieta. No están todas, quizá algún día...
Alguna cara conocida veréis entre medio, pero hay que tener en cuenta que han pasado muchos años.
(En el popourri de Rita Dinamita, sólo es una, se puede adivinar)









10.28.2011

¿Pepe o Pepa?

Cuando una pareja espera con ilusión la llegada de un bebe, siempre surgen preguntas -entre otras cosas- ¿Estarán sanit@s? ¿Tendrán de "todo"? Etc. También llega decidir un nombre, hay quién sin darle vueltas al asunto le pone el de la madre o el padre, también hay quien recurre al calendario... En mi caso fue, la fémina por el nombre de una chica de un libro, el masculino por un otorrino, así de simple...
Con pocas horas de diferencia he leído dos noticias relacionadas con el nombre elegido por padres que me resultan "curiosos". La primera es ésta... da que pensar.
La segunda, ésta, que no deja tampoco indiferente.
El nombre que unos padres (o madre, a veces esta decisión se ha de tomar sola) es para toda la vida, pero si en caso extremo, yo tuviera que haber elegido entre Adolf Hitler o Paracetamol, sin lugar a dudas habria acabado mi hijo con nombre de medicamento.
Antes el nombre de un remedio para el dolor, que el de un tirano que lo impartió sin piedad.

10.19.2011

¿Escepticismo?

Pues eso, con la que está cayendo, una ha recordado este viejo chiste...

"Van dos ateos por el desierto y uno de ellos tropieza y cae al suelo. El otro le pregunta :
-¿Con qué has tropezado?
Los dos se vuelven y ven un libro en el suelo, leen el titulo que decía: Biblia.
Despues de mucho caminar llegaron a un oasis y mientra uno dormía un rato, el otro se puso a leer el libro.
Cuando el primero se despertó le pregunto a su compañero :
-¿Oye, y de qué va el libro?
El otro le respondió:
Pues nada, trata de un chaval que se llamaba Jesús, que se fue a trabajar al extranjero, y un día recibió un telegrama que le decia que su amigo Lázaro estaba bastante mal. Jesús cogió el primer vuelo de regreso a casa, pero todos conocemos los retrasos de Iberia, así que cuando Jesús llegó, Lázaro ya estaba muerto.
Pero Jesús, con el dinero que había ganado, alquiló un quirófano en la seguridad social, y con un par de operaciones, unas terapias de rehabilitación y un par de meses en un buen balneario... el tal Lázaro se puso como nuevo.
El dormilón le miró con cara de incrédulo y le dijo:
- Sí, hombre, eso no te lo crees ni tú...!!!
Y su amigo le dice:
-¡¡¡Pues anda, que si te lo cuento como viene en el libro...!!!???"

¿Escepticismo? No, lo siguiente

10.14.2011

TTTZZZZZSSSSSS...

Aquesta nit el culpable de que m'hagi desvetllat, és algun familiar del de la imatge; sí, un mosquit "trompetero" m'estava fent demostracions del seu brunzit a l'orella.
M'he llevat amb la intenció de ser poc indulgent, però s'ha amagat, he intentat tornar a dormir tapada fins les orelles, i no podia, pendent de si tornava amb l'esperó esmolat. Al cap d'una estona ja era per allà, he tornat a encendre el llum, i sí, estava a la paret del capçal del llit amb les ales esteses, l'avió havia planejat; aquest, no tornarà a desvetllar-me...
Total, que a veure qui és el guapo o la guapa que pot reconciliar la son, jo no! El primer de tot beure la llet, sigui l'hora que sigui, je je je; després un repàs per sobre de la premsa digital on a més a més de les notícies de la crisi, retallades, polítics i polítiques que també estan preparant el seu esperó per a la campanya de les eleccions, i la gran notícia de que la BB torna a funcionar... He trobat de curioses, si més no, que han despertat el meu interès. La primera la d'aquests "angelicos", llegint l'article, sobren les paraules.
La segona sembla una notícia de merda (amb perdó), però té amo...
En fi, el mosquit i la mare que el va parir, casos i coses, coses i casos.
No ens queixem, que per a cava encara tenim, i no com altres :-)

10.12.2011

El dia en imatges

Ja tinc un Mac!

Fantasma!

Ofrena de flors a la Pilarica, i donant menjar als coloms...

Recull de fotos per celebrar el dia del Pilar.
Indirecta, directa, o fotent mà a l'àlbum familiar de fa uns anys, aquí teniu la meva aportació en imatges a la festa.
Sense oblidar les arrels, però sense nostàlgies. Feliç dia de la Pilarica!


10.11.2011

Ahir, BB = KK


Ahir, els usuaris de la BlackBerry, estaven sense servei; pel que diuen... mig món! Mentre lamentaven l'adversitat (suposo que per PC), els clients de la competència es fotien...
Ai senyor, no podem viure sense estar conectats a Internet les 24 hores?
No comment ;-)

10.10.2011

Em conformo amb ben poc...

Un cap de setmana que algunes persones qualificarien d'avorrit i insuls, però que jo, he estat la mar de bé!
Dissabte al mati, compres, com no! A la tarda, però, trobada amb una amiga que portava unes setmanes fora de Mataró, i, ens havíem de posar al dia. Anar pel Centre de la ciutat és tot un plaer, et pots trobar amb gent que ni ho pensaves, per exemple "l'avi Miquel" del programa de Mataró Ràdio, Bonaire Street! Caram amb l'avi...
A la nit, arribava el pare de la família carregat d'emocions, vivències i fotos d'uns dies passats a La Rioja, gaudint de l'espectacle de la "berrea" dels cérvols per primer cop. Hi ha coses que no tenen preu...
Diumenge al matí, cap El Prat; un sard agafava un vol a Cagliari per a passar uns dies amb la seva gent. De tornada a casa, conversa interessant de pares i filla.
Havent dinat, sense fer migdiada ni res, altre cop al cotxe, (allà em vaig recrear, jo jo jo) aquesta vegada cap a la Catalunya Interior, a L'Alta Anoia, a visitar el meu estimat nebot que em va rebre amb un somriure d'orella a orella, i, una grapada a les ulleres... Amb el temps, i les visites fetes, ja saps fins i tot les hores que inverteixes, no falla, de no haver-hi contratemps, és clar: hora i mitja d'anada, una hora amb ell, i una altra hora i mitja de tornada, total quatre.
Just per a fer una truita de verduretes per a sopar, va sortir boníssima. Avui, dilluns de nou, amb un dimecres festiu pel mig, que més vull?
Ja veieu com em conformo amb ben poc, ni he sortit de festa, ni he vist futbol... :-)

10.08.2011

Entre twitter y facebook

Mi entrada en Internet fue tardía, cuando llegó a casa el primer ordenador, yo lo único que hacía era quitarle el polvo... poco a poco lo fui usando como máquina de escribir, más tarde, en una época que el reciclaje fue mi prioridad, me di cuenta que si no me ponía al día con las nuevas tecnologías, lo tenía crudo ¡Bendita la hora! Corría el año 2002.
Con las nuevas tecnologías, me llegaba nuevo vocabulario: messenger, e-mail, password... y así estuve un tiempo, con correos electrónicos y poco más. En Noviembre del 2006, creé el blog Glorieta, discreto y sencillo (sigue igual), un blog personal donde explico cosas mías y de mi entorno; en castellano y catalán, la primera, mi lengua materna, y la segunda, la que aprendí al venir a vivir a Cataluña.
Pero las redes sociales cada día crecían más y a una que le gusta subirse al carro... De cómo me abrí una cuenta de facebook y cuando, ni me acuerdo; bueno, eso era ya para mí... Enseguida le cogí el tranquillo y el uso que yo le quería dar (se podría hacer un estudio sobre esto, de hecho tengo unos cuantos perfiles curiosos clichados). Por ahí sigo, todo y que he de reconocer que cada vez entro con menos "alegría".
Un día un amigo me dijo: Glorieta, ya tardas en estar en twitter... ¡Qué me dices! ¡Allà que voy! De esto hace año y medio aproximadamente. Aquí sí que el vocabulario me desbordaba: TL, TT, follows, unfollows, avatar, hastag, piuladas y ballenas que te decían que twitter estava "out" ¡Cómo me gustaría saber inglés!. Hoy por hoy, es la red social (de las que uso) que más me gusta, puedo seguir (follow) a quien de verdad me dice algo con sus piuladas, y a mí me sigue quien quiere también, no suelen coincidir estas dos cifras. Cuando quieres, dejas de seguir (unfollow). Aquí he conocido a personas muy interesantes, mucho, que algunas ni las he visto nunca cara a cara, simplemente me gusta lo que transmiten.
Esta podría ser la gran diferencia con facebook, donde normalmente las "amistades" se empiezan con gente conocida i/o amiga; después sí, se va aumentando con amig@s de tus amig@s.
A lo que iba, si he de elegir, me quedo con twitter. Y lo escribo en castellano para que pueda llegar a más gente...

10.07.2011

El Ple de Mataró en directe

Ahir va ser el dia, el sis d'octubre del 2011, el Ple de Mataró el vam poder seguir per la web de l'Ajuntament.
Alguna vegada he anat al Saló de Plens, em sembla que una el vaig escoltar per Mataró Ràdio, conexions puntuals per m1tv , seguiments pel facebook i per twitter, però com ahir, mai; tot i que normalment vaig seguint les piulades , sempre...
Sí que al principi havien interrupcions constantment, estan en periode de proves, i la publicitat em sobrava, suposo que és irremeiable...
M'agrada saber el què es cou a la meva ciutat, i una manera molt important és escoltar els diferents grups que formen l'Ajuntament, tant el Govern com l'oposició. També com la premsa va informant els seus seguidors, articles redactats durant el Ple!
També he de dir que com es veia que seria llarg, quan ja portava quatre hores i mitja ho vaig deixar; just quan un regidor del Govern es va acomiadar, és de lamentar. Tots els grups li van dedicar paraules d'agraïment, la que més es va repetir "cordial", una persona molt cordial i dialogant, deien. Ser de l'oposició, no significa ser enemics. Sort, Marcel!
Felicitar a qui calgui per la iniciativa de portar l'Ajuntament a casa nostra.

10.01.2011

Sort que m'he despertat!

Després d'unes hores de dormir tranquil·la aquesta nit, m'he despertat de cop amb mal de cap. M'he llevat a prendre un paracetamol, i ja de pas he fet tres, quatre, o més coses, total que m'he desvetllat; al final m'he tornat a dormir fins ara, però quins sons!
I és que amb notícies com aquesta, o aquesta, qui no té mals sons! Sí, he vist imatges de dones maltractades, com es diu, "gore" total.
Després no sé com, he acabat sopant a un restaurant que no coneixia, però molt "cuco" i amb un bon ambient, amb gent coneguda, d'aquelles persones amb que mai has compartit taula tot i tenir una bona relació. Hem sopat bé, però normal, res de l'altre món; mentre el sopar anàvem parlant amb les cambreres, dos o tres per a nosaltres, (clar, les altres taules eren buides) i ens deien que havent sopat en donarien targes, ens recomanarien plats... A l'hora de pagar l'han donat el compte a l'home (tindria la meva edat, la resta eren dones més joves); ell se l'ha mirat, ha tret la cartera, una tarja de crèdit, tornava a mirar la factura... i al final retira la tarja i diu que treurà una altra... Jo, veient de què anava la cosa he proposat: per què no paguem cadascú el nostre plat? He notat cara d'alleujament a la cara de l'home, aleshores dic: a veure, quan toquem per persona? De seguida una "matemàtica" ha dit: toquem a 400 €... Jo: què? Amb aquests diners faig meravelles! Quina mala consciència m'ha entrat. Amb tota la indignació del món he dit: a mi no cal que em doneu targes ni res, no tornaré mai. Després resulta que pujava 11.000 € i escaig, i repartit per a cinc persones, tocàvem a més de 200 €, bé, la cosa havia baixat, jo anava calculant a com havia pagat l'enciam... Però quin mal de panxa que m'ha entrat de cop!!!
Sort que m'he despertat! I sort que aquesta nit sí que tinc un sopar a un restaurant que es menja molt bé, que potser no tenim tres cambrers per a cada cinc persones ni ganes, que el preu és més que raonable, i el més important, gent amb qui he compartit taula, somriures i llàgrimes en diferents ocasions.

9.29.2011

Heu anat mai...


A Portlligat? Un racó preciós a prop de Cadaqués. On es troba aquesta Casa-Museu, la casa on va viure en Dalí amb la Gala, i on es va inspirar per a moltes de les seves obres. Al seu Museu de Figueres sí que he estat dues vegades.
Tampoc és que vagi molt sovint, però quan he anat a Cadaqués, sempre he volgut apropar-me a Portlligat. He de dir que mai he entrat a veure la casa per dins ni visitar el museu, sí que ho he intentat: o per l'hora no es veia cap activitat allà, o havien tancat feia poca estona, o... l'última vegada, no fa gaires dies, el motiu va ser la gentada, una cua que a la resta del grup no li venia de gust fer; però a servidora, encara que només sigui mirar la badia i la casa, ja m'agrada!
No sé si era ahir que vaig llegir aquesta notícia; parlant a casa del tema, ja que teníem la visita recent, clar ens va fer "gràcia". No, nosaltres no vam ser, vam veure la casa de lluny.
Per això, quines coses més estranyes que roben ara els amics de l'aliè, oi?

9.27.2011

Hoy, me voy de rositas

No acostumbro a ver (no veo nunca) programas de TV de chafardeo, em es indiferente con quien se acuesta cada famoso/famosa, si se casan o se separan y que vestido llevaban para el evento, si tienen descendencia o no, si se adelgazan o se engordan...
Tampoco me compro revistas de las que dicen "del corazón"; yo digo que muchas veces, corazones rotos, ahora, que se los recomponen rápido... Las únicas revistas que leo (hojeo) con más asiduidad son las de la peluquería, y llevo un retraso que da risa. Mientras sube el tinte (sin gafas), sólo miro las imágenes y los titulares, el resto no lo veo; y da tiempo de mirar unas cuantas...
- ¡Anda, Belén Esteban se ha vuelto a juntar con su ex!
- No, que se han vuelto a separar...
- ¡Oh, fulanita está embarazada!
- No, que ya lo ha tenido...
- Parece que ha ganado unos kilos ésta...
- Ya los ha perdido ¡Ahora está estupenda de la muerte!
Esto me suele pasar y me es totalmente indiferente; pero hoy mirando la prensa de buena mañana, he leído un titular que me ha hecho sonreir, juzgad: "La Duquesa de Alba quiere ser madre por séptima vez". No me diréis que no da risa... Luego profundizas y ya te da información más detallada, pero cuando lees "los efectos colaterales" que podría tener la maternidad, aún te da más risa. Pobres... No es lo mismo repartir para seis que para siete.
¿Y qué me decís de esta otra "notícia"? Supongo que en los Juzgados denuncias de éstas habrá una cuantas, pero claro, no es la Rociito... ¡Y sale hasta en los periódicos!
En fin, yo a lo mío; me importa un comino si han ido en biquini o en top-less en sus vacaciones el famoseo, sí me gustaría saber qué comen algunas para tener esos cuerpos... Pero hoy y sin que sirva de precedente, me he ido de buena mañana de rositas.

9.23.2011

Avui, Santa Tecla

Et dius Tecla? Felicitats, avui és el teu Sant!
Jo ja he felicitat a tot el meu teclat de l'ordinador; piano no tinc pas, però l'òrgan elèctric del nano està per ahí, l'hauré de felicitar també, té unes quantes de tecles...
I a mi mateixa, perquè últimament estic una mica tecla; coses per resoldre, moltes tecles que tocar... Donaré en la tecla?

9.19.2011

Picasso, algo más que pintor...

Me han llegado unas frases de Picasso que me han gustado, le conocía como pintor, pero no en otros ámbitos que también dominaba.
Voy a transcribir una cuantas.

"- Deja fuera todos los números no esenciales para tu supervivencia, eso incluye edad, peso y altura...
- Convive, de preferencia, con amigos alegres...
- Continúa aprendiendo... Aprende más, sobre ordenadores, artesanía, jardinería, cualquier cosa... No dejes tu cerebro desocupado, una mente sin uso es una oficina del diablo, y el nombre del diablo es Alzheimer.
- Ríe siempre, mucho y alto, ríe hasta desternillarte ¡Incluso de ti! Cuando lleguen las lágrimas: aguanta, sufre y... sigue adelante.
- Da la espalda a la rutina, prefiere nuevas rutas que volver a caminos mil veces hollados..
- Apaga el gris de tu vida, y enciende los colores que llevas dentro.
- Abre bien los sentidos para no pederte nada de lo bello y hermoso que te rodea.
- Contagia de alegría a tu entorno, e inténtalo más allá de las fronteras personales en que te has ido recluyendo con el tiempo.
- Tu hogar es tu refugio, pero no acabes encerrándote en él. No sucumbas a la añoranza, sal a la calle, ve a una ciudad vecina, a un país extranjero... ¡Pero no viajes al pasado que duele!
- Hay personas que transforman el sol en una simple mancha amarilla, pero hay también quienes hacen de una simple mancha amarilla el propio sol".

Permitidme que esta última frase se la dedique a mi hijo que ayer fue su cumpleaños, él tiene la virtud de hacer de una simple mancha amarilla el propio sol.
24 años, 24 soles. Te quiero, hijo.

9.11.2011

Fem escola, fem ciutat

Ahir, l'E.E.E. l'Arboç es va transformar; ja teníem l'edifici, fruit de molts anys de trobades amb l'Ajuntament de Mataró, amb la Generalitat, de converses, de batallar, de feina... Faltava donar una mica de color i equipament, Omnicom ens han ajudat a fer-ho possible.
Una escola que continua el projecte i els objectius de l'antic edifici a la Plaça dels Bous: el benestar de l'alumne. Una escola totalment adaptada a les necessitats de l'alumnat. Una escola nova!

Abans

Després

Abans

Després

Bé, doncs ahir era el dia clau; més de cent persones entre voluntaris de l'entitat, professionals de l'escola i d'altres persones que van col·laborar, vam estar al llarg del dia treballant, una jornada de convivència, de feina, d'alegria, de veure un somni fet realitat. Per cert, el detall d'agraïment de l'Arboç a Omnicom em va encantar, així com el missatge, tot emprant el símil de la feina en equip: "sumant esforços (fent pinya), s'aconsegueixen grans objectius (grans castells)". Una torre castellera dels Capgrossos de Mataró, els nostres castellers!
També va ser la "festa de pares" que es fa cada any a l'inici de curs. Tot plegat, un gran dia.
Llarga vida a l'Escola d'Educació Especial l'Arboç de Mataró!!!

9.06.2011

El món està boig


Mires la premsa i no trobes cap notícia bona, positiva (o ets tu qui no està positiva?). Tot són catàstrofes, conflictes, crisi... O tonteries com aquesta; dic jo, ja podrien enviar els diners a Somàlia i comprar-se un altre gos... Una cosa és que respectis els animals, i altra que ofenguis a persones amb el tracte que dónes a les bèsties.
Si parlem de noves tecnologies, ja és la repera, notícies amb vocabulari que ni entens; però clar, no diràs que no domines el tema, no queda "chic". A aquest tio li parles de que has anat d'un poble a un altre a sobre d'un ase, o de la matança del porc i li semblarà que t'ho estàs inventant.
En fi, amb algun enllaç en castellà, però el post en català. Jo vaig triar venir a viure a Catalunya, vaig voler (voluntàriament) aprendre la llengua; i els meus fills saben perfectament el castellà, per molt que a "alguns/algunes" els hi fa por l'immersió lingüística.
Quin tema d'aquests serà el que m'ha tret la son aquesta nit?

9.04.2011

Rosalía


Avui, quatre de setembre, una persona que sap tots els Sants i més, m'ha recordat que és Santa Rosalia, la meva mare ho celebraria...
Recordo que de petita jo era una mica tafanera, i, a ella que l'agradava guardar-ho tot, satisfeia la meva curiositat. Em posava les seves sabates de taló alt i la bossa de mà de quan era jove i passejava per Barcelona amb les amigues, obria les capsetes fetes de postals (eren molt xules), i, llegia les sedicatories, així com les de les fotos.
Encara em venen al cap fragments d'aquestes postals escrites per l'aniversari, el sant... Hi havia una que deia: "Santa Rosalia bendita, hoy es tu día, anda, búscale novio a mi amiguita, trabajador y honrado, que no fume ni beba, y que sea guapo. Santa Rosalía bendita, oye mi ruego, sácala de soltera, cásala luego."
Crec que santa Rosalia va escoltar el desig de l'amiga de ma mare i... va trobar el meu pare, San Antonio.

8.31.2011

Se acabaron las fiestas, y las vacaciones...

Pues sí, después de casi dos meses, mañana... ¡La vuelta al cole!
En estas siete semanas de descanso ha habido de todo, posiblemente (casi seguro) más de bueno que de malo; pero como se dice por ahí, siempre has de decir que todo te ha ido muy bien, las personas que te quieren se alegran, a las que te odian... les molesta. Diré que este verano ha sido genial, buenísimo, fantástico, estupendo, aunque haya habido de todo: luces y sombras, sonrisas y lágrimas, gustos y disgustos.
Y como decía la canción: "Cuando llegue Septiembre, todo será, maravilloso".

8.10.2011

Amb la maleta feta de nou!

Bé família, amb les maletes fetes de nou, i sense haver de facturar-les, m'acomiado fins a finals de mes.
Quan encara somio a les nits amb tot el que he vist, viscut i trepitjat aquesta intensa setmana passada a Itàlia, ja estic canviant el xip per a conviure amb la meva gent del poble.
A la maleta, a més a més de tot el necesari per a tres setmanes, em duc el TDT per a la TV que tinc a l'habitació, els avis encara no me l'han posat... Un llibre d'intriga de 1561 pàgines, d'aquells fàcils que no et fan pensar massa, el banyador (per si algun dia surt el sol i em ve de gust), i tangible, poc més. La resta, la porto a la intenció: dies de descans, retrobades amb familiars, amics, coneguts, sortides curtes; i festes, tot i que una ja no està per a tanta festa. Ah, i enguany una novetat, uns amics m'han dit que vindran de visita, serà veritat?
Avís a "los amigos de lo ajeno", la casa no es queda sola, n'hi ha dues persones que no tenen vacances

8.08.2011

Pel ulls d'un italià...

La Nit Boja de Les Santes de Mataró, s'està convertint, literalment, en boja... Posem una mica d'humor!
Així és com l'explicava un noi italià a la seva germana per telèfon, com l'havia vist ell, per primera vegada enguany:
"Primero se pasan dos horas saltando, después ponen fuego en unos palos y persiguen a la gente que se tienen que ir corriendo a esconder. Las Santas (la família Robafaves) van bailando con gente dentro. Hasta las abuelas van borrachas, y al final se ponen a bailar debajo de unos chorros de agua".
Què us sembla?