10.28.2010

Compte amb les castanyes!





Aquest cap de setmana llarg, compte amb tot tipus de castanyes!!!
Ens veiem a la tornada.

10.27.2010

Qui ho diria!

Tarea ardua la depilació de les celles, de tant en tant et canvia la forma original treient pèls d'aquí i dallà, i, hauries de fer un quadrant com el de la imatge per a tornar-les a la corva natural teva.
Però la cosa es complica considerablement si -tornant a la noia de la imatge- tanques els ulls! O... portes ulleres progressives com és el meu cas; sense ulleres no guipo, amb elles he d'anar movent el cap amunt, avall, a dreta, a esquerra... buscant la "pose" més adeqüada, i quan la trobo, les mateixes ulleres em fan nosa... D'altra banda, tens la possibilitat de que t'ho facin, jo recorreixo a la perruquera... però també sento molèstia i em ploren els ulls, començo a estornudar... Qui ho diria, que una mera depilació de celles tingués tant "d'intríngulis".
Les celles, una part de la cara que tenen la seva importància ^^

10.22.2010

Jo, no passo!

Estem vivint un temps en que la gent, majoritàriament la joventut, passa de la política. Qui o què té la culpa? Per què aquesta desafecció? I el que em dóna més ràbia és la crítica destructiva d'aquestes persones "desafectades", són les primeres en matxacar i en desgastar al Govern, sense objectivitat, sense criteri de cap mena...
Jo sempre dic que no entenc de política, i és cert; no puc donar un brillant discurs pequè no el tinc, no puc fer grans debats perquè em falten coneixements, no puc escriure grans opinions perquè em falten paraules, no puc fer un anàlisi profunda perquè no en sé, no puc fer moltes coses... Però el que sí puc fer és donar suport a les persones que en saben. Mireu, ja fa gairebé quatre anys em vaig comprometre amb un projecte en el què creia (i segueixo creient), des de molt enrera, però li vaig dir a certa persona: no et fallaré! Per ara penso que no l'he fallat. Hi ha moments que et pots sentir una mica més desinflada, però aquí estic pel que calgui.
Ara mateix posaré el meu gra de sorra (i si puc una pedreta en la sabata dels "altres"), per la candidatura del PSC a les Eleccions Autonòmiques del proper 28 de novembre, i, sense menysprear a ningú/na (tot i que també tinc els meus gustos), em centraré en tres noms de l'u al tretze del llistat, tres noms de dones que em conviden a seguir creient en la política i en le socialisme: la Monserrat Tura, la Marina Geli i la Consol Prados. Tres grans noms, tres grans dones!
Acabaré el post definint d'alguna manera el què representa per a mi la política que fa el meu partit, el PSC, amb un fragment d'una cançó de Pablo Milanés: "No es perfecta, más se acerca, a lo que yo, simplemente soñé".
Per cert, a casa no es passa de la política, ni els grans, ni els joves.

10.18.2010

Danys colaterals


D'aquesta foto han passat ja uns quants anys, i volia fer una mica de repàs. Érem la colla d'aquí, és a dir: Argentona i Mataró, podria dir que vaig anar al casament de tots ells i d'altres que no hi són a la foto, però... Com han anat les coses d'ençà?
D'entrada diré que dos nois ja no es troben entre nosaltres, ens van deixar joves. De la resta, no de tots i totes, ni diré noms, faré una repassada per sobre.
Dos nois són cosins germans.
Dues noies estaven embarassades...
El noi d'una de les parelles va tenir un accident greu de cotxe fa temps, ara està relativament bé, té tot al cap, una mica embolicat, però ho té!
Una de les parelles es va separar aviat; ell va augmentar la seva prole amb la cangur dels seus primers fills, ara no sé si va per la tercera o la quarta parella.
Una altra parella (que no és a la foto) s'ha separat no fa gaire; encara recordo quan vam anar a la festa sorpresa pels 25 anys de casats que li va regalar el seu home juntament amb la seva millor amiga (que sí està a la foto). Actualment ell i la millor amiga d'ella estan junts... Un dia d'aquest estiu em va explicar ella que el seu fill també s'havia separat al set mesos de casat, que de tres que eren a casa cadascú vivia en un habitatge i que amb prou feiens tots tres tiraven endavant i, que continuava treballant al negoci del seu ex, ara amb la categoria de secretària, abans sense sou, era la dona de l'amo...
Els que quedem ens podem trobar de tant en tant passejant per la ciutat, quan al principi fèiem sovint trobades, i, ens expliquem les batalletes.
Una colla jove que amb el temps ha patit i pateix danys colaterals, fruit del deteriorament de la convivència i del pas dels anys.

10.17.2010

Vides de lluita, tenacitat i compromís


Ahir dissabte, 16 d'octubre; a més a més de ser l'aniversari del meu estimat nebot Diego (és una d'aquelles dates que portes gravades al cervell), els socialistes de Mataró vam celebrar amb un sopar l'inici del curs polític. Acte amb el que també es va donar la benvinguda als nous companys i companyes afliats i, es va retre homenatge a quatres més, tres de veterans: Pedro Palacios, Encarna Siles i Joan Planas i, un de recen finat: Joan Bellavista. Quatre vides de lluita, tenacitat i compromís.
L'acte va ser molt emotiu, per diferents raons i sempre amb el mateix denominador comú, el socialisme, les quatre persones homenatjades ens van despertar sentiments de vegades adormits. Les més de 100 persones entre companys i companyes que ens trobàvem allà vam viure un nit especial.
Extractes del llibret editat en homentage a aquests companys i companya.
Pedro Palacios: "... Ara treballa en la Sectorial de la Gent Gran del Maresme i a nivell nacional del PSC. M'explica els projectes i les reivindicacions amb els seus companys de militància i generació. Perquè cal dir que a Pedro li agrada xerrar, i quan explica segons què s'emociona, potser és la passió d'una generació en constant transició sumat a les inquietuds que neixen de dins, i penso que està bé que ens emocionem, vol dir que respirem la vida..." (Consol Prados)
Encarna Siles: "... Encarna es un ejemplo de superación personal y de compromiso social para todos nosotros. Un ejemplo de constancia e ilusión que nos ha de animar a seguir avanzando en la mejora de nuestro projecto colectivo. Gracias, Encarna... (Montse López)
Joan Planas: "... El dia de la meva arribada al món segons consta en els arxius de la Maternitat del barri de Les Corts de Barcelona, va ser un 31 de juliol de l'any 1910, i el número de registre en aquest centre és el 368. Així comença la història de la meva vida, el meu calvari particular, sent només un número dins els fitxers de nens abandonats..."
Joan Bellavista: "... Els socialistes de Mataró, els teus amics -que es compten per centenars- i les persones que realment et coneixien et recordarem sempre per la teva peculiar forma de ser. Quan començàvem a estructurar aquest llibret que teniu a les mans i poc abans d'entrar a la impremta, no ens imaginàvem que unes pàgines de l'opuscle haurien d'estar dedicades precissament a la teva persona, amb caràcter pòstum. però els fets són irreversibles. En qualsevol cas, acepta el nostre sincer record i el nostre sentit homentge. Descansa en pau, Joan..." (Ramon Salicrú)
Bé, pels comentaris dels comensals que m'envoltaven, el sopar era molt bo i abundant, però jo no vaig sopar gaire, tenia un nus a l'estòmac que m'ho impedia... Emocions i llàgrimes en una nit d'homenatges, i, no vaig ser pas l'única.

10.16.2010

Al mig, un campanar


Una participació al Joc literari d'en Tibau, es tracta d'escriure un text entre 100 i 200 paraules sense fer servir la lletra E. Us hi atreviu?
Aquesta és la meva proposta:


Lloc: una població no molt gran, d'una província allunyada i oblidada. La rica i abundant horta salpicada d'aigüa clara i brava d'un cabalós riu "fill" d'un molt important peninsular.
Al mig d'un plaça rodona i força gran, una font d'aigua on diu "no apta al consum", vol dir no clorada... Tota la vida s'ha mullat la gola la poblacio i molts anys ho farà!
Situada al mig, apoltronada a una cadira amarronada davant la taula, m'aturo a cruspir una bona plata d'amanida; mirant cap amunt diviso l'alta i bonica punxa d'un campanar admirat a tota la comarca i la província, i, orgull masino! Al costat, un blau magnífic, i l'arbrat l'acarona amb fosca frondositat color amaragda.
Mas de las Matas, lloc on vaig caminar a gatas, on vaig dir mama i papa al iniciar la parla, i on vaig caminar una passa i altra passa molt aviat, ni un any! Lloc on vaig sovint a visitar familiars, amics i, visita obligada al "Camp Sant". Allà... la mama, la tata i mon papa.

10.15.2010

Em segueix donant satisfaccions

Passen els anys pel bloc glorieta; aviat, molt aviat, quatre. Ha anat canviant de cara, de ritme, s'ha anat decantant més cap el català... però l'estil penso que més o menys és el mateix: explicar i compartir les coses que em passen a mi, i al meu voltant, tant al la feina, com a casa, a la ciutat, a...
Passen els anys i de tant en tant et trobes petites coses que encara et sorprenen, ben cert que les pàgines d'aquests blocs sense fulles arriban a tot arreu!
Fa temps ja vaig comentar el ressò que va tenir el post "Mi paso por la Parodia Nacional"; es va crear un fòrum, al que per cert, va arribar a participar fins i tot un cantant del programa, en Quim Bernat. Em tenia asombrada el fet, la veritat.
Bé, doncs recentment es van tornar a reactivar els comentaris d'un altre post antic (jo dic de l'època en que escrivia més en castellà): "Con el viento", l'últim,
d'Enric Milián, component del grup "Santabárbara" que cantava aquesta cançó. Per a mi tot un honor!
Què voleu que us digui, em fa sentir bé tot plegat; el bloc glorieta, em segueix donant satisfaccions.

10.10.2010

La família creix

Ole, ole!!! La família creix!!! El nano va remenar ahir el terràrium dels seus ratolins per a fer el cens, els va treure del seu hàbitat pel recompte; em sembla que si us entreteteniu en comptar són uns 25; va començar amb una parella... I mireu què es va trobar? Una altra camada!
Curiosos els comentaris que li deixen les seves amistats al Facebook quan veuen aquests "simpàtics animalons" (que si semblen croquetes ben rostidetes...), però em quedo amb: "la meva mare em foteria de casa"; ell em diu: "tu no, oi mama"? Mira, perquè què no farà una mare pels seus fills, però millor no em donis idees!


Ara, les novetats no han arribat només per part dels rosegadors, també la "Gecko" que aquest estiu es va quedar a casa d'un amic i company d'Uni, es veu que va tenir un "love affaire" amb el Gecko mascle d'ell (idilis d'estiu); ara, a més a més dels dos que teníem, hi ha una parelleta recen nascuda: macle i femella. Un altre dia ja posaré foto, una monada...
I, un regal! Novetat a la casa!!!! Una cria de camaleó, que ja m'enganya tant com pot canviant de color i, he de mirar una bona estona per a localitzar-la. Tampoc puc posar la foto, la càmera del nano no sé ben bé com va, la meva està de pont...
I aquesta és la història, imagineu de què s'alimenten aquestes bestioles; doncs exacte, també en tenim!!!
D'humans pocs, la família petita; de bestiar, família nombrosa!
Ara vaig per feina, que vull anar a veure un partit de rugbi al flamant camp recen estrenat del Rugbi Club Mataró.

10.09.2010

Hi ha de tot, com en Botica!



Avui toca riure.

"Una velleta entra a una farmàcia amb caminadors i pregunta al farmacèutic:
- Teniu analgèsic?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu antiinflamatoris pel reumatisme?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu Viagra?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu pomada antiarrugues?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu gel per a les hemorroides?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu Corega?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu mitges per a les varius?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu somnífers i pastilles per a la memòria?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu fages geriàtriques?
- En tenim, si senyora.
- Miri, senyora! Això és una farmàcia, nosaltres tenim de tot això. Quin és el seu problema?
- És que em caso a finals de mes. El meu promés té 85 anys, i ens agradaria saber si podem deixar aquí el nostre "Llistat de noces"?"

Bé, a mi el metge em va receptar distracció (i un parell de pastilletes al dia...), i és el que estic fent ara, distreure'm; per cert, d'això... no en venen a les farmàcies!

10.04.2010

Teatre: drama i comèdia



M'agrada el teatre, i m'agrada anar al teatre, no és que ho faci molt sovint, però quan tinc l'oportunitat, ho faig. No només interpretacions de grans professionals, també al teatre "amateur" trobes actors i actrius potencials que et fan viure i sentir l'obra.
Avui però, volia escriure d'una que vaig anar a veure amb moltes ganes i no la vaig gaudir com es mereixia. Tant el títol de la mateixa, com l'autor i el director em seduïen; el lloc, el Monumental de Mataró, la sala més gran de la ciutat. Què va fer doncs que recordi aquest dia especialment en l'aspecte negatiu?
Era un divendres a la nit de fa uns anys, després d'hores de feina, de tota una setmana; l'escenari fosquet (bosc encantat a la nit), música relaxant, personatges de fàbula i diàlegs que no acabava d'entendre (digueu-me inculta), monòton tot plegat... Se'm tancaven els ulls, no podia evitar-ho i, em sabia greu, molt de greu. Em vaig quedar més tranquil·la quan es van escoltar els roncs d'una dona un parell de files endavant, i el riure de la gent del voltant. Més d'un i una badallava...
Bé, a hores d'ara ja us estareu preguntant qui mereix el meu comentari, ho desvetllaré, però que consti que "un grano no hace granero", em continua agradant el títol, l'autor i el director.
El somni d'una nit d'estiu de Shakespeare, director: Àngel Llàcer.
Teatre: drama i comèdia; somriures i llàgrimes, com la vida mateixa...

10.03.2010

Pensat i fet!



Ahir a la tarda no sabíem ben bé cap a on tirar "el gorro", la ciutat bull de coses, però... a on anem? La resposta me la va donar les xarxes socials. Anem a veure "Mentre hi hagi peles?" Ok!
Em vaig posar en contacte amb la persona idònia per si estiguessin exhaurides les entrades i, em va dir que encara quedava alguna cosa; decidim sortir d'hora , ens passem per la Sala Cabañes, una vegada amb les entrades a la mà i, per fer temps, baixem la Riera, quin ambient! Gegants i Nans es fonien ballant amb la canalla. Entrem a saludar a dues noies de la botiga Intersport, tantes tardes de visites durant un mes, ja hem fet amistat; són molt maques totes dues i, solidàries... Arribem a la Rambla i ja, tornem Riera amunt, xerradeta amb uns, holes amb altres; a tres quarts de set entrem i anem al nostre lloc, privilegiat si em permeteu. Quants records, des de La Maternitat d'Elna que no havia tornat a la Sala Cabañes, imagineu el que he sentit. El meu contacte va venir a saludar-nos, i em va començar a parlar de si havia recollit les entrades reservades al meu nom en finestreta, que m'ho havia dit a l'últim missatge... glups! Doncs no, vam sortir de casa molt abans i no ho vaig llegir, desventatges de no tenir Black Berry; no ha passat res, vaig anar perquè les possessin a la venda. Agraïda igualment, faltaria més!
Va començar l'obra, i a l'altre costat del passadís un espectador molt especial, l'ex "Trinquero" Miquel Àngel Pasqual, què bé s'ho va passar! Al final ha sortit a dalt de l'escenari a cantar amb tot l'elenc.
Vam veure una obra fantàstica, divertida, emotiva... actors i actrius pels quals la interpretació és una teràpia; un projecte que potser no s'havia dut mai a terme. Si avui teniu ocasió, hi aneu, no us defraudarà!
"Mentre hi hagi peles, el demés són trons!"


10.02.2010

Ets una joia!


Si teniu un compromís pels propers dies, fer un regalet d'aniversari, o bé, de cara Nadal; aquí us deixo uns enllaços que us poden ajudar.
Per contactar: Allà hi trobareu coses com aquesta, aquesta, o aquesta (també es pot remenar més per si això no us fa el pes, i el que voleu és directament un diamant... Allà us atendran molt amablement en castellà, català, anglès, francès, italià... (interessats/des, posar-se en contacte amb mi)
Si acostumeu a fer el cistell de la compra per Internet, en comptes de una bossa de croquetes, uns espinacs, o unes gambes; podeu demanar: un anell, un collaret, unes arrecades... És el mateix amb una mica més de glamour.
El tenir una capseta blava de Tiffany... no té preu!
Nena, ets una joia!

10.01.2010

Sueños de Otoño


"Hoy tuve un sueño, toda la noche había estado lloviendo, al amanecer, el nuevo día no le quiso llevar la contraria a la noche y dejó que la lluvia siguiera acariciando los campos, los bosques, los tejados, anunciando la llegada del Otoño y despertando sus olores.
Al pueblo lo rodeaban dos ríos, uno que iba a parar al mar y otro que corriente abajo, pasado el pueblo, desembocaba en el primero, sus aguas claras y cristalinas, - que siempre se dejaban llevar mansamente sin hacer ruido, contorsionándose ahora aquí, ahora allí, como una mujer que sabe de su belleza, transcurrían por bosques de encinas, plataneros, robles, chopos altos como catedrales, formando los templos de la naturaleza, todos envueltos por una variedad extraordinaria de plantas trepadoras, todas ellas queriendo alcanzar un lugar en las alturas, un hueco por el que disfrutar de unos cuantos rayos de sol y que la nubes les habían negado en este día,- ahora bajaban más rápidas y saltarinas, arrastrando con ellas lo que el agua le arrancaba a la tierra cauce arriba, había un abundante matorral bajo que te obligaba a caminar por senderos a veces bien definidos y otras en donde debías tener cierta pericia en la orientación si querías acertar con el camino a seguir.
Hacía poco que había dejado de llover y todo en el bosque reventaba de esplendor, a pesar de la decadencia del verano, las hojas brillaban como si una fina capa de cera se hubiera depositado sobre ellas.
En uno de los recodos del camino, un niño no mucho más alto de lo que puede medir cualquier helecho y del que no estoy seguro de adivinar su edad, contemplaba asombrado la inmensa altura de los árboles que le rodeaban, uno de ellos le obligó a caerse de culo, pues no alcanzaba a ver sus ramas mas altas, por todos los rincones corrían hilos de agua que el niño pisaba y golpeaba, sabiendo que su madre no le regañaría por haberse mojado los zapatos, llevaba puestas unas botas de agua casi más grandes que sus piernas, eso sí, debería tener mucho cuidado al entrar en su casa y no mancharle de barro el suelo a su madre, la última vez le costó dos días sin salir, de repente le llamó la atención un coro de pájaros que resonaba por todo el bosque, estuvo un largo rato explorando hasta donde la mirada le alcanzaba, en qué sitio pudiera descubrir alguno de esos pajaritos de cantos tan alegres, cuando creía ver alguno enseguida lo perdía, estando en estos quehaceres sintió un golpecito en la cabeza, mirando que podía haber sido lo que le golpeo, recogió del suelo una bellota que seguramente uno de esos pajaritos le había tirado desde lo alto de los árboles, con la curiosidad infantil de todo niño pensó que aquello igual se comía, empezó a mordisquearla ¡estaba buena!! continuó la exploración esperando, por si le volvían a tirar otra. Algo le distrajo la búsqueda ¿a qué olía? era algo que él no podía descifrar, pero sin saberlo ese olor a tierra mojada, a Otoño, a bosque húmedo, le acompañaría toda la vida como recuerdos de la infancia que le llenarían de calma y sosiego.
Alguien me despertó con una voz no muy amable, era mi compañera, me había dejado la puerta de casa abierta y ni siquiera me había quitado las botas de agua, quedándome dormido en el sofá y dejando todo un reguero de barro que debía apresurarme en limpiar si quería evitar males mayores."
(escrito de una vieja amistad que he considerado se merece compartir)