3.29.2010

Ahir: Hola, Federico!

Foto: Bloc EPMA

Ahir a la tarda, per fi, vaig poder veure "Hola, Federico", representació de la versió teatral de l'obra de Federico García Lorca "La casa de Bernarda Alba" pel Col·lectiu de teatre mataroní EPMA. Dic per fi, perquè ja la van fer fa unes setmanes i es van esgotar les entrades, em vaig quedar sense. La van haver de tornar a representar. En aquesta ocasió la "Martirio" ja comptava amb servidora...
Vam anar amb la Joana, però allà els seients els teníem separats, ja que la compra d'entrades no va ser simultània; al final al costat meu tenia dos seients buits, després del descans vam poder estar juntes.
Va estar genial, tenia bones referències, però alguna interpretació en va commoure especialment; la Bernarda! Quin paperàs!
El tema ja el coneixeu: amb el franquisme, guardar l'honra per damunt de tot!
Penso que algunes persones de les que van anar no sabien ben bé de què anava, potser esperaven una comèdia o així, i reien a la mínima, crec que mogudes per la cara coneguda de les actrius, o vet a saber! Parlaven entre elles fort i feien comentaris fora de text, o... és que jo estava molt susceptible? Per no parlar del tema mòbils!!!
Jo, pell de gallina molts cops i, amb llàgrimes als ulls més, que no pas somriures.
L'enhorabona a EPMA: teatral i solidària!

3.27.2010

I tu, on aniràs?

Em sona que aquesta imatge ja la tinc vista, o la vaig posar altre any per aquestes dates, o en algun bloc amic; però la trobo tan bona, que repeteixo! És "ideal de la muerte"...
Quan s'apropen un dies de lleure a la feina, tothom fa la pregunta: I tu on vas? Les respostes acostumen a ser del més variat, però l'altre dia parlant d'això amb una persona amiga la vaig trobar, si més no, diferent, divertida. Al preguntar-li on aniria, em va contestar:
- Jo per Setmana Santa no surto....
- Ah, t'agrada viure-la a la teva ciutat...
- No, cada any em quedo a casa per veure
a la tele Ben-Hur, Los 10 Mandamientos...
I després d'una discreta rialla vaig afegir un clàsic del meus temps: I Marcelino pan y vino... Més seriosament em va explicar els motius pels que no li agrada sortir per aquestes dates.
Bé, ja sabeu que la gent tria lloc de vacances a la seva conveniència, al seu gust, o... a la seva butxaca; jo, normalment vaig a la meva terra, enguany serà diferent, visitaré "in situ" la nova residència de la meva filla, pel que no només nosaltres hem de moderar la velocitat, ho hauran de fer també els pilots dels avions (a part d'altres precaucions) d'anada i tornada a Londres.
Bones vacances i, visqueu la Setmana Santa cadascú com la sentiu.

3.26.2010

¡Qué son 50!

No recuerdo exactament cuando fue, pero se celebró por todo lo alto el 50 aniversario de la Barbie, 50 años ¡Qué són 50! ¡Si se conserva fantàsticamente!
Aún así, si le echaís una ojeda al escrito, dice que ya no hay el mismo interés infantil que antes por las muñecas... Y yo digo, pues si la fabricaran como a la de la imagen... que se ajusta más a la realidad de una mujer cinquentona...
Por cierto ¿Cómo estaría Ken con 50 años?

3.23.2010

Cal caminar

"Per això, malgrat la boira, cal caminar"!

3.21.2010

Ramblejant per Barcelona

Per ahir a la tarda hi havia una trobada a Barcelona, convocada per en Xevi a través del Facebook. Em venia de gust la iniciativa, fa molts anys que no ramblejava, quan els nanos eren petits ho fèiem sovint, ara, ramblegem per Mataró sense nens.
Amb en Xevi fa molts anys que ens coneixem, amb l'Olga fa menys, encara ahir li vaig dir que el record primer que tinc d'ella és amb un mocador al cap... Una noia fantàstica!
Bé, la cita per ahir era a dos quarts de sis a la font de Canaletes a la Rambla de BCN, nosaltres, com sempre, vam arribar d'hora i vam passejar una mica amunt i avall, no sabíem qui venia, de fet, només coneixíem a ells dos i a la Núria virtualment; així que tot esperant veure cares conegudes vam veure del més variat que es pot veure per aquell indret, fins i tot aquest de la imatge que fa molt mala cara... no tenia pas un bon dia, je je je. Les converses que ens envoltaven poques eren en castellà o català.
De cop i volta, quan van aparèixer els convocants, ens vam reunir un bon grup, tots girant al món de la ràdio, o del facebook, dels Beatles i dels Capgrossos no es va parlar gaire, que són altres dues passions d'en Xevi. Vam fer fotos, vam caminar, anàvem esperant (ens perdíem de vista), i vam anar a prendre un refresc, continuant amb les converses, les fotos i els riures. Gent de Barcelona, d'Igualada, de Navàs, de Sant Quirze del Vallès, de Mataró... i potser d'algun altre lloc que no recordo. Ara espero amb ganes la sortida a Burriac per l'abril, també és un gran amant de la seva ciutat i la seva comarca.
Una tarda pel record, moltes gràcies Xevi i Olga, per compartir-ho amb nosaltres.

3.20.2010

Cap a la igualtat efectiva

Veieu per què encara s'ha continuar lluitant per la Igualtat?

3.17.2010

Paraules clau

Avui, volia escriure sobre la crisi, quina originalitat! I és que enguany m'ha passat desapercebuda la famosa "cuesta de Enero"... Ves per on!
Bé, la cosa és que buscava la imatge típica d'una guardiola, i he posat la paraula clau al Google en català, m'han sortit com vint pàgines de Guardiola, i més avui que hem sabut que és el Català de l'Any. Després he posat una altra paraula al davant, porquet, i m'ha sortit la primera imatge aquesta, em dic, anem bé!
He decidit canviar al castellà, a veure si tenia més sort, també posant "raja" aquí sí que ja he tingut porquets més grassonets com el de la imatge que veieu, i també la tira de guardioles d'aquestes...
Així que se m'ha anat el sant al cel i ja no em surt parlar ni de la crisi, ni de porquets ni de res; en Guardiola precissament no està en crisi, oi? La que sí està en crisi és la meva imaginació.
Ja veieu, com tot a la vida, hi ha paraules que són clau.

3.13.2010

Murals per la Igualtat


Amb l'acte d'aquesta tarda, pintada de murals per la Igualtat, realitzats per artistes de la ciutat i la comarca, es donen per tancats els diferents i variats que han hagut a Mataró amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora.
Una cloenda fantàstica, genial; només he pogut fer dues fotos i encara flipo de tan clares com estan, la tercera ja no l'he pogut fer, m'he quedat sense bateria; és el què passa si te la torna el jove després de porta-la amunt i avall i no et diu res...
Feia goig la Plaça Santa Anna, plena de gent mirant com les obres anaven agafant forma, vida, igualtat. Altres passejants, han escrit les seves poesies i han fet el seus dibuixos sobre el tema en unes taules que hi havia preparades per tal efecte.
He tingut l'oportunitat de saludar amics i amigues, he passat una bona estona de la tarda de dissabte. Tarda per la Igualtat.

3.08.2010

Per a tu, dona treballadora

Per a tu.
Per a tu també.
I per a tu.
I tu, i tu, i tu... I tu, i tu, i tu...
Feliç dia, dona!

3.07.2010

Revival dels 70

Si ahir llegia al bloc de l'Arare un revival dels 70, avui ho he fet al de la Joana... m'han vingut ganes d'evocar aquells anys i aquella música. Com que l'anglès i jo no hem tingut mai una bona relació, sí que hi havia cançons (i n'hi ha) que m'agradava la veu, la música... però si no entenc el missatge... falta una pota. Per això posaré un grup que m'agradava força (hi havia més, així com cantants solistes). Encara conservo un LP d'ells.
Bé, com que estem en època de "Eurovisión", i donat al nivell al que s'ha arribat, posaré aquesta cançó amb que Mocedades va anar a defensar Espanya, i, que va quedar en segon lloc si no em falla la memòria.
Recordo que era un dissabte a la nit de primavera, ja tard, em vaig quedar soleta veient la tele per a veure com quedaven; poques vegades més ho he fet. 1973, un bon any, acabava de nèixer la meva neboda, la MJ, jo tenia 16 anys...

3.05.2010

"Haberlas, haylas"

Moltes vegades, la mida sí que importa! Els últims dies, a la nostra ciutat s'ha aixecat una polèmica amb el tema dels prostíbuls; bé, dels macroprostíbuls, perquè de mides inferiors ja en teníem, com a qualsevol altre ciutat... La veritat és que espanta tenir activitats "incòmodes" a prop nostre; si pot ser, el què no ens agrada, quan més lluny millor...
Però jo em dic, i parlo com a Glorieta, no serà millor que les dones tinguin els mateixos drets que qualsevol treballador/a? Amb contracte de treball, condicions òptimes laborals, higièniques, de seguretat etc. Perquè no ens enganyem, "haberlas, haylas"! I si genera tants guanys aquesta activitat, serà perquè hi ha demanda...
Avui, llegint aquest article, m'ha fet pensar; caram, si que es comença aviat amb el sexe, quan disenyen condons de mides petites... aquí, la mida també importa.
Bé, esperem que el nostre Ajuntament pugui resoldre de la millor manera possible aquest molest tema, jo confio plenament!
Llàstima que aquestes mogudes eclipsin d'altres temes molt importants i beneficiosos per a Mataró i la comarca!

3.01.2010

¿Quién es tu mamá?


Alguien le preguntó a un niño: "¿Quién es tu mamá?".
Y él contestó: Mamá es esa señora que lleva en el bolso un pañuelo con mis mocos, un paquete de toallitas, un chupete y un pañal de emergencia.
Mamá es ese cohete tan rápido que va por casa disparado y que está en todas partes al mismo tiempo.
Mamá es esa malabarista que pone lavadoras con el abrigo puesto mientras le abre la puerta al gato con la otra, sosteniendo el correo con la barbilla y apartándome del cubo de basura con el pie.
También es esa maga que puede hacer desaparecer lágrimas con un beso.
Mamá es esa forzuda capaz de coger en un solo brazo mis 15 kilos mientras, con el otro, empuja el carro de la compra.
Es esa heroína que vence siempre a mis pesadillas con una caricia.
Mamá es esa señora con el pelo de dos colores que dice que, en cuanto tenga un huequito, sólo uno, va a la pelu.
Mamá es ese cuentacuentos que lee e inventa las historias más divertidas sólo para mí.
Es esa chef que es capaz de hacerme una cena riquísima con dos tonterías que quedaban en la nevera porque se le olvidó hacer la compra, aunque después ella se quede sin comer.
Es esa economista capaz de ponerse la ropa de hace cientos de años para que yo vaya bien guapo.
Es esa payasa que hace que me tronche de risa con solo mover la cara.
Es esa sonámbula que puede levantarse dormida a las cuatro de la mañana, mirar si me he hecho pis, cambiar las sábanas, darme jarabe para la tos y un poco de agua, y todo, a oscuras y sin despertarse".
Mamá es ese médico que sabe, con sólo mirarme, si tengo fiebre, cuánta, y lo que tiene que hacer para que baje.
"¿La ves? Mi mamá es aquella, la más guapa, la que sonríe".