1.31.2010

Com a casa... enlloc!

Aquests dies he sentit a dir a dues persones que menjar fora de casa no és igual. Un, un amic que ha estat a Alemanya i, ha vingut fart de mantegues, cremes de llet i tonteries; l'altre, la meva filla, que amb tres setmanes que porta a Londres ja em fa pensar què estarà menjant (tant que ens agrada la cullera!), diu que anar al super a buscar quatre coses bàsiques li va costar un ull de la cara...
Tot plegat, ahir, sopant amb el meu fill una amanida d'enciam i espàrrecs amb un bon rajolí d'oli d'oliva i, salmó fresc passat per la paella, amb el seus corresponents postres, ens va dur a la inevitable conversa de la sort que tenim a casa nostra.
La gran varietat de productes de qualitat; si ets vegetarià, no et falten fruites fresques, verdures, hortalisses, llegums, cereals, fruits secs... Si ets més de proteïnes tenim un gran ventall de "verdura de corral" com deia el tiet Antònio, i si les prefereixes marines, estem envoltats d'aigua, el peix no falta; ara no em vingueu que si és car, que si... el peix congelat té les mateixes propietats que el fresc.
Tenim tot el què volem sense anar gaire lluny de casa. Anar els dissabtes al mercat de Prat de la Riba és tot un plaer, però si per qualsevol cosa no hi pots anar, a la cantonada tens una fruiteria amb qualitat i preus molt competitius. El peix, a la peixeteria de tota la vida, el congelat en qualsevol super que et vagi bé, n'hi ha la tira, si vols al costat de casa i si et ve de gust anar més lluny; les carns i l'aviram que vénen de Guissona estan molt bé (el xai del poble...). Si t'agrada innovar i t'apuntes a la cuina ètnica, també ho pots fer, botigues no falten per a adquirir productes, a casa últimament el cous cous "glorieta" té una gran aceptació. Altres plats, ja no m'he posat.
En definitiva, que després de dues madalenes remullades amb el meu cafè amb llet, això és el què m'ha sortit, aquí hi queda!

1.30.2010

Y que siga siendo así

Sólo le pido a Dios
que el dolor no me sea indiferente
que la resaca muerte no me encuentre
vacía y sola sin haber hecho lo suficiente.
Sólo le pido a Dios
que lo injusto no me sea indiferente
que no me abofetee la otra mejilla
después de que una garra me arañó esta suerte.
Sólo le pido a Dios
que la guerra no me sea indiferente,
es un monstruo grande y pisa fuerte
toda la pobre inocencia de la gente.
Es un monstruo grande y pisa fuerte
toda la pobre inocencia de la gente.
Sólo le pido a Dios
que lo injusto no me sea indiferente
si un traidor puede más que unos cuantos
que esos cuantos no lo olviden fácilmente.
Sólo le pido a Dios
que el futuro no me sea indiferente
desahuciado está el que tiene que marcharse
a vivir una cultura diferente.
Sólo le pido a Dios
que la guerra no me sea indiferente,
es un monstruo grande y pisa fuerte
toda la pobre inocencia de la gente.
Es un monstruo grande y pisa fuerte
toda la pobre inocencia de la gente.


1.29.2010

De la realitat al surrealisme

Foto: Enkartist

Ahir va ser un d'aquells dies on el protagonista va ser el mòbil, entre d'altres coses.
Començava de bon matí amb un SMS, seguit de alguna que altra trucada. A la feina només agafo de la família o de persones conegudes que saben on sóc i si es posen en contacte amb mi, és per algun motiu especial; doncs ahir, d'aquestes trucades, dues... També vaig tenir mentre, dues més de "número privado" que em toquen tant el nassos!
A l'arribar a casa i llegir el correu urgent, vaig haver de tornar a sortir, no sense haver fet unes trucades; pel camí vaig rebre una d'una dona que tot i què havíem parlat en comptades ocasions per telèfon, mai ho havia fet ella... faig els encàrrecs i, quan estava en mig d'una conversa altra vegada em sona el mòbil, no era número conegut, però com que no era al meu lloc de treball, la vaig agafar; vaig conèixer la veu de la persona, però no entenia res del què em deia, surrealista total!
Abans d'anar a casa, encara havia de fer una altra parada pel centre de la ciutat, no sense fer la trucada de reglament, ja veurem la factura a final de mes...
Havent sopat encara rebia una de "enmascarada" i un SMS que em fa l'efecte que no era per a mi, on deia que tot havia anat molt bé i que bona nit... Bona nit!
Fa uns dies algú em deia: d'aquí al 12 de febrer només has de tenir al cap una cosa, li vaig contestar: només tinc al cap això, però no és cert; també tinc al cap rendir a la meva feina al 100%, no em puc permetre badar, ara per ara, de casa sóc l'única que treballa (tot i que no m'havia de queixar).
A partir del 13... qui sap el què tindré al cap?

Ja veieu, dies entre la realitat i el surrealisme.

1.25.2010

Ya hace unos años

Colegío público Valero Serrano, Mas de las Matas

Ayer recibí un e-mail de esos de reenviar, comparando el sistema educativo de hace años con el de ahora; todo ha cambiado. Me ha hecho pensar en mi etapa escolar, las actividades que se hacían, incluso en el mobiliario y la decoración.

Éramos muchos escolares, tantos, que no cabíamos en el edificio que se ve en la imagen (inauguración en 1936), yo lo conocí más tarde, je je je; però la estructura por fuera aún se conserva igual, por dentro hace mucho que no lo veo.
Por eso los párvulos estábamos en otro edificio habilitado para el efecto cerca de la plaza; mis recuerdos de allí muy vagos: pupitres para dos de madera, niños y niñas juntos, caras, nombres...
Después pasábamos al edificio principal: las niñas arriba con maestra y los niños abajo con maestro, incluso entrábamos por sitios diferentes: ellos por la izquierda de la imagen, nosotras por la derecha que estaban las escaleras.
Amplios pasillos al medio del edificio que daban las puertas de las clases orientadas para detrás y, otras dependencias en los lados.
Debajo de la escalera estaba la carbonera, sí, sí; teníamos estufas de carbón, la mina estaba cerca...
Para el mes de Mayo se colocaba un altar en el pasillo de arriba y por la tarde, no sé si i las cuatro o así, salíamos todas la clases a rezar el rosario y a cantar "el mayo"; las filas bien hechas: chicos a la parte del balcón, chicas a la de las clases, y por edades era, los mayores los más separados, no fuera que se dispararan las hormonas... Todo y así las miradas iban que volaban, y el corazón "desbocao". Todo memoria oral, no creo que nadie tenga fotos de aquél entonces.
Este amplio pasillo era multiusos; también servía para cuando llovía, hacía mal tiempo, o demasiado calor a la hora del recreo (no le decíamos patio); y para salir a hacer labor las mañanas de verano, cuando se hacía jornada intensiva antes de vacaciones. Labores ¡Qué suplico para mi!
Parecía que la aguja la tenia en la silla y me pinchaba el culo.
Aquí teníamos mesas cuadradas con sillas individuales, y colocadas por orden, yo era de las aplicadas... Encima de la pizarra un crucifijo con Franco a un lado y Primo de Rivera al otro, encima de la mesa de la maestra, la hucha: el negrito de las Misiones...
Otra actividad en desuso el ir a cantar el "Caralsol" delante de la lista de "Los Caídos por Dios y por España", no sé en qué fecha señalada sería. Jolines ¡Qué orgullosa que estaba yo de que había un tal R. Figuerola! Era tío mío, les decía ufana a mis amigas... La lista que nunca vi fue la de los Caídos por la República...
Al final ya eran pupitres individuales, chicos y chica juntos, "el mayo no sé si aún lo cantan (lo dudo) y, la lista de los caídos hace mucho que se quitó de la fachada de la Iglesia.
Ahora tendrán ordenadores, las clases con la mitad de alumnado, y el personal docente de paso, no como entonces que eran o se afincaban en el pueblo hasta la jubilación.
Nombres de mis maestras para acabar: Doña Elvira, Doña Gloria (Glorias tuve dos), Doña Tere, Doña Pabla, y alguna suplenta entre medio que no me debió de marcar mucho; ya véis, igual que ahora, que tienen un/a profesor/a para cada asignatura...

1.22.2010

Muuuu

"Economía mundial explicada con dos vacas.

Socialismo:
Tú tienes 2 vacas.
El estado te obliga a darle 1 a tu vecino.
Comunismo:
Tú tienes 2 vacas.
El estado te las quita y te da leche.
Fascismo:
Tú tienes 2 vacas.
El estado te las quita y te VENDE la leche.
Nazismo:
Tú tienes 2 vacas.
El estado te las quita y te dispara en la cabeza.
Burocratismo:
Tú tienes 2 vacas.
El estado te pierde una, ordeña la otra y luego tira la leche al suelo.
Capitalismo tradicional:
Tú tienes 2 vacas.
Vendes una y te compras un toro.
Haces más vacas.
Vendes las vacas y ganas dinero.
Capitalismo moderno: (PP)
Tú tienes 2 vacas.
Vendes 3 de tus vacas a tu empresa que cotiza en bolsa mediante letras de crédito abiertas por tu cuñado en el banco.
Luego ejecutas un intercambio de participación de deuda con una oferta general asociada con lo que ya tienes las 4 vacas de vuelta, con exención de impuestos por 5 vacas.
La leche que hacen tus 6 vacas es transferida mediante intermediario a una empresa con sede en las Islas Cayman que vuelve a vender los derechos de las 7 vacas a tu compañía.
El informe anual afirma que tu tienes 8 vacas con opción a una más.
Coges tus 9 vacas y las cortas en trocitos. Luego vendes a la gente tus 10 vacas troceadas.
Curiosamente durante todo el proceso nadie parece darse cuenta que, en realidad, tú sólo tienes 2 vacas.
Economía japonesa:

Tú tienes 2 vacas.
Las rediseñas a escala 1:10 y que te produzcan el doble de leche.
Pero no te haces rico.
Luego ruedas todo el proceso en dibujos animados. Los llamas "Vakimon" e incomprensiblemente, te haces millonario.
Economía alemana:
Tú tienes 2 vacas.
Mediante un proceso de reingeniería consigues que vivan 100 años, coman una vez al mes y se ordeñen solas.
Nadie cree que tenga ningún mérito.
Economía Rusa:
Tú tienes 2 vacas.
Cuentas y tienes 5 vacas.
Vuelves a contar y te salen 257 vacas
Vuelves a contar y te salen 3 vacas.
Dejas de contar vacas y abres otra botella de vodka.
Economía china:
Tú tienes 2 vacas.
Tienes a 300 tíos ordeñándolas.
Explicas al mundo tu increíble ratio de productividad lechera.
Disparas a un periodista que se dispone a contar la verdad.
Economía iraquí:
Tú no tienes vacas.
Nadie cree que no tengas vacas, te bombardean y te invaden el país.
Tú sigues sin tener vacas.
Economía suiza:
Hay 5.000.000.000 de vacas
Es obvio que tienen dueño pero nadie parece saber quién es.
Economía francesa:
Tú tienes 2 vacas.
Entonces te declaras en huelga, organizas una revuelta violenta y cortas todas las carreteras del país, porque tú lo que quieres son 3 vacas
Economía neozelandesa:

Tú tienes 2 vacas.
La de la izquierda te parece cada día más atractiva.
Economía española:
Tú tienes 2 vacas, pero no tienes ni idea de donde están.
Pero como ya es viernes, te bajas a desayunar al bar que tienen el Marca.
Si acaso, ya te pondrás a buscarlas el miércoles después del puente de San Aniceto."

1.21.2010

Qui no té feina...

Aquests dies com que "no tinc gaire feina", m'he buscat...
Feia temps que volia endreçar un "fons d'armari" que tenia una mica endarrerit... res, paperassa. Aquí el veieu tal com m'ha quedat, tot ben enrenglerat i ordenat; per mides, colors, quantitats...
Je je je, gràcies noi per aixecar-me un somriure en un moment que ho necessitava.

1.20.2010

Quelcom més que una anècdota

Com et quedes quan una persona amb la que fa un temps et relaciones dins d'una entitat, que esteu en el mateix projecte, i que des de fa un any formeu part d'un grup molt més reduït, et diu un dia que no sabia com et deies...
Cert que una passa desapercebuda, que mai hem tingut massa feeling, que... però jo sé el seu nom i cognom!
No deuria donar-li importància per no passar de ser una anècdota, però per a mi, és molt més que una simple anècdota.

1.19.2010

La Maternitat d'Elna a Mataró



Si voleu veure bé la imatge, cliqueu dins.

Un conjunt d’entitats de la ciutat ens hem implicat en portar l’obra de teatre La Maternitat d’Elna a Mataró, el camí ha estat llarg i gens fàcil, però ho hem aconseguit!
Fa poc més d'un any es va organitzar una sortida en autocar a Elna amb un bon nombre de gent de Mataró de diverses sensibilitats i ideologies per a veure la Maternitat, on també vam comptar amb l'Assumpta Montellà, mataronina de tota la vida, com a guia excepcional. Va ser una gran vivència, tan gran que en volíem més, volíem que la Maternitat vingués a Mataró.
Després d'un llarg any de gestions podrem gaudir de l'obra teatral La Maternitat d'Elna a la nostra ciutat.
Serà divendres 12 de febrer a dos quarts de deu del vespre a la Sala Cabañes.
Una història que ens toca molt de prop a molta gent de la ciutat: el camí de l'exili... Una història d'esperança en mig de l’horror, de la barbàrie, de la pèrdua... del dolor. Una història de vida!
Les entitats que ens hem sumat per portar l’obra a Mataró, volem compartir amb la ciutat aquesta vivència, volem sensibilitzar encara més als ciutadans i ciutadanes amb el camí de la Pau i volem apostar per l'optimisme.
A totes les entitats, moltes gràcies per la vostra col·laboració i pel vostre compromís amb la memòria històrica:

Associació Cultural i Recreativa del carrer Sant Ramon
Associació de la Gent Gran de la Gatassa
Associació de la Gent Gran de l'Havana
Vocalia de Dones de Vista Alegre
Vocalia de Dones de Pla d'en Boet

UGT
Unitat Cívica per la República
EPMA
AV de la Llàntia
JSC
Plataforma Alcalde Baron
Armats de Mataró
Grup tercer Món
Primavera per la Pau
Justícia i Pau
Centre Catòlic
Taller d'Idees
Fundació Maresme
Amics de la Ciutat
CCOO
Associació Sant Lluc per l'Art
PSC

1.16.2010

Deberes para el "finde"

"Problema a resolver.

Antonio, padre de Roberto, un niño de 8 años, sale conduciendo desde su casa en Madrid y se dirige rumbo a Valencia. Roberto, va con él.
En el camino se produce un terrible accidente. Un camión, que venía de frente, se sale de la autopista y embiste de frente al auto de Antonio.
El impacto mata instantáneamente a Antonio, pero Roberto sigue con vida.
Una ambulancia de Valencia llega casi de inmediato, advertida por quienes fueron ocasionales testigos, y el niño es trasladado al hospital.
En cuanto llega, los médicos de guardia comienzan a tratar al niño con mucha dedicación pero, luego de intercambiar opiniones y estabilizarle las condiciones vitales, deciden que no pueden resolver el problema de Roberto. Necesitan consultar.
Además, advierten el riesgo de trasladar al niño y, por eso, deciden dejarlo internado allí, en Valencia.
Luego de las consultas pertinentes, se comunican con el Hospital de Niños de Madrid y finalmente conversan con una eminencia en el tema a quien ponen en conocimiento de lo ocurrido.
Como todos concuerdan que lo mejor es dejar a Roberto en Valencia, la eminencia decide viajar directamente desde Madrid hacia allá. Y lo hace.
Los médicos del lugar le presentan el caso y esperan ansiosos su opinión.
Finalmente, uno de ellos es el primero en hablar: '¿Está usted en condiciones de tratar al niño?', pregunta con un hilo de voz.
Y obtiene la siguiente respuesta:
'¡Cómo no lo voy a tratar si es mi hijo!'.

Bien, hasta aquí, la historia. Está en ti el tratar de pensar una manera de que tenga sentido. Datos:
a) Antonio no es el padrastro.
b) Antonio no es cura."


La solución, otro día; mientras, se admiten discusiones (si ya lo sabías ... "juega" un poco).

La solución es que la eminencia de la que se habla, es la madre. Este punto es clave en toda la discusión del problema. Como se advierte (si quieres vuelve y relee todo), nunca se hace mención al sexo de la eminencia. En ninguna parte.
Pero nosotros tenemos tan interiorizado que las eminencias tienen que ser hombres que no podemos pensar en la mujer. Y esto va mucho más allá de que puestos ante la disyuntiva explícita de decidir si una eminencia puede o no puede ser una mujer, creo que ninguno de nosotros dudaría en aceptar la posibilidad tanto en una mujer como en un hombre.
Sin embargo, en este caso, falla. No siempre se obtiene esa respuesta.
Más aún: hay muchas mujeres que no pueden resolver el problema y cuando conocen la solución se sienten atrapadas por la misma conducta machista que condenan.
En fin, creo que es un ejercicio muy interesante para analizar nuestras propias complicaciones y laberintos internos.


1.14.2010

Li agradarà "patinar"...


"Aquest és un article publicat el dijous 26 de novembre de 2009 al diari Avui i signat pel periodista Iu Forn. L´article "I si no ens agrada esquiar, què?" és una crítica injusta i barroera sobre la reforma del calendari escolar tan discutit aquests dies.


I si no ens agrada esquiar, què?

Iu Forn

Ja hem resolt el problema que teníem amb el calendari escolar. Resulta que la conselleria d'Ensenyament volia que el retorn de les vacances d'estiu es fes en unes dates homologables a la dels països civilitzats del planeta Terra, però als sindicats de mestres (i mestresses) no els sortia (ni els surt) d'allà mateix cedir cap dels seus privilegis de mariscals (i mariscales). Solució? Avançar una setmana el curs pel davant i posar a meitat del segon trimestre una setmana de vacances, no fos cas que a ses excel·lències se'ls herniés el morro per haver de pencar una setmana més. D'aquest bonic invent en diuen "la setmana blanca".
Això de la setmana blanca ho fan a l'Europa de París cap amunt, per entendre'ns geogràficament, on d'octubre a l'abril hi fot un fred que el óssos polars van amb bufanda. Allà existeix una cultura de la neu i al costat de casa tenen una pista (o dues) d'esquí i és normal que el seu calendari s'adapti a la seva realitat. Però aquí, que som a la mediterrània de les oliveres i els pins, l'única setmana blanca que coneixem és la que suposem quan llegim que l'Ebre és el riu amb més restes de cocaïna del món... no sé si m'explico.
Total, que per resoldre un problema d'una minoria inclinada a pencar tirant a poc, ens n’ hem d'anar tots a esquiar. Molt bé, ja estem marxant. Però, i si al meu fill (o a la meva filla) no li agrada esquiar, què? I si és al·lèrgic a la neu? I si, senzillament, no ens surt dels nassos anar a esquiar perquè ens ho digui un calendari? I si no tinc els diners per dur-l'hi? Doncs el nen (o la nena) es queda. A fer què? Diu que "activitats organitzades pels pares (i les mares)" i pagades, naturalment, per nosaltres. Tant d'interès en el tema, ja friso per llegir algun dia: "La reunió entre la conselleria d'Educació i Trineus i el sindicat USTEC-Pista Negra acaba amb 90 centímetres de neu pols".

Resposta a l´article signat el 26 de novembre pel Sr. Iu Forn i publicat al diari Avui en la seva contraportada amb el títol “I si no ens agrada esquiar, què?”

Apreciat Sr Forn,

Quatre ratlles per fer-li arribar el meu comentari, el d´una antiga admiradora i seguidora seva. I dic antiga perquè he decidit des d´ahir no ser-ho més.
Sempre l´havia considerat un periodista mordaç, agressiu i punyent, però just, correcte i gran professional per la seva fidelitat a la informació sempre al dia i contrastada, defensor de la justícia i la veritat.
Ara mateix i després d´haver llegit el seu article:”I si no ens agrada esquiar, què?”, sento una gran i profunda decepció. Li diré el perquè:
En primer lloc transmet un missatge que no és cert, no és veritat que la “setmana blanca” ens l´hàgim tret de la butxaca el col·lectiu de mestres (i mestresses). Calendaris i horaris no els decidim nosaltres, ningú ens ha demanat la nostra opinió en cap moment. Això vostè ja ho hauria de saber.
En segon lloc, permeti que li digui que m´he sentit molt ofesa al llegir que diu tan alegrement que “tenim privilegis de mariscals i mariscales”(no sé pas d´on ho treu això després d´haver contrastat els horaris reals, els sous i el munt de feina). També em dol que ens qualifiqui de dròpols i negligents quan ens escriu “no fos cas que se´ns herniés el morro per haver de pencar una setmana més”.
Li recordo que aquesta “minoria inclinada a pencar tirant a poc” està intentant educar una canalla que serà el futur del país, que això comporta, a part d´un gran compromís, un horari esgotador i un esforç de vegades titànic si tenim en compte les característiques de l´alumnat d´avui.
És cert que en tots els col·lectius hi ha de tot, no nego que hi hagi professors i mestres que siguin uns barruts, però un periodista com vostè no pot generalitzar injustament dient unes mentides tan inadmissibles com les que diu per exemple el Sr Jiménez Losantos, al que per cert, vostè ha criticat més d´una vegada. Vostè no Sr Forn, vostè no.
Vostè no pot ser un altre mediocre tirà que només es creu la seva veritat (cosa que només fa la gent de ment estreta). Vostè no es pot carregar la tasca, l´esforç i la dedicació de tots nosaltres només per continuar mantenint aquesta imatge de periodista original, càustic i provocador que adverteix i alliçona.
Sóc mestra de 5è i 6è de primària i li asseguro que el meu horari i la meva feina no acredita en absolut tots els atributs que vostè ens dedica. Ni tampoc els horaris ni la feina dels meus companys i companyes.
Tenir alumnes de primària al davant significa i comporta preparar, organitzar, idear, fer i donar activitats, excursions, representacions, murals, lectures, recomanacions, avaluacions i pre-avaluacions, informes, entrevistes amb alumnes i amb pares, jocs i manualitats, reunions de coordinació, trobades de cicle, buscar cançons, danses, celebracions, xerrades amb psicòlegs, vigilàncies de patis i menjadors, projectes de curs, correccions de mil exercicis, feines o controls...i moltes vegades repetit tantes vegades com nens tens a l´aula. I quedo curta Sr Forn.
Sí senyor, fem de mestres, també d´infermeres, de psicòlegs, de vigilants, de tutors, de consellers familiars, de terapeutes...
I cregui que no sóc única, perquè el meu cas és el cas de milersi milers de companys i companyes.
Estem ja una mica farts que sempre ens toqui pagar el beure.
Una mica de respecte i de reconeixement, si us plau, només demanem això, que se´ns valori més la nostra feina, aquesta feina que ens agrada i que és la nostra vocació.
Amb els millors desitjos,
Neus Parcé Serra
Ah, per cert, sàpiga que durant la “setmana blanca” jo tampoc aniré a esquiar, segurament me la passaré preparant les activitats dels Jocs Florals que farem a la meva escola i corregint els resultats del Projecte sobre l´Edat Mitjana que hauran acabat de fer els meus alumnes."

1.13.2010

Regalar

Ayer por la noche estuve hablando con un amigo de mi pueblo, y que tiene un gran vocabulario autóctono, je je je.
Estuvimos hablando del facebook, de crear un grupo de lectores del Masino; de la familia, del tiempo...
En un momento dado me dijo que había estado lloviendo por la tarde y que la nieve se había "regalado", no seguí por ahí porque disponíamos de poco tiempo, pero cómo me evocó las palabras masinas... y que en muchos casos creo que la procedencia es la misma que en catalán (ya he escrito en otras ocasiones estral, sargantana etc.)
Pues bien, esto de "regalarse" las cosas hacía tiempo que ni lo utilizaba, pero casi afirmaría que es el "regalimar" catalán. Si hay por ahí algún lingüista, que me lo corrobore o me lo desmienta...
Y mira tu por dónde, me ha servido para el post de hoy.
Miguel Ángel, el grupo de lectores del Masino al facebook, ya está creado.

1.10.2010

Ahir, va ser la pera!


Ahir va ser un dissabte diferent dels que acostumo. Començava al matí amb NO anar a comprar; vaig deixar la llista feta perquè el pare de família ho fes, i servidora se'n va anar de passeig després de posar el rentaplats i la rentadora que anessin fent.
Vaig fer una passejada amb companys i companyes i m'ho vaig passar pipa repartint alegria, repartint optimisme, repartint el què teníem a les mans en un dia tan fred que millor ens hagués anat tenir unes castanyes calentes... Com m'agrada! Quina feina deuria de tenir jo en la meva vida anterior?
A l'arribar a casa les dues màquines havien acabat la seva feina , la compra al seu lloc, i, jo volia comprovar com anava el "joc" que seguia des del dia abans pel Facebook, convidada per una amiga, funcionava! Totes anaven posant color a la vida...
Per dinar érem cinc i vaig fer un macarrons, una amanida i fruita; vaig obrir una ampolla de vi de taula que em va regalar un bon amic, estava bo, gràcies, guapo!

Abans de marxar ja s'apreciava una certa curiositat al Facebook per part de les persones que no sabien de què anava el "joc"
A la tarda teníem una cita al Condal a BCN per anar a veure una obra de teatre: La doble vida d'en John. Va venir el noi que també havia quedat amb amics, i va ser xulo, feia temps que no anàvem així junts a Barcelona, fins i tot ho va dir ell: "com en els vells temps"... de camí, l'amiga i companyera, la ràdio; només recordo una canço que comença amb unes notes de música celta amb una veu melanconiosa i que em va arribar en aquell moment.
A la porta del teatre ens vam unir a les dues reines que ens van fer aquest regal: una tarda al teatre; mira que el teatre és gran, doncs estava ple! I com reia la gent, com rèiem! A la sortida una picadeta a un bar dels voltants i cap a casa.
Com que al cotxe ja vaig fer una becaineta, a l'arribar, encara volia donar una última ullada al "joc"... Quin tip de riure! L'home de l'amiga que em va convidar, el fan mataroní número 1 dels Beatles, va posar on corresponia un color, i, per si de cas el mateix que la seva dona... sense saber de què anava, els comentaris no es van fer esperar i el noi al final ja estava morat! No sé si després li treuria "allò" que el color tenia el mateix nom que un animal i un abric...
Ja ben tard per a mi, vaig marxar al llit, perquè ahir NO vaig fer migdiada com acostumo.
I per acabar transcric el començament de la presentació en paper del director de l'obra, l'Àngel Llàcer: "Una de les màximes que em recordo a mi mateix i em proposo complir cada matí quan em llevo és riure almenys tres cops al dia". Crec que ahir jo el vaig superar...
I segur que hi ha més d'una persona i més de dos que ha lligat quina relació té tot plegat per a arribar a dir que ahir, va ser la pera!

1.08.2010

Aviat, per segon cop

Sí, pel febrer del 2008 vaig tenir l'oportunitat de veure per primer cop La Maternitat d'Elna; i aviat la tornaré a veure, per segona vegada.
Aquí teniu cinc cèntims.
"La companyia Projecte Galilei ha portat a escena 'La Maternitat d'Elna' basant-se en el llibre homònim d'Assumpta Montellà. Amb la interpretació de Rosa Galindo, acompanyada pel pianista Luc-Olivie..."

1.07.2010

Benvinguda a la família

Ahir, dia de Reis, la cosa no començava com per a tirar cohets... de regals vull dir. Som una família "sosilla", quan necessitem, comprem; o fem regalets sense que sigui cap data especial. Però, ahir també era un dia especial, un nou membre entrava per primer cop a casa, que no a la família, d'això ja fa un temps... Un dinar familiar amb diferents generacions: avis, pares, fills, nebots... i la parella de la meva neboda. No sabia com enfocar el tema de cara els més grans; per això vaig demanar consell a una amiga, una amiga que sap de què va i, que per a mi és com la germana que em falta. Gràcies!
Déu n'hi do com ho van encaixar! Fantàstic! Ja no hem d'amagar res, si nosaltres estem bé, què importa el què diran!
Benvinguda a la família, Laura!
Per cert, sí que van arribar els Reis a Olesa i al Montseny (el meu nebot ara viu per allà). Elles ens van regalar una tarda al teatre pel proper dissabte. Éll, per a mi dues cosetes més. I regalets de part d'ells tres per a tothom. Un dia genial! Ah, i el menjar em va sortir molt bo!
(Laura, la foto l'he agafat del FB, del teu aniversari.)

1.05.2010

G, y punto

En unos días en que los G de gilipollas nos han aguado las fiestas, un poco de humor...
¿Quién no ha escuchado la música de Hombres G? O al menos ha oído hablar de ellos.
¿Y quién no ha oído hablar del Punto G? ¡Todo quisqui! Saber dónde se encuentra... es otra cosa (por lo que dice el artículo).
Que el rey Gaspar os traiga muchas alegrías, o Melchor o Baltasar...
Os lo desea Gloria, o Glorieta, como me llama una persona que hoy necesita todo el apoyo moral del mundo, sabe que el mío lo tiene.
Un beso para ti, de G, y punto.

1.02.2010

Una tornada... diferent

Com cada any, he passat el Cap d'Any amb la penya del poble; jo ja he tornat, "el jefe" aprofita dissabte i diumenge per a anar de caça. Ja sóc a la república indepent de casa meva!!!
Aquests dies érem sols a la casa del poble, els avis són aquí; bé, ben bé sols no, hi teníem un okupa... Jo trobant a faltar l'ordinador i mira, ja hi teníem el "ratolí"... sí, sí, literalment, je je je! Mai havia vist un ratolí dels de quatre potes, bigotis i cua per aquella casa, mai (i dels altres tampoc). Així que vaig decidir que tres són multitud, i com que ells dos es volien quedar a casa... he marxat jo; ja s'ho faran!
He vingut en autocar, buf! Quina odissea! Feia molt de temps que no feia aquest recorregut en aquest mitjà, i se m'ha fet etern. Per començar i, de cara a ditreure'm una mica, he agafat el Quiz i el boli, al primer encreuat he quedat marejada que ja tot el viatge he estat malament. De fons escoltava els tons musicals dels mòbils (del més variat: des de passodobles fins a sintonies de pelis d 'Oest), alguna tos, i converses en viu i per telèfon. Destacaria una conversa en directe entre mare i fill que m'ha xocat:
-"
Mama, dóna'm la... (aquest tema tampoc el domino) maquineta de jocs.
- Oh, no l'he agafada, però sí que porto el llibre de mates"
... je je je; "jodía" mama!.
I el meu pensament que només anava encaminat a veure si portava alguna bossa de plàstic a mà... Al final amb la refrescada a Reus, i alguna "pesada de figues", he anat aguantant.

Per fi, a tres quarts de tres de la tarda, entrava triomfal per la porta de casa meva!