6.25.2010

Passen els anys, l'amistat perdura

Entre aquestes dues fotografies han passat uns quants anys; però, l'amistat, malgrat tot, perdura.


Quina il·lusió em va fer ahir quan el noi em va dir: mama, demà vindrà a passar el dia en "Carlos"; anirem a la platja i dinarem aquí.
Des de que vaig escriure aquest post, han passat més de dos anys; l'un ja és periodista, està emancipat, treballa... a l'altre encara li queda una mica (no gaire, mama... ains).
Han vingut amb bona gana i, mentre els acabava de preparar el dinar s'han refrescat al balcó.
Ara, el meu veterinari, està aprenent a tocar el piano, ja només li faltava aquest instrument, je je je.
Com m'agrada tot plegat!

8 comentaris:

Joana ha dit...

Estones com aquesta son per tota la vida.

Glòria ha dit...

No tenen preu! M'emocionava veure'ls junts, ara feia temps que no els veia.
Gràcies Joana.

teresa ha dit...

Aixo es de les coses que sols ho entens quant tens fills;els lligams amb ells son tant forts, que no hi ha res que es pugui comparar i si tens rao quant els veus que estan be, semble que ja no falti res

Glòria ha dit...

Oi que fan goig? I no t'ho perdis, la mare d'en Carlos que sabia que era aquí, ha trucat mentre... També feia temps que no parlava amb la Julia, ves per on!

Striper ha dit...

Felicitats!!! Ai nena he vist les cireras hi m'ha vingut akl cap aquella canço:
nena si vols venir al camp a collir cireres,
ves amb compte
que la teva mare et dira que fas ulleres.

Glòria ha dit...

Caram Striper, només em sabia el començament d'aquesta cançó.
Bon cap de setmana!

Jesús M. Tibau ha dit...

i que duri molts anys. Aquesta mena d'amistats són un tresor

Glòria ha dit...

Hola Jesús, encantada pel teu comentari. Tens tota la raó.