12.31.2010

Feliç 2011!!!


L'any acaba i tenim per davant l'any nou, el 2011!!!
Aquesta nit se'ns presenta amb les seves millors gales al teatre de la vida...
Tatxan.... Estimat públic, per a tots vostés, un Any Nou ple de sorpreses, d'alegries, de felicitat, de feina, de salut, d'èxits, de pau, de prosperitat, de...
Però al teatre ja sabeu que també hi ha drama, a més a més de comèdia. No deixem que guanyin terreny aquestes funcions negatives, que sigui la comèdia la que guanyi dia a dia.
Amb esperança i optimisme: Feliç 2011, txin, txin!!!

12.28.2010

Un somni fet realitat


Per fi es podrà fer realitat un somni que tenia de petita: ser locutora de ràdio!
L'amic Xevi (el Beatlero de Mataró), que ha tingut un temps un programa a Mataró Ràdio dedicat als Beatles, ara en té un on es comenten efemèrides, anècdotes, i s'escolta música dels 60-70-80, es pot intervenir per telèfon o via facebook. El títol m'encanta "Bonaire Street", Carrer Bonaire, un carrer de Mataró amb mítiques Sales de Ball d'on van sortir moltes parelles; d'aquí triar el nom per a un "revival" (m'ha documentat en Xevi). Doncs bé, m'ha "fitxat" com a comentarista del mateix i he aceptat, jo ja sóc oient del programa els dissabtes al matí de 10 a 11 hores, només m'ho salto en comptades ocasions. Així que a partir del primer dissabte del 2011, a més a més de la veu d'en Xevi, escoltareu la d'una servidora, la veu de la Glorieta!

12.27.2010

Felicitaciones

Cuando llegan estas fechas se reciben muchas felicitacions de todo tipo: más o menos elaboradas, con iniciativa o como respuesta, con imagen o sin imagen, en catalán o en castellano, por correo (electrónico-postal), teléfono, en directo...
Pero este año, como este SMS tan completo, ninguno. Juzgad vosotros mismos.
Aquí lo tenéis:
"Con la crisis hay que ahorrar, así que aprovecho el SMS, y te deseo Feliz Navidad, Feliz Año Nuevo. Cumpleaños y Santo. Si te pones mala, que te mejores. Feliz San Valentín. Nos vemos en la Feria. Que cojas color en la playa. Que disfrutes en el puente de la Purísima, y si por si acaso la cosa se alarga... ¡Feliz 2012!"
Así que el mensaje lo hago mío... ya lo sabéis ¡Daos por felicitados/as!!!

12.24.2010

Amb esperança!

Un Nadal diferent, un Nadal per primer cop en 26 anys que no compartirem taula amb la meva filla...
El destí ens porta per camins ben diversos; ella a Anglaterra, la meva neboda al Brasil, el meu estimat Diego soparà com cada dia des de fa 11 anys llargs a la residència on el cuiden i l'estimen. Aquí serem pocs, però tots els que quedem; com vaig llegir ahir al bloc d'una amiga, cada cop hi ha més cadires buides al voltant de la taula...
Mentre l'una trepitja neu, i l'altra rep les picades dels mosquits, nosaltres serem aquí, esperant que l'any vinent les coses estiguin més tranquil·les. No som família de grans àgaps, ni de cantar nadales, ni de molta gresca, i enguany no crec que canvïi molt.
L'any vinent tot serà millor, tinc aquesta esperança!
Bon Nadal a tothom!!!

12.22.2010

No ha pogut ser

La meva filla està treballant a Tiffany a Londres, amb un contracte que acaba el set de gener. Havia la possibilitat de tornar a presentar CV per a optar a dues places indefinides, es van presentar molts companys i companyes, ella també...
A l'entrevista ja va veure "que no estaven especialment interessats en ella", però encara l'havien de donar resposta, va ser ahir que li van dir que no; han agafat pesonal alemany i italià, d'espanyols no els calien, aquests ja suplien les necessitats de francès i altres llengües. Ja veieu, amb cinc idiomes (i una llicenciatura), encara no és prou per anar pel món!
Però, després del primer moment de decepció, ahir al vespre la nostra conversa va anar per altres camins (camins vora les estrelles), quan va veure per les notícies que li van arribar de Mataró, el fatal desenllaç del company Oriol Batista; era un dels que ella coneixia, i em diu: "Mama, no em diguis que ha mort en Batista! Aquestes coses fan que el tema de Tiffany em sembli insignificant"... Només li vaig poder contestar: Doncs sí, t'estimo, filla!
Altres feines i oportunitats vindran, ella no és de les que esperen que els caigui el "mannà del cel"; l'Oriol, ja no tornarà, ens queda el record i la seva petjada del pas per aquesta curta vida...

12.14.2010

Temps de neu

Foto: Muro del FB de AZE
La nevada del 62 va ser sonada. Avui, una revista local, ha publicat una notícia de la que va caure aquí a Mataró, al nivell del mar; doncs imagineu la que va caure al meu poble de la província de Terol!
Tothom va explicant on era aleshores, l'edat que tenien, com ho van viure... Bé, doncs jo tenia sis anys i ja tinc records.
Per aquella època ballava el twist pel descosits amb la Merceditas la meva "amiguica del alma" (amb el temps vas tenint altres amigues i amics "del alma" i ja, ni twist, ni na de na. Érem les ninetes dels ulls de la mestra, "Doña Gloria Turul", com es divertia veient-nos ballar!!! "Lo bailan los muchachos y la gente mayor, pues es el nuevo ritmo que ha nacido del rock,se pone un pie delante, y ya se puede bailar..."
També recordo com se m'atragantava la caligrafia; volien que tinguessis la mateixa que la mestra que t'ensenyava (no vaig tenir mestre fins els 12 anys) I jo en aquest aspecte era molt àcrata, tenia el meu propi estil, perquè havia d'escriure com altra persona?
Bé, de la nevada en concret recordo la de dies que vam tenir els carrers gelats, la neu es fonia i es tornava a glaçar, la meva mare va caure i es va trencar un turmell amb molta mala pata, va trigar molt de temps a curar-se del tot, i als canvis de temps sempre es resentia.
També recordo que per a la Cabalgada de Reis, que venien en caballs (o eugues, no sé pas) van tirar sal per on havia de passar, jo no ho havia vist mai, però clar, perillava la integritat física de Ses Majestats. Els regals sí que tampoc sé com anirien... pots comptar!
Així que ja veieu com va anar la meva nevada del 62. Per cert, l'any passat van caure dos o tres nevades al poble de no tan importants, per a mostra la imatge que ilustra els post.

12.08.2010

La flaire del curri

El meu barri, com altres de la ciutat, i com molts altres d'altres ciutats, ha canviat de fesomia, No té res a veure amb el que era quan vaig arribar fa gairebé 28 anys, que em quedava embadalida darrera els vidres mirant com a "un pis" del davant uns senegalesos feien les seves oracions (per a mi era nou).
Ara, és normal estar esperant que es posi el semàfor en verd per a travessar un carrer, i que estiguis envoltada de gent molt diversa, així com ho és l'estar prenent un cafè a una granja i que passi per davant de la porta una dona a la que només se li poden veure els ulls. Dic jo: s'ha de tenir una mirada molt viva per a poder expressar tot el què es vol dir amb els ulls, oi?
També han canviat les aromes, resulta curiós el fet que vas caminant i així com vas passant davant dels blocs de pisos, et ve una flaire, la flaire del curri... Encara recordo que per a mi en "Curri" era el perico d'una amiga, no coneixia cap altre curri...
No m'agradaria que s'agafés aquest post en sentit pejoratiu, no dic que sigui ni bo ni dolent, simplement és així. De fet, a la cuina de casa meva, aquest ingredient també és present, cuina internacional, je je je. Avui: pollastre al curri! I si no es menja per falta de quòrum, per demà, que els dijous vaig de bòlid!

12.04.2010

La por és lliure

Avui m'ha passat una cosa ben curiosa.
He sortit a fer unes compres al Centre de la meva ciutat, i, quan estava de camí he vist una dona parada a la cantonada d'una cruïlla com si esperés a algú; a l'arribar a la seva alçada em diu: "Baixo amb tu", de seguida he pensat que s'equivocava de persona, i li dic amb un somriure: Ah, molt bé"; aleshores la dona ha començat a parlar i no havia manera de parar-la. "És que demà fa tres setmanes que em va robar la bossa i tinc por"... A continuació m'ha explicat fil per randa com va anar tot: el lloc en concret, l'hora, quants van ser els artífex "del tirón" i les seves característiques, el que portava dins la bossa, el que li van tornar a les poques hores, on anava, on no va poder anar, les paraules de la policia, el temps que va estar a l'hospital, el què li va costar la "broma" tant física com psicològicament, els dies que havia estat sense sortir de casa...
Avui era la primera sortida després de l'ensurt, i, es troba amb la Glorieta que "la tenia vista del barri". Ves per on!
Per cert, el Centre estava fantàstic!

12.03.2010

Incidències

El destí és capritxós, se te'n van els plans a la porra a la mínima de canvi. De vegades ho busques, d'altres t'ho trobes.
Factors, la tira. Tampoc cal ara explicar la vida, però, com es pot torçar el camí! Un cos extrany a la nineta de l'ull", i no precissament una rosa com la de la imatge, en tot cas sería l'espina de la mateixa...
De moment, endarreriment de viatge, i no per cancelació de vols com l'està passant al meu nebot, que des de diumenge no pot tornar a casa.

12.01.2010

Historias de la caza

Relato publicado en la revista de caza "Trofeo".

UN DOBLETE PELIAGUDO

"Aunque alcanzaba los veinticinco años y la verdad no eran muchos, justo desde los catorce ya dí por hecho que como cazar era otra historia esa sería mi historia hasta el final.

Aprovechar el nacer del nuevo día para iniciar la andadura tras las piezas de caza menor, era un placer incansable para mí y por que no también para Leal, el compañero de fatigas mejor dotado de todos con los que disfruté aquellos años. Las duras y majestuosas sierras de mi tierra eran fieles espectadoras de mis contínuas idas y venidas cada temporada, llenas de singulares lances, acompañados de vez en cuando por algún aciago día en el que nada salía bien, aún así me conformaba y ya pensaba en el siguiente que sin duda sería mucho mejor. Estas eran las credenciales de aquél cazador modesto, pero nacido con el espíritu de un verdadero cazador.

Había descansado muy bien aquella noche y no me quitaba el sueño lo que podría ocurrir tras el nacer de una nueva jornada, así pues, aquel día a principios de año se puso en marcha y nos regalaba al perro y a mí un nuevo y difícil reto, luchar de tu a tu principalmente con las bravísimas patirrojas salvajes. Cargué la escopeta paralela con dos cartuchos Leopard de color negro, de 32 gramos de peso, del plomo número 7, me concentré muy bien sabiendo lo que significaba aquello y comencé a cazar con caminar pausado totalmente a mi aire, hasta que un par de horas más tarde voló muy lejos el primer bando de perdices hacia un profundo barranco sin poder apuntarles ni de casualidad. Era algo más que una seria advertencia para mí, ellas tampoco tenían sueño.

Las seguí intuitivamente queriendo engañar alguna pero como el grupo continuaba sin disgregarse, volaron juntas por delante varias veces más y alguna otra fuera de mi vista porque al final las perdí, continué con mis estrategias con el fín de aprovechar nuevas ocasiones hasta que se hizo mediodía con el peor resultado posible, la escopeta sin disparar, y las perdices sin cobrar. Y Leal sin dar crédito a lo ocurrido.

Aminoré la marcha y me detuve en una fuente natural para tomar un par de vasos de agua cristalina, cuando se escuchó el pregón de un viejo y solitario perdigacho con los espolones bien puestos desde el pico de mayor altura. Aunque muy pocas veces te alabas después de oír tales engañosos cánticos, quise darme otra oportunidad y salí decidido en su búsqueda. Pero su canción duró muy poco, con una nueva composición titulada “chiac, chiac, chiac,” acabó su repertorio y a varios tiros de escopeta voló como un avión, continuó planeando hacia adelante muy ufano desapareciendo de mi vista, y no pude ni adivinar donde detuvo su vuelo. Y Leal perdonando pero sin olvidar.

Tampoco me apeteció quedarme a medias. Ascendí hasta lo más alto y pude comprobar que el resto de patirrojas se habían ido de marcha tras el concierto porque no estaban a mi disposición allí, sólo ellas sabían donde. Como no recordaba un sólo día de caza menor tan malo lo bauticé como horrible, habida cuenta de que tres o cuatro piezas incluyendo en ellas alguna liebre solía juntarlas habitualmente en el chaleco. Y Leal buscando un culpable.

Así, con idéntico estado de ánimo, sacrificio y lucha llegamos a media tarde, justo cuando los latidos de otros canes se escuchaban remotamente, yo continué a lo mío sin pensar en otra cosa pero el perro presagiaba alguna porque iba girando la cabeza una y otra vez en aquélla misma dirección.

Tardó muy poco tiempo y lo hizo súbitamente, un jabalí de color oscuro y buena talla se presentó sin querer trotando por mis inmediaciones a media distancia, los ardorosos ladridos dedicados por unos perros tras él mantenían vivo su impetuoso correr. Todavía ignoro como descargué la escopeta y cargué en ella dos cartuchos de balas Légia en tan brevísimo tiempo, pero prometo que lo hice, sí sé que aquél instante a mí se me hizo eterno observando su poderosa marcha luciendo un palmo de greña.

Seguidamente tomé sin descuido la puntería en su carrera y siendo muy consciente de que aquella sería por fín mi única gran oportunidad del día, le envié la primera original Brenneke comprobando allí mismo la simbiosis de una nube de tierra del proyectil con el propio cochino. Quise mantener encarada el arma por si acaso había errado el tiro pero no hizo falta, el guarro se derrumbó instantáneamente sin dar un solo paso más. Y Leal mirando para otro lado.

Pero finalizado aquel semejante y rápido episodio mientras bajaba la escopeta tuve otra grandísima sorpresa, por el rabillo del ojo observé una pequeña sombra en movimiento, así que dejé de mirar lo cazado y situé la vista con rapidez hacia la nueva zona, cuando un nuevo jabalí ya avanzaba al galope hacia mí esta vez por la misma ladera en la que yo me encontraba pero mucho más cerca, a mitad de camino que el anterior. Como aún quedaba otro cartucho de bala en la escopeta una segunda ocasión que jamás hubiera podido imaginar surgía ante mis ojos, así que otra vez deprisa deprisa pero con nueva y mejor puntería situé el punto de mira en el centro de su paletilla y accioné el gatillo trasero, la respuesta no se hizo esperar porque la segunda Brenneke tan original como su compañera fue completamente letal de necesidad sentenciando su muerte. Y Leal dando vueltas ladrando loco de contento en torno al cochino que había visto venir desde quién sabe dónde.

Lo cierto es que casi sin darme cuenta, con una escopeta de dos cañones, dos gatillos, dos cartuchos, y en dos segundos de tiempo, puse dos guarros patas arriba, pero ojo, como aquél que en este caso sí quería la cosa. Como no iba a quererla, en esas condiciones a ningún cazador le podía amargar un dulce de semejante calibre.

Para explicar el resumen de lo acontecido de la mejor manera posible, sin complicaciones, y también en dos palabras, lo diré sencillamente así:

Menudo doblete.

Un resultado ganado a pulso en compañía de mi perro, protagonista indiscutible, con quien nunca perdí una sola pieza de caza herida ni muerta en el campo. Y el “puñetero” Leal agitando la cola en señal de alegría y complicidad.

Después de meditar todo lo acontecido en aquélla jornada tan distinta como especial, quise recordarla aplicándole como colofón una frase que pensé venía muy bien a cuento:

A falta de perdices, buenos son jabalíes."

Evaristo Espada Moliner.


11.25.2010

Quan no calen les paraules

Foto: PSC Partit dels Socialistes de Catalunya

Acte avui al vespre 25 de novembre a Barcelona,
de recolzament a la candidatura d'en José Montilla com a President de la Generalitat de Catalunya. Un Palau Sant Jordi ple de gom a gom de socialistes que el proper diumenge 28 ho ratificaran a les urnes.

11.20.2010

Teixint un món sense violència


Sota aquest títol, "Teixint un món sense violència", les vocalies de dones del Consell Municipal per a la Igualtat d'Oportunitats de les Dones, han organitzat per a aquesta tarda a la Plaça Santa Anna de Mataró un acte públic conjunt amb totes les entitats i grups que formen dit Consell. A la foto, un moment de la representació teatral que ha posat els pèls de punta a més d'un i una. Pancartes i cartells portats per homes i dones de diferents cultures; per cert, jo portava un cartell amb una frase en castellà que m'ha encantat: "No calles".



També s'han penjat papallones pintades per tothom que ha volgut, i amb frases relacionades amb la violénica envers les dones escrites al darrera; el significat de les papallones seria la metamorfosi que pateixen aplicat a la dona maltractada: un dia surt, obre les seves ales al món, i comença a volar. S'han llegit unes quantes frases, la meva que era un desig, no pas una utopia, l'ha llegit un home, fantàstic! I venia a dir: " Perquè aquest sigui l'últim acte que celebrem. Prou de violència masclista!" Tant de bo, oi?

Aquesta segona imatge correspon a un altre acte que va tenir lloc ahir, organitzat per l'AV del Palau, el meu barri. Una xerrada de la Dra. Ester Limón amb el nom "La dona curadora avui dia", que va crear un llarg i profitós debat.
Encara queden més actes, xerrades i tallers per a commemorar a la ciutat, com cada any, el 25 de novembre, Dia Internacional contra la violència vers les dones ... I jo em pregunto, fins a quan?

Fotos: Roser Martínez Montaner


11.17.2010

Tolerància zero!





Imatges... quina d'elles més esgarrifosa; totes un punt en comú: la violència masclista. Dones atemorides que no són capaces de parlar, de defensar-se, de denunciar....
Ante els maltractaments, tolerància zero!!!
Dona, no et callis ni permetis que et callin amb un petó, denuncia!!!
Les diferents entitats, vocalies i grups de dones de Mataró, han programat actes al voltant del 25 de novembre, Dia Internacional contra la Violència Masclista. (entreu a veure el programa)

11.13.2010

El 28 de novembre, vota!

Si no t'agrada que decideixin per tu, el 28 de novembre tens una cita a les urnes, ves-hi a votar!


11.08.2010

Tierra ¡Trágame!

Aviso a todos mis contactos de correo electrónico; me han comunicado que están recibiendo e-mails de mi cuenta de correo de contenido subido de tono. Lo siento, no soy yo ¡No los abráis!!! Será un virus.
Porqué... "aunque parezca mentira, me pongo colorada..."
Mil disculpas.

11.05.2010

Buscant el costat positiu


Quin divendres més tràgic! Començo amb la visita digital dels matins als diaris, i, al primer ja em quedo parada, mentalment repaso i em dic que una quantitat important de persones han perdut la vida, unes ara, altres ja fa un temps; dos accidents aèris, dues catàstrofes naturals, i una altra que no té ni nom...
Un accident d'avió ha succeït a Cuba.
Altre a Pakistan.
Temporal de pluges a Costa Rica.
L'erupció d'un volcà a Indonèsia.
L'última, víctimes de la repressió franquista.
Costa tenir optimisme amb aquestes notícies, per més que mires no trobes d'agradables i boniques, però mira, he trobat aquesta que algú/na se n'alegrarà... oooeeee!!!! I no ens enganyem, un pas més endavant cap a la igualtat!!!

11.04.2010

Un any més!

Ja tinc un any més, i per molts (i bons, com em van dir en una felicitació) que ho pugui celebrar!
Sí, el dia dos de novembre vaig fer anys; felicitacions de tota mena i moltíssimes: per telèfon, per mòbil, per Facebook, enguany per Twitter, en directe, públics, privats... però si em permeteu, les felicitacions més emotives les que em van fer a l'escola els nens i nenes, i les companyes de l'equip del mig dia.
El regal m'ho van fer guanyar, vaig suar la cansalada! El primer de tot un partit de Boccia, però amb les mateixes dificultats que tenen ells i elles; havia d'anar dient a la meva assistent mitjançant signes si volia la canaleta amunt, avall, a dreta o esquerra, així com dir prou quan la tenia col·locada i demanar pilota per a tirar... obviament vaig perdre, són uns/es cracks!!!
Després vam ballar una rumba, toma!!! I servidora disfressada; per a acabar, baixar pel tobogan de cap, per anar pel pati amb l'arrossegador... ben protegida, això sí, amb la "chichonera" ben posada. Ja veieu tenen imaginació per fer les proves a l'adult, i jo encantada de passar una bona estona tots plegats.
El regal ja el veieu, me'l van encertar de ple! Un llibre de Labordeta, gairebé a la carta. El punt, fet de puntes de coixí i personalitzat amb la inicial del meu nom, me'l va portar la Pepi de Brujas, ella sempre tan detallista... I un de molt especial que m'arriba directament al cor m'ho comunicaven ahir: la meva nena ve el dia 12 a passar tres dies!!!! Des de Les Santes que no ens veiem. Qui vol més?
Quan em preguntaven al llarg del dia: quants anys fas? Jo anava dient, un quatre i un cinc, els que em coneixen bé ja saben l'edat, però ho deixava així a l'aire. L'endemà, després de l'hora intensa de pati, el meu petit cos em deia: Glorieta, que ahir vas fer 54, i... cap problema!

10.28.2010

Compte amb les castanyes!





Aquest cap de setmana llarg, compte amb tot tipus de castanyes!!!
Ens veiem a la tornada.

10.27.2010

Qui ho diria!

Tarea ardua la depilació de les celles, de tant en tant et canvia la forma original treient pèls d'aquí i dallà, i, hauries de fer un quadrant com el de la imatge per a tornar-les a la corva natural teva.
Però la cosa es complica considerablement si -tornant a la noia de la imatge- tanques els ulls! O... portes ulleres progressives com és el meu cas; sense ulleres no guipo, amb elles he d'anar movent el cap amunt, avall, a dreta, a esquerra... buscant la "pose" més adeqüada, i quan la trobo, les mateixes ulleres em fan nosa... D'altra banda, tens la possibilitat de que t'ho facin, jo recorreixo a la perruquera... però també sento molèstia i em ploren els ulls, començo a estornudar... Qui ho diria, que una mera depilació de celles tingués tant "d'intríngulis".
Les celles, una part de la cara que tenen la seva importància ^^

10.22.2010

Jo, no passo!

Estem vivint un temps en que la gent, majoritàriament la joventut, passa de la política. Qui o què té la culpa? Per què aquesta desafecció? I el que em dóna més ràbia és la crítica destructiva d'aquestes persones "desafectades", són les primeres en matxacar i en desgastar al Govern, sense objectivitat, sense criteri de cap mena...
Jo sempre dic que no entenc de política, i és cert; no puc donar un brillant discurs pequè no el tinc, no puc fer grans debats perquè em falten coneixements, no puc escriure grans opinions perquè em falten paraules, no puc fer un anàlisi profunda perquè no en sé, no puc fer moltes coses... Però el que sí puc fer és donar suport a les persones que en saben. Mireu, ja fa gairebé quatre anys em vaig comprometre amb un projecte en el què creia (i segueixo creient), des de molt enrera, però li vaig dir a certa persona: no et fallaré! Per ara penso que no l'he fallat. Hi ha moments que et pots sentir una mica més desinflada, però aquí estic pel que calgui.
Ara mateix posaré el meu gra de sorra (i si puc una pedreta en la sabata dels "altres"), per la candidatura del PSC a les Eleccions Autonòmiques del proper 28 de novembre, i, sense menysprear a ningú/na (tot i que també tinc els meus gustos), em centraré en tres noms de l'u al tretze del llistat, tres noms de dones que em conviden a seguir creient en la política i en le socialisme: la Monserrat Tura, la Marina Geli i la Consol Prados. Tres grans noms, tres grans dones!
Acabaré el post definint d'alguna manera el què representa per a mi la política que fa el meu partit, el PSC, amb un fragment d'una cançó de Pablo Milanés: "No es perfecta, más se acerca, a lo que yo, simplemente soñé".
Per cert, a casa no es passa de la política, ni els grans, ni els joves.

10.18.2010

Danys colaterals


D'aquesta foto han passat ja uns quants anys, i volia fer una mica de repàs. Érem la colla d'aquí, és a dir: Argentona i Mataró, podria dir que vaig anar al casament de tots ells i d'altres que no hi són a la foto, però... Com han anat les coses d'ençà?
D'entrada diré que dos nois ja no es troben entre nosaltres, ens van deixar joves. De la resta, no de tots i totes, ni diré noms, faré una repassada per sobre.
Dos nois són cosins germans.
Dues noies estaven embarassades...
El noi d'una de les parelles va tenir un accident greu de cotxe fa temps, ara està relativament bé, té tot al cap, una mica embolicat, però ho té!
Una de les parelles es va separar aviat; ell va augmentar la seva prole amb la cangur dels seus primers fills, ara no sé si va per la tercera o la quarta parella.
Una altra parella (que no és a la foto) s'ha separat no fa gaire; encara recordo quan vam anar a la festa sorpresa pels 25 anys de casats que li va regalar el seu home juntament amb la seva millor amiga (que sí està a la foto). Actualment ell i la millor amiga d'ella estan junts... Un dia d'aquest estiu em va explicar ella que el seu fill també s'havia separat al set mesos de casat, que de tres que eren a casa cadascú vivia en un habitatge i que amb prou feiens tots tres tiraven endavant i, que continuava treballant al negoci del seu ex, ara amb la categoria de secretària, abans sense sou, era la dona de l'amo...
Els que quedem ens podem trobar de tant en tant passejant per la ciutat, quan al principi fèiem sovint trobades, i, ens expliquem les batalletes.
Una colla jove que amb el temps ha patit i pateix danys colaterals, fruit del deteriorament de la convivència i del pas dels anys.

10.17.2010

Vides de lluita, tenacitat i compromís


Ahir dissabte, 16 d'octubre; a més a més de ser l'aniversari del meu estimat nebot Diego (és una d'aquelles dates que portes gravades al cervell), els socialistes de Mataró vam celebrar amb un sopar l'inici del curs polític. Acte amb el que també es va donar la benvinguda als nous companys i companyes afliats i, es va retre homenatge a quatres més, tres de veterans: Pedro Palacios, Encarna Siles i Joan Planas i, un de recen finat: Joan Bellavista. Quatre vides de lluita, tenacitat i compromís.
L'acte va ser molt emotiu, per diferents raons i sempre amb el mateix denominador comú, el socialisme, les quatre persones homenatjades ens van despertar sentiments de vegades adormits. Les més de 100 persones entre companys i companyes que ens trobàvem allà vam viure un nit especial.
Extractes del llibret editat en homentage a aquests companys i companya.
Pedro Palacios: "... Ara treballa en la Sectorial de la Gent Gran del Maresme i a nivell nacional del PSC. M'explica els projectes i les reivindicacions amb els seus companys de militància i generació. Perquè cal dir que a Pedro li agrada xerrar, i quan explica segons què s'emociona, potser és la passió d'una generació en constant transició sumat a les inquietuds que neixen de dins, i penso que està bé que ens emocionem, vol dir que respirem la vida..." (Consol Prados)
Encarna Siles: "... Encarna es un ejemplo de superación personal y de compromiso social para todos nosotros. Un ejemplo de constancia e ilusión que nos ha de animar a seguir avanzando en la mejora de nuestro projecto colectivo. Gracias, Encarna... (Montse López)
Joan Planas: "... El dia de la meva arribada al món segons consta en els arxius de la Maternitat del barri de Les Corts de Barcelona, va ser un 31 de juliol de l'any 1910, i el número de registre en aquest centre és el 368. Així comença la història de la meva vida, el meu calvari particular, sent només un número dins els fitxers de nens abandonats..."
Joan Bellavista: "... Els socialistes de Mataró, els teus amics -que es compten per centenars- i les persones que realment et coneixien et recordarem sempre per la teva peculiar forma de ser. Quan començàvem a estructurar aquest llibret que teniu a les mans i poc abans d'entrar a la impremta, no ens imaginàvem que unes pàgines de l'opuscle haurien d'estar dedicades precissament a la teva persona, amb caràcter pòstum. però els fets són irreversibles. En qualsevol cas, acepta el nostre sincer record i el nostre sentit homentge. Descansa en pau, Joan..." (Ramon Salicrú)
Bé, pels comentaris dels comensals que m'envoltaven, el sopar era molt bo i abundant, però jo no vaig sopar gaire, tenia un nus a l'estòmac que m'ho impedia... Emocions i llàgrimes en una nit d'homenatges, i, no vaig ser pas l'única.

10.16.2010

Al mig, un campanar


Una participació al Joc literari d'en Tibau, es tracta d'escriure un text entre 100 i 200 paraules sense fer servir la lletra E. Us hi atreviu?
Aquesta és la meva proposta:


Lloc: una població no molt gran, d'una província allunyada i oblidada. La rica i abundant horta salpicada d'aigüa clara i brava d'un cabalós riu "fill" d'un molt important peninsular.
Al mig d'un plaça rodona i força gran, una font d'aigua on diu "no apta al consum", vol dir no clorada... Tota la vida s'ha mullat la gola la poblacio i molts anys ho farà!
Situada al mig, apoltronada a una cadira amarronada davant la taula, m'aturo a cruspir una bona plata d'amanida; mirant cap amunt diviso l'alta i bonica punxa d'un campanar admirat a tota la comarca i la província, i, orgull masino! Al costat, un blau magnífic, i l'arbrat l'acarona amb fosca frondositat color amaragda.
Mas de las Matas, lloc on vaig caminar a gatas, on vaig dir mama i papa al iniciar la parla, i on vaig caminar una passa i altra passa molt aviat, ni un any! Lloc on vaig sovint a visitar familiars, amics i, visita obligada al "Camp Sant". Allà... la mama, la tata i mon papa.

10.15.2010

Em segueix donant satisfaccions

Passen els anys pel bloc glorieta; aviat, molt aviat, quatre. Ha anat canviant de cara, de ritme, s'ha anat decantant més cap el català... però l'estil penso que més o menys és el mateix: explicar i compartir les coses que em passen a mi, i al meu voltant, tant al la feina, com a casa, a la ciutat, a...
Passen els anys i de tant en tant et trobes petites coses que encara et sorprenen, ben cert que les pàgines d'aquests blocs sense fulles arriban a tot arreu!
Fa temps ja vaig comentar el ressò que va tenir el post "Mi paso por la Parodia Nacional"; es va crear un fòrum, al que per cert, va arribar a participar fins i tot un cantant del programa, en Quim Bernat. Em tenia asombrada el fet, la veritat.
Bé, doncs recentment es van tornar a reactivar els comentaris d'un altre post antic (jo dic de l'època en que escrivia més en castellà): "Con el viento", l'últim,
d'Enric Milián, component del grup "Santabárbara" que cantava aquesta cançó. Per a mi tot un honor!
Què voleu que us digui, em fa sentir bé tot plegat; el bloc glorieta, em segueix donant satisfaccions.

10.10.2010

La família creix

Ole, ole!!! La família creix!!! El nano va remenar ahir el terràrium dels seus ratolins per a fer el cens, els va treure del seu hàbitat pel recompte; em sembla que si us entreteteniu en comptar són uns 25; va començar amb una parella... I mireu què es va trobar? Una altra camada!
Curiosos els comentaris que li deixen les seves amistats al Facebook quan veuen aquests "simpàtics animalons" (que si semblen croquetes ben rostidetes...), però em quedo amb: "la meva mare em foteria de casa"; ell em diu: "tu no, oi mama"? Mira, perquè què no farà una mare pels seus fills, però millor no em donis idees!


Ara, les novetats no han arribat només per part dels rosegadors, també la "Gecko" que aquest estiu es va quedar a casa d'un amic i company d'Uni, es veu que va tenir un "love affaire" amb el Gecko mascle d'ell (idilis d'estiu); ara, a més a més dels dos que teníem, hi ha una parelleta recen nascuda: macle i femella. Un altre dia ja posaré foto, una monada...
I, un regal! Novetat a la casa!!!! Una cria de camaleó, que ja m'enganya tant com pot canviant de color i, he de mirar una bona estona per a localitzar-la. Tampoc puc posar la foto, la càmera del nano no sé ben bé com va, la meva està de pont...
I aquesta és la història, imagineu de què s'alimenten aquestes bestioles; doncs exacte, també en tenim!!!
D'humans pocs, la família petita; de bestiar, família nombrosa!
Ara vaig per feina, que vull anar a veure un partit de rugbi al flamant camp recen estrenat del Rugbi Club Mataró.

10.09.2010

Hi ha de tot, com en Botica!



Avui toca riure.

"Una velleta entra a una farmàcia amb caminadors i pregunta al farmacèutic:
- Teniu analgèsic?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu antiinflamatoris pel reumatisme?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu Viagra?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu pomada antiarrugues?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu gel per a les hemorroides?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu Corega?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu mitges per a les varius?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu somnífers i pastilles per a la memòria?
- En tenim, sí senyora.
- Teniu fages geriàtriques?
- En tenim, si senyora.
- Miri, senyora! Això és una farmàcia, nosaltres tenim de tot això. Quin és el seu problema?
- És que em caso a finals de mes. El meu promés té 85 anys, i ens agradaria saber si podem deixar aquí el nostre "Llistat de noces"?"

Bé, a mi el metge em va receptar distracció (i un parell de pastilletes al dia...), i és el que estic fent ara, distreure'm; per cert, d'això... no en venen a les farmàcies!

10.04.2010

Teatre: drama i comèdia



M'agrada el teatre, i m'agrada anar al teatre, no és que ho faci molt sovint, però quan tinc l'oportunitat, ho faig. No només interpretacions de grans professionals, també al teatre "amateur" trobes actors i actrius potencials que et fan viure i sentir l'obra.
Avui però, volia escriure d'una que vaig anar a veure amb moltes ganes i no la vaig gaudir com es mereixia. Tant el títol de la mateixa, com l'autor i el director em seduïen; el lloc, el Monumental de Mataró, la sala més gran de la ciutat. Què va fer doncs que recordi aquest dia especialment en l'aspecte negatiu?
Era un divendres a la nit de fa uns anys, després d'hores de feina, de tota una setmana; l'escenari fosquet (bosc encantat a la nit), música relaxant, personatges de fàbula i diàlegs que no acabava d'entendre (digueu-me inculta), monòton tot plegat... Se'm tancaven els ulls, no podia evitar-ho i, em sabia greu, molt de greu. Em vaig quedar més tranquil·la quan es van escoltar els roncs d'una dona un parell de files endavant, i el riure de la gent del voltant. Més d'un i una badallava...
Bé, a hores d'ara ja us estareu preguntant qui mereix el meu comentari, ho desvetllaré, però que consti que "un grano no hace granero", em continua agradant el títol, l'autor i el director.
El somni d'una nit d'estiu de Shakespeare, director: Àngel Llàcer.
Teatre: drama i comèdia; somriures i llàgrimes, com la vida mateixa...

10.03.2010

Pensat i fet!



Ahir a la tarda no sabíem ben bé cap a on tirar "el gorro", la ciutat bull de coses, però... a on anem? La resposta me la va donar les xarxes socials. Anem a veure "Mentre hi hagi peles?" Ok!
Em vaig posar en contacte amb la persona idònia per si estiguessin exhaurides les entrades i, em va dir que encara quedava alguna cosa; decidim sortir d'hora , ens passem per la Sala Cabañes, una vegada amb les entrades a la mà i, per fer temps, baixem la Riera, quin ambient! Gegants i Nans es fonien ballant amb la canalla. Entrem a saludar a dues noies de la botiga Intersport, tantes tardes de visites durant un mes, ja hem fet amistat; són molt maques totes dues i, solidàries... Arribem a la Rambla i ja, tornem Riera amunt, xerradeta amb uns, holes amb altres; a tres quarts de set entrem i anem al nostre lloc, privilegiat si em permeteu. Quants records, des de La Maternitat d'Elna que no havia tornat a la Sala Cabañes, imagineu el que he sentit. El meu contacte va venir a saludar-nos, i em va començar a parlar de si havia recollit les entrades reservades al meu nom en finestreta, que m'ho havia dit a l'últim missatge... glups! Doncs no, vam sortir de casa molt abans i no ho vaig llegir, desventatges de no tenir Black Berry; no ha passat res, vaig anar perquè les possessin a la venda. Agraïda igualment, faltaria més!
Va començar l'obra, i a l'altre costat del passadís un espectador molt especial, l'ex "Trinquero" Miquel Àngel Pasqual, què bé s'ho va passar! Al final ha sortit a dalt de l'escenari a cantar amb tot l'elenc.
Vam veure una obra fantàstica, divertida, emotiva... actors i actrius pels quals la interpretació és una teràpia; un projecte que potser no s'havia dut mai a terme. Si avui teniu ocasió, hi aneu, no us defraudarà!
"Mentre hi hagi peles, el demés són trons!"


10.02.2010

Ets una joia!


Si teniu un compromís pels propers dies, fer un regalet d'aniversari, o bé, de cara Nadal; aquí us deixo uns enllaços que us poden ajudar.
Per contactar: Allà hi trobareu coses com aquesta, aquesta, o aquesta (també es pot remenar més per si això no us fa el pes, i el que voleu és directament un diamant... Allà us atendran molt amablement en castellà, català, anglès, francès, italià... (interessats/des, posar-se en contacte amb mi)
Si acostumeu a fer el cistell de la compra per Internet, en comptes de una bossa de croquetes, uns espinacs, o unes gambes; podeu demanar: un anell, un collaret, unes arrecades... És el mateix amb una mica més de glamour.
El tenir una capseta blava de Tiffany... no té preu!
Nena, ets una joia!

10.01.2010

Sueños de Otoño


"Hoy tuve un sueño, toda la noche había estado lloviendo, al amanecer, el nuevo día no le quiso llevar la contraria a la noche y dejó que la lluvia siguiera acariciando los campos, los bosques, los tejados, anunciando la llegada del Otoño y despertando sus olores.
Al pueblo lo rodeaban dos ríos, uno que iba a parar al mar y otro que corriente abajo, pasado el pueblo, desembocaba en el primero, sus aguas claras y cristalinas, - que siempre se dejaban llevar mansamente sin hacer ruido, contorsionándose ahora aquí, ahora allí, como una mujer que sabe de su belleza, transcurrían por bosques de encinas, plataneros, robles, chopos altos como catedrales, formando los templos de la naturaleza, todos envueltos por una variedad extraordinaria de plantas trepadoras, todas ellas queriendo alcanzar un lugar en las alturas, un hueco por el que disfrutar de unos cuantos rayos de sol y que la nubes les habían negado en este día,- ahora bajaban más rápidas y saltarinas, arrastrando con ellas lo que el agua le arrancaba a la tierra cauce arriba, había un abundante matorral bajo que te obligaba a caminar por senderos a veces bien definidos y otras en donde debías tener cierta pericia en la orientación si querías acertar con el camino a seguir.
Hacía poco que había dejado de llover y todo en el bosque reventaba de esplendor, a pesar de la decadencia del verano, las hojas brillaban como si una fina capa de cera se hubiera depositado sobre ellas.
En uno de los recodos del camino, un niño no mucho más alto de lo que puede medir cualquier helecho y del que no estoy seguro de adivinar su edad, contemplaba asombrado la inmensa altura de los árboles que le rodeaban, uno de ellos le obligó a caerse de culo, pues no alcanzaba a ver sus ramas mas altas, por todos los rincones corrían hilos de agua que el niño pisaba y golpeaba, sabiendo que su madre no le regañaría por haberse mojado los zapatos, llevaba puestas unas botas de agua casi más grandes que sus piernas, eso sí, debería tener mucho cuidado al entrar en su casa y no mancharle de barro el suelo a su madre, la última vez le costó dos días sin salir, de repente le llamó la atención un coro de pájaros que resonaba por todo el bosque, estuvo un largo rato explorando hasta donde la mirada le alcanzaba, en qué sitio pudiera descubrir alguno de esos pajaritos de cantos tan alegres, cuando creía ver alguno enseguida lo perdía, estando en estos quehaceres sintió un golpecito en la cabeza, mirando que podía haber sido lo que le golpeo, recogió del suelo una bellota que seguramente uno de esos pajaritos le había tirado desde lo alto de los árboles, con la curiosidad infantil de todo niño pensó que aquello igual se comía, empezó a mordisquearla ¡estaba buena!! continuó la exploración esperando, por si le volvían a tirar otra. Algo le distrajo la búsqueda ¿a qué olía? era algo que él no podía descifrar, pero sin saberlo ese olor a tierra mojada, a Otoño, a bosque húmedo, le acompañaría toda la vida como recuerdos de la infancia que le llenarían de calma y sosiego.
Alguien me despertó con una voz no muy amable, era mi compañera, me había dejado la puerta de casa abierta y ni siquiera me había quitado las botas de agua, quedándome dormido en el sofá y dejando todo un reguero de barro que debía apresurarme en limpiar si quería evitar males mayores."
(escrito de una vieja amistad que he considerado se merece compartir)

9.25.2010

El cor dividit

El Comendador

II Mataró Camina per l'Alzheimer

Per tercer any consecutiu, el meu cor es divideix en aquestes dates.
Al meu poble es celebra El Comendador, festa instaurada recentment, però que ha cuallat amb força.
A Mataró es fa La Caminada per l'Alzheimer, enguany la tercera edició.
No tenen res a veure una cosa amb l'altra: d'una banda les arrels, de l'altra la solidaritat i el compromís.
Bé, doncs aquesta vegada ha guanyat la força de La Caminada, però amb el cor dividit, i el pensament anirà en molts moments dels dos dies cap al Mas de las Matas.
Que els temps acompanyi i els dos events tinguin molt d'èxit!

9.23.2010

"Porca misèria"!

" A un hombre de unos 70 años le está entrevistando un periodista.
El entrevistado se expresa del siguiente modo:
Soy hijo de exiliados. Hasta los 27 años y poco antes de la transición no pude volver a España por culpa de Franco. A mi padre, pobrecito, no sabíamos ni dónde enterrarlo. Mi madre estuvo muchos años en silla de ruedas. Ahora tengo 70 años. Hace meses me sacaron el 30 % de un pulmón. Mi mujer es inmigrante. Tengo tres hijos con ella. De los tres sólo trabaja una, la del medio,... pero no cobra nada. Todos, incluidos los nietos, viven de mi asignación. La mayor se acaba de divorciar. Mi yerno se daba a las drogas y al alcohol y la ha dejado con dos niños. El pequeño de mis hijos aún no se ha ido de casa y además se ha casado con una divorciada y la ha traído a vivir con nosotros. Esa señora antes trabajaba, tenía muy buen puesto, pero desde que vino a mi casa ya no hace nada. Ahora tienen dos niñas que también viven bajo nuestro techo. Y para colmo este año, con lo de la crisis, casi no nos hemos podido ir de vacaciones y si me apuras... ni he podido celebrar que España ha ganado el Mundial.
El periodista pone los ojos muy redondos y comenta:
Majestad, no creo que su situación sea tan mala.

Es fácil ser bueno; lo difícil es ser justo."

9.22.2010

Tardor

Foto: Laura Bosch

"El final, del verano, llegó..."
Encara que amb el sol espatarrant que fa avui, no ho sembli, ja estem a la tardor! Ara és el temps de veure pel carrer a la gent amb tota mena de roba; igual veus tirants, mànigues curtes i pantalons fins els genolls, que jaquetes cordades i roba d'abric de tota mena.
La tardor; temps de bolets, de paraigües, de fulles seques, de malenconies i, de caça... que tremolin els porcs senglars!!!

9.19.2010

"Regular, gracias a Dios"

Me acabo de enterar de la muerte de una persona de aquellas que te han dejado huella en la vida. Y lo ha hecho en un fin de semana que hablan como nunca de su tierra; de nuestra tierra.
No era familia ni nadie allegado, pero desde mi juventud me ha ido acompañando con su música, con sus letras, con sus canciones defendiendo Aragón... canción protesta aragonesa, que se decía entonces. La última vez que le vi actuar en directo, fue en un pequeño pueblo vecino de Mas de las Matas, en el verano de 1997, por cierto, me acompañaba mi hermana, el recuerdo de ambas cosas siempre va asociado.
Todo y saber de la enfermedad, siempre te sorprende el momento cuando alguien nos deja, hoy además de sorprenderme, lo he sentido, mucho; más de lo que hubiera podido pensar.
Como homenaje a su memoria podría poner muchas canciones, pero permitidme que me quede con ésta que la he escuchado con lágrimas en los ojos después de saber el fatal desenlace
¿Qué cómo estoy? "Regular, gracias a Dios".

9.18.2010

El noi fa anys!

Avui, 18 de setembre, el meu fill fa 23 anys; aquí una mostra de les principals facetes actuals de la seva vida.

Universitari.


Jugador de rugbi.

Activista polític.

Festero!
Per molts anys, Edgar!!!
P.D. Em vaig oblidar de la solidaritat; un exemple.

9.16.2010

Funciona!


Degut a canvis de mobles, de pisos i altres; teníem uns sofàs que ja no els farem servir.
La pregunta era: què fem amb això? La resposta fàcil, miro l'imam de la nevera on entre uns quants tinc un de l'Ajuntament de Mataró que ens convida al civisme. Truquem al telèfon indicat, tot dient que és un pis on ara mateix no hi viu ningú (només a l'hivern) i, ens donen dia i hora (aproximada) per tal de fer la recollida, dient que no ens preocupem que ho faran tot ells...
Avui era el dia, però clar, com que no sabíem l'hora exacta no era qûestió d'estar allà sense fer res, en un pis envoltada de mobles; aleshores han trucat els operaris dient que estaven a la porta trucant al pis... després de disculpar-me i explicar el perquè, he dit que en dos minuts hi érem.
Molt amables han fet la seva feina, tot i a més de tornar a disculpar-nos; encara han comentat les bones vistes i el sol que té el pis...
El Servei de Recollida de Voluminosos a domicili funciona! Per què la gent continua deixant els seus trastos vells al carrer?

9.09.2010

Una dama sempre sap quan se n'ha d'anar

Avui, per casualitat, ha arribat a mi aquest fragment de la pel·lícula "Tomates verdes fritos" el nom em sona i molt, però, si la vaig veure al seu moment, no ho recordo pas; o era que al 1991 encara no coneixia cap dona molt propera a mi que se n'havia d'anar...
En qualsevol cas m'ha emocionat, gràcies per compartir-ho, Martí.


9.05.2010

Que és una broma!

En aquesta imatge el bromista es deu de petar, però i el que rep? Com reaccionarà?

Moltes vegades, davant d'un gamberrada o més aviat d'una "putada", el bromista diu: Que és una broma! I es queda tan panxo... si tu no ets de les persones tan divertides en aquestes lides, et diuen que si tot t'ho prens a "la tremenda", que si ets avorrida, que si això, que si allò.
Amb el recurs de que és una broma es veu que ja tot es pot perdonar o passar per alt; per a mi, que ho fan servir sempre, quan només és que han ficat la pota fins a dalt de tot, també! Jo, com que sóc més aviat seriosa en això, quan en alguna ocasió he vist la reacció negativa del meu interlocutor/a, he volgut fet servir la "coletilla": és una broma, però... no em surt, per a mi que se'm nota.
I que consti que estava pensant en brometes de paraula, quan parlant pots dir alguna parida que pot caure malament a l'altra persona. Perquè si em fan aquesta putada, ja no responc dels meus actes!!!

9.03.2010

El pati del darrera

Es troben dues conegudes, una d'elles amb una gran bossa de brossa cap el contenidor del rebuig.

- Vaig a llençar la brossa noia
- Que no reclicleu?
- Buf, no; és una llauna, ja paguem impostos a l'Ajuntament! Ja s'ho faran!
- Bé, si que tens la galeria plena de cubells o bosses per a separar, però és acostumar-se. A casa es van conscienciar els nanos des de petits i seguim
- A mi això de perdre temps per anar triant... I a més a més que tinc els contenidors molt lluny!
- Ah! Si tinguessis els contenidors davant de casa, sí que reciclaries?
- Potser sí; bé, davant la porta meva no, si de cas, davant la porta del veí...
Aquesta conversa tipus parlant tan innocentment del reciclatge responsable, podria servir per a qualsevol activitat diguem-ne "molesta"; tampoc cal posar exemples. L'altre dia vaig escoltar que fins i tot han posat (o ja el tenia) un nom a aquesta actitud: la síndrome del pati del darrera...
Volem que totes les nostres necessitats estiguin cobertes, però a certa distància... Com és el cas del què està passant ara a Mataró amb aquest
Centre de Menors.

8.31.2010

Millorant la raça?

Pel títol d'aquest article ja sabia de què anava... "El circ romà de Gaddafi". Ahir al mig dia mentre trajinava per la cuina "escoltava" les notícies de la TV, no em pregunteu quina cadena, i em va cridar l'atenció paraules que m'arribaven: Berlusconi, Itàlia, Gaddafi, Islam, noies guapes... vaig girar els ulls i sense so les imatges haguessin passat per ser de models de pasarel·la o un concurs de misses. Volia pensar que no ho havia entès bé...
O sigui, que en Gadaffi convidava (pagant) "noies maques" per a convertir-les a l'Islam? I les menys afortunades per le Déa Afrodita? I d'homes, què va "sobrat"? Com diu l'article és una humiliant violació de la dignitat de les dones, en aquest cas de les italianes. D'altra banda poc poder de convicció, si de 487 noies, només es van convertir tres...
No sé què pensareu vosaltres, però jo ho trobo totalment denigrant; Gaddafi, no imposa el vel, o burka o el que sigui a la dona, que potser també; per a mi és simplement tipus Hitler: millorar la raça!
Tot plegat per a pensar...