12.30.2009

Recepta culinària

Per si encara no sabeu què fer per Cap d'Any...

INGREDIENTES:
1 pavo de tres kilos
1 botella de whisky
150 gr de panceta
Aceite de oliva, pimienta y sal

PREPARACIÓN:
1. TOMARSE UN BUEN VASO DE WHISKY ANTES DE COMENZAR
2. RELLENAR EL PAVO CON LA PANCETA, SALPIMENTARLO Y ECHARLE UN CHORRITO DE ACEITE DE OLIVA
3. PRECALENTAR EL HORNO A 180º DURANTE 10 MINUTOS
4. MIENTRAS SE CALIENTA EL HORNO, SERVIRSE OTRO PELOTAZO DE WHISKY
5. METER EL PAVO EN EL HORNO
6. MIENTRAS EL PAVO ESTÁ EN EL HORNO, TOMARSE OTRO PELOTAZO Y CANTARLE UNA MIJITA AL PAVO
7. SUBLIR EL HORNO A 220º, DARLE CAÑA AL DERBOSTATO Y ESBERAR VEINTE BINUTOS
8. SERVIRSE OTRO BELOTASSO
9. AL CABO DE UN DRATO, HORNIR EL ABRO PARA CONDROLAR Y ECHAR UN CHODRETON DE GUISQUI AL BABO, Y OTRO A UNO BISMO
10. DARLE LA GÜERTA AL BABO
11. CANTARLE UN FANDANGO AL BABO MIENTRAS SE SICHARRA
12. REDIRAR EL BABO DEL HONNO. SI SE TE DRESBALA, BRUSCARLO POR EL SUELO
13. ODRO PELOTAZO PA INICIÁ LA BUSQUREDA
14. DARSE UN JARDASSO AL RESFALAR CON LA GRASSA DEL SUELO
15. PLOBAR LA SARSA DEL SSUELO, QUE YA ESTRADÁ FLELSHQUITA
16. TROMARSE OTRA COPITA E INBLITAR AL BABO QUESTÁ TUMBAO AL LAO
17. INDENDAR LEVANDARSE……….. Y DESIDIR QUE EN EL SUELO SE ESTÁ DE GOJONES
18. ABARESE LA BARIENTA, ENGUENDRA EL BABO EN EL BASILLO, LO TIRA A LA BASSURA Y TE FORMA LA DE DIÓ
19. TOMARSE ODRO GÜISQUI
20. Y ADRORA A COMÉ……………..¿ Y EL BABO?..............¿ DRONDE ESHTÁ EL BABO?............ EL HIO PUTA SA BEBIO EL WISHHKY Y SE A IO.

Bona sortida de 2009 i Bona entrada 2010!!!
Fins la tornada!!!

12.29.2009

Jo a Mataró i tu a Londres

Fa ja un temps que ho sabem; al principi no volia ni parlar ni sentir parlar del tema, com si per obviar-ho no estigués present... Després vaig anar dient-ho a les meves amistats més properes, i, a poc a poc ja ho vaig anar parlant amb més normalitat, però encara no ho tinc del tot assimilat.
La meva filla, "la niña de mis ojos" se'n va a Londres a provar sort, a buscar una sortida que ara per ara no hi veu aquí... No va triar aquesta ciutat per casualitat, ha mirat i remirat un país on la taxa d'atur no sigui tan alta com aquí, on, hi havent crisi el futur no és tan incert, i el que és més important, té un referent, un amic de jovenets i la seva xicota viuen a Londres; Albert, cuida-la!
Mentre ella es preparava el passaport, l'allotjament, el billet del vol... Jo anava donant veus per aquí per si hi havia alguna feina que li atreia i fer-se enrera, no ha estat així i, el dia 11 de gener se'n va. Em diuen que si no passa res, que ja és gran, que si hauria d'estar contenta de tenir una filla tan valenta, que si no és tan lluny... I ella: mama, pensa com si m'anés a estudiar, a fer un master, si tampoc estic aquí a casa... Què voleu què us digui, preferiria que hagués trobat el seu camí més a prop, sense necessitat de posar tants quilòmetres pel mig, tot i que he de dir que ha estat des d'adolescent la seva dèria: viure a l'estranger!
Se'n du el suficient per anar tirant un temps mentre no trobi quelcom, de no haver-hi sort, tornarà. Sap greu que una noia preparada, responsable, treballadora... hagi de marxar, i és que ella ho té clar, no vol viure dels "papis" ni ser cap paràsit.
Avui ha vingut a dinar, amb una maleta que s'ha comprat pel viatge... la conversa ha estat inevitable, m'ha costat, però estic més serena i li he dit que encara no podia escriure el què sentia per la seva marxa, m'ha dit que tenia uns dies per intentar-ho, i ha volgut posar (tan poc amant de fotos) per ilustrar el post.
Andrea, fins ara era jo a Mataro i tu a Llavaneres; el dia 11 serà, jo a Mataró i tu a Londres! T'estimo!

12.28.2009

Què serà?

Oh! Quina notícia! Avui ja la puc donar; era un secret molt ben guardat, tant, com parlar del color de les calces que portes... que només es fa amb certes persones...
Per l'any vinent seré àvia, sí, sí; com diu una amiga blocaire, àvia primerenca!!!
Què serà? Nen? Nena? Un de cada? Dos iguals?
Aniré informant, avui encara no he reaccionat.

Bé, acaba el dia dels Innocents; de moment no seré àvia. Crec que ha estat una broma que no fa mal a ningú, l'any passat em vaig "tenyir de rossa" i enguany m'he pujat un grau, je je je. Ja està, però... ha colat?

12.26.2009

Continuen les festes


Escolto en la llunyania el cant d'un gall, anuncia un nou dia, o... està content de què s'ha salvat de presidir alguna taula de Nadal? Tot i que potser no és aquesta la finalitat que le té reservada el pagès o la pagesa, la seva finalitat és ser l'amo del corral.
Ahir, tot fent un passeig per la "Fira dels hippies", vam parlar del dia d'avui: Sant Esteve. Al meu poble quan era joveneta li dèiem "el segundo día de Navidad", ara no sé si es celebra o no, fa molt que ja no estic al poble en aquesta data; que tampoc es feia res d'especial, era una excusa per arribar una mica més tard a casa el dia de Nadal... Quan els de la meva generació ens deleitàvem amb les cançons del Conjunt "Llovedor" de Castellote.
Allà tampoc per Nadal està la cultura gastronòmica de l'escudella i el pollastre, es mengen altres coses; recordo que fa uns anys, quan els nanos eren petits, anàvem a passar el Nadal al poble, a les tardes quedàvem la colla i sempre es parlava del que havíem menjat uns i altres. Recordo que un any la que vaig triomfar vaig ser jo al dir que havíem menjat faisà a la xocolata... Quin nivell tu! És el què té tenir un caçador a casa, només va ser un parell d'anys i, he de dir que no ens va entusiasmar; encara escolto alguna veueta dir: doncs jo prefereixo un ou ferrat...
En fi, avui Sant Esteve, a casa serem dos per dinar, o sigui que estarà de seguida fet .Que tingueu un bon dia!
La ciutat ja desperta, els carrers avui els he posat jo.

12.25.2009

Per una mirada

Tot mirant la foto del post anterior, vaig pensar en la meva Comunió; mai havia escrit d'això.
Va ser un mes de juny de l'any 1965, ha plogut! Les celebracions no eren com ara, al menys la meva: una "clocada" de nenes i nens, amb vestits la majoria de les nenes de monges (el què es portava), repartir recordatoris (que no en tinc cap, només un de gran que fins i tot la mare el tenia enmarcat), de regals pocs, encara conservo la tassa i el plat de l'esmorzar; alguna guardiola i dinerets... no gaires.... Només un dinar familiar i, anar a fer la foto a casa del fotògraf; aleshores no hi havia tantes càmeres com ara, és l'única que tinc com a record gràfic d'aquell dia.
Jo no hi vaig anar de monja (tampoc m'agradava, es veu que de monja en tenia ben poc), el vestit ja ho havia portat la meva germana uns anys abans i, potser fins i tot alguna cosineta, no ho recordo pas. Després la meva mare el va tallar i encara li va donar alguna utilitat, com veieu el reciclatge no és pas cap invent d'actualitat!
Com anècdota explicar que el mossèn ens va donar la Primera Comunió el dia d'abans, deia que l'endemà només s'estava pendent del vestit, de la família, dels regals... si veiés el què es fa ara?
Doncs això, que mirant la foto del post anterior he pensat en la foto de la meva "segona" Comunió, un 29 de juny. I és què hi ha mirades... que no enganyen!

12.24.2009

Com una cabra!


Tot sigui per una bona causa; cadascú ensenya les seves eines: els bombers la manguera... Els futbolistes les pilotes...
Doncs bé, els futurs veterinaris i veterinàries posen amb els seus bitxos. (Compreu els calendaris pel 2010!)
El què jo dic: Com una cabra!!!
Bon Nadal i Feliç 2010!

12.21.2009

Un petonet!


Petó a la galta, fem uns quants...


Un "piquito"!


Això és un petó en tota regla!



Aquest... se suposa...


I per últim els petons dels que actualment més en fem, els virtuals!

12.20.2009

Visita al Parlament de Catalunya

Per ahir al mati, el PSC de Mataró havia organitzat una visita al Parlament de Catalunya; en altres ocasions ja s'havien fet sortides, però jo mai havia pogut anar-hi. Ahir, un dissabte al matí, no ho podia desaprofitar, i més anant de la mà de la companya i Diputada al Parlament, Consol Prados.
Vam sortir un grupet des de Mataró en tren, i vam fer el recorregut que la Consol fa cada dia per anar a la feina, allà ens vam reunir amb altres companys que havien anat pel seu compte i, vam entrar després de passar les mesures de seguretat. Al principi es veia buit, més tard el número de visites era important, era dia de portes obertes.
L'edifici és magnífic, el què es va perdre la Reina Maria Cristina! O era Cristina... (jo en monarquies no estic molt posada), les escales no estan tan trepitjades com les del Palau de Versalles, on la Maria Antonieta les desgastava de valent.
Ens van ensenyar sales i més sales: les famoses dels "passos perduts", la sala de reunions de portaveus, el despatx del President del Parlament... I l'Hemicicle, allà on s'aproven les Lleis, allà on es decideixen les coses importants per a Catalunya.
En aquell moment, la guia va seure entre nosaltres, que hi érem als seients reservats per a la premsa, i va prendre la paraula la Consol; ens va explicar com gaudeix de la seva feina, com li agrada, i, aquest entusiasme es transmet. Vam sortir encantats, fins i tot la guia li va dir quelcom com: felicitats, ha estat tota una lliçó, jo m'he de saber les coses, però és impresionant com ha explicat en un llenguatge planer una cosa tan complicada com és parlar de Lleis, de ponències, d'esmenes, de recursos, de tràmits...
Fins i tot la petita del grup, que ens va delitar amb la seva simpatia, feia preguntes i intervencions, amb sis anys!
En fi, una experiència que recomano, i si vau guiats per una persona competent... ja, fantàstic!
Vaig arribar a casa al voltant de les tres de la tarda, dinar, una mica de descans, i cap el Centre a comprar algun detallet que em faltava.
A la nit estava rendida, perquè a tot el que he dit que vaig fer, sempre s'afegeix algun extra. Avui el dia tampoc serà avorrit.

12.19.2009

Temps de fusions

Després d'una gran expansió, estem vivint, una gran fusió.
Fusió de diaris, de companyies telefòniques, de caixes d'estalvis i bancs... I ara el que tenia que passar; impossible que amb la de cadenes de televisió que hi ha, tinguin vida totes, impossible!
Doncs ara ve la fusió, però, què passarà?
Com sempre, el peix gran es menjarà el petit.
Quina pena!

12.13.2009

Adán - Eva. Eva - Adán

"¿Por qué los varones tienen tetillas? Tal vez:
Porque Dios los fabricó así...
Por error de la Naturaleza...

Para colgarse un piercing...
La genética nos da la respuesta: Cuando un espermatozoide y un óvulo se unen comienza el proceso de fabricación de un ser humano. Hombre y mujer tienen 46 cromosomas en cada célula. Los cromosomas son el manual de instrucciones para fabricar un ser humano.. La mitad de los cromosomas los pone el padre, la otra mitad la madre. Todos lo óvulos de la mujer traen un cromosoma X. Los espermatozoides del hombre pueden tener un cromosoma X o Y. Si el espermatozoide que llega primero es X se juntará con el óvuloX y nacerá una niña= XX. Si es Y, se juntará con el óvulo X y nacerá un niño= XY.
Es el padre quien determina es sexo de sus hijos.
Pero el cromosoma Y no entra en acción desde el principio de la fecundación. Primera semana... Segunda semana... Tercera semana...
Como el cromosoma Y todavía no se activa, el embrión comienza a desarrollar órganos femeninos. El diseño básico del cuerpo humano es femenino. La Naturaleza es como una máquina programada para fabricar mujeres. Si las glándulas sexuales hablaran, dirían: Mientras no me digan lo contrario, yo fabrico mujeres.
¡Octava semana! Si el espermatozoide que fecundó era Y, esta cromosoma se despierta y le envía un mensaje de tetosterona al embrión. Es como si le dijera a la Naturaleza: No sigas fabricando una mujer. Reordena las piezas y fabrica un varón. Y la Naturaleza, entonces, reorienta el diseño. Por eso los varones tienen tetillas y glándulas mamarias... Porque ellos ya estaban en la línea de montaje femenino. ¡Todos íbamos a ser mujeres!
El varón no es más que una mujer reorientada. El pene es un clítoris reformulado. Los testículos son ovarios potenciales fuera de lugar. Durante siglos y milenios los varones han creído ser el primer sexo, el sexo fuerte. Esto es científicamente falso. Las mujeres son el primero. El sexo masculino es el segundo, el secundario.
Si todos los varones desaparecieran, las mujeres podrían continuar la especie humana. bastaría con un banco de semen o una clonación. Ellas saben fabricar vida.
Pero si todas las mujeres del mundo desaparecieran, el género humano habría terminado.
Entonces... Eva no nació de Adán, sino, Adán de Eva..."

12.12.2009

Colgando en tus manos

Ninguno de los dos cantantes està entre mis favoritos, ella sí que ha hecho algún tema que me ha llegado más, pero nada para enloquecer. Esta canción la había oído alguna vez, sin detenerme a escucharla, ayer viernes, al mediodía tuve la oportunidad de ver el vídeo, y de saber un poco de qué iba la letra, no me disgustó. A "mis" adolescentes les encanta...

12.11.2009

Según Quino...


"La vida debería ser al revés...
Se debería empezar muriendo y así ese trauma está superado.
Luego te despiertas en una residencia mejorando día a día. Después te echan de la residencia porque estás bien y lo primero que haces es cobrar tu pensión. Luego en tu primer día de trabajo te dan un reloj de oro. Trabajas 40 años hasta que seas bastante joven como para disfrutar del retiro de la vida laboral. Entonces vas de fiesta en fiesta, bebes, practicas el sexo y te prepataras para empezar a estudiar. Luego empiezas el cole, jugando con tus amigos, sin ningún tipo de obligación, hasta que seas bebé, y los últimos nueve meses los pasas flotando tranquilo, calefacción central, servicio de habitaciones, etc. Y al final abandonas este mundo... ¡en un orgasmo!"

12.09.2009

Real com la vida mateixa...

Us heu quedat adormits al metro alguna vegada? Jo em sembla que no; primer perquè l'utilitzo poc (per no dir gens), segon que no m'agrada gaire i, vaig amb tots els sentits ben desperts.
Em diuen que una nit no molt llunyana hi viatjava un noi sol en metro, després de tot un dia de feina, d'anar amunt i avall; tan cansat estava que es va quedar fregit. Quan es va despertar (o el van despertar) s'havia passat de parada i dos o tres joves que hi eren al mateix vagó li van dir que mirés si li faltava quelcom, que un grup de magrebins (que consti que no ho dic en sentit pejoratiu) l'havien envoltat... El dormilega en qüestió va començar a mirar si li faltava alguna cosa; va veure que l'havien escorcollat la motxilla, però estava tot (no els interessava gaire el contingut), es va mirar la cartera i la portava... però, li van deixar la marca als pantalons... un bon tall fet amb una eina ben esmolada que semblava feta pel millor cirurgià del món! Un tall fet amb molta destressa, però es van quedar curts i es veu que no passava la cartera, més inflada per targes i documents varis, que no pas per diners, tot i que el que vol robar, què sap el que portem a la cartera...
La cosa és que només li va quedar un bon ensurt, perquè si tenien l'eina a mà ben podrien haver-la aprofitat per a despertar-lo... Què haguéssin fet els amics "de lo ajeno" si es desperta i els troba en plena feina? El ferm propòsit de no tornar a adormir-se en segons quins llocs, la reflexió de per què els que ho veuen no actuen... I el trau... El cos del delicte!

12.07.2009

Noves tecnologies (per a riure una mica)


"Com explicar el naixement d'una criatura al SegleXXI.
... Les abelles, les flors, la llavor a la terra...
La col, París, la cigonya...
Això ja està desfassadíssim!
Siguem moderns:

Un bon dia, un fill li pregunta al seu pare:
- Pare, i com vaig nèixer jo?
- Mira fill, sabia que algun dia hauríem de parlar de tot això, així que ara t'explico tot el que has de saber...
Vet aquí que un dia, el pare i la mare es van connectar al Facebook. El pare, li va enviar un missatge privat a la mare i li proposà de veure's en un ciber-cafè.
Vàrem descobrir que teníem moltes coses en comú i que ens enteníem molt i molt bé. Llavors el pare i la mare van decidir de compartir els seus arxius. Ens en vàrem anar a un lloc ben discret i el pare, va introduir el seu pendrive dins del port USB de la mare. I just quan van començar a descarregar-se els arxius, ens vam adonar que no teníem Firewall.
Però ja era massa tard per cancel.lar la descàrrega i impossible de borrar els arxius...
Així és que... nou mesos més tard... va aparèixer el virus!"

12.06.2009

De tot una mica

Ahir vam dinar tots tres junts, la meva filla, el seu xicot i jo, un arròs boníssim. La resta; el noi amb els seus afers, el pare practicant el seu "hobby" lluny de casa... A la tarda, vam anar al cine les dues dones, el dia abans ja m'ho havia dit: mama, vols anar a veure "El baile de la Victoria"? Com que de pel·lícules una ja se les fa sense sortir de casa, li vaig preguntar: de què va? Quan m'ho va explicar li vaig dir: això em sona... Clar, mama, si has llegit el llibre... per això t'ho dic, així que vam quedar que aniríem dissabte, però vam entrar que ja havien apagat els llums; entre la cua per arribar (per cert, que ens va donar temps d'escoltar una canço de Boney M a la ràdio; juntament amb Mecano i d'altres, són records dels múltiples viatges al poble de quan eren nens), la cua al parquin i, la cua per a comprar l'entrada...
Bé, el començament em sonava molt, els noms dels personatges, l'ubicació, la trama... Però arriba un moment que ja no em sona tant o fa temps que he llegit el llibre, ho recordo com més centrat en el tema polític, i a la pel·lícula el centren en una noia, víctima de la dictadura de Pinochet. Em va encantar la interpretació dels dos joves, l'Àngel i la Victòria. El paper de l'Ariadna Gil, discret, molt discret. Tornant cap a casa li vaig comentar a la meva filla que ballava ella, que no la doblaven, i em va contestar: mama, si ja no "l'han de doblar la veu", com vols que també l'hagin de doblar el ball...? Si l'heu vist, ja sabeu el perquè.
I així va anar el día: gastronomia, llibres, música, cine... i la complicitat de mare i filla!

12.02.2009

Esperem que es generalitzi!

Al llegir fa un parell de dies aquesta notícia, em van venir al cap moltes coses...
Al meu pare li van diagnosticar un càncer de recte fa com 20 anys, per circumstàncies personals el van operar aquí a l'antic Hospital de Mataró, i, encara recordo el nom del metge cap de l'equip que va fer la intervenció. També recordo, després de moltes hores d'espera el que va dir un altre membre de l'equip quan va sortir a donar-nos el part mèdic a la família: "la intervenció ha anat bé, ha estat molt traumàtica... però els òrgans vitals no estan afectats" (anys més tard aquesta paraules les recordaria al diagnosticar-li a la meva germana un càncer de pàncrees...
Els que sabeu de què va aquesta intervenció sabreu les conseqüències que porta. Mentre, jo anava pujant dues criatures... He de dir que als set anys li van donar d'alta, el que ens deixés més tard va ser per una altra causa.
Per això, he trobat de gran interès saber que hi ha una nova tècnica no tan traumàtica. Un alliberament per les persones afectades, ho puc dir amb coneixement del tema.