10.31.2009

Passant de modes

Llegint el post de la Joana, m'he enrecordat de l'adolescència dels meus fills; he de dir que no va ser gaire complicada, o que van ser més els bons moments que els dolents, no recordo res en especial.
Mai he tingut problemes amb ells amb la roba, han passat de marques, de modes, del que porten els altres...
La nena si tu vols, una mica més coqueta, sense arribar a "pija!, fidel al seu estil. L'ha interessat més formar-se, conèixer món, triar les seves amistats... que no pas "los trapitos". Una (ja) dona amb les idees molt clares.


I què he de dir del noi? Té un fotimer de samarretes, totes amb lemes publicitaris; esport, universitat, política, de llocs on va de viatge, amics i familiars que li porten dels viatges... I bé, que li agrada compartir, de vegades estàs planxant i veus una peça que no et sona de res, altres trobes a faltar, n'hi ha que no casen les parelles (mitjons). Cap problema!
Una anècdota de fa un parell de setmanes: un dissabte ja per marxar vaig veure que s'havia posat una samarreta tota foradada, li vaig dir: què no tens pas una altra? No veus com està de sobada de tant rentar i planxar? Mama, m'agrada, és la de "Teruel existe"! Ja sé que t'agrada, però per sortir un dissabte? Es va canviar i, si més no la samarreta no estava amb forats...
D'altres temes no parlo, era referent a la roba i les modes, sento moltes vegades els problemes que tenen alguns pares quan els sus fills i filles volen seguir la moda, anar de marca... i que no sempre se'ls hi pot donar el caprici.
I parlant de l'adolescència, recordo una conversa amb la meva germana com un mes abans de deixar-nos. Corria el mes de maig de 1999, estava ingressada en oncologia a Sant Pau i una tarda ens vam anar pel passadís a fer un passeig; degut a la seva malaltia tenia una panxa prominent, en canvi d'aspecte estava guapa, fins el final. De vegades també tenia un humor àcid... em diu: "saps? Una familiar d'una persona que està a l'habitació d'aquí al costat m'ha preguntat: I vosté per què està ingressada aquí? I l'he contestat: pels bessons, assenyalant-me a la panxa. Mira, si em ve de gust explico el que tinc, i si no, no". Estava en tot el seu dret... Aleshores va continuar: "tant de bo estigués ingressada perquè havia de tenir bessonada! Per l'únic que posaria peròs és pel que tu estàs a punt de passar, per no tenir una altra adolescència a casa"...
Potser estava preparada (o que ella em va donar forces...), i per això l'adolescècia dels meus fills em va passar volant.

10.29.2009

Toca ciències!

Tot llegint aquest article m'he enrecordat d'un vell acudit. Alguna noia igual van confondre Machu Picchu amb "mucho pecho".
Poca broma, que jo tampoc tinc tan clar quienes són les Set noves Meravelles del Món i no sóc aspirant a Miss o Reina de bellesa... però quatre cosetes...
L'acudit: Diu que estava una parella parlant de projecte de futur, de família... ell era lleig i llest; ella guapa i tonta. La noia li diu al noi: tindrem fills llestos com tu i guapos com jo, ell li contesta: i si són lletjos com jo i tontos com tu?
Cert que n'hi ha persones que a més a més de ser guapes que t'hi cagues són llestes (haberlas, haylas), com n'hi ha lletges i a sobre tontes...
Doncs això, perquè la genètica no és una ciència exacta com les matemàtiques, on dos més dos, sempre són quatre!

10.27.2009

Hoy el mío...

Hay corazones de todas las clases, tal como dice esta canción: enamorados, con espinas, con poesía, con estrellas, estrellados, lentos, locos, ciegos... "me llueven mares, de corazones, cambiando el rumbo de mis emociones".
El mío hoy tiene motivos para estar contento. Siento que mi corazón hace boom, boom...
Un beso, corazones.

10.26.2009

Passa la vida

Sí, passa la vida... Aviat un any més, ja comencen a pesar, però tant, tant, com a la dona de la imatge... Tampoc! je je je.
Davant de la vida de vegades diem: Oh!!! Altres: Ah... N'hi ha que diem Ecs! Altres: Umm! O: Ai!!! Brrr!! Ein?? Què? Com? Quan? Qui? Sí? No! Catxis...
Podria posar un exemple per a cada admiració i/o pregunta, tampoc cal, cadascú que posi el que cregui més adient.
I segur que a tu et ve al cap alguna més i tot!
Bona setmana a tothom.

10.22.2009

... Fins i tot de xafardeig

Últimament, només es parla de la crisi: crisi econòmica, crisi financera, crisi... Perquè és global, ho recordo; no té precissament la culpa de tot el què passa al món el President del Govern, en ZP... Tot i que a algú s'ho sembli.
Avui, tot mirant de bon matí la premsa digital, m'he dit: com estarà la premsa del cor de crisi d'idees o de afers sucosos que, ara, a aquestes alçades, publiquen aquestes notícies! No em digueu que no fa riure, per no dir pena!
Per cert, no deixeu de llegir les dues línies últimes...

10.18.2009

Vides exemplars

Foto: Q.Melero

Ahir a la nit, el PSC de Mataró, en el sopar d'inici de curs polític, va retre homenatge a tres companys veterans: dos companys i una companya: En Jaume Estrems Muniesa, cooperativista. En José Gómez Irigaray, líder veïnal. I l'Antònia Ramirez (la abuela), una vida de valor i coratge. "Tres vides de servei a la societat", va ser molt emotiu tot plegat.
Però em centraré en l'Antònia, que és la que més conec, o em semblava, perquè Déu n'hi do de tot el què em vaig assabentar ahir a la nit!
Per començar, mai hagués dit l'edat que té, 81 anys, mare meva, quina vitalitat! I encara està activa en política; entre altres tasques, com ara voluntariat a un centre de discapacitats del seu barri, és membre de la Secretaria de la Dona de la nostra ciutat, participant activament.
Tampoc sabia que havia viscut uns quants anys a Tetuan, ni quina va ser la seva vida laboral... Ostres! Nada més i nada menys que va ser perruquera del Rei Mohamed V, avi de l'actual Mohamed VI, així com de la reina i el seu harem... Es veu que també pentinava en hotels de luxe i el Consulat. Quina vida més interessant!

Ni sabia res dels seus fills i filles, i em vaig sorprendre gratament d'un dels seus fills que jo ja coneixia per una altra banda, però no el parentesc.

Juntament amb el seu home, van fer molt per un barri de Mataró des que van arribar de Tetuan, el Pla d'en Boet, el seu barri! Actualment, ja sola, continua fent-ho.

En definitiva, em sento molt afortunada d'haver tingut l'oportunitat de conèixer l'Antònia Ramírez.
Quan sigui gran... vull ser com ella!
Per acabar posaré el final del magnífic escrit que li va dedicar la Regidora Alícia Romero a la seva persona, dins del llibret editat per a l'homenatge a aquests tres companys.
Diu així: "Sin duda, Antonia es una mujer ejemplar. Ha demostrado al largo de su vida su fortaleza, su valentía, su capacidad de trabajo, sus principios, su honestidad y su altruismo. Y espero que por muchos años pueda seguir dándonos ejemplo..."
Escriu al seu bloc en Joan Antoni, l'alcalde.

10.16.2009

La riqueza de las lenguas




Esta semana me emocioné escuchando esta jota en fabla aragonesa; me sonaba haberla escuchado de pasada en alguna ocasión, pero nunca detenidamente.

Con ayuda para su traducción, de alguna palabra concreta, la transcribo; primero en castellano y después en catalán (más o menos como yo la entiendo). Todo y que la jota se ha escuchar en su lengua original: la fabla aragonesa.


Se ha hecho de noche,
tú me esperas ya,
el pecho me salta
al volverte a besar.
Nuestro querer
no se romperá,
aunque hablen mucho
y te hagan llorar,
yo no quiero ver
ojos de cristal
mojados por lágrimas
que no tienen culpa.
Escucha mujer,
deja de llorar,
yo siempre he sido tuyo,

tu mía has de ser.
Dicen que un querer
es de dos nada más,
y que es más fácil
hacerlo caminar
cuando el uno cae
el otro ha de levantar.
Se ha hecho de noche,
tú me esperas ya,
el pecho me salta
te quiero besar.

S'ha fet de nit,
tu m'esperes ja,
el pit em salta
al tornar-te a besar.
La nostra estima
no es trencarà
encara que parlin molt
i et facin plorar,
jo no vull veure
ulls de vidre
mullats per llàgrimes
que no tenen culpa.
Escolta dona,
deixa de plorar,
jo sempre he estat teu,
tu meva has d'estar.

Diuen que un amor
és dos no més
i que és més fàcil
fer-ho caminar
quan l'un cau
l'altre ha de llevar.
S'ha fet de nit,
tu m'esperes ja,
el pit em salta
et vull besar.

10.15.2009

Ecos "populars"

Aquests dies les notícies de membres "populars" semblen el eco, eco, eco...
D'un banda, Matas se'n du "la Palma"...
Rajoy "els va posar sobre la taula" a Camps i Costa...
I l'entrant... Promet! (Falange, nazisme...)
Trillo... "manda huevos"!
Apa, que els aprofiti!

10.13.2009

Vols lligar?

Llegint aquest titular: "Trucs per a lligar", no m'he pogut estar d'entrar a escodrinyar a veure de què es tractava; una mai ha seguit un manual d'instruccions en aquests afers, és autodicta... i potser, per això, així l'ha anat.
Només posaré els que més m'han agradat, com tot a la vida, cadascú agafa el que li convé.
Tinc una amiga que diu que de jove no se l'escapava ni un, al que li posava l'ull... Tindria manual? La imatge de tardor tan bonica i romàntica l'he agafada d'internet, em sembla molt "de ligue".

" ¡Al ataque! La primera regla per a tenir èxit: intentar-ho. Si et quedes parada esperant el teu príncep blau potser que es creuen moltes granotes al seu camí, així que tinguis iniciativa. No et subestimis, confia en tu mateixa i llànça't (no a la jugular), sinò a la seva conquesta.
Els ulls d'una dona són una de las parts que més atreuen a un home. Una mirada sexi, profunda i que digui quelcom de tu pot atreure'ls com un imam. Així que mir'al directament i fes-li una exhibició de la teva millor caiguda d'ulls.

Encara que estiguis més avorrida que una mona, mostra't una mica inaccessible. Això no vol dir que siguis "una borde", sinó que facis que li costi una mica accedir al teu jo més íntim. Mostra't un pèl recelosa a intimar, l'animarà a intentar-ho. Així són els homes.

Posa una mica d'originalitat, utilitza la teva imaginació i oblida el clàssic "estic per tu".
No desvetllis la teva vida i miracles en cinc minuts. Mostra't un tant reservada i el seu interès per tu pujarà com l'escuma.
Transmet alegria.
Encara que tinguis fred de peus, com totes, intenta controlar-te per a que no es noti. I de pas, desperta una mica el seu costat gelós, però, amb mesura."

10.11.2009

90 60 90

No, no estic parlant de les meves mides, ni molt menys! Ara, que a aquestes alçades de la meva vida... Què importen!!! Tampoc parlo de cap model de passarel.la...
Ni penseu que estic parlant de la sèrie de Antena 3TV, em sembla que no l'he vist mai, tan sols de reüll quan l'anuncien. Només pel títol, ja em dóna repelús, no tinc ni idea de què va.
Ni és el meu número de telèfon...
Tampoc tinc cap factura pendent per pagar ni cobrar a 60 i 90 dies...
D'aquests números només un té un significat important per a mi, els 60 anys que faria la meva germana pel desembre...
El primer 90, podrien ser els 90 quilos (si es pogués mesurar) de paciència, que els meus han de tenir amb mi...
I el segon 90, els petons que els faria en aquests moments a tots i totes...
Números importants per a mi:
El 2, pels meus dos fills.

El 6 i el 18, les seves dates de naixement respectivament.
Altres, els deixarem en segon terme.

10.10.2009

La dona perfecta?

L'Arare, avui m'ha enviat un correu amb aquest material, no m'he pogut estar de publicar-ho al bloc... Tela!
No tocaré ni una coma...

" Extraido de un libro sobre Economía del Hogar, de "Sección Femenina" de la Falange Española y de las JONS- editado en 1958

Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo; especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero. Prepárate, retoca tu maquillaje, coloca una cinta en tu cabello; hazte un poco más interesante para él.
Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo.
Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a ella; después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa.
Minimiza cualquier ruido, en el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador. Salúdale con cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo de complacerle. Escúchale, déjale hablar primero, recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos.
Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta, en cambio, comprender su mundo de tensión y sus necesidades reales. Haz que se sienta a gusto, que repose en un sillón cómodo o que se acueste en la recámara. Ten preparada una bebida fría o caliente para él.
No le pidas explicaciones acerca de sus acciones o cuestiones su juicio o integridad. Recuerda que es el amo de la casa.
Anima a tu marido a poner en práctica sus aficiones e intereses y sírvele de apoyo sin ser excesivamente insistente. Si tú tienes alguna afición, intenta no aburrirle, hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres.
Al final de la tarde, limpia la casa, para que esté limpia de nuevo por la mañana.
Prevé las necesidades que tendrá a la hora del desayuno. El desayuno es vital para tu marido si debe enfrontarse al mundo exterior con talante positivo.
Una vez que ambos os hayáis retirado a la habitación, prepárate para la cama lo antes posible, teniendo en cuenta que, aunque la higiene femenina es de máxima importancia, tu marido no quiere esperar para ir al baño. Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable para la hora de ir a la cama. Si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que eso podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche.
En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más improtante que la de la mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar. Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes.
Es probable que tu marido caiga entonce sen un sueño profundo; así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche y tus productos para el cabello.
Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana, esto te permitirá tener lista una taza de café para cuando despierte."

Amén!!!
Sembla "Los consejos de la señorita Francis"


10.09.2009

Divendres!

Fa uns moments veia surt el sol des de casa.... El cel estava, com podeu veure, preciós. En un no res, està caient un bon xàfec a la ciutat! Que ja va bé...
Avui divendres, cap de setmana llarg. Que gaudiu tothom dels descans i... ens veiem dimarts!
Dilluns la protagonista serà La Pilarica: "Y quiero a La Pilarica, soy nacida en Aragón..."

10.07.2009

¿Y tú, de quién eres?

También conocidos como alias, apodos, pseudónimos... en mi pueblo, motes.
Todo el mundo tiene alguno, y (normalmente) nadie se enfada cuando se lo dicen; por ejemplo en las camisetas de fiestas me sorprende que algunos jóvenes en vez de llevar su nombre escrito en ella, ademàs del distintivo de la peña, llevan el mote familiar, o adquirido particularmente. También suelen llevarlo en ropa deportiva de equipo. Me suena que en mi época no éramos tan tolerantes, sobre todo con los ofensivos...
Ayer noche salió por TV3 un chico de mi pueblo que es funcionario en La Modelo, puedo poner el nombre porque lo vio toda Cataluña; Jesús, en mi pueblo y para los amigos, "el botas". A partir de ahora, para mí también será "el guantes", si vistéis el programa o véis ahora el vídeo (Óscar i Quico i La Model), lo entenderéis ¡Con un par!
Mi mote familiar lo oía de niña, de joven... con el paso de los años ya no queda tanta gente que lo recuerda, y mucha menos que me dice: "la hija de la Rosalía la bella"; he de aclarar que no viene de guapa, es una transformación del apellido Abella (por lo que me contaban). Tiene su lógica: los Abella, los Bella; en caso de mujer: la Abella, la Bella. No hay más, viene de aquí.
En el pueblo de mi padre habría sido "la hija del Antonio el tiruleta", el porqué no lo sé, pero no me han conocido mucho por allí.
En mi pueblo igual hay "pinos", que "pinchos", que "chuscos", que "chapas"...
¿Y tú, de quién eres?

10.06.2009

Pols som...

"DONES!!!
Recordeu que... una capa de pols protegeix la fusta dels mobles... Una casa es transforma en una llar quan podeu escriure "T'estimo" a sobre la pols dels mobles. Jo solia passar almenys 8 hores cada cap de setmana per deixar-ho tot perfecte, "per si venia algú". Al final, vaig entendre que ningú "no venia" perquè tothom estava vivint la vida i passant-s'ho bé!! Ara, si ve algú, no he d'explicar en quines condicions està casa meva: estan més interessats a escoltar les coses que he fet mentre visc la vida i em diverteixo. Per si no te n'has adonat... La vida és curta: passa-t'ho bé!
Neteja, si cal...
Però seria millor pintar un quadre o escriure una carta, fer unes galetetes o un pastís, llepar la cullera o plantar una llavor, pensar sobre la diferència entre "voler" i "necessitar".
Neteja, si cal, però no hi ha gaire temps... Amb totes les platges que hi ha per nedar i muntanyes per escalar, rius per navegar, la cerveseta per prendre, música per escoltar, llibres per llegir, amics per estimar i vida per viure.
Neteja, si cal, però...
El món allà fora: amb el sol a la cara, l'aire als cabells, la neu que cau, un xàfec... Aquest dia no tornarà...
Neteja, si cal, però...
Tingues en compte que la vellesa arribarà i no és com ara...
I quan et toqui anar-te'n, també et convertiràs en pols."

10.05.2009

¿Quién dobla tu paracaídas?

Corta historia.
"Carlos era un piloto de un bombardero en la guerra de las Malvinas.
Después de nuchas misiones de combate su avión fue derribado por un misil.
Carlos se lanzó en paracaídas, fue capturado y fue a una prisión del pirata inglés. A su regreso a Argentina, daba conferencias relatando su odisea, y lo que aprendió en la prisión.
Un día estaba en un restaurante y un hombre le saludó: Le dijo: hola, usted es Carlos, era piloto en Malvinas y lo derribaron ¿Verdad?
Y usted ¿Cómo sabe eso? le preguntó Carlos.
Porque yo doblaba su paracaídas. Parece que le funcionó bien ¿Verdad?
Carlos casi se ahogó de sorpresa, y con mucha gratitud le respondió: Claro que funcionó, si no hubiera funcionado, hoy no estaría aquí.
Estando solo Carlos no pudo dormir, meditando: Se preguntaba ¿Cuántas veces vi a ese hombre en la base y nunca le dije buenos días? Yo era un arrogante piloto y él, un humilde marinero.
Pensó también en las horas que ese marinero pasó en las entrañas del hangar enrollando hilos de seda de cada paracaídas, teniendo en sus manos la vida de alguien que no conocía.
Ahora, Carlos cominza sus conferencias preguntándole a su audiencia ¿Quién dobló hoy tu paracaídas?
Todos tenemos a alguien cuyo trabajo es importante para que nosotros podamos salir adelante. Uno necesita muchos paracaídas en el día: uno físico, uno emocional, uno mental, y hasta uno espiritual.
A veces, en los desafíos que la vida nos lanza a diario, perdemos de vista lo que es verdaderamente importante y las personas que nos salvan en el momento oportuno sin que se lo pidamos.
Dejamos de saludar, de dar las gracias, de felicitar a alguien, o aunque sea, decir algo amable porque sí.
Hoy, esta semana, este año, cada día, trata de darte cuenta quién dobla tu paracaídas, y agradécelo.
Todos necesitamos de todos."
Gracias por todos los favores que sin merecerlo recibí de ti, y nunca te agradecí.

10.04.2009

Lo echamos a suertes






Porqué ya no me baila un gusano en la tripa.

Cuando suena el teléfono y escucho su voz.
Porqué no me arreglé para la última cita.
Y no usé su perfume ni me puse tacón.
Será que la rutina ha sido más, más fuerte.
Se han ido la ilusión y las ganas de verte.
Pero me cuesta tanto decirlo a a la a cara.
Aguanto un poco más o lo echamos a suertes.
Lo echamos a suertes...
Porqué ya no es mi tipo, porqué no es lo de siempre.
Cuando quedamos juntos y nos vamos a un bar.
Porqué ahora necesito, estar con mucha gente.
Y cuando estamos solos no le quiero besar.
Será que nuestra vida ya no es diferente.
Hacemos todo igual que el resto de la gente.
Pero me cuesta tanto decirlo a la cara.
Aguanto un poco más y lo echamos a suertes.
Lo echamos a suertes...
Será que la rutina ha sido más, más fuerte.
Se han ido la ilusión y las ganas de verte.
Pero me cuesta tanto decirlo a a la a cara.
Aguanto un poco más o lo echamos a suertes.
Será que nuestra vida ya no es diferente.
Hacemos todo igual que el resto de la gente.
Pero me cuesta tanto decirlo a a la a cara.
Aguanto un poco más y lo echamos a suertes.


Ayer, yendo para Barcelona, escuché esta canción en la radio; hoy, la he buscado. Me gustaban las voces de estas chicas...

10.03.2009

El Comendador 09 (s'obre el teló i comença la funció)

"L'escribà" (i amic), Miguel Ángel Royo, creador i autor de las Charradicas i del Mañico del Masino, em va donar un títol!
Per un problema de coordinació entre companyies telefòniques (i això que no és que ens hem canviat, simplement s'han fusionat dues...), estic des de dilluns 28 al mati, sense ADSL ni telèfon fixe, sort del mòbil! Avui dijous matí, estic escrivint el resum del Comendador d'enguany, i no sé quan el podré publicar; ja veureu la data final. Sembla que ja no toca, però no ho he pogut fer abans i, paga la pena!
Divendres 25 de setembre: Comença el dia amb alegria, durant tota la setmana, jo anava deixant les coses endreçades de cara el cap de setmana, sabia que no hi seria a casa fins diumenge al vespre. Com cada divendres vaig començar a l'escola a les 10:30 (són intensos els divendres) fins a les cinc de la tarda, m'esperarien a la porta per marxar sense passar per casa. Sorpresa! Al final va venir "la meva nena", no havia vist ni viscut mai El Comendador, aquest any va voler venir, el seu xicot ficat de ple a la seva nova feina, tenia una guàrdia diumenge; tot i que fins el final no sabia què fer, estava malaltona... A les set, ja van començar les trucades amb els de sempre de la colla: "¿Por dónde estáis? ¿A qué hora llegaréis?" Quan ja estàvem a prop del poble ens van dir que estaven muntant la paradeta, allà que vam anar a parar; eren dos quarts de nou. Després de saludar la penya, vam fer un volt pels carrers del poble, l'Andrea es va quedar al.lucinada! I això que només era un tastet... Vam anar a sopar i, a la nit l'Andrea es va quedar amb els seus avis, aquest era un altre objectiu del viatge, feia uns quants mesos que no els hi veia. Nosaltres amb els/les de la colla, a organitzar la feina: els torns pels dies següents a la parada, posar preus als productes, tasques encomenades per la comissió de la festa (cada penya té la seva), tema dinars... quan tot va estar més o menys concretat a dormir, havia estat un dia molt llarg per a mi. He de dir, que aquí les i els que porten la càrrega més forta són els que viuen al poble: fan el sabó quan fa falta (sabó cassolà), les pastes (les tortes de "chichorres" tenen molt d'exit), comprar tot el que es necessita, preparar els dinars, i un llarg etc.


No em digueu que no sembla l'ambient de fa tres segles...
Dissabte 26: havíem quedat a les 11 a la parada; nosaltres vam sortir d'Aiguaviva vestits del Segle XXI, i a l'hora convinguda érem a la plaça del Mas amb la guisa del Segle XVIII. El poble ja bullia, vam anar a passejar i a fer alguna foto, després a vendre a la nostra parada, tot i que no em tocava fins diumenge al matí, m'agrada! El dinar: "judías con morro, oreja, chorizo..." de règim! Però estaven boníssimes, les havia preparat l'amiga Julia; unes amanides, uns préssecs i... a xuflar a la via! A les cinc començaven els actes en honor al Comendador, així que vam anar a buscar a la meva filla, sense sortir del cotxe... si al poble veí, tot i que saben que es fa aquesta festa, ens veuen amb les robes que portàvem, com que no pegava! Les persones que anem vestides d'epoca tenim més protagonisme (del poble ens vestim la gran majoria), sempre llocs de preferència, es passa genial. També vam tenir una visita molt agradable, ja havíem parlat amb una amiga que va a La Fresneda els caps de setmana de venir a veure'ns, però va ser aquella tarda mateixa que ho va confirmar: que anem!!! Així que l'Antonio i l'Encarna ens van tornar la visita que nosaltres els hi vam fer a l'agost, Em sembla que els hi va agradar, ella a la seva salsa, fent fotos a tort i dret... Una "tonteria", quan m'ensenyava dins de la càmera les fotos que havia anat fent, em vaig veure a una com "poc agraciada", li dic: aquesta l'esborres, que estic molt lletja... I em diu: doncs nena, ets tu! Touchée! A la nit vaig fer servir aquesta frase quan una altra amiga em va dir que esborrés una que havia sortit "gorda". Tot és de bon rotllo! El sopar va estar fantàstic, tant l'ambient com el menjar; requisit per assistir-hi: anar vestits d'epoca, crec que amb la roba, ja et poses al paper, s'obre el teló i comença la funció. Quan van acabar els correfocs, jo ja no sabia si els peus eren meus o de qui, estava esgotada; així que sense el ball dels "gentilhombres" a dormir. L'endemà prometia també!


Exhibició d'esgrima, i després classes pels més agosarats.
Diumenge 27: La quedada tornava a ser a les 11 a la plaça, la nostra tasca dins l'organigrama de la festa era tenir acordonada la zona de l'exhibició d'esgrima, així com durant l'acomiadament del Comendador a la sortida de la missa barroca; no havia estat mai tant a prop del Comendador... portava una punta de la corda... Mentre altres portaven l'estandart a la desfilada, i l'Evarist sol (pobret), a la parada venent dolços i sabó. Faltaven mans, què hi farem! El dinar molt bo, les noies havien fet escabetxats de pollastre i conill, m'encanta. Amanides i préssecs (és la temporada, i tenim a en Ramon, agricultor; bon agricultor!) Amb el regust del cafè ens vam anar a canviar una altra vegada amb la roba del Segle XXI; recollir, anar a acomiadar-nos dels avis i a les cinc cap a Mataró. A dos quarts de nou érem a la porta de casa. Pensàvem que tindríem cues pel pont de la Mercè, però no, ens va costar el mateix temps anar que tornar. Una altra vegada, són els i les del poble que els toca recollir tota l'escampada i guardar pel proper any, gràcies!

10.02.2009

Una serp a la meva habitació


Aquesta setmana he estat desconectada... d'Internet, vull dir. Per un canvi (forçat) de companyia; una ens van donar de baixa, mentre l'altra, i em sembla que perquè ens vam espabilar, ha trigat cinc dies en donar-nos d'alta, si no, igual passa un mes, jo què sé! Bé, d'aixo parlaré un altre dia, que té dallonsis la cosa! Degut a aquesta desconexió i, a que volia uns dies de calma, he llegit força a les tardes; al llibre "La reina en el palacio de las corrientes de aire" li he donat una bona empenta; el "Blomkvist de los cojones" i la "Figuerola", s'han enrollat... quanta química! Molt interessant! Bé, doncs després de fer alguna coseta per casa, la tarda en qüestió, vaig seure al sofà del menjador a llegir, abans de posar-me a preparar el sopar. El meu home va arribar del seu passeig i, va anar a posar-se còmode, d'estar per casa. En aquestes que ve a mig canviar i em diu: Que l'Edgar té una serp? Jo, tot pensant en el seu recent aniversari i, arran d'haver llegit pel facebook "el regalet que li volia fer un amic", i d'una petita conversa amb ell... Li vaig preguntar: Que l'has vist?
- Que si l'he vist! I tant!
- Que on és?
- A l'habitació!
- A l'habitació de qui?
- A la nostra!!!
- Arg!!!

- La mato!

- No, espera que li truco... Edgar, que tens una serp?
- Sí, què on és...?
- Ah! ja se t'havia escapat alguna vegada?

- No, però vaig veure que volia sortir d'on la tenia... (després he sabut que un dia se la va trobar a costat del seu ordinador enroscadeta)

- El teu pare diu que la mata.

- No, que no la mati!
- Doncs et "matarà" a tu...
Al final la va agafar l'Evarist (si em surt estant jo sola a casa em moro també), i la va posar a sota d'un (dels tants) trasto que té el noi pels bitxos. Al principi estava molt estressada, buscava com sortir, però a poc a poc es va anar adaptant a la seva nova situació, fins que va arribar l'amo...
Després es va quedar adormida tota enroscada. No m'extranya, s'havia recorregut el llarg passadís des del seu hàbitat a l'habitació del noi, fins a la meva...
A totes les cases els passaran coses tan extravagants? Normalment la gent té de mascotes, gossos, gats, ocells... El meu fill té serps, llangardaixos, gripaus... Però, a la meva habitació? Quina osadia, la bitxa!