6.27.2009

A voltes amb les xarxes socials.

Quan fa ja un temps que vaig entrar al món de les xarxes socials, al principi només de visitant, i des de fa dos anys i mig com autora d'un bloc amb certa activitat, amb el d'avui 781 posts (no parlo de correu electrònic, servei de missatgeria instantània, etc.); poc imaginava que un dia estaria de moda una altra eina de les xarxes socials: el Facebook!
Tenen similituds i diferències el bloc i el facebook. Serveixen per a comunicar o comunicar-se amb més gent via Internet, però mentre el bloc necessita que una idea sigui portada a la pràctica amb certa el.laboració (els que continueu escribint a diari, o quasi, sabeu de què parlo) perquè arribi; el Facebook no, simplement et dones d'alta i vas fent... Sembla que la meta sigui "fer amics/gues"sense més substància, no cal tenir cap habilitat especial; sort que alguns/es sí que ens diuen coses... D'altra banda, la diferència més important, em sembla que és el nombre de persones que et poden visitar, aquí sí que em decanto pel facebook, sóc selectiva en aquest tema i vaig afegint amics virtuals que em venen de gust, com els tangibles! Si més no, m'agradaria saber quines persones visiten el bloc glorieta, perquè dic jo: qui són aquestes 125 visites que he tingut avui per exemple? Si fa tres dies que no actualitzo! Quina cara tenen? Ara, ho faig perquè vull, perquè m'agrada escriure i crec que ha quedat patent en aquest període de temps i, com que no tinc la qualitat ni la categoria per a fer-ho en un altre lloc, doncs mira, escric aquí. No em queixo. Però fa temps que em ronda pel cap, i cada vegada més, de fer-me un bloc "privat", només sabran que sóc l'autora les persones que jo trii, com al facebook! Potser no serà tan innocent i deixi entreveure una altra vessant literària que coneix molt poca gent.
Bé, com que estem en aquesta era, i servidora s'apunta a un bombardeig (igual planxo un ou que fregeixo una camisa, je je je), si l'any passat la festa del barri l'anunciava pel bloc, enguany ho he fet pel facebook... sóc una dona que treballa (més o menys) a l'ombra, mentre, les que llueixen "palmito" es porten els llorers. I al final... crema!!!
Un petó a tothom que es pren la molèstia de visitar-me.

6.24.2009

La mare que els va parir!

D'aquesta notícia que ja fa dies vaig llegir el titular i, em convidava a continuar, no ha estat fins avui, però, que ho he fet; amb una mica més de temps per a "tonteries".
Té collons la cosa! Ja ho saps, si estàs sense feina i tens les espatlles molt amples... vols fer de cambrer aquest estiu a Cullera?
Tot bé? Jo de puta mare!!!
P.D. El bloc glorieta no admet insults, la seva propietària ni és cambrera, ni viu a Cullera.

6.23.2009

... ¡Y moscas!!!

TURISMO RURAL

"Se trata de un deporte nacional que antes se llamaba 'ir al pueblo'. La diferencia es que si vas a tu pueblo es gratis, y si haces turismo rural vas a un pueblo que no es tuyo y pagando una pasta. Para hacer turismo rural no vale cualquier pueblo. Tiene que ser un pueblo 'con encanto'.

-¿Y qué es un pueblo 'con encanto'? Pues un pueblo que sale en una Guía de pueblos 'con encanto'. Si es que se cae por su propio peso.

A estos pueblos se suele llegar a través de una carretera comarcal 'con encanto', que es una carretera con tantos baches y tantas curvas que cuando llegas al pueblo estás 'encantao' de bajarte. Y cuando entras al bar intentas integrarte con los vecinos.

- ¡¡¡Buenos días, paisanos!!! ¿Qué es lo típico de aquí?
Y el del bar piensa: 'Pues aquí lo típico es que vengan los gilipollas de la ciudad los fines de semana a dejarse doscientas mil pesetas'.
Lo siguiente es alojarse en una casa rural o 'casa con encanto', que es una casa adornada con muchas vasijas y ristras de ajos en el techo, que no tiene ni tele, ni radio, ni microondas. Eso sí, tiene unos mosquitos trompeteros que por la noche hacen más ruido que una Derbi Coyote.
Luego te das cuenta de que los del pueblo viven en unas casas que no tienen ningún encanto, pero tienen jacuzzi, parabólica, Internet y portero automático. Tu casa no tiene portero automático, pero tiene una llave que pesa medio kilo.
Otra ventaja que tiene hacer turismo rural es que puedes elegir entre una casa vacía o vivir con los dueños. Estupendo. Te vas de vacaciones y además de la tuya tienes que aguantar una familia postiza. Que por la noche tú quieres ver la película, ellos los documentales, y te planteas:
'¿Quién manda más, yo que he pagado 600 euros o este señor que vive aquí?'.
Pues gana él, que tiene garrote. Y encima te dicen que tienes la 'posibilidad de integrarte en las labores del campo'. Que quiere decir que te despiertan a las cinco de la mañana para ordeñar a una vaca. ¿No te jode? Es como si te vas a una gasolinera y te tienes que poner tú la gasolina, o como si vas a un McDonalds y tienes que recoger tú la bandeja. O sea, lo normal.
Así que te levantas a las cinco para ordeñar a las vacas. Que digo yo: ¿por qué hay que ordeñar a las vacas tan temprano? Si la leche está ahí. ¿No se pueden ordeñar después del aperitivo? Yo creo que esto es fastidiar por fastidiar, porque a la vaca le tiene que sentar como una patada elas ubres que la despierten a las cinco de la mañana para que le toque las tetas un extraño. Que la vaca te mira como diciendo: 'Tío, si quieres leche vete a la nevera coge un tetra brick'. Es que son ganas de molestar.
Pero el 'encanto' definitivo son las 'actividades al aire libre'.
Como cuando te ponen a hacer senderismo, que es lo que habitualmente se llama andar, y consiste, pues eso, en poner un pie delante de otro hasta que no puedas más, mientras los del pueblo te adelantan en un 'todoterreno con aire acondicionado... Pero tú encantado. Vas por el campo como abducido. Te vuelves bucólico y todo te parece impresionante: ves una 'caca' de vaca y sueltas:
'Ummmmmh qué olor a pueblo.' ¿A pueblo? A pueblo no, huele a mierda. Eso sí, a mierda 'con encanto'.
Y todo, sea lo que sea, te sabe a gloria: en el mesón te ponen dos huevos fritos con chorizo y tú en tu ciudad no te comes estos huevos, ni estos chorizos. Y le dices al camarero:
- 'Oiga ¿a qué este chorizo es de matanza?'
- 'Pues casi, porque a punto estuvo de matarse en la curva el del camión de Campofrío'.
De repente oyes unas campanadas y dices:
-'¡Ah!. ¡Qué paz!. No hay nada como el sonido de una campana.' Y el del bar te dice: '¡Pero si está grabado! ¿No ves el altavoz del campanario?'
En ese momento te preguntas si los sonidos de las gallinas y de los grillos no vendrán en un CD: Rural Mix2005', 'Los 101 Mayores Éxitos campestres.'
De lo único que estás seguro es de que los mosquitos trompeteros son de verdad. Que pareces un Ferrero Roché con varicela.
Yo creo que, de lunes a viernes, la gente de estos pueblos vive como todo el mundo, pero el fin de semana distribuyen por la carretera a unos tíos
disfrazados de pastores y cuando ven que se acerca un coche, avisan a los del pueblo con el móvil:
- '¡Eh, que vienen los del turismo rural'! Y cambian el cartel de 'Videoclub' por el de 'Tasca', sueltan unos perros cojos por las calles y sientan a la entrada del pueblo a dos abuelos haciendo alpargatas, que luego te compras unas y te salen más caras que unas Nike.
En fin, yo creo que un montaje tan grande como éste no puede ser obra de personas aisladas. Estoy seguro de que están implicadas las autoridades.
Me imagino al alcalde: - 'Queridos paisanos: este verano, para incrementar el turismo, vamos a importar más mosquitos del Amazonas, que el año pasado tuvieron mucho éxito. Y quiero ver a todo el mundo con boina, nada de gorritas de Marlboro. ¡Y haced el favor de pintaros el entrecejo, que no parecéis de pueblo! Y las abuelas Nada de TOP less en el río, que espantáis a los mosquitos..
Ah, y por cierto: Este año no hace falta que nadie haga de tonto del pueblo.
¡Con los que vienen de fuera ya vale!"

Un poco "exagerao", pero me he reído mucho. Ja ja ja.

6.22.2009

Tot queda enrera.

Des de dalt del tren obres la finestra
mires el poble sembla encara més petit.
És massa aviat, a casa tots dormen
i quan es llevin tu ja no seràs allí.
Tot queda enrera
vas a la ciutat
el que et lligava
t’ho has tret del davant.
Allà et quedaran els amics de sempre
rera les persianes els cors amagats
els carrers estrets, el bar i l’església
i el racó on tant el vas estimar.
Tot queda enrera,
vas a la ciutat
tot el que volies
ho tens al davant.
Estàs tremolant potser t’equivoques
però ho vols intentar i t’ha arribat l’hora
plores, saps que estàs sola.
El tren ha parat tanques la finestra
a la mà l’adreça que algú et va donar
tot és ple de gent, no pots amb la bossa
però somrius perquè saps amb certesa que mai tornaràs.
Tot queda enrera
vas a la ciutat
el cor et batega, (tan fort)
perquè ara ja saps que mai tornaràs.
Ara ets a la ciutat
i saps que mai més tornaràs.
uuu ....
camines contenta entre el fum...
ara ets a la ciutat
camines contenta entre el fum...
ara ets a la ciutat
camines contenta entre el fum...
entre el fum..

Genial Nina!!!


6.21.2009

La que escriu, GFF.

Últimament, amb això de la TDT que està en boca de tothom, de vegades els diàlegs es tornen divertits; l'altre dia amb el meu fill vam tenir-ne un d'aquests. Em va donar una idea:
Vaig rebre un PPS d'un MTV (Mataroní de Tota la Vida) sobre mosques i DDT divertidíssim! També em deia que havia escoltat a la FM de la COPE que un directiu de l'ONCE, persona VIP dins de l'Entitat, estava a l'UVI després de rebre una pallissa; els del FBI i els del CSI estan buscant l'agresssor, no descarten utilitzar el GPS, ja que es creu que es mou per tota la CEE i que és molt perillós, portava documentació on deia que volia explosionar amb TNT no sé quin edifici de Madrid amb nom de plat de peix per sucar pa... serà de la CNT? De ser així, ja ho llegirem al BOE.
GFF, militant del PSC.
PD: El DNI el portava caducat, ho he escoltat a la SER.

6.20.2009

"¿Por quién doblan las campanas?"

Avui ha sortit el dia molt trist, ennuvolat, gris, fresc... M'han despertat els udolls de les sirenes, no sé què ha passat, però surto al balcó refregant-me els braços amb pèl de gallina i, veig pel Polígon de Mata llums destellants; encara es veu poc, són les 6:30, no distingeixo si són de policia, d'ambulàncies, de bombers... Ja ho sabré, ara mateix, jo tampoc puc fer-hi res! Són les set i, sembla que està tot més calmat, potser només ha estat un ensurt.
Després del dia d'ahir, i de com es presenta el d'avui, m'ha vingut al cap aquesta frase en castellà: "¿Por quién doblan las campanas?" Frase que dóna títol a un llibre d'Ernest Heminway, i que a la vegada, el títol procedeix d'una obra del poeta John Donne, diu així: "
"Nadie es una isla, completo en sí mismo, cada hombre es un pedazo de continente, una parte de la tierra; si el mar se lleva una porción de tierra, toda Europa queda disminuida, como si fuera un promontorio, o la casa de uno de tus amigos, o la tuya propia. La muerte de cualquier hombre me disminuye porque estoy ligado a la humanidad; por consiguiente nunca hagas preguntar por quién doblan las campanas: doblan por ti."
19 de juny, una data per a mi inolvidable, però en aquesta ocasió, ¿Por quién doblan las campanas?" Per una persona entregada a fer la vida dels més desfavorits, una mica més suportable? O per la d'una altra persona assassinada només per dedicar-se, dins de la seva professió a lluitar contra el terrorisme? Qui li havia de dir a l'Inspector de Policia Eduardo Puelles, que al llegir la notícia al matí a la premsa de la mort d'en Vicente ferrer, ell deixaria aquest món en el mateix dia.
Ironies de la vida!

6.19.2009

Coses de la gent gran...

Cada vegada més augmenta la mitjana d'edat de la gent i, cada vegada hi ha més gent gran activa, molt activa, que s'han d'adaptar als nous temps i a les noves tecnologies.
Que una cama et faci la guitxa... això no és res! Té la mateixa edat que l'altra... La causa serà una altra cosa, je je je.
El més important, és haver arribat a ser gran.
Bon cap de setmana!

6.17.2009

Pels que vam néixer fa ja alguns anys.

Si ahir rebia un forward referint-se al que féiem els i les que vam néixer fa una anys, tant a l'escola com al carrer; avui he llegit aquesta notícia a La Vanguardia i m'he dit: a veure si tindrà relació directa o indirecta una cosa amb una altra...
Escriuré un fragment, tot no, que és una mica llarguet.
"Pels que vam néixer fa ja alguns anys. La veritat és que no sé com vam sobreviure...
- Vam ser la Generació de l'espera", ens passàvem la nostra joventut i la infància esperant.
Havíem d'esperar "dues hores de digestió" per a no morir-nos dins de l'aigua...
Ens deixaven en dejú tot el matí del diumenge fins a l'hora de la comunió.
- Mirant cap enrera, és difícil creure que estem encara vius:
Els que podien viatjaven en 600 sense cinturons de seguretat i sense airbag, i es feien viatges de 10-12 hores amb cinc persones dintre i no passava res.
Muntàvem en bicicleta sense casc.
No teníem portes, armaris i flascons de medicines amb tapa a prova de nens.
I no en teníem ni lesions, no contractures, ni "na de na".
Els gronxadors eren de metall i amb cantonades acabades en pic..
Jugàvem a veure qui era el més bèstia. Ens trancàvem els ossos i les dents i, no havia cap llei per a castigar els culpables.
Sortíem de casa al matí, i jugàvem tot el dia, i només tornàvem quan s'encenien els llums del carrer. Ningú ens hi podia localitzar. No hi havia mòbils...
Quedàvem amb els amics i amigues i sortíem, o ni quedàvem, sortíem al carrer i allà ens trobàvem i jugàvem a pilota, a pillar, al rescat, a les chapes, a les bales... En fi, tecnologia punta!
Alguns estudiants no eren tan intel.ligents com d'altres i repetien curs... Quin horror, no inventaven examens extra! El mateix que baixar-se'ls d'internet! (...)
Vam tenir llibertat, fracasos, èxits i responsabilitats, i vam aprendre a créixer amb tot plegat.
No és d'extranyar que ara surtin els nens i nenes "gilipollas". Si tu ets dels d'abans... L'enhorabona! I ho comparteixes amb altres que van tenir la sort de créixer com a nens.
Potser encara estem a temps de que els nostres fills creixin també com nosaltres."

6.16.2009

El bateig.

Mai havia parlat del bateig dels meus fills, avui, llegint el post de la Joana he pensat...
Quan van nèixer, vam decidir que no els batejàvem, que si de més grans volien ells, que ho fessin...
Però, a l'escola la nena va sentir parlar de la catequesi, de la comunió, de la festa, dels regals... I un dia ens va dir que ella també volia fer la Primera Comunió, li vam explicar que no estaven batejats i el per què de tot plegat. Continuava insistint i vam fer un pensament, mira la betegem i si segueix amb la dèria, ja veurem; També vam pensar que ho faríem a tots dos, per si de cas el petit arribat a l'edat de la nena, volia el mateix.
Al final els vam batejar al poble, durant les vacances d'estiu, només els més íntims; la nena feia aquells dies sis anys i, el nen, el mes següent en feia tres. De mariners...
La mama (la lloca), ja ho veieu... Radiant!
L'anècdota: que el mossen del meu poble que hi havia en aquell moment, no els va voler batejar, deia que la nena era gran... en tot cas el nen... Així que ho va fer el mossen del poble del costat, perquè veieu!
I ara em diu l'Andrea: mama, per què em vau fer cas? Quina tonteria! Per una vegada que no m'haguéssiu fet...

6.15.2009

¿Tu, conjugas ningunear?

Hace tiempo que escucho esta palabreja, ningunear; tampoco sabría decir exactamente donde, si en alguna película, series de televisión, informativos, en conversaciones... Pero me parecía que era un poco inventada, adaptada a un contexto y, que significara el sentido que uno mismo quería darle.
Hoy, he buscado información, y resulta que en el Diccionario de la Real Academia Española está... Hasta se puede conjugar. Me parece que en catalán no, "ningunejar" sería una castellanada.
¿Quien no se ha sentido ninguneado alguna vez? Yo decía siempre ignorado, menospreciado... (odio quiero más que indiferencia, que cantaba Dyango).
Bueno, pues eso, que ahora me doy cuenta que hay personas que de vez en cuando conjugan el verbo ningunear, no siempre, pero cuando lo hacen, duele... ¡joden! Que es otro verbo que también se puede conjugar.
¿Y tu, conjugas el verbo ningunear?

6.14.2009

Amb bona companyia.

Avui he fet el meu passeig matinal dels diumenges per la platja tota soleta, necessitava posar en ordre uns quants pensaments.
Com que no escolto mai música pel carrer, ni tinc cap aparell (un temps vaig abusar dels auriculars i em va afectar a l'oïda), he agafat els auriculars del mòbil i he posat la ràdio... Mataró Ràdio, és l'única emisora que tinc sintonitzada; com que els diumenges no acostumo a escoltar-la, no sabia ni què emitien, però mira tu, m'ha anat bé; he escoltat com mitja hora la música relaxant de les sardanes, anava fent les pases a ritme de flabiol.
En el recorregut et vas trobant de tot: panxulines, panxotes i, avui un tatuatge al cul d'un paio que estava de boca terrosa, que m'agradava més el tatoo que no pas el cul...
No he parlat amb ningú, bé sí, amb un nen d'un parell d'anyets, que sota l'atenta mirada de la mama estava a la vora de l'aigua i, m'ha dit amb la mà, els ulls i la boca: hola! Li he contestat: hola, tot mirant-nos amb la jove mare, amb un somriure de complicitat (no ens coneixíem de res).
Encara trepitjant sorra i acaronada per les ones, han començat les notícies de les 10, entre altres coses m'he assabentat que els moters que volen liar-la, tenen un espai habilitat a tal efecte a Montmeló, mentre esperen veure les curses dels seus ídols al circuit. També que el Saragossa una vegada més, puja a Primera Divisió... i van...
Ja en sec, i pujant amb alegria cap a casa, he escoltat una entrevista al Regidor d'Esports de l'Ajuntament de Mataró, explicant com va anar el Dia de les Seleccions Catalanes, que per cert, Ivan, no has dit res de la nova modalitat de tennis-taula... je je je.
M'ha anat bé la sortida i, he fet un ferm propòsit (o dos) que de moment no dic pas, si ho aconsegueixo... ho compartiré amb vosaltres.
Ja veieu, sola, però molt bé acompanyada: la ràdio, la meva amiga!

6.13.2009

Chiste con fundamento.

El chiste de la hiena hace tiempo que lo sé, de vez en cuando, por lo que sea (aún no sé bien bien el por qué) me viene a la memoria. La escribiré tal cual lo recuerdo, porque hoy buscándolo por internet... madre mía madre mía; versión actualizada, como el de la Caperucita.
Está la prefesora en clase de Conocimiento del Medio y explica: la hiena es un animal que vive en la inhóspita sabana africana, se alimenta de carroña, se aparea una vez al año y tiene una risa característica... Y Jaimito le dice: señorita, si la hiena vive en tierras inhóspitas, se alimenta de carroña y se aparea una vez al año... ¿de qué se ríe?
Eso digo yo ¿de qué se ríe?

Enkartist.

Encarna Boada. Foto d'Internet (no he pogut posar teves, no em deixa...)
Avui no tinc gaire temps per a escriure, però, fent una volteta per tot el que m'interessa més del meu món virtual, m'he adonat que tenia un seguidor més al meu bloc... bé, seguidora, i per a mi és tot un honor; com li he dit en alguna ocasió: "mi casi paisana" i una gran artista, no només en fotografia, també en pintura i en disseny de joies, Enkartist!
Com vaig arribar a ella? Parlant amb un altre artista de la fotografia, dient-me que a través del flickr coneixia a una dona que era de la meva terra, o si més no, anava sovint. Aleshores ja vaig començar a visitar la seva galeria de fotos, de tant en tant li deixava un comentari, li demanava prestada alguna fotografia; més tard ella va arribar al meu bloc i em va deixar també algun comentari... Però mai ens hem vist en persona, una Setmana Santa vaig acostar-me al poble on descansa per vacances i no vam coincidir, tot i que després parlant, ens vam adonar que havíem estat al mateix lloc a la mateixa hora... Hi havia molta gent, difícil reconèixer-nos sense haver-nos vist mai les cares!
Acabo de veure que tens Facebook... t'afegiré com a amiga.
Encarna, he de reconèixer que ara no et visito tan sovint, més que res que no arribo, quan em decanto per un lloc deixo de banda un altre; però encara ho faig de tant en tant i, avui et dedico el post. A tu i a tots i totes que la poesia de Benedetti us ha deixat petjada.
Una abraçada.

6.11.2009

¡Ole nuestra eñe!

Hace un rato, relajándome con un autodefinido, me ha salido la palabra ordeñar; y ya mi cabecita ha ido directa a tararear la letra de la parodia que me enganchó a La Parodia Nacional. No os penséis que me la sé de memoria, pero como es buena, está en el libro de las mejores, y servidora... tiene el libro. Pondré el enunciado íntegro para que sepáis de qué va, porque tiene la historia como 12 años. La podéis entonar a ritmo de sevillanas.
Campaña contra la letra "eñe"
Desde hace tiempo las multinacionales fabricantes de ordenadores intentan omitir la letra "eñe" de sus teclados en aras de la uniformidad universal. Por fortuna, el buen criterio prospera y, de momento, no van a enterrar a nuestra españolísima letra.

¡Ole nuestra eñe!

¡Nos quieren quitar la eñe
para ser más europeos!
Si nos quitan nuestra eñe
los niños serán los ninos
los años serán los anos
y en la ribera del Mino
florecerán los castanos.
Si nos quitan nuestra eñe
en vez de ordeñar las vacas
quizás las ordenaremos
y "pa" decir ñoñerías
¿cómo nos apanaremos?
¡Ole y ole nuestra eñe
salerosa y pizpireta
salerosa y pizpireta
que se chinchen si no tienen
una letra con peineta!
¡Nos quieren quitar la eñe
de nuestros ordenadores!
Si nos quitan nuestra eñe
las peñas serán las penas
los moños serán los monos
yo no sé por qué se empenan
¡Ya me tienen hasta el cono!
Quizá tendremos manana
un dedo con sabanones
una pina con pinones
un pescador con su cana
y un cuerpo con dos rinones.

¡Ole y ole...!

¡Nos quieren quitar la eñe
"pa" tocarnos los bemoles!
Al que quiere que digamos
que el pano de sabadell
es bueno para el otono
¡A ese yo no lo perdono
me voy a jinar en él!
¡Que le coja estrenimiento
y que no pueda ir al bano
y que le crezcan pezunas
que tropiece en un peldano
y que su suegra le gruna!

¡Ole y ole...!

¡Nos quieren quitar la eñe
maldita sea su estampa!
El español sin la eñe
en el fuego pone lena
bebe vino de Logrono
y en la ensena madrilena
hay un oso y un madrono.
Y los de la Gran Bretana
igual que hicieron antano
aprovechan la ocasión
y ano, tras ano, tras ano
Espana sin el Penón.

¡Ole y ole...!

Los de mi tierra seríamos manos...

Morena mía...

Noies, ja tinc les entrades pel concert de Miguel Bosé a Mataró!!! Quina pena que tinc desconfigurat l'escàner...
Avui una altra cançó: "Morena Mía" cantada amb la Julieta Venegas.

6.10.2009

Això dic jo, per què?

Hauria de ser un tema de conversa a casa natural, s'hauria de parlar de política igual que es parla de l'Escola, de l'Institut, de la Universitat, de les sortides amb amics i amigues, del cistell de la compra, de la feina... Però no és així.
Avui he llegit aquesta notícia i, m'ha fet pensar a mi també: Per què no interessa la política als joves? Potser ens resultarien sorprenents algunes respostes...
El moment actual no és pas l'idoni per a que vegin clar un futur falaguer, no els hem deixat les coses fàcils en aquest sentit, però a mi m'agradaria que si no tots, sí una gran majoria tinguessin uns ideals, uns valors, unes persones que la seva manera de fer política s'acostés al seu pensament, un líder que els esperonés... Com el jove que tinc a casa, que dilluns a primera hora del matí, quan es va llevar d'esma i amb cara de son, em va contestar al dir-li bon dia: buf! Avui tinc un examen, demà un altre (i no són de punt de creu precissament) i... Europa és de dretes!!!
Recordeu que els nostres fills són grans imitadors, el que nosaltres fem, ho faran ells.

6.09.2009

Mis frases de hoy.

Foto: Q. Melero.
"Lo que hoy siente tu corazón, mañana lo entenderá tu cabeza". Anónimo

"El maquillaje que más embellece es una sonrisa sincera". Víctor Hugo
"La vida sin un buen par de lentes es borrosamente bella". JK

6.06.2009

Bona motivació!

Vaig veure aquesta cursa de bebés a Lituania i, em va deixar sorpresa, no per la notícia en sí, que també; però el que en realitat em va cridar l'atenció, va ser el reclam dels adults.
Al vídeo no es veuen el total de concursants, on els bebés gategen tot seguint l'estímul dels pares i mares, hi havia de tota mena: panderetes, clauers, algun mòbil, joguines, un biberó (pobret, el tindrien amb gana) ...
Però, fixeu-vos en el de la guanyadora! Déu n'hi do!


Amb color de dona.

Foto: Pepi.

Quan fa ja molts anys vaig llegir "El mundo según Garp" de John Irving poc sabia del feminisme (tampoc és que ara domini el tema), em va calar; si més no, va ser aleshores que em va entrar la curiositat.
No fa gaire, la meva filla també el va voler llegir al veure'l per casa, es veu que li havien parlat, o simplement també li va cridar l'atenció mirant el resum de la contraportada (no em surt el nom).
Fa uns dies, una amiga blocaire ho va citar dient que tenia ganes de tornar-ho a llegir i, em van venir ganes a mi també; però... no el trobo, a qui s'ho deuria de deixar i encara no me l'ha tornat? No ho recordo pas!
Avui, que després d'escoltar parlar ahir al vespre a una dona, estic més lila que mai... ho trobo a faltar!

6.05.2009

Gens particular.

Bé, no sé ni per on començar. Més d'una vegada he escrit sobre Miguel Bosé, de que m'agrada el seu estil, la seva veu... L'he vist en directe a un programa d'en Buenafuente (fa uns quatre anys), però ara, a més a més tindré l'oportunitat de veure'l cantant, actuant.
La notícia la rebia (de bona font) en un sopar entre amics/gues i companys/nyes fa un parell de dies o tres, en mig de bromes i rialles, i no vaig acabar de fer-hi cas, la conversa va anar per altres temes i ja ni vaig pensar; fins que l'endemà ho vaig llegir al Capgros digital... Que és cert! Que ve en Bosé a Mataró! De seguida em vaig posar en contacte amb una altra fan, je je je Que sí, que anem, només faltaria!
Total, que ahir al matí, "parlant" pel messenger amb la meva filla, així com de passada li dic: saps "lo" de Miguel Bosé? I contesta: no, què li passa? Li explico amb pèls i senyals i diu: jo el vull veure. Mira, ja som tres! I afegeix, si ve la Bimba, ja podrien venir també la Shakira i en Juanes... Posats a demanar...
Així que ja ho sabeu, diumenge 26 de juliol, en plenes Santes de la nostra ciutat... Miguel Bosé en concert!!! Més endavant donarem detalls.
Un tastet.


6.04.2009

Per si encara algú dubta...

Em miro amb atenció el vídeo diari de campanya de la Maria Badia per a les eleccions al Parlament Europeu. Cada dia tenen un missatge que val la pena, però avui l'he trobat digne de compartir.
Per si encara algú no té clar a qui ha d'anar a votar diumenge set de juny...
Sort, Maria!

6.02.2009

Tarda de fira.


Ahir a la tarda vaig anar a la fira... A Mataró estem de fira i, tot i que ja no tinc cap criatura per acompanyar, doncs mira, a veure l'ambientillo.
No som una família molt d'aquestes coses, els nanos de petits, més aviat els hi anàvem engrescant que pugessin a les atraccions; no eren d'emocions fortes. Recordo una vegada que vam anar a Port Aventura i, va venir una amiga de la meva filla; ella volia pujar al Dragon Kan, però cap dels altres no... A qui li va tocar pujar per no deixar sola a las Júlia? Buf, què malament ho vaig passar! Quan allò ja estava en marxa i veia que no podia fer-me enrera pensava que em donava un infart, després vaig tancar els ulls i vaig pensar: que sigui el que Déu vulgui, un moment els vaig obrir i el món estava a l'inrevés, així que els vaig tornar a tancar fins que vaig trepitjar terra ferma.
Bé, tornant a la fira; una vegada, allò que et trobes amb coneguts, van dir de pujar al Pop... Jo feia la rialleta, però no m'atreia gens ni mica la idea. Vam pujar tres noies (parlo de fa uns 20 anys) i mai en la vida se m'ha fet tan llarg un viatge; quan deia la animadora: les mans enlaire... i un c...! Jo ben agafada pensant en quan acabaria allò, i la tia dient: voleu més? Tothom: sííí. Una altra volta! Ara cap enrera, amunt, avall... Quin suplici, mai a la vida he tornat a pujar al Pop, ni a res amb tentàcles!
El que sí em va agradar ahir a la tarda va ser l'ambient; quina gentada! Es veu que com el dia d'abans va caure un bon xàfec i a més d'un se l'aigualiria la fira, ahir van aprofitar. Quines cues per pujar... Les tòmboles (apa que si et toca una serp d'aquestes que hi ha penjades... ho pensava i reia sola), les paradetes de menjar típics de fira amb molta concurrència (núvols de cotó, pomes caramelitzades, patates fregides, coco...); trobades amb coneguts i conegudes... Al final ja estava marejada, només de veure la moguda, del soroll, les olors...
Vaig tornar a casa i havent sopat, semblava que el meu cos tornava a la normalitat; per a mi, el pop... A la gallega!

6.01.2009

Grans imitadors.

Anant a les urnes a exercir el dret al vot...

En la lectura...

I en altres coses: medicina, anatomia, sexe... je je je.