3.31.2009

Tipus de mones...

La mona de pasqua.

Una mona ben mona...

Pobreta... No ha sortit mona...

Aquesta noia serà mona, però el que en realitat es veu, és que porta una bona mona!
I la més mona en els últims 50 anys... la Barbie! Que amb 50 anys està fantàstica!!! En crisi, això sí, com tot quisqui.!

3.29.2009

Tots poetes!


Avui, veient que en Facebook hi ha diferents Grups de "nascuts", "nacidos" tal o qual any, m'he dit: vaig a buscar si hi ha de l'any que jo vaig néixer... I no he trobat gran cosa...
A part de Miguel Bosé que ho tinc claríssim... Hi ha algú/na del 56 per aquí???

3.28.2009

Un bon Pla.

Ahir al vespre vaig assistir a un acte organitzat pel PSC de Mataró; era una trobada informativa sobre el Pla de Bolonya, a càrrec de quatre persones que ens van tenir atents tota l'estona: la Maria Badia (Eurodiputada), en Manel Mas (Diputat al Congrés a Madrid), l'Alfons Palacios (Professor de la Politècnica de Mataró) i en David Bote (Estudiant de la UB).
A les conclusions que vaig arribar jo després d'escoltar-los són aquestes:
El primer de tot, si el procés es va iniciar el 1998, com pot ser que hi hagi tan poca informació? Com van apuntar els conferenciants, probablement s'hagi degut a que en aquest temps hi ha hagut diferents governs centrals (els anys de governar el PP, totalment adormit el procés), diferents ministres... També a Catalunya han afectat aquests canvis polítics. Però encara s'està a temps de donar a conèixer aquest Espai Europeu d'Ensenyament Superior.
Que és cert que tot i que es bo que els estudiants despertin de la nyonya, també és cert que les mogudes muntades per alguns els hi fan molt de mal i, els hi donen mala imatge als que van per la via del diàleg; i el que és pitjor de tot, després la notícia no és el Pla en sí, els acords que s'arriben, o les negociacions, són els aldarulls. Igual que els professors que han anat atemorint els estudiants dient-los que encara serà més cru treure's una titulació... Aquests professors tampoc beneficien gaire!
Que els canvis són durs, no hi ha cap dubte! I més si no surten de tu, que te'ls imposen. Però que no es pot parar un procés que ens equipara amb la resta d'Europa; el futur està en mans dels nostres joves i han de tenir la formació adient.
En una sala que pel meu parer es va quedar petita, vam estar moltes les persones que vam sortir amb una idea més clara del que és el Pla de Bolonya, per les intervencions que hi van haver al final, vaig veure que el sentir era general.
La meva filla em va acompanyar, no sense massa ganes en un principi, però al final va dir que sí, afegint: així podré informar a l'Edgar... i va sortir encantada. A la tornada em va comentar que ella quan feia segon de carrera ja li van donar l'opció de triar assignatures de cara aquest ECTS (European Credit Transfer System) i, pensava que aquí estava el futur i les agafava; avui és Llicenciada, però al seu germà sí que li afectarà al final de carrera...
I ja per acabar posaria nota als conferenciants; el professor, que va suspendre a tots: governs, professors, estudiants... Per a mi, ahir, tots quatre van aprovar i... Amb bona nota!
Fotos: MDSP

3.27.2009

Soy rebelde...



Para los de Mi generación, que cantamos y bailamos con Los Rebeldes, Bajo la luz de la luna, a las orillas del Mediterràneo: Mescalina y otras canciones; una buena noticia.

Hoy amplíada.

3.24.2009

T'has operat?

Avui com que no tinc gaire temps, només un acudit gràfic que m'ha fet gràcia...
D'artrosi del genoll... ja ja ja. Ai senyor!!!

3.23.2009

De compres!

Dissabte de bon matí ja em vaig concienciar de que a la tarda aniria de compres, dic de compres perquè sempre vaig amb una idea concreta; no m'agrada gens ni mica anar d'aparadors...
Tinc un casament per finals d'abril i volia un conjunt per a l'ocasió, bé; vaig "ramblejar" com diu la meva Joana, i també vaig "ruar" pel carrer Barcelona. Vaig entrar en una botiga on acostumo a trobar el que busco, però dissabte no va ser així. Agafo la roba que més em feia el pes pel disseny i pel color i entro a emprovar-me (la talla més petita per la que començava, i no parlo de llarg), semblava que l'havia heretat... Em sobrava mig pam! Li dic a la dependenta: no tens una talla menys? No, comencen per aquesta... He de dir que és una talla que em va bé normalment; vaig mirar més amb el mateix resultat, així que no me'n vaig poder estar de dir-li a la noia: no m'ho crec, que la model que representa la marca porti aquestes talles. Em va contestar que ella porta la que jo li demanava, però que per les fotos i desfilades li feien a mida...
Total, que vaig pensar: ja me les apanyaré amb el que tinc, combino la brusa, algun complement i sabates noves. Sol.lucionat!
Ara anem a per les sabates tot pensant en el conjunt... Miro aparadors i no m'ho puc creure; unes plataformes que semblen per a Drag Queens... O sense res de taló... Que tampoc m'ho puc posar i, menys per a una cerimònia...
Al final vaig trobar unes que em podien servir, demano el número... Doncs comencen per tal número... Un més del que jo calço! Però què passa? Sort que va mirar per l'ordinador si es feien i em va dir que dissabte vinent hi vagi, que les tindré.
Buf!!!! Caminar, no gaire, però vaig acabar esgotada psíquicament i amb ganes d'arribar a casa; a sobre se'm va caure, quan baixava per la Riera, la tapeta del taló de les sabates que portava posades i coixejava.
Quina odissea! Tan bonic que està el centre de la ciutat els dissabtes a la tarda!

3.22.2009

La vida es... un ratico.



¿Qué es la vida? Depende...
Para Marisol es una tòmbola (bien)... Para la mamá de Forrest Gump es una caja de bombones (mejor)... Roberto Benigni nos emocionó diciendo que La vida es bella (indudablemente). Mi admirada Agatha Chiristie dijo que es una calle de sentido único (la esencia de la vida es ir hacia adelante). Para Calderón de la Barca la vida es sueño... (y los sueños, sueños son). La serie de dibujos animados "Érase una vez" nos decía que la vida es así (tal cual). Liza Minnelli cantó y bailó diciendo que la vida es un cabaret (también de diversión vive el hombre)...
Y para mi, la vida es como dice Juanes: un ratico (más corto o más largo... un ratico).
Hoy jueves, una compañera me ha dicho el tan oído: la vida es un pañuelo, a lo que ha añadido... lleno de mocos...

3.21.2009

Buscant...



No us passa que de vegades busqueu alguna cosa que fa molt de temps heu perdut (o oblidat en algun racó), de tant en tant torneu amb insistència... i sense obtenir cap resultat?

A mi sí, em passa com al Manolo Escobar, que encara està buscant "el seu carro"... Amb algun objecte i fins i tot amb unes fotos familiars que fa temps no sé on paren i són molt especials per a mi.

Avui, buscant... je je je, una imatge per aquest post, n'he trobat moltes i, m'he dit: és cert, ens passem la vida buscant!

Als diaris busquem informació, notícies, habitatge, feina...

Quan fem la compra busquem, dins dels productes que volem, el que sigui de preu més asequible...

A Salamanca, més i tot que els papers... Es busca la granota de la façana de la Universitat.

L'Aznar amb companyia, que finalment van desistir de buscar les armes de destrucció massiva a l'Irak...

Les jovenetes que deixin de buscar el príncep blau... no existeix!

Ja veieu, sempre a la recerca... I vosaltres, què busqueu?

3.20.2009

L'ús de l'aigua, també és cultura!



Diumenge 22 de març es celebra el Dia Mundial de l'Aigua; tot i que aquest hivern ha plogut força i, la pujada dels nivells de capacitat dels embassaments és prou important, encara hem de tenir curar de fer servir només la necessària, per moltes raons, però abans de tot per respecte als que han de caminar hores per a aconseguir un cubell d'aigua potable.

La empresa Aigües de Mataró ha estat reconeguda per la seva gestió de l'aigua a la ciutat, fomentant l'estalvi, felicitats!

Mentre, el nostre alcalde, en la seva condició de Diputat de Medi Ambient de la Diputació, ha viatjat a Istambul, per parlar de compromisos del tema de l'aigua.

I per acabar, em quedo amb el lema d'una campanya de la Generalitat de Catalunya, deia quelcom així:

"Abans, per tenir aigua, només havíem d'obrir l'aixeta; ara per tenir-ne, l'hem de tancar".

3.19.2009

Las apariencias engañan.

Esta especie de chiste lo recibí en forma de forward, acompañado de un je je je. Seguro que quien me lo envió lo hizo sin segundas intenciones, pero a mí me dio que pensar en como a veces se prejuzga a las personas sin conocerlas, y que sabiendo (los que prejuzgan) que tienen cierto poder mediático... van a por ellas descaradamente.
Al menos en el chiste se entiende que la maestra, antes de lanzar a los cuatro vientos que la mamá de... era una bailarina de striptease, se puso en contacto con ella, y dicha mamá pudo explicar el malentendido. No siempre es así, lamentablemente.
Una vez más queda demostrado... que las apariencias engañan.

3.18.2009

Amb veu de dona II


La Fina, la Rosi, la Glòria i l'Encarna.

Una vegada més la Secretaria de la Dona del PSC de Mataró, vam estar convidades per "Dones reporteres de Mataró", un grup de dones que té el seu espai setmanal a Mataró Ràdio els dijous de 18 a 19 hores.
Quin bon rotllo que tenen! Em vaig quedar fins que van acabar, quedava poc, i em va agradar força.

Al programa "Amb veu de dona", a la secció "Fem xarxa", dilluns passat a la tarda vam enregistrar una petita entrevista; aquesta vegada amb una lleugera variant, he anat com a nova responsable de la Secretaria, on em van preguntar per les funcions que ha tingut la mateixa fins ara, els reptes futurs, si encara té sentit celebrar el Dia de la Dona Treballadora, si ha de continuar la lluita per la Igualtat...? I jo amb veu de dona, però tremolosa, vaig anar contestant (i pensar que volia ser locutora de ràdio!). Si ho voleu escoltar, a Mataró Ràdio demà dijous a les sis de la tarda.
Una cosa que fem des fa uns anys i amb molt bona resposta, i que se'm va oblidar dir-ho a l'entrevista... És el sopar anual de Santes, un sopar per tancar la temporada i, anunci de festes i vacances.

La Pili i altra dona reportera

D'aquestes dones reporteres també forma part la Pili González, gran dona i companya; aquest dia parla del llibre que ha escrit de dones regidores a l'Ajuntament de Mataró des del 1979 al 2007, i de l'acte de presentació del llibre a la Nau Gaudí, l'escoltaré perquè no vaig estar a l'enregistrament.

I per últim dir que l'entrevistadora va ser la companya Encarna Siles, altra gran dona!

3.17.2009

Tres veus.

Tres noms, tres cognoms, tres morts prematures, tres vides truncades quan la seva carrera musical no estava acabada ni de bon tros. Tots tres em van deixar amb el cor encongit...
El primer en abandonar-nos va ser l'Antonio Flores, havia vist algun trosset de la seva última actuació a Pamplona, amb la mà embenada per un cop que havia donat a una paret al saber de la mort de la seva mare (van dir...) Recordo que li tremolava la veu i se li veia molt afectat, qui podia imaginar fins a quant...
Les seves cançons no se les va endur.

Qui no recorda l'anunci de la mort d'en Carles Sabater...? Sembla l'altre dia, però ja fa 10 anys que en Pep Sala posa la veu a Sau. Qui havia de dir que aquest concert havia de ser l'últim per a ell.

La música de Los Secretos i, la veu, així com l'estil de l'Enrique Urquijo m'encantava. Em sembla que va ser el saber de la seva mort la que més em va impressionar de totes tres, per les circumstàncies...
Més artistes ja no hi són, però , aquests cantants m'han deixat petjada.
També diu alguna cosa dels meus gustos, oi?
Un record per a tots tres.

3.15.2009

Els matins dels divendres.

Foto: Pepi.

Els divendres començo a la feina una hora i mitja abans que la resta de dies de la setmana. Es fan reunions de grups, les Sessions Clíniques; el grup del que formo part ho fem el primer divendres de mes, els altres, juntament amb una companya tenim cura dels nens i nenes de dues classes: Papallones i Cargols, els agrupem en una aula i passem una estona tot el més agradable que es pot.
Divendres passat va estar molt bé; vam decidir que faríem massatge, les respostes van ser del més variat. Vam posar llum adequada, música, vam preparar la cremeta... però, quan vam baixar les persianes, a dos nens no els hi va agradar el canvi i es van posar a plorar. La nena la van venir a buscar les companyes de la classe del costat que estan amb un altre grup de característiques diferents, on l'ambient és més tranquil, els nostres són més esverats, hi ha un nen que quan crida es tapa les orelles, li molesta fins i tot a ell! El nen el va agafar la meva companya i el va portar davant l'ordinador a buscar alguna cosa que li cridés l'atenció, mentre jo vaig començar amb el massatge a la resta, per les cametes, peus, panxona, bracets, mans...
Un detall; com a gairebé totes les escoles de Mataró, les classes són multiètniques... i el nen ploraner és senegalès o gambià. Bé, un dia a l'arribar a les dotze em va dir la seva mestra, mira Glòria, estem buscant intruments musicals per Internet (estan treballant això) i ha sortit un nen "negrito" tocant la bateria, no vegis com li ha agradat!!! Tenim també "el meu" gitano (saps qui és, oi Pepi?) que li mola el flamenc, és "lorailo perdío" i, a les tardes un nen em demana Sau i Els Pets... Tot un caràcter de nen!
La cosa és que li vaig dir a la meva companya, posa musica africana i veuràs com el tenim atent i, jo li anava dient: Paul Simon, Boney M, Bob Marley... el nen content com unes castanyoles! Les companyes de la classe del costat ens deien: apa, quin revival! Només us queda per posar Elvis Presley, i ho va posar però no va fer el mateix efecte, no era música africana!
Amb l'entreteniment, se'ns va fer l'hora de recollir: canviar bolquers, pujar a les cadiretes, posar termòmetres a qui es fa controls i, el ritual per dinar, amb cançoneta inclosa; diu així:
Son les dotze
ai, quina gana,
la panxeta
fa nyam nyam:
Posem-nos el pitet
agafem la cullera,
volem dinar,
volem dinar.
A dinar
que hi ha gana...
Per a tu, Pepi, companya i amiga; mestra d'educació especial per vocació, amb molta sensibilitat. Que et recuperis aviat del tot i et poguem veure per l'escola!

3.14.2009

Un racó en la memòria.

Quins records!!! Avui al mirar El Periódico digital, un nom m'ha cridat l'atenció: Quintín Cabrera... La d'anys que ni havia sentit parlar d'ell, ni res de res.
Farà al voltant de trenta anys que ens vam assabentar que feien un concert de música aragonesa a algun poble veí, Labordeta el ganxo, però hi havia més cantautors; no recordo quines cançons va cantar ningú, només me'n recordo de Quintín Cabrera (que no sabia ni qui era) i, com em va arribar: la seva veu uruguaia, el seu estil, les seves paraules... En un moment del concert va dir: "Sudamérica... Y lo que le queda por sudar...". Recordo un paio amb guitarra, cabell llarguet poc enclenxinat, i gorra marinera, la musiqueta amb part de la lletra d'una cançó, i poc més...
He estat buscant la lletra de la Milonga per Internet, he trobat un trosset; a la persona que l'ha publicat li passa com a mi, només té el que recorda, res hi ha escrit, diu així:

Las muchachas de mi pueblo
son feas, pero son listas.
En vez de tirarse al tren
se tiran al maquinista.
En el tiempo los apostoles
los hombres eran barbaros
se subían a los arboles
se comían los pajaros.
Te quiero tanto mi vida,
mi vida tanto te quiero,
que si me sacan los ojos
te miro con los “aujeros”.


Si heu trobat paraules esdrúixules sense accentuar, són així tal com les cantava. La cançó era molt llarga i els joves anàvem fent els cors: "En el tiempo los apostoles..."

Temps de cabell llarg, texans, samarreta negra... I la cara "lavá".

3.12.2009

Optimisme.

Sovint estàs en un bloc amic i, vas enllaçant d'un a un altre, fins que arribes a algú que no et sona de res, però que veus quelcom que t'agrada, que t'arriba.
Avui he llegit la mateixa frase molt optimista en dos blocs... En un és una afirmació, en l'altre una pregunta. La frase és aquesta: "Somriure és la segona millor cosa que pots fer amb la boca".
Amb la boca es pot parlar, es pot menjar, es pot petonejar... Per a la persona que afirma que somriure és la segona, quina serà la primera? I la tercera?
Per a la persona que s'ho pregunta, quina serà prioritària? Poder expresar amb la paraula el que pensa i sent? Nutrir-se i saborejar els aliments? Petonejar? O considera que el somriure és la primera, perquè això voldria dir que: pot parlar lliurement, que està ben alimentada i que pot fer petons a les persones estimades...?
I per a vosaltres, quina és la segona?
Una altra frase plena d'optimisme em va arribar en forma de punt dins d'un llibre que em va deixar una amiga, quan li vaig comentar em va dir que s'ho havien regalat amb punt i tot, l'autora de la frase la conec i, com que em va agradar l'escric: "Gaudeix de les hores bones i les altres passa-les volant".
Com veieu el got, mig ple?
La tercera frase l'he llegit fa un moment: "Lo imposible sólo tarda un poco más".
Necessitem somriure, tot i que de vegades costa...
Aprofitar els bons moments.
I pensar si n'hi ha alguna cosa de cert en l'última frase i... tot és possible!!!
Avui fa un tímid sol i escolto com canten els ocellets... preludi primaveral!

3.11.2009

Per la Justícia i la Pau!

Ahir al vespre vam tenir una xerrada organitzada des de la Secretaria de la Dona del PSC de Mataró, dins dels actes que la ciutat tenia programats per commemorar el Dia de la Dona Treballadora; protagonitzada per la Maria Dolors Renau sota el títol: "Dones Europees per la Justícia i la Pau": dona, treballadora... Amb un currículum que ja el voldríem moltes dones... i molts homes...
Llicenciada en Psicologia i Pedagogia
Va estar Diputada pel PSC-PSOE per la província de Barcelona.
També va estar Parlamentària al Parlament Europeu i Presidenta de la Internacional Socalista de les Dones.
Ha publicat articles a revistes i molts llibres.
Ha estat Cap del Gabinet de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona i Assessora de l' Institut Català de la Dona.
Actualment es dedica a la formació política de les Dones.
Amb una sala ben plena (tot i que sempre es troba a faltar alguna cara coneguda), els assistents, vam gaudir d'una classe magistral de com fer política les dones.
Les conclusions que podria treure de tot plegat són aquestes:
Que les dones ens vam beneficiar molt de l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea.
Que la lluita de les dones ha fet posible els avenços que s'han aconseguit, gràcies a la revolució feminista (única revolució incruenta...) començada fa molts anys, els Drets de les Dones són Drets Humans... La política és diàleg, no pas violència!
Que la Justícia és més que la Igualtat; és reconèixer-la i aplicar-la.
Que les dones som necessàries en política: visió de dona, veu de dona; hem d'aportar el què pensem, el què sentim perquè hi hagi Pau i Justícia. Hem de creure el que vivim, el que volem... també fent política.
I tot aquest camí cap a la Igualtat real, ho hem de fer amb la complicitat dels homes... Ens acompanyeu?
Donar les gràcies al fotògraf ocasional, va fer el que va poder i amb molt bona voluntat.

3.07.2009

Sempre hi han hagut!



Aquest post escrit fa dos anys, avui, encara segueix vigent. Hi ha dues classes de dones: la classe obrera i la classe que viuen "del cuento".

3.06.2009

Nova Llei.

L'anunci de la nova Llei d'avortament arriba com un regal per a la dona.
Felicitats, dona!!!

3.05.2009

Distintos, no desiguales...

Ayer por la tarde estuve buscando imágenes relacionadas con la mujer, la igualdad... el domingo ocho de Marzo se conmemora el Día Internacional de la Mujer y, nuestra ciudad ha organizado un buen programa de actos, para todos los gustos. Aquí encontraréis información. El "nuestro"será el último.
Encontré muchas y muy significativas (me he guardado unas cuantas), así como el eslogan que ha dado título al post de hoy; pero me venía de gusto ponerle un poco de humor al tema, no tratarlo con frivolidad ni mucho menos, sí provocar una sonrisa o si viene al caso y apetece. una risa.

Yo también las tendría...

Hombre... tanto, tanto... ja ja ja.
Y ya para acabar un chiste, de vez en cuando me vienen a la memoria... Antes era más chistosa...
Estaban un mejicano y un español hablando y presumiendo de virilidad... Dice el mejicano: en Méjico todos somos machos, muuuyyy machoosss... y le contesta el español: pues en España somos la mitad machos y la mitad hembras... ¡y nos lo pasamos!!!

3.04.2009

Jo denuncio...



Cada dia entro al Capgros Digital, m'agrada estar informada del que passa a la meva ciutat; unes coses m'interessen més, altres menys... Fa temps, però, que no entrava a mirar les fotos denúncia.

Avui, mirant, he vist que havia una de la plaça on visc jo, força recent, tan recent que es pot veure la nova parada del Mataró bus, em dic: caram, això em sona... Ja han retirat el ciclomotor! Sembla que l'autor de la fotografia va en moto... Cert que portava molt de temps el ciclomotor abandonat, però encara quedaven places lliures... Mai està ple!

He continuat llegint i, sorpresa! Altre vegada el meu carrer! Aquesta ja fa més temps que va sortir. Conec la vorera, conec la dona que surt amb el cotxet... i tot no és cert. El primer, el barri és El Palau! Segon, les voreres no són amples, cert, potser si es fan més treuríem una filera d'aparcaments, aleshores també hi hauria protestes... estan fetes de molt abans que aquesta persona vingués al barri, jo he passat molts cops amb cotxet, carro de la compra, carregada amb bosses... i mai he vist els cotxes a sobre de la vorera, si no és que vol dir a la entrada i la sortida del carrer.

En resum, que sembla que tenim un/a nou/va bon/a informador/a al barri... i bon/a fotògraf/a...

3.03.2009

Vida.

Así lo he recibido de una persona amiga, y así lo comparto; precioso...

De vez en cuando la vida nos besa en la boca
y a colores se despliega como un atlas,
nos pasea por las calles en volandas
y nos sentimos en buenas manos;
se hace de nuestra medida,
coge nuestro paso y saca un conejo
de la vieja chistera y uno es feliz
como el niño cuando sale de la escuela.
De vez en cuando la vida toma conmigo café
y está tan bonita que da gusto verla.
Se suelta el pelo y me invita a salir con ella a escena.
De vez en cuando la vida se nos brinda en cueros
y nos regala un sueño tan escurridizo
que hay que andarlo de puntillas por no romper el hechizo.
De vez en cuando la vida afina con el pincel:
se nos eriza la piel y faltan palabras para nombrar
lo que ofrece a los que saben usarla.
De vez en cuando la vida nos gasta una broma
y nos despertamos sin saber qué pasa,
chupando un palo sentados sobre una calabaza.
Serrat

3.02.2009

Caçador ocasional.

El cap de setmana passat, era l'últim de la temporada de caça del porc senglar, al menys a l'Aragó. Si hi ha dos dies que el pare de la casa no es perd (i si pot cap dels altres...) són: el primer i l'últim.
El fill des que va començar, deia que aniria, però està molt enfeinat... no ha pogut fins l'últim, i perquè ja no quedaven més oportunitats!
Divendres 20 a mitja tarda el recollia de l'Autònoma, una vegada acabades les classes i, a l'hora de sopar ja eren al poble disposats a conviure dos dies; a casa sols, a la muntanya amb els companys de la colla de cacera.
Dissabte van sortir i, una vegada fetes les presentacions... dirien: Ai! Aquest de la ciutat... potser ens farà més nosa que no pas profit... a la que porti una estona trepitjant pedres i pujant turons li mancarà l'alè; però li va defensar el seu pare: poca broma, que fa rugbi! Això els hi faria reconsiderar la bona voluntat del principiant. A més a més, una cosa nova, tindrien un fotògraf! Com que van a la feina i tots van amb armes, ningú s'entreté en fer fotos... només quan arriben a la plaça del poble amb la peça o peces capturades.
La cosa és que ell va anar "d'esbarrador", no té permís d'armes ni crec que tingui mai; ja veieu la guisa: roba ben llampant i amb la gossada fent soroll, com va en Javi i els seus gossos, ben al contrari dels que són a l'espera, amb roba de camuflatge i sense fer gaire soroll. No van veure cap en tot el dia, el que sí que van sortir van ser cabres monteses, ja es van veient moltes, arribades de Beceit d'uns anys cap aquí.
Diumenge tot va anar molt ràpid; de seguida els gossos van treure un porc senglar i es van posar a lluitar amb ell; es veu que només era d'uns 65 quilos, i amb els queixals més aviat petits, però 65 quilos de mala llet i quixals ben esmolats, va ferir tots els gossos; aleshores, en javi que porta rifle el va matar.
Encara no sap com, el meu fill es va quedar amb el porc senglar mort i uns quants gossos, l'amo se'n va anar tot corrent cap Alcanyís amb el ferit més greu, corria pressa!
Quan van arribar la resta de companys, ara amb les emissores (si el meu pare aixequés el cap...) de seguida es posen en contacte, ell ja havia arrosegat un bon tros el bitxo. I la cacera va acabar.

Arribaven pare i fill al vespre del diumenge, amb una experiència més compartida i "amb bon rotllo", amb complicitat; feia goig veure'ls! L'Edgar més aviat semblava que venia de la guerra tot ensangonat
Per cert, el més trist; de la gossada, l'últim cap de setmana de la temporada... van morir dos gossos: un dissabte després de l'esforç i haver menjat amb molta gana... L'altre diumenge, no va superar les ferides fetes pel porc senglar.
Les vistes, ja les veieu; un reportatge fotogràfic fantàstic, estan encantats els de la colla amb el company ocasional: esbarrador i fotògraf, je je je.
Demà, estofat!

3.01.2009

Un altre dia més.

Ahir al matí em vaig llevar d'hora, més menys com sempre, i ni vaig sortir de casa; tenia un voluntari pels encàrrecs que em va anar de meravella.
Em vaig dedicar a fer el que diu el dia: fer dissabte! Engresca poc la idea, oi? Però s'ha de fer igualment. Després vaig preparar un arròs "Glòria" per a quatre persones que estava bo, en Jordi va repetir i no va quedar ni un gra a la cassola... Hi ha menjars que m'agrada fer-los en cassola de fang, l'arròs n'és un.
Havent dinat vam anar a visitar al meu nebot; cap a la Catalunya Central una tarda ben emboirada; abans de sortir de Mataró, servidora ja pesava figues... sóc un cas! Escoltava de fons la música de la ràdio, amb la panxa plena, calenteta i cansada... quan vaig obrir els ulls ja érem pel Bruc. Vam estar com una horeta amb ell, estava despert, observador, atent, somrient; amb la mà dreta que és la que mou m'agafava, em tocava la cara, i la cullera quan li donava el berenar... I ja vam dir de marxar que ens quedava una altra hora i mitja de camí.
La tornada, com que ja no teníem pressa, la vam fer per la Ronda Litoral, a mí m'agrada molt més que no pas la Ronda de Dalt, de sempre, i també de Barcelona fins a Mataró ho vam fer pels pobles de la Costa, com abans. Com gaudeixo veient el mar passant!
No em vaig adormir, no, i una cançó que m'agrada força la vaig escoltar en versió anglesa; coneixent el que diu la lletra (que tampoc és que em digui molt) és de les que les prefereixo en anglès que no pas en castellà. Ves per on!
Un altre dia més sense veure't...