12.29.2009

Jo a Mataró i tu a Londres

Fa ja un temps que ho sabem; al principi no volia ni parlar ni sentir parlar del tema, com si per obviar-ho no estigués present... Després vaig anar dient-ho a les meves amistats més properes, i, a poc a poc ja ho vaig anar parlant amb més normalitat, però encara no ho tinc del tot assimilat.
La meva filla, "la niña de mis ojos" se'n va a Londres a provar sort, a buscar una sortida que ara per ara no hi veu aquí... No va triar aquesta ciutat per casualitat, ha mirat i remirat un país on la taxa d'atur no sigui tan alta com aquí, on, hi havent crisi el futur no és tan incert, i el que és més important, té un referent, un amic de jovenets i la seva xicota viuen a Londres; Albert, cuida-la!
Mentre ella es preparava el passaport, l'allotjament, el billet del vol... Jo anava donant veus per aquí per si hi havia alguna feina que li atreia i fer-se enrera, no ha estat així i, el dia 11 de gener se'n va. Em diuen que si no passa res, que ja és gran, que si hauria d'estar contenta de tenir una filla tan valenta, que si no és tan lluny... I ella: mama, pensa com si m'anés a estudiar, a fer un master, si tampoc estic aquí a casa... Què voleu què us digui, preferiria que hagués trobat el seu camí més a prop, sense necessitat de posar tants quilòmetres pel mig, tot i que he de dir que ha estat des d'adolescent la seva dèria: viure a l'estranger!
Se'n du el suficient per anar tirant un temps mentre no trobi quelcom, de no haver-hi sort, tornarà. Sap greu que una noia preparada, responsable, treballadora... hagi de marxar, i és que ella ho té clar, no vol viure dels "papis" ni ser cap paràsit.
Avui ha vingut a dinar, amb una maleta que s'ha comprat pel viatge... la conversa ha estat inevitable, m'ha costat, però estic més serena i li he dit que encara no podia escriure el què sentia per la seva marxa, m'ha dit que tenia uns dies per intentar-ho, i ha volgut posar (tan poc amant de fotos) per ilustrar el post.
Andrea, fins ara era jo a Mataro i tu a Llavaneres; el dia 11 serà, jo a Mataró i tu a Londres! T'estimo!

13 comentaris:

Arare ha dit...

Reina, jo fa anys que empenyo el meu fill petit (23) perquè vagi a fer un Erasmus o un curs a l'estranger (on vulgui) i diu que no i que no i que no... uns tant i els altres tan poc! Jo penso - i sempre ho he pensat- que uns mesets fora de casa (tampoc no cal que sigui molt temps) els van de meravella. A part d'aprendre l'idioma, s'espabilen i maduren una mica. I els va molt bé sortir de sota les nostres faldilles... si és el que volen!

Tranquil·la, ja veuràs com aviat estaràs súper contenta que hagi fet aquest pensament.

Una abraçada i molta sort per ella!

Glòria ha dit...

Oh!!! Arare, té una personalitat molt forta, ara mateix és el què vol, espero que em passi com tu dius. Tot i que ella ja està fora de casa, fa temps que viu en parella...
Un petó molt fort.

Ramon Bassas ha dit...

Glòria
A vegades, lallunyania fa més forts els lligams. I això li anirà bé, segur. Una abraçada!

Glòria ha dit...

Oh Ramon, gràcies, ja els tenims forts els lligams, però si serveixen per a més encara... benvinguda la llunyania!

garbi24 ha dit...

Es fan grans i volen del niu...es llei de vida, almenys hi posa ganes, que molts amb més edat encara estan en l'hotel familiar a pensió complerta i sense pagar ni fer res.
La meva que ara fara els 18 te les mateixes idees que la teva...marxar correr mon, i no dependre de ningú. Sap greu però si no ho fan ara quant ho faran.
Creu-me millor això que pas...que et faci avia ;)

Glòria ha dit...

Gràcies Garbí. La teva també'
I de l'altre tema, je je je; quan ho va llegir va pensar, que com amb ella no anava i ni va caure quin dia era, es veu que va dir: caram, ara la mare fa d'adivina o què?
Una abraçada.

Andrea ha dit...

Moltes gràcies mama... :) Jo també t'estimo.

teresa ha dit...

Jo tambe penso que es una bona idea viure un temps en un altre pais;( queda pendent per mi) potser ho podre fer algun dia qui sap . La mea filla si que ho va fer i aseguro que va madurar molt esta sensa la mare es el que te.

Glòria ha dit...

Andrea, Teresa ;)Gràcies.

polvo de Luna ha dit...

En la medida que la vida se le va acortando a uno, -cosa ésta, que empieza a acontecer en el preciso instante en que se nace-, por grande, rico y dilatado que haya sido nuestro bagaje, solo unas pocas certezas acaban acompañándote, (Cuanto más sé, mas cuenta me doy de lo que no sé), una de las mas inexorables certezas que acabamos teniendo es, lo corta que es la vida y que pronta se nos va, de la misma manera que ésta certeza nos acompaña al final, también nos acompaña al principio, pues al nacer lo único que tenemos garantizado, es la muerte, lo demás, el transcurrir de la vida es una aventura, que nos zarandea de un lado a otro, como una bola de billar, lanzada al azar, sobre una mesa repleta de mas bolas, todas danzan repiqueteando entre sí, sin orden ni concierto, solo regidas por las leyes de la física. Nosotros solo hemos de procurar aprender y enriquecernos por dentro a cada paso, en esa aventura.
Hace algún tiempo, un buen amigo mío, quiso saber mi opinión; su hijo mediano que trabajaba conduciendo tráiler, se había quedado sin trabajo, vivía con su novia en un apartamento alquilado y no tenían hijos, ella dominaba el ingles a la perfección, decidieron con el dinero que le habían dado de la indemnización, pagarse un curso de dos años de ingles para él, de ésta forma tendrían menos problemas para entrar e intentar suerte en EE.UU.. Ella ya trabaja, él aprende el idioma y sigue buscando trabajo.
Que te parece? me interrogó... la balanza!! le conteste, aplica la balanza, aquí lo que gana, allá lo que pierde, veras que a perder no tiene nada y a ganar lo tiene todo, por mal que le fueran las cosas siempre va a poder volver.
Abre los brazos y deja que la paloma vuele. que vuele alto, muy alto, es su vida y su aventura, solo deséale que crezca por dentro, que el vuelo esté lleno de riquezas, ella lo tiene todo por hacer, y............ nosotros....... ya lo hicimos, solo necesita saber que siempre te tendrá esperando con los brazos abiertos para cuando quiera volver.

FELIZ AÑO NUEVO!!

Glòria ha dit...

Gracias, me has emocionado; creo adivinar de quién vienen estas palabras tan bonitas.
Feliz Año Nuevo para ti también.

Joana ha dit...

Jo no pensaba dir res, però se que no estàs bé i et vull animar, ni que no serà senzill..
Tu saps que jo em preparo fa temps, Londres, estimada amiga, és a la "cantonada", si et necessita, només ha de xiular que tu seràs allà...
Però i el meu?... Austràlia... digues, li he d'impedir?, doncs no, l'animo a viure on ell vulgui, ni que jo, tindré un vuit inméns dins meu.
Petons, ja saps...

Glòria ha dit...

Tens raó, Joana; Londres és aquí mateix, i han de fer el què volen, com nosaltres ho vam fer al seu moment. Austràlia... buf!!!
Gràcies.