10.31.2009

Passant de modes

Llegint el post de la Joana, m'he enrecordat de l'adolescència dels meus fills; he de dir que no va ser gaire complicada, o que van ser més els bons moments que els dolents, no recordo res en especial.
Mai he tingut problemes amb ells amb la roba, han passat de marques, de modes, del que porten els altres...
La nena si tu vols, una mica més coqueta, sense arribar a "pija!, fidel al seu estil. L'ha interessat més formar-se, conèixer món, triar les seves amistats... que no pas "los trapitos". Una (ja) dona amb les idees molt clares.


I què he de dir del noi? Té un fotimer de samarretes, totes amb lemes publicitaris; esport, universitat, política, de llocs on va de viatge, amics i familiars que li porten dels viatges... I bé, que li agrada compartir, de vegades estàs planxant i veus una peça que no et sona de res, altres trobes a faltar, n'hi ha que no casen les parelles (mitjons). Cap problema!
Una anècdota de fa un parell de setmanes: un dissabte ja per marxar vaig veure que s'havia posat una samarreta tota foradada, li vaig dir: què no tens pas una altra? No veus com està de sobada de tant rentar i planxar? Mama, m'agrada, és la de "Teruel existe"! Ja sé que t'agrada, però per sortir un dissabte? Es va canviar i, si més no la samarreta no estava amb forats...
D'altres temes no parlo, era referent a la roba i les modes, sento moltes vegades els problemes que tenen alguns pares quan els sus fills i filles volen seguir la moda, anar de marca... i que no sempre se'ls hi pot donar el caprici.
I parlant de l'adolescència, recordo una conversa amb la meva germana com un mes abans de deixar-nos. Corria el mes de maig de 1999, estava ingressada en oncologia a Sant Pau i una tarda ens vam anar pel passadís a fer un passeig; degut a la seva malaltia tenia una panxa prominent, en canvi d'aspecte estava guapa, fins el final. De vegades també tenia un humor àcid... em diu: "saps? Una familiar d'una persona que està a l'habitació d'aquí al costat m'ha preguntat: I vosté per què està ingressada aquí? I l'he contestat: pels bessons, assenyalant-me a la panxa. Mira, si em ve de gust explico el que tinc, i si no, no". Estava en tot el seu dret... Aleshores va continuar: "tant de bo estigués ingressada perquè havia de tenir bessonada! Per l'únic que posaria peròs és pel que tu estàs a punt de passar, per no tenir una altra adolescència a casa"...
Potser estava preparada (o que ella em va donar forces...), i per això l'adolescècia dels meus fills em va passar volant.

7 comentaris:

Joana ha dit...

Tens uns fills molt macos, de veritat!
Gaudeix d'ells, se que ja ho fas, més que res, per mi, son un enorme "puntal".
Bon cap de setmana!

Glòria ha dit...

Bones, Joana, tenim!
Tot i que de vegades a casa també hi ha alguna que altra "tonteria", però sempre de portes cap endins.
Idem.

garbi24 ha dit...

L'adolescència dels fills comença des de que tenen us de raó, tal com els pugem es comporten a l'adolescència. Sempre es una guerra i sempre ho serà, la duresa d'aquesta dependrà del que els hàgim ensenyat.

Striper ha dit...

Es una etapa molt complicada i els teus fills tenin una mare tant guapa doncs tenen que ser guapos.

Glòria ha dit...

Garbí, tampoc és sempre una ciència exacta...
;) Striper, tu que em veus amb bons ulls.
Una abraçada a tots dos.

TERESA ha dit...

A vegades els fills; tenen que cuidar de alguna mare que li costa deixar l'adolescència i no miro a dingu eeeeh.Jo tambe dono gràcies als meus per lo que me apuntalat i ( el que els queda)

Glòria ha dit...

Teresa, en el teu cas precissament, considero que no ets tu la que triga en deixar l'adolescència.. oi que no cal dir res més?