7.04.2009

Herbes i altres.

Avui escriuré sobre herbes, i no precissament de les que acostumen a tenir el jovent en un test al balcó... D'herbes, de verd, de verdura...
Se li diuen herbes en termes generals a les infusions per exemple, aquestes herbes no m'agraden gens; ara, ja de gran, quan he de prendre alguna per prescripció, he de fer un gran esforç.
Les herbes que sí m'agraden i em recorden la meva infància són la farigola, la sajolida (al meu poble "jadrea") que li posaven a casa a les olives verdes trencades... què bones! L'alfàbrega, m'encanta, potser per això també m'agrada la salsa al pesto... L'orenga ho he descobert més tard, perquè el meu fill jo sempre dic que la cigonya al deixar-ho anar per la xemeneia es va equivocar de casa, quin tio! Herbes i espècies!
La manera més sofisticada que cuinava jo el pollatre era "al ajillo", ara ha de ser amb orenga i curry... Té un camarada que es va casar amb una noia mexicana, per cert, seran pares en breu, i em diu ella: a l'Edgar li agrada molt el chile... Sí que li agrada, sí.
Hi ha que també li diu herbes a la verdura; l'altre dia pel mercat ens vam trobar amb una coneguda que té un bar aquí baix a la cantonada i, anava carregada amb dues bosses, em diu: noia vaig carregada com una tonta, i li dic: per què no agafes carro? I em contesta: no, si només volia quatre coses... si són herbes! Je je je, sí, asomaven per allà les bledes i l'api, però segur que alguna cosa verda de més pes hi hauria per sota.
Un amic de la penya molt trempat, quan preparem dinars i sopars, per la colla, diu que verdura poca, quan li seguim la veta i diem que si no engreixa, que si... contesta: que no engreixen les herbes? Mireu les vaques!!!
I un tiet del meu home, un socialista collonut que ja no hi és, que parlava che (el xapurriat, la parla d'Aiguaviva), quan fèiem dinars familiars i veia les plates d'amanida per la taula, deia: la verdura de corral.
Ja veieu si han donat de sí les herbes! I ara estava pensant, en qui estava pensant... ? I m'ha vingut al cap una dita en castellà: "mala hierba nunca muere".

8 comentaris:

Joana ha dit...

A mi sempre m'ha agradat fer ser les espècies, això si, res picant que el meu fetge em fa la guerra!
D'acors del tot amb la diti final...
Petons i fins ara!

Glòria ha dit...

Doncs una mica d'herba... sí que li dóna sentit, oi?
Fins ara!

Montse/Arare ha dit...

les herbetes, ben posades, condimenten millor que la sal (o al menys això diuen els dietistes, que abominen força de la sal)

i alguna herba, ben fumada... hehehehe! aix, res, pecadets de joventut (glups)

petoneeeeeeeeeeet

Glòria ha dit...

I tu has posat un ingredient de la teva collita al post, Montse.
Com va la tornada a la ciutat, a terra ferma?
Un petonàs.

TERESA ha dit...

Jo tambe reconec que m'agrada molt fer servir herbes;per cuinar, per adobar amanides i potser tambe per fer fum.El final ha set el principi o el final?

Glòria ha dit...

Vaja, vaja amb la Teresa... Herbes, eh?
D'allò dle principi i del final que dius no ho acabo d'agafar, serà la calor que em fa malbé les neurones...
Ja m'ho diràs.

TERESA ha dit...

"mala hierba nunca muere" ha set la teva inspiracio del principi o ha set el resum de la idea. Que ha set el ou o la gallina?

Glòria ha dit...

Ah!!! ok! Ja ho he entés. No, no ha estat la inspiració del post la frase.
La frase és pensant en certa persona relacionada amb un petit viatge que he fet aquesta tarda: una mala herba.
"Hasta aquí puedo leer..."