12.30.2009

Recepta culinària

Per si encara no sabeu què fer per Cap d'Any...

INGREDIENTES:
1 pavo de tres kilos
1 botella de whisky
150 gr de panceta
Aceite de oliva, pimienta y sal

PREPARACIÓN:
1. TOMARSE UN BUEN VASO DE WHISKY ANTES DE COMENZAR
2. RELLENAR EL PAVO CON LA PANCETA, SALPIMENTARLO Y ECHARLE UN CHORRITO DE ACEITE DE OLIVA
3. PRECALENTAR EL HORNO A 180º DURANTE 10 MINUTOS
4. MIENTRAS SE CALIENTA EL HORNO, SERVIRSE OTRO PELOTAZO DE WHISKY
5. METER EL PAVO EN EL HORNO
6. MIENTRAS EL PAVO ESTÁ EN EL HORNO, TOMARSE OTRO PELOTAZO Y CANTARLE UNA MIJITA AL PAVO
7. SUBLIR EL HORNO A 220º, DARLE CAÑA AL DERBOSTATO Y ESBERAR VEINTE BINUTOS
8. SERVIRSE OTRO BELOTASSO
9. AL CABO DE UN DRATO, HORNIR EL ABRO PARA CONDROLAR Y ECHAR UN CHODRETON DE GUISQUI AL BABO, Y OTRO A UNO BISMO
10. DARLE LA GÜERTA AL BABO
11. CANTARLE UN FANDANGO AL BABO MIENTRAS SE SICHARRA
12. REDIRAR EL BABO DEL HONNO. SI SE TE DRESBALA, BRUSCARLO POR EL SUELO
13. ODRO PELOTAZO PA INICIÁ LA BUSQUREDA
14. DARSE UN JARDASSO AL RESFALAR CON LA GRASSA DEL SUELO
15. PLOBAR LA SARSA DEL SSUELO, QUE YA ESTRADÁ FLELSHQUITA
16. TROMARSE OTRA COPITA E INBLITAR AL BABO QUESTÁ TUMBAO AL LAO
17. INDENDAR LEVANDARSE……….. Y DESIDIR QUE EN EL SUELO SE ESTÁ DE GOJONES
18. ABARESE LA BARIENTA, ENGUENDRA EL BABO EN EL BASILLO, LO TIRA A LA BASSURA Y TE FORMA LA DE DIÓ
19. TOMARSE ODRO GÜISQUI
20. Y ADRORA A COMÉ……………..¿ Y EL BABO?..............¿ DRONDE ESHTÁ EL BABO?............ EL HIO PUTA SA BEBIO EL WISHHKY Y SE A IO.

Bona sortida de 2009 i Bona entrada 2010!!!
Fins la tornada!!!

12.29.2009

Jo a Mataró i tu a Londres

Fa ja un temps que ho sabem; al principi no volia ni parlar ni sentir parlar del tema, com si per obviar-ho no estigués present... Després vaig anar dient-ho a les meves amistats més properes, i, a poc a poc ja ho vaig anar parlant amb més normalitat, però encara no ho tinc del tot assimilat.
La meva filla, "la niña de mis ojos" se'n va a Londres a provar sort, a buscar una sortida que ara per ara no hi veu aquí... No va triar aquesta ciutat per casualitat, ha mirat i remirat un país on la taxa d'atur no sigui tan alta com aquí, on, hi havent crisi el futur no és tan incert, i el que és més important, té un referent, un amic de jovenets i la seva xicota viuen a Londres; Albert, cuida-la!
Mentre ella es preparava el passaport, l'allotjament, el billet del vol... Jo anava donant veus per aquí per si hi havia alguna feina que li atreia i fer-se enrera, no ha estat així i, el dia 11 de gener se'n va. Em diuen que si no passa res, que ja és gran, que si hauria d'estar contenta de tenir una filla tan valenta, que si no és tan lluny... I ella: mama, pensa com si m'anés a estudiar, a fer un master, si tampoc estic aquí a casa... Què voleu què us digui, preferiria que hagués trobat el seu camí més a prop, sense necessitat de posar tants quilòmetres pel mig, tot i que he de dir que ha estat des d'adolescent la seva dèria: viure a l'estranger!
Se'n du el suficient per anar tirant un temps mentre no trobi quelcom, de no haver-hi sort, tornarà. Sap greu que una noia preparada, responsable, treballadora... hagi de marxar, i és que ella ho té clar, no vol viure dels "papis" ni ser cap paràsit.
Avui ha vingut a dinar, amb una maleta que s'ha comprat pel viatge... la conversa ha estat inevitable, m'ha costat, però estic més serena i li he dit que encara no podia escriure el què sentia per la seva marxa, m'ha dit que tenia uns dies per intentar-ho, i ha volgut posar (tan poc amant de fotos) per ilustrar el post.
Andrea, fins ara era jo a Mataro i tu a Llavaneres; el dia 11 serà, jo a Mataró i tu a Londres! T'estimo!

12.28.2009

Què serà?

Oh! Quina notícia! Avui ja la puc donar; era un secret molt ben guardat, tant, com parlar del color de les calces que portes... que només es fa amb certes persones...
Per l'any vinent seré àvia, sí, sí; com diu una amiga blocaire, àvia primerenca!!!
Què serà? Nen? Nena? Un de cada? Dos iguals?
Aniré informant, avui encara no he reaccionat.

Bé, acaba el dia dels Innocents; de moment no seré àvia. Crec que ha estat una broma que no fa mal a ningú, l'any passat em vaig "tenyir de rossa" i enguany m'he pujat un grau, je je je. Ja està, però... ha colat?

12.26.2009

Continuen les festes


Escolto en la llunyania el cant d'un gall, anuncia un nou dia, o... està content de què s'ha salvat de presidir alguna taula de Nadal? Tot i que potser no és aquesta la finalitat que le té reservada el pagès o la pagesa, la seva finalitat és ser l'amo del corral.
Ahir, tot fent un passeig per la "Fira dels hippies", vam parlar del dia d'avui: Sant Esteve. Al meu poble quan era joveneta li dèiem "el segundo día de Navidad", ara no sé si es celebra o no, fa molt que ja no estic al poble en aquesta data; que tampoc es feia res d'especial, era una excusa per arribar una mica més tard a casa el dia de Nadal... Quan els de la meva generació ens deleitàvem amb les cançons del Conjunt "Llovedor" de Castellote.
Allà tampoc per Nadal està la cultura gastronòmica de l'escudella i el pollastre, es mengen altres coses; recordo que fa uns anys, quan els nanos eren petits, anàvem a passar el Nadal al poble, a les tardes quedàvem la colla i sempre es parlava del que havíem menjat uns i altres. Recordo que un any la que vaig triomfar vaig ser jo al dir que havíem menjat faisà a la xocolata... Quin nivell tu! És el què té tenir un caçador a casa, només va ser un parell d'anys i, he de dir que no ens va entusiasmar; encara escolto alguna veueta dir: doncs jo prefereixo un ou ferrat...
En fi, avui Sant Esteve, a casa serem dos per dinar, o sigui que estarà de seguida fet .Que tingueu un bon dia!
La ciutat ja desperta, els carrers avui els he posat jo.

12.25.2009

Per una mirada

Tot mirant la foto del post anterior, vaig pensar en la meva Comunió; mai havia escrit d'això.
Va ser un mes de juny de l'any 1965, ha plogut! Les celebracions no eren com ara, al menys la meva: una "clocada" de nenes i nens, amb vestits la majoria de les nenes de monges (el què es portava), repartir recordatoris (que no en tinc cap, només un de gran que fins i tot la mare el tenia enmarcat), de regals pocs, encara conservo la tassa i el plat de l'esmorzar; alguna guardiola i dinerets... no gaires.... Només un dinar familiar i, anar a fer la foto a casa del fotògraf; aleshores no hi havia tantes càmeres com ara, és l'única que tinc com a record gràfic d'aquell dia.
Jo no hi vaig anar de monja (tampoc m'agradava, es veu que de monja en tenia ben poc), el vestit ja ho havia portat la meva germana uns anys abans i, potser fins i tot alguna cosineta, no ho recordo pas. Després la meva mare el va tallar i encara li va donar alguna utilitat, com veieu el reciclatge no és pas cap invent d'actualitat!
Com anècdota explicar que el mossèn ens va donar la Primera Comunió el dia d'abans, deia que l'endemà només s'estava pendent del vestit, de la família, dels regals... si veiés el què es fa ara?
Doncs això, que mirant la foto del post anterior he pensat en la foto de la meva "segona" Comunió, un 29 de juny. I és què hi ha mirades... que no enganyen!

12.24.2009

Com una cabra!


Tot sigui per una bona causa; cadascú ensenya les seves eines: els bombers la manguera... Els futbolistes les pilotes...
Doncs bé, els futurs veterinaris i veterinàries posen amb els seus bitxos. (Compreu els calendaris pel 2010!)
El què jo dic: Com una cabra!!!
Bon Nadal i Feliç 2010!

12.21.2009

Un petonet!


Petó a la galta, fem uns quants...


Un "piquito"!


Això és un petó en tota regla!



Aquest... se suposa...


I per últim els petons dels que actualment més en fem, els virtuals!

12.20.2009

Visita al Parlament de Catalunya

Per ahir al mati, el PSC de Mataró havia organitzat una visita al Parlament de Catalunya; en altres ocasions ja s'havien fet sortides, però jo mai havia pogut anar-hi. Ahir, un dissabte al matí, no ho podia desaprofitar, i més anant de la mà de la companya i Diputada al Parlament, Consol Prados.
Vam sortir un grupet des de Mataró en tren, i vam fer el recorregut que la Consol fa cada dia per anar a la feina, allà ens vam reunir amb altres companys que havien anat pel seu compte i, vam entrar després de passar les mesures de seguretat. Al principi es veia buit, més tard el número de visites era important, era dia de portes obertes.
L'edifici és magnífic, el què es va perdre la Reina Maria Cristina! O era Cristina... (jo en monarquies no estic molt posada), les escales no estan tan trepitjades com les del Palau de Versalles, on la Maria Antonieta les desgastava de valent.
Ens van ensenyar sales i més sales: les famoses dels "passos perduts", la sala de reunions de portaveus, el despatx del President del Parlament... I l'Hemicicle, allà on s'aproven les Lleis, allà on es decideixen les coses importants per a Catalunya.
En aquell moment, la guia va seure entre nosaltres, que hi érem als seients reservats per a la premsa, i va prendre la paraula la Consol; ens va explicar com gaudeix de la seva feina, com li agrada, i, aquest entusiasme es transmet. Vam sortir encantats, fins i tot la guia li va dir quelcom com: felicitats, ha estat tota una lliçó, jo m'he de saber les coses, però és impresionant com ha explicat en un llenguatge planer una cosa tan complicada com és parlar de Lleis, de ponències, d'esmenes, de recursos, de tràmits...
Fins i tot la petita del grup, que ens va delitar amb la seva simpatia, feia preguntes i intervencions, amb sis anys!
En fi, una experiència que recomano, i si vau guiats per una persona competent... ja, fantàstic!
Vaig arribar a casa al voltant de les tres de la tarda, dinar, una mica de descans, i cap el Centre a comprar algun detallet que em faltava.
A la nit estava rendida, perquè a tot el que he dit que vaig fer, sempre s'afegeix algun extra. Avui el dia tampoc serà avorrit.

12.19.2009

Temps de fusions

Després d'una gran expansió, estem vivint, una gran fusió.
Fusió de diaris, de companyies telefòniques, de caixes d'estalvis i bancs... I ara el que tenia que passar; impossible que amb la de cadenes de televisió que hi ha, tinguin vida totes, impossible!
Doncs ara ve la fusió, però, què passarà?
Com sempre, el peix gran es menjarà el petit.
Quina pena!

12.13.2009

Adán - Eva. Eva - Adán

"¿Por qué los varones tienen tetillas? Tal vez:
Porque Dios los fabricó así...
Por error de la Naturaleza...

Para colgarse un piercing...
La genética nos da la respuesta: Cuando un espermatozoide y un óvulo se unen comienza el proceso de fabricación de un ser humano. Hombre y mujer tienen 46 cromosomas en cada célula. Los cromosomas son el manual de instrucciones para fabricar un ser humano.. La mitad de los cromosomas los pone el padre, la otra mitad la madre. Todos lo óvulos de la mujer traen un cromosoma X. Los espermatozoides del hombre pueden tener un cromosoma X o Y. Si el espermatozoide que llega primero es X se juntará con el óvuloX y nacerá una niña= XX. Si es Y, se juntará con el óvulo X y nacerá un niño= XY.
Es el padre quien determina es sexo de sus hijos.
Pero el cromosoma Y no entra en acción desde el principio de la fecundación. Primera semana... Segunda semana... Tercera semana...
Como el cromosoma Y todavía no se activa, el embrión comienza a desarrollar órganos femeninos. El diseño básico del cuerpo humano es femenino. La Naturaleza es como una máquina programada para fabricar mujeres. Si las glándulas sexuales hablaran, dirían: Mientras no me digan lo contrario, yo fabrico mujeres.
¡Octava semana! Si el espermatozoide que fecundó era Y, esta cromosoma se despierta y le envía un mensaje de tetosterona al embrión. Es como si le dijera a la Naturaleza: No sigas fabricando una mujer. Reordena las piezas y fabrica un varón. Y la Naturaleza, entonces, reorienta el diseño. Por eso los varones tienen tetillas y glándulas mamarias... Porque ellos ya estaban en la línea de montaje femenino. ¡Todos íbamos a ser mujeres!
El varón no es más que una mujer reorientada. El pene es un clítoris reformulado. Los testículos son ovarios potenciales fuera de lugar. Durante siglos y milenios los varones han creído ser el primer sexo, el sexo fuerte. Esto es científicamente falso. Las mujeres son el primero. El sexo masculino es el segundo, el secundario.
Si todos los varones desaparecieran, las mujeres podrían continuar la especie humana. bastaría con un banco de semen o una clonación. Ellas saben fabricar vida.
Pero si todas las mujeres del mundo desaparecieran, el género humano habría terminado.
Entonces... Eva no nació de Adán, sino, Adán de Eva..."

12.12.2009

Colgando en tus manos

Ninguno de los dos cantantes està entre mis favoritos, ella sí que ha hecho algún tema que me ha llegado más, pero nada para enloquecer. Esta canción la había oído alguna vez, sin detenerme a escucharla, ayer viernes, al mediodía tuve la oportunidad de ver el vídeo, y de saber un poco de qué iba la letra, no me disgustó. A "mis" adolescentes les encanta...

12.11.2009

Según Quino...


"La vida debería ser al revés...
Se debería empezar muriendo y así ese trauma está superado.
Luego te despiertas en una residencia mejorando día a día. Después te echan de la residencia porque estás bien y lo primero que haces es cobrar tu pensión. Luego en tu primer día de trabajo te dan un reloj de oro. Trabajas 40 años hasta que seas bastante joven como para disfrutar del retiro de la vida laboral. Entonces vas de fiesta en fiesta, bebes, practicas el sexo y te prepataras para empezar a estudiar. Luego empiezas el cole, jugando con tus amigos, sin ningún tipo de obligación, hasta que seas bebé, y los últimos nueve meses los pasas flotando tranquilo, calefacción central, servicio de habitaciones, etc. Y al final abandonas este mundo... ¡en un orgasmo!"

12.09.2009

Real com la vida mateixa...

Us heu quedat adormits al metro alguna vegada? Jo em sembla que no; primer perquè l'utilitzo poc (per no dir gens), segon que no m'agrada gaire i, vaig amb tots els sentits ben desperts.
Em diuen que una nit no molt llunyana hi viatjava un noi sol en metro, després de tot un dia de feina, d'anar amunt i avall; tan cansat estava que es va quedar fregit. Quan es va despertar (o el van despertar) s'havia passat de parada i dos o tres joves que hi eren al mateix vagó li van dir que mirés si li faltava quelcom, que un grup de magrebins (que consti que no ho dic en sentit pejoratiu) l'havien envoltat... El dormilega en qüestió va començar a mirar si li faltava alguna cosa; va veure que l'havien escorcollat la motxilla, però estava tot (no els interessava gaire el contingut), es va mirar la cartera i la portava... però, li van deixar la marca als pantalons... un bon tall fet amb una eina ben esmolada que semblava feta pel millor cirurgià del món! Un tall fet amb molta destressa, però es van quedar curts i es veu que no passava la cartera, més inflada per targes i documents varis, que no pas per diners, tot i que el que vol robar, què sap el que portem a la cartera...
La cosa és que només li va quedar un bon ensurt, perquè si tenien l'eina a mà ben podrien haver-la aprofitat per a despertar-lo... Què haguéssin fet els amics "de lo ajeno" si es desperta i els troba en plena feina? El ferm propòsit de no tornar a adormir-se en segons quins llocs, la reflexió de per què els que ho veuen no actuen... I el trau... El cos del delicte!

12.07.2009

Noves tecnologies (per a riure una mica)


"Com explicar el naixement d'una criatura al SegleXXI.
... Les abelles, les flors, la llavor a la terra...
La col, París, la cigonya...
Això ja està desfassadíssim!
Siguem moderns:

Un bon dia, un fill li pregunta al seu pare:
- Pare, i com vaig nèixer jo?
- Mira fill, sabia que algun dia hauríem de parlar de tot això, així que ara t'explico tot el que has de saber...
Vet aquí que un dia, el pare i la mare es van connectar al Facebook. El pare, li va enviar un missatge privat a la mare i li proposà de veure's en un ciber-cafè.
Vàrem descobrir que teníem moltes coses en comú i que ens enteníem molt i molt bé. Llavors el pare i la mare van decidir de compartir els seus arxius. Ens en vàrem anar a un lloc ben discret i el pare, va introduir el seu pendrive dins del port USB de la mare. I just quan van començar a descarregar-se els arxius, ens vam adonar que no teníem Firewall.
Però ja era massa tard per cancel.lar la descàrrega i impossible de borrar els arxius...
Així és que... nou mesos més tard... va aparèixer el virus!"

12.06.2009

De tot una mica

Ahir vam dinar tots tres junts, la meva filla, el seu xicot i jo, un arròs boníssim. La resta; el noi amb els seus afers, el pare practicant el seu "hobby" lluny de casa... A la tarda, vam anar al cine les dues dones, el dia abans ja m'ho havia dit: mama, vols anar a veure "El baile de la Victoria"? Com que de pel·lícules una ja se les fa sense sortir de casa, li vaig preguntar: de què va? Quan m'ho va explicar li vaig dir: això em sona... Clar, mama, si has llegit el llibre... per això t'ho dic, així que vam quedar que aniríem dissabte, però vam entrar que ja havien apagat els llums; entre la cua per arribar (per cert, que ens va donar temps d'escoltar una canço de Boney M a la ràdio; juntament amb Mecano i d'altres, són records dels múltiples viatges al poble de quan eren nens), la cua al parquin i, la cua per a comprar l'entrada...
Bé, el començament em sonava molt, els noms dels personatges, l'ubicació, la trama... Però arriba un moment que ja no em sona tant o fa temps que he llegit el llibre, ho recordo com més centrat en el tema polític, i a la pel·lícula el centren en una noia, víctima de la dictadura de Pinochet. Em va encantar la interpretació dels dos joves, l'Àngel i la Victòria. El paper de l'Ariadna Gil, discret, molt discret. Tornant cap a casa li vaig comentar a la meva filla que ballava ella, que no la doblaven, i em va contestar: mama, si ja no "l'han de doblar la veu", com vols que també l'hagin de doblar el ball...? Si l'heu vist, ja sabeu el perquè.
I així va anar el día: gastronomia, llibres, música, cine... i la complicitat de mare i filla!

12.02.2009

Esperem que es generalitzi!

Al llegir fa un parell de dies aquesta notícia, em van venir al cap moltes coses...
Al meu pare li van diagnosticar un càncer de recte fa com 20 anys, per circumstàncies personals el van operar aquí a l'antic Hospital de Mataró, i, encara recordo el nom del metge cap de l'equip que va fer la intervenció. També recordo, després de moltes hores d'espera el que va dir un altre membre de l'equip quan va sortir a donar-nos el part mèdic a la família: "la intervenció ha anat bé, ha estat molt traumàtica... però els òrgans vitals no estan afectats" (anys més tard aquesta paraules les recordaria al diagnosticar-li a la meva germana un càncer de pàncrees...
Els que sabeu de què va aquesta intervenció sabreu les conseqüències que porta. Mentre, jo anava pujant dues criatures... He de dir que als set anys li van donar d'alta, el que ens deixés més tard va ser per una altra causa.
Per això, he trobat de gran interès saber que hi ha una nova tècnica no tan traumàtica. Un alliberament per les persones afectades, ho puc dir amb coneixement del tema.

11.29.2009

... Fet un embolic

Quan en una nit de dissabte, algunes persones encara no s'han anat al llit, la glorieta ja no pot dormir...
He tingut somnis d'aquells que et desperten amb regust amargant, extrany, i que en aquell moment els hi vius com si fossin realitat.
Al primer anava conduint a tota pastilla, a la dreta hi havia un cotxe aparcat i una parella drets, de cop la noia va sortir al mig de la carretera, jo que no trobava el fre, quan estava a dos pams d'ella es va agafar el cap i es va agenollar al terra; jo vaig passar per sobre, després he mirat pel retrovisor i no hi era, ni sencera ni partida... jo he seguit cap endavant i ja el meu cor no podia aguantar més pressió i m'he despertat.
Fa la tira de temps que ni condueixo, tinc la sort de poder anar a la feina a peu, no sé si serà per l'acte de dijous passat, o per una conversa que vaig tenir ahir al vespre on vam parlar de coses d'aquestes, perquè, mai he tingut un accident amb resultat de víctimes, com que no m'agrada conduir, només em falten somnis d'aquests!
El segon va ser més bonic, posava les meves mans a sobre del meu ventre i notava moviments, com quan creixien els meus fills dins meu, què maco! Com m'agradava sentir que una vida creixia al meu cos. Jo estava encantada... era això o... gasos... perquè crèixer ara una vida dins meu seria un miracle! Si llegiu el post d'ahir ja veureu que divendres també vaig tenir converses i, vaig escoltar testimonis relacionats amb el tema de l'avortament, serà això, que ho tinc tot al cap, però embolicat... Mai he hagut de prendre la difícil decisió d'avortar, els meus fills són buscats i desitjats, la noia es va fer de rogar uns mesos, el noi a la primera va dir: allà que hi vaig!
Ahir va ser un dia ple de sorpreses agradables i no tant, de sentiments, emocions, trobades amb gent, retrobades, converses pendents importants, reflexions... I ara em surt tot de cop.
Per acabar vull diriger-me a tu, persona que fa com dues setmanes que visites el meu bloc; si es per a fer comentaris tan poc afortunats com el de divendres, millor t'estalvies la visita i el comentari, no ets ben rebuda. Que valentes (per a mi covardes) sou quan us escudeu darrera d'un anònim! M'agradaria veure "tu cara bonita"!
Bon diumenge a tothom!

11.28.2009

Dos actes: xerrada i sopar

Foto: Facebook Anna Barrera, Regidora de la Dona de Mataró.

Ahir vam tenir dos actes a Mataró amb motiu del Dia Internacional contra la Violència envers les Dones: Una xerrada a càrrec de la Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Montse Tura i, un sopar de dones socialistes del Maresme.
La conferència va anar molt bé, entre 60 i 70 persones vam escoltar a la Consellera com ens donava dades de l'Atenció a la Víctima en casos de maltractaments; sentencies dures pels maltractadors, però que sembla que encara no són prou dures, els maltractadors són reincidents... preguntes de les persones assistents molt ben formulades i respostes entenedores per a tothom.
Vam fer una bona pensada al portar al nostre acte de la Secretaria de la Dona del PSC de Mataró a la Consellera Montse Tura per a parlar de violència masclista!

Foto: facebook Consol Prados, Diputada al Parlament de Catalunya.

El sopar organitzat per la Secretaria d'Igualtat del PSC del Maresme magnífic, de "pongo", és el que al meu poble diem "de cazuelica"; aquí no ho havia fet mai i l'experiència va ser molt positiva, 22 dones (si no vaig comptar malament) de la comarca: de Malgrat de Mar, de Sant Vicenç de Montalt, de Cabrera de Mar, d'Argentona, d' Arenys de Munt, d'Arenys de Mar... I sis del nostre grup de Mataró.
Un sopar variat, boníssim i barat (que també és important) amb tertulia molt enriquidora; al principi, havent sopat es sentia molt de xivarri, però la conversa es va anar reconduint cap a un debat polític relacionat amb la dona: maltractaments, Llei d'Interrupció voluntària de l'embaràs... debat que no haguéssim pogut fer de cap de les maneres en un local públic. Genial!
Només em queda donar les gràcies pel soport rebut, va ser un dia fantàstic!

11.25.2009

25 de Noviembre

Día Internacional de la Eliminación de la Violencia contra la Mujer.
Mujer: Si tienes miedo, si estás sufriendo... Tienes que gritar y salir corriendo.


11.23.2009

Llibre o pel·lícula?

Aquesta pregunta sorgeix sovint quan hi ha la versió cinematogràfica d'un bon llibre a l'abast del públic (de vegades també en teatre) Què t'ha agradat més, el llibre o la pel·lícula?
Ahir a la tarda vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure la projecció de: Els homes que no estimaven les dones. És un dels actes que les entitats de la meva ciutat té programats amb motiu del Dia contra la Violència envers les Dones. He de dir que jo sóc més de lectura que no pas de cinema, però un diumenge a la tarda no trencava molt l'agenda; a més a més, persones properes a mi, me l'havien recomanat. Com que la meva filla tampoc l'havia vist i, tenia també bones referències, vam anar totes dues xino-xano.
No faré cap crítica, no entenc ni vull. Sí diré el meu punt de vista.
La pel·lícula em va agradar, cert que una té molta imaginació i amb els llibres la deixa anar: la Lisbeth Salander me la imaginava més esquifida (tal com la descriuen al llibre) i el Mikael Blomkvist me l'havia fet al meu gust, res a veure amb el que vaig veure a la pantalla. La trama és la mateixa, no s'aparta gaire, potser algun detall més exhastiu o en profunditat al llibre; però bé, s'entenia.
Amb la lectura vas llegint les vides paral·les i vas descobrint coses que al cine no t'assabentes fins el final. O és perquè jo ja m'he llegit tots els tres llibres i em sé la vida i miracles d'aquesta parella de pe a pa.
Total: llibre i pel·lícula, per què no les dues coses?
Per cert, molt encertada pel dia que es commemora: Dia contra la violència masclista; com diria aquell del Polònia: Què cabrons!!!

11.22.2009

En su justa medida

Cerca de casa hay una sala de fiestas cuya actividad principal (o única) son las despedidas de solter@s: El Barco, se llama así, pero es que es un barco, anclado en tierra firme. Aún recuerdo los comentarios de mi padre cuando lo veía montar...
Para la ciudad es un referente ¿Quién no conoce El Barco de Mataró? Como muchos negocios tuvo su subidón y su bajada, con el tiempo se ha ido manteniendo.
Las noches de los sábados se escuchan los cantos de los jóvenes, y es curioso como sábado, tras sábado, se repite una canción; no falla, allá cuando llevan un rato de reunión empiezan los coros (que parecen siempre de las mismas personas): alcohol, alcohol, alcohol... A mi me parecía que era una canción de charanga de las fiestas de los pueblos, y buscando en Internet veo que es una canción de un Grupo, que por cierto no me gusta ni el nombre: Los Inhumanos...
Es pésima la letra, pésimo el vídeo, y pésimo el mensaje de toda la canción.
Pocas veces escribo en tono de crítica, me gusta más ensalzar lo que me gusta, que juzgar lo que no me gusta, pienso que de alguna manera al nombrarlo también le das publicidad, me recuerda a alguien que dijo: que hablen de uno aunque hablen mal... Pero hoy no me he podido aguantar.
Alcohol, sí... ¡En su justa medida!

11.21.2009

Ve la calma?

Bé, sembla que ve la calma, sembla... Després de tres setmanes (i dos dies de la quarta) a la feina fent 13 hores i mitja més de les del meu horari habitual setmanal, dilluns torna la normalitat! Buf!!! Una feina de molta implicació, i tot i que m'agrada força no deixen de ser moltes hores; per alguna cosa les jornades escolars són de sis hores...
Les tardes de feina a casa; un parell de visites de "doctor" a una amiga que han operat a l'hospital (ara ja és a casa) i la presentació del nou llibre de l'Assumpta Montellà. He de dir que he deixat d'anar a coses importants, ho sento, no dono pas més de mi...
Dilluns torna la normalitat laboral, però ve la calma? Aquesta setmana es presenta amb molta activitat extra laboral, tampoc sé si podré recolzar a totes les entitats, ho intentaré, si més no.
Ja heu vist que fins el bloc s'ha resentit, les actualitzacions aquest mes han estat escases i fluixetes... El cap en molts llocs alhora! I mira que m'agrada!!!

11.19.2009

"And the wiiner is..."


N'hi ha que la "caguen" o la "caguem" sovint, però, ara per ara, el "caganer" més gran que trobo és aquest de la imatge.
Premi pel cavaller!

11.17.2009

Se nota que ya llega

Foto: casera.
Se nota que ya llega la Navidad, por lo menos yo lo noto...
Por los paisajes nevados, por los escaparates adornados (¡madre mía!), en algún sitio que otro ya lucen las luces (...) apagadas, pero que no tardarán mucho en encender, oyes hablar de regalos, de amigos invisibles y de visibles, de lotería, las películas de TV, típico el debate de cada año...
Por
el culebrón que da tanto de sí (no importa la estación) y por algun@s que arman el belén todo el año...
¿Y tú? ¿En qué notas que se acerca la Navidad? ¿Tienes espíritu navideño?

11.15.2009

Un dissabte a la Cerdanya

Bon dia a Bolvir, amb la serralada del Cadí al fons.

A Puigcerdà, recen començat el recorregut dels "Contrabandistes de la llibertat", amb l'Assumpta Montellà explicant-nos la història.

Com es pot apreciar hi havia gent al grup de totes les edats...

La tarda a Bolvir, mentre mandrejàvem... quines vistes!

El vespre a Bolvir, Alp i la Masella al fons; tot plegat serien les sis; encara vàrem fer un volt pel centre de Puigcerdà, i vam tornar a sopar a casa.

A la nit vam asar castanyes i boniatos a la llar de foc. Bona nit a Bolvir.
Li dediquem el post a la Joana, ella també hauria de ser aquí.

11.11.2009

Tercer aniversari


Avui, 11 de novembre, el bloc glorieta fa anys. Tres anys dient coses: opinions, pensaments, alegries, il·lusions, neguits... tres anys compartint informació amb els altres.
De moment el balanç és positiu, i continua; quan altres blocs que van veure la llum més o menys com aquest ja no estan en actiu, quan veus que estan guanyant terreny altres tipus de xarxes socials, quan no sempre es trobesnnotícies o idees atractives, quan... però glorieta es troba còmoda entre els blocaires que queden.
Ha fet amics i amigues, persones que comparteixen el mateix plaer per la escriptura i la lectura, que amb algunes es coneixen, amb altres s'ha conegut arran del bloc, i potser n'hi ha que mai es coneixeran, però quedarà un bon record: la complicitat del post i els comentaris.
Per molts anys, glorieta!

11.08.2009

Alicia, al país de les meravelles?

Doncs sí, ahir al vespre vam anar amb la Joana al teatre a Granollers, a veure l'obra Alicia ja no viu aquí, la nova obra de la companyia Projecte Galilei; tot un detall per part de dita companyia, ens van convidar... Més endavant ja diré el perquè.
Jo ja m'havia informat de què anava: del rol de la dona al franquisme, ambientat a l'època i amb cançons i vestit d'aquells anys. Comença amb l'Alçament del 18 de juliol de 1936 i acaba la nit del 23-F.
Quin repàs, quins records... que si a les tardes a l'escola tocava costura... que si a cantar el caralsol... els tabús del sexe... els pecats... els maltractaments dins de la parella... En definitiva, la pèrdua de la totalitat dels drets conquerits per les dones durant la República...
Tot amb puntets d'humor, vaig riure i somriure i, com no, en algun moment també em vaig emocionar, no només pels textos, també les interpretacions, fantàstiques! Set dones joves amb talent per actuar, per cantar, que et transmitien, t'arribava allò que es va viure a la dictadura franquista. Molt bé tot plegat!
Les cançons en català, en castellà i en anglès, ja voldrien alguns que han passat per "Operación Triunfo" tenir la veu i el saber estar en escena com tenen elles!
També ens va anar bé a la Joana i a mi per relaxar-nos una mica, parlar amb les nostres respectives filles, i... vam ser molllttt boneeess, a l'arribar a Mataró... A dormir...

11.07.2009

¡Vaya semanita!

Y con este título no me refiero precisamente al programa de humor de Euskal Televista...
Una semana movidita y de faena como para no aburrirme. En la escuela, además de mi horario, tres horas más diarias (viernes una y media), supliendo a una compañera; ayer un amigo con mucha guasa me decía: ganarás mucha pasta... Ya ves ¡Cómo soy tan consumista! Además, si ahora no tengo tiempo ni de ir a gastar... Voy cuando me digo: necesito...
Por las tardes compromisos extra laborales también me han tenido entretenida, muy entretenida...

Total que acabo por las noches rendida y me duermo rápido, sin tener ganas ni de leer, así como me meto en la cama. Anoche eran las 11 que ya no podía ni tener los ojos abiertos; cuando me parecía que llevaba un rato durmiendo me despierto, alargo el brazo izquierdo palpando el lado que no ocupo de la cama, no hay nadie, pienso: debe de ser pronto, aún no ha venido a dormir... No acabo de coger el sueño y al final me levanto, miro la hora y eran... las cinco de la mañana ¡De un tirón! Una vez con la cabeza despejada y situándome, me acuerdo que estamos en temporada de caza y que "el jefe" un finde más está en su salsa.
Ya la mañana será un no parar, comida con los jóvenes, tarde de plancha y, por fin, una distracción: me voy al teatro... con una amiga... fuera de Mataró... es un regalo...
Un buen regalo de cumpleaños, porque esta semana también ha pasado eso, he cumplido un año más.
¡Que vaya bien el finde!

11.05.2009

Quines coses!

Llegint aquest estudi australià m'he quedat pensant...
Jo sóc de les que un dia gris em posa malenconiosa i, un dia assolellat em posa alegre. Sovint, també estic... emprenyada.
Tu en quin grup t'ubiques? Persona feliç, rondinaire, malenconiosa... Ets persona creativa? Tens lideratge? Reflexiva? O depen del temps que fa?
Mira, m'ha agradat l'estudi!

11.04.2009

Visc al Palau!

Avda: Amèrica, això també és El Palau.

Aquests dies m'han arribat notícies gens positives del meu barri, o d'accions que porten a terme gent del meu barri... Si que hi ha problemes a resoldre (com a tots els barris), sempre hi ha alguna cosa que s'ha de sol·lucionar, però per la via del diàleg, no pas per actuacions a títol individual creant mala maror i, que després es busquen el recolzament de la gent que els interessa per a dur a terme aquestes accions i protestes.
Jo sóc veïna del Palau i membre de l' Associació de Veïns, col·laboro quan m'ho demanen, en canvi, d'aquest fet me'n vaig assabentar de rebot (cert que algun membre de l'AV després em va fer cinc cèntims).
Ara dic, si tal com diu l'article del Capgros, va haver-hi una reunió amb representants de l'Ajuntament divendres passat... no s'hauria d'esperar a veure resultats?
Jo, NO dono suport a aquesta inciativa!

11.01.2009

Amb pèls i senyals

Ahir a la tarda havíem quedat per anar al centre a comprar unes sabates, però al vespre, l'altre persona havia d'anar primer a un altre lloc; mentre jo veia una pel·lícula. Cap a les set ja estava arreglada davant la tele i fent encreuats, fent temps...
Va arribar a tres quarts de vuit, vaig anar a l'habitació i sense encendre llums em vaig posar les sabates, era l'únic que em faltava i, amb bon ritme degut a l'hora vam baixar cap a la Riera, allà a l'aparador d'una sabateria hi havien les sabates que volíem comprar. Vam entrar i quan ens va tocar per atendre'ns, diem les sabates que ens fan els pes: model, color, preu... Seiem, i no vam estar gaire, les sabates que ens agraden, no tenen el número que necessitem. Enfilem el carrer Barcelona, aquí a una sabateria ens parem a un aparador, molt maques les sabates, l'únic que no ens agrada són els preus, continuem endavant, veiem unes altres a una altra botiga i, de seguida ens atenen, mentre jo sec, hi ha alguna cosa que ens molesta els peus, no estic cansada, però tinc quelcom; em poso una cama a sobre de l'altra i m'arreglo un mitjó que sortia el reforç de la punta per la sabata...
Aquí el model que ens agrada tampoc tenen el número, però hi havia un altre que era molt similar, que sí; el preu no era cap ganga, tot i que no arribava ni de bon tros als preus del segon lloc que vam mirar. Feriem! Paguem i ja decidim tornar a casa passant per davant del bar de la Selva, amb la terrassa plena, Santa Maria i pujar al barri, per l'hora més que res i també perquè jo continuava tenint molèsties als peus. El centre estava molt concorregut, com cada dissabte, i al ser vigília de Tots Sants, potser més i tot; la gent anava amb la paperina de castanyes, l'envoltori de panellets, rams de flors...
Arribem a casa que encara no eren les nou, en poc més d'una hora vam fer tot, i vaig anar directa a canviar-me, quin mal de peus! Com pot ser si estic acostumada a caminar? Em trec les sabates i...el que mai m'havia passat, portava una de cada manera! No només de model; de color, d'alçada de taló... Amb raó em trobava tan extranya! Encara no m'ho crec, clar! Les sabates que vam comprar, no eren per a mi! Tot i així, segur que alguna dependenta es va adonar, vam anar a sabateries!!! O pensarien que anava mig disfressada per la festa que es celebrava?
Veieu com avui pagava la pena fer el relat amb pèls i senyals?
Us han passat anècdotes d'aquestes alguna vegada? I no cola que em digueu "són coses de l'edat", no va estar cap despistament, va ser per no encendre llums; i com diu la cançó: "de noche, todos los gatos son pardos".

10.31.2009

Passant de modes

Llegint el post de la Joana, m'he enrecordat de l'adolescència dels meus fills; he de dir que no va ser gaire complicada, o que van ser més els bons moments que els dolents, no recordo res en especial.
Mai he tingut problemes amb ells amb la roba, han passat de marques, de modes, del que porten els altres...
La nena si tu vols, una mica més coqueta, sense arribar a "pija!, fidel al seu estil. L'ha interessat més formar-se, conèixer món, triar les seves amistats... que no pas "los trapitos". Una (ja) dona amb les idees molt clares.


I què he de dir del noi? Té un fotimer de samarretes, totes amb lemes publicitaris; esport, universitat, política, de llocs on va de viatge, amics i familiars que li porten dels viatges... I bé, que li agrada compartir, de vegades estàs planxant i veus una peça que no et sona de res, altres trobes a faltar, n'hi ha que no casen les parelles (mitjons). Cap problema!
Una anècdota de fa un parell de setmanes: un dissabte ja per marxar vaig veure que s'havia posat una samarreta tota foradada, li vaig dir: què no tens pas una altra? No veus com està de sobada de tant rentar i planxar? Mama, m'agrada, és la de "Teruel existe"! Ja sé que t'agrada, però per sortir un dissabte? Es va canviar i, si més no la samarreta no estava amb forats...
D'altres temes no parlo, era referent a la roba i les modes, sento moltes vegades els problemes que tenen alguns pares quan els sus fills i filles volen seguir la moda, anar de marca... i que no sempre se'ls hi pot donar el caprici.
I parlant de l'adolescència, recordo una conversa amb la meva germana com un mes abans de deixar-nos. Corria el mes de maig de 1999, estava ingressada en oncologia a Sant Pau i una tarda ens vam anar pel passadís a fer un passeig; degut a la seva malaltia tenia una panxa prominent, en canvi d'aspecte estava guapa, fins el final. De vegades també tenia un humor àcid... em diu: "saps? Una familiar d'una persona que està a l'habitació d'aquí al costat m'ha preguntat: I vosté per què està ingressada aquí? I l'he contestat: pels bessons, assenyalant-me a la panxa. Mira, si em ve de gust explico el que tinc, i si no, no". Estava en tot el seu dret... Aleshores va continuar: "tant de bo estigués ingressada perquè havia de tenir bessonada! Per l'únic que posaria peròs és pel que tu estàs a punt de passar, per no tenir una altra adolescència a casa"...
Potser estava preparada (o que ella em va donar forces...), i per això l'adolescècia dels meus fills em va passar volant.

10.29.2009

Toca ciències!

Tot llegint aquest article m'he enrecordat d'un vell acudit. Alguna noia igual van confondre Machu Picchu amb "mucho pecho".
Poca broma, que jo tampoc tinc tan clar quienes són les Set noves Meravelles del Món i no sóc aspirant a Miss o Reina de bellesa... però quatre cosetes...
L'acudit: Diu que estava una parella parlant de projecte de futur, de família... ell era lleig i llest; ella guapa i tonta. La noia li diu al noi: tindrem fills llestos com tu i guapos com jo, ell li contesta: i si són lletjos com jo i tontos com tu?
Cert que n'hi ha persones que a més a més de ser guapes que t'hi cagues són llestes (haberlas, haylas), com n'hi ha lletges i a sobre tontes...
Doncs això, perquè la genètica no és una ciència exacta com les matemàtiques, on dos més dos, sempre són quatre!

10.27.2009

Hoy el mío...

Hay corazones de todas las clases, tal como dice esta canción: enamorados, con espinas, con poesía, con estrellas, estrellados, lentos, locos, ciegos... "me llueven mares, de corazones, cambiando el rumbo de mis emociones".
El mío hoy tiene motivos para estar contento. Siento que mi corazón hace boom, boom...
Un beso, corazones.

10.26.2009

Passa la vida

Sí, passa la vida... Aviat un any més, ja comencen a pesar, però tant, tant, com a la dona de la imatge... Tampoc! je je je.
Davant de la vida de vegades diem: Oh!!! Altres: Ah... N'hi ha que diem Ecs! Altres: Umm! O: Ai!!! Brrr!! Ein?? Què? Com? Quan? Qui? Sí? No! Catxis...
Podria posar un exemple per a cada admiració i/o pregunta, tampoc cal, cadascú que posi el que cregui més adient.
I segur que a tu et ve al cap alguna més i tot!
Bona setmana a tothom.

10.22.2009

... Fins i tot de xafardeig

Últimament, només es parla de la crisi: crisi econòmica, crisi financera, crisi... Perquè és global, ho recordo; no té precissament la culpa de tot el què passa al món el President del Govern, en ZP... Tot i que a algú s'ho sembli.
Avui, tot mirant de bon matí la premsa digital, m'he dit: com estarà la premsa del cor de crisi d'idees o de afers sucosos que, ara, a aquestes alçades, publiquen aquestes notícies! No em digueu que no fa riure, per no dir pena!
Per cert, no deixeu de llegir les dues línies últimes...

10.18.2009

Vides exemplars

Foto: Q.Melero

Ahir a la nit, el PSC de Mataró, en el sopar d'inici de curs polític, va retre homenatge a tres companys veterans: dos companys i una companya: En Jaume Estrems Muniesa, cooperativista. En José Gómez Irigaray, líder veïnal. I l'Antònia Ramirez (la abuela), una vida de valor i coratge. "Tres vides de servei a la societat", va ser molt emotiu tot plegat.
Però em centraré en l'Antònia, que és la que més conec, o em semblava, perquè Déu n'hi do de tot el què em vaig assabentar ahir a la nit!
Per començar, mai hagués dit l'edat que té, 81 anys, mare meva, quina vitalitat! I encara està activa en política; entre altres tasques, com ara voluntariat a un centre de discapacitats del seu barri, és membre de la Secretaria de la Dona de la nostra ciutat, participant activament.
Tampoc sabia que havia viscut uns quants anys a Tetuan, ni quina va ser la seva vida laboral... Ostres! Nada més i nada menys que va ser perruquera del Rei Mohamed V, avi de l'actual Mohamed VI, així com de la reina i el seu harem... Es veu que també pentinava en hotels de luxe i el Consulat. Quina vida més interessant!

Ni sabia res dels seus fills i filles, i em vaig sorprendre gratament d'un dels seus fills que jo ja coneixia per una altra banda, però no el parentesc.

Juntament amb el seu home, van fer molt per un barri de Mataró des que van arribar de Tetuan, el Pla d'en Boet, el seu barri! Actualment, ja sola, continua fent-ho.

En definitiva, em sento molt afortunada d'haver tingut l'oportunitat de conèixer l'Antònia Ramírez.
Quan sigui gran... vull ser com ella!
Per acabar posaré el final del magnífic escrit que li va dedicar la Regidora Alícia Romero a la seva persona, dins del llibret editat per a l'homenatge a aquests tres companys.
Diu així: "Sin duda, Antonia es una mujer ejemplar. Ha demostrado al largo de su vida su fortaleza, su valentía, su capacidad de trabajo, sus principios, su honestidad y su altruismo. Y espero que por muchos años pueda seguir dándonos ejemplo..."
Escriu al seu bloc en Joan Antoni, l'alcalde.

10.16.2009

La riqueza de las lenguas




Esta semana me emocioné escuchando esta jota en fabla aragonesa; me sonaba haberla escuchado de pasada en alguna ocasión, pero nunca detenidamente.

Con ayuda para su traducción, de alguna palabra concreta, la transcribo; primero en castellano y después en catalán (más o menos como yo la entiendo). Todo y que la jota se ha escuchar en su lengua original: la fabla aragonesa.


Se ha hecho de noche,
tú me esperas ya,
el pecho me salta
al volverte a besar.
Nuestro querer
no se romperá,
aunque hablen mucho
y te hagan llorar,
yo no quiero ver
ojos de cristal
mojados por lágrimas
que no tienen culpa.
Escucha mujer,
deja de llorar,
yo siempre he sido tuyo,

tu mía has de ser.
Dicen que un querer
es de dos nada más,
y que es más fácil
hacerlo caminar
cuando el uno cae
el otro ha de levantar.
Se ha hecho de noche,
tú me esperas ya,
el pecho me salta
te quiero besar.

S'ha fet de nit,
tu m'esperes ja,
el pit em salta
al tornar-te a besar.
La nostra estima
no es trencarà
encara que parlin molt
i et facin plorar,
jo no vull veure
ulls de vidre
mullats per llàgrimes
que no tenen culpa.
Escolta dona,
deixa de plorar,
jo sempre he estat teu,
tu meva has d'estar.

Diuen que un amor
és dos no més
i que és més fàcil
fer-ho caminar
quan l'un cau
l'altre ha de llevar.
S'ha fet de nit,
tu m'esperes ja,
el pit em salta
et vull besar.