12.31.2008

Temps de balanços.


Aquesta aventura meva del bloc, va començar un 11 de novembre del 2006 (en principi havia de ser anònim); ara dos anys després, 25 mesos, 781 dies, 643 entrades amb aquesta... em ve de gust fer balanç.
Hi ha hagut de tot, de posts bons, de no tan bons, de més treballats, de menys, però sempre he fet el que he volgut. Unes vegades llegeixes la notícia i et ve la idea, altres a través d'una imatge elabores un article, també n'hi ha que tens la idea i busques la informació, o remous el passat... i quan sembla que tot està dit, fet o escrit, sempre tens alguna cosa que comunicar o compartir. També és cert que mai ho dius tot de tu, sempre et guardes alguna cosa que només saps tu i pocs més.
He conegut persones fantàstiques i he llegit blocs bons, molt bons. Si t'agrada llegir i/o escriure, els blocs són una bona eina!
Ara tinc un dubte, i si algun dia falla la tecnologia i es perd tot el que hi ha emmatgatzemat? On anirà a parar tot el que has escrit? N'hi ha còpies de seguretat?
Serà com amb els petons de la cançó de Victor Manuel? "A dónde van los besos que guardamos, que no damos..."

12.30.2008

Feliç 2009!

Desitjos pel 2009,
"Les coses més boniques de la vida no poden ser vistes ni tocades, però sí sentides pel cor".
El futur pertany a aquelles persones que creuen en la bellesa dels seus somnis. (Eleanor Rosevelt)
Es canvia d'any... Es canvia de somnis... Es canvia d'objectius... Es canvia d'aspecte... Pero mai canviem d'amics!
Existeixen persones que no es tornen especials per la manera de ser o d'actuar, són especials per la profunditat amb que arriben als nostres sentiments.
Només existeixen dos dies a l'any en els que res es pot fer. L'un es diu ahir i, l'altre es diu demà. Per tant avui és el dia ideal per a amar, creure, fer i, principalment viure! (Dalai Lama)
Que el millor de l'any que passa sigui el pitjor de l'any que comença.
Us desitjo 12 mesos de prosperitat, 52 setmanes d'alegria, 365 dies d'èxit, 8760 hores de salut, 525600 minuts de sort i, 31536000 segons d'amor."
I per a que tot això s'acompleixi, no us n'oblideu de menjar raïm, encendre una espelma, portar roba interior de color vermell i, posar or dins la copa de cava (mai ho havia fet, però aquest any...)
Bona entrada d'any nou!

12.28.2008

Ara rossa de pot!

Aquest dies que estic reclosa a casa, tant que semblo una monja de clausura... N'he fet una de ben grossa! M'he tenyit els cabells, ara sóc rossa amb metxes (com una gran majoria de dones), perquè sigui més autèntic, m'he fet també les celles i les pestanyes, més o menys com la de la imatge...
Només em veuen els de casa i jo, que quan em veig al mirall m'espanto... quin cony és aquesta? Em dic.
Ara vindran les crítiques: que si estàs molt bé, que si no va amb tu, que si estàs millor, que si estàs pitjor, que si "aunque la mona se vista de seda..."
Per fora, ni millor ni pitjor, diferent; per dins la de sempre: la glorieta!
Bé, ja ha passat la data dels Sants Innocents i, continuo amb els cabells ben foscos... com sempre! Ja me'n vaig adonar que no colava, doncs en un principi que volia dir que m'havia operat les t... encara hagués colat menys, oi?
Va ser una broma totalment innocent que no feia mal a ningú.
Fins l'any vinent!

12.25.2008

25 de desembre, fum fum fum.

Foto: Pepi.
Moltes gràcies a tots i totes que em vau desitjar un Bon Nadal, tant als que vau ser els primers, com els que jo vaig prendre la iniciativa; enguany s'ha sumat el Facebook per rebre i enviar felicitacions.
Ahir al vespre, però, el mòbil treia fum, alguna felicitació potser, de persones que estan veient i tocant neu.
Escriuré el text d'una, que tot i sabent que no és personalitzat, sí que ho agraeixes quan t'ho reenvien, si han pensat en tu...
Diu així: "Si lloras, que sea de felicidad. Si robas, que sea un beso. Si pierdes, que sea el miedo. Si eres feliz, que sea todo el tiempo".
Maco, oi?
Avui, 25 de desembre, fum, fum, fum.
Bon Nadal a tothom!

12.24.2008

¡Ala, maña!

Foto: Enkartist.

Querida Toñi:
Con la tabarra que me has dado para que vaya a Nochevieja al pueblo, y ahora vas y te pones mala... Eres la que más ha insistido; que si aún no has visto la peña nueva, que si tendremos lavavajillas, que si el amigo invisible, que si el visible...
Vale, voy; y ayer me dice nuestra amiga común (recuerda que para Año Nuevo estamos invitadas a comer en su casa), que estás ingresada otra vez por el tema de la vesícula biliar, otro achuchón que decimos por allí. Tu tranquila, que te hagan todas la pruebas que sean necesarias y si te la han de quitar que te la quiten, así ya no sacarás "bilis por la boca", ni tendrás "mala hiel", es broma. Como te dije ayer tarde, seguro que en una semana estás fuera y nos encontramos en el pueblo. Mientras, pasarás la Nochebuena en el hospital, ya me dirás el menú de la cena...
Por cierto que iba a una reunión; siempre que llamas estoy trabajando o tengo reuniones y tu me dices: ¡Ala, maña, ya te vale, siempre estás reunida! Y claro, también tenemos horarios distintos... ¡Ay! Si yo te contara, pero no lo hago porque en este tema somos de colores diferentes.
Y como eres nuestra jotera particular, nacida en el Barrio Oliver de Zaragoza, con casa en Cadrete y, al emparejarte con Joaquín, vereneanta y "dominguera" de Mas de las Matas, concretamente del Rincón de los Ajos... Te dedico esta canción de Carmen París, porque... Jotera lo serás tu.
Un beso, Toñi. Ponte buena.

12.22.2008

Bon Nadal!

Enguany, per desitjar el millor per Nadal, ho faré d'una manera especial. Un vídeo amb part de la gent (grans i petits) que comparteixo espai i franja horària (13 a 15 hores) de dilluns a divendres. Hi havia importants baixes degudes a grips i varicel.les, però ha quedat força bé.
Bon Nadal a tothom!

12.21.2008

La lluna i jo.

Ahir a la nit estava sola a casa i, me'n vaig anar al llit d'hora... més aviat com sempre, però ahir a sobre avorrida. Vaig llegir uns capítols del llibre que tinc a la capçalera i em vaig quedar ben adormida; a la tarda no és que havia caminat gaire, però mira tu, em va anar bé el passeig fins poc més enllà del tramvia.
La cosa és que m'he despertat de cop i volta amb uns ulls com un mussol, estaria al RAM, al ROM... ah no! Això és memòria en termes informàtics. Sí, debia estar al REM i, m'he aixecat fent el ritual de gairebé cada nit, visitant les diferents peces de la casa, tampoc cal entrar en detalls; però he arribat a la galeria i he vist una lluna preciosa, com diu l'Anna, la noia que de tant en tant s'entreté amb els meus cabells: la lluna és mentidera, quan està decreixent fa la C de crèixer, i quan està creixent fa la D de decrèixer.
Serà mentidera, però ahir jo li perdonava tots els pecats, no semblava un plàtan de Canàries, no; semblava una banana tropical com per a fer arròs a la cubana per a una família sencera... Sembla poc poètic, però és el que m'ha vingut al cap en aquell moment i, gana no en tenia pas.
Després un altre cop al llit, una estoneta desperta donant voltes per defer el llit i, ja una altra dormida plena de somnis com la primera; tants que ja he vist com serà el retrobament que tindré d'aquí uns dies amb certes persones, prendré nota per si de veritat passa com al meu somni.

12.20.2008

Sense autoritat.

Hauran de cridar amb aquesta protecció el personal docent d'un centre d'ensenyament concertat o privat els alumnes per a sortir a la pissarra?
El que sembla un acudit exagerat es podria convertit en necessìtat.
Ara, si ho diu la Fiscalia General de l'Estat... Ai, senyor!

12.19.2008

La desnudez.

En un libro de María de la Pau Janer, "Lola", he leído frases que me gustan. El libro en sí, aunque un poco enrevesado al principio, le coges el hilo y, me ha mantenido atenta al desenlace, que en definitiva ese es mi objetivo.
El narrador del libro explica una teoría sobre la desnudez de uno de sus personajes, y dice así:
"Es una teoría de cosecha propia. Se la inventó cuando era adolescente y, sin ningún motivo, la recuerda. Consiste en clasificar la desnudez. No es una cuestión de estética, sino de plenitud. Hay cuerpos muy bellos que no saben mostrarse sin artificios. Sin la protección de la ropa se encogen y aparecen vulnerables: doblegan los hombros, tuercen las rodillas, esconden el pecho. Hay otros, tal vez menos favorecidos por la naturaleza, que son una suma de armonía y proporciones. La desnudez los enaltece y dignifica. Suelen pertenecer a personas que , cuando van por el mundo disfrazadas con vestidos, abrigos y chaquetas no llaman la atención. No suelen inspirar el deseo ni la curiosidad. Tienen un aspecto discreto. Desprendidos del envoltorío, muestran una piel tersa y unos miembros flexibles".

12.18.2008

On m'he deixat les calces?

Us enrecordeu de la "pols" que va aixecar la Marta Chávarri quan va sortir a les revistes d'aquesta guisa? Jo crec que hi ha un abans i un després d'ella; ara tothom s'apunta
La Britney Spears no és l'única vegada, és reincident...


Aquest cul, diuen que és de la Jennifer López... No era la que deien que tenia el cul més maco del món? Potser el tenia, ara no el té!

Aquesta em sembla que no és famosa, no li veig la cara i, pel cul com que no la conec, estaria mirant si algú s'havia deixat oblidats els calçotets?
No he posat altres imatges per no ferir la sensibilitat dels lectors..
Bé, l'última a pujar al carro de les "germanetessensecalces" sembla ser la Mercedes Milà, per a mi que no només anava de "Heidi", també amb un puntet; jutgeu vosaltres.

12.17.2008

Mujeres progresistas.

"La ministra de Defensa, Carme Chacón, la escritora y premio Nobel Doris Lessing e Ingrid Betancourt han sido algunas de las distinguidas con los "Premios Mujeres Progresistas" que concede la Federación de Mujeres Progresistas (FMP) a quienes destacan por su labor a favor de la mujer.
También han sido galardonados la dirigente socialista Matilde Fernández, el director del diario Público, Ignacio Escolar, y el secretario de Movimientos Sociales del PSOE, Pedro Zerolo, quien ha dedicado su premio al movimiento feminista y a todas las mujeres progresistas "por su contribución a hacer un mundo mejor".
Ingrid Betancourt -cuyo premio ha entregado la secretaria de Organización del PSOE, Leire Pajín- ha sido distinguida "por su ejemplar tenacidad, resistencia y lucha por la concordia y la paz".
Betancourt no ha podido estar presentar en el acto, pero ha enviado un mensaje en el que ha destacado "el gran sentido" que tiene para ella esta distinción porque "sabe demasiado bien cómo es un mundo donde la mujer no vale para nada y sólo prevalece el culto de la fuerza".
"Tengo la convicción de que rescatando los valores femeninos podremos encontrar grandes tesoros para mejorar nuestro mundo", ha puntualizado Betancourt en su escrito.
Carme Chacón ha sido galardonada por ser la primera mujer ministra de Defensa en España y por promover la conciliación en las Fuerzas Armadas, y ha dedicado su distinción a las primeras mujeres militares que ingresaron en la Academia hace 25 años.
La ministra ha destacado que vive su profesión ministerial con "mucha normalidad" porque "no tiene nada de raro que una mujer sea ministra"; a su juicio, "lo que es una anomalía es que ni la mitad de los puestos de responsabilidad en España sean desempeñados por mujeres".
Paralelamente al acto y con motivo del 20 aniversario de la federación de Mujeres Progresistas, se presentó el libro "Las Pérdidas de la Historia", centrado en desglosar los hechos e iniciativas de impulso de la igualdad de género que se han producido en España en los últimos 20 años. También recoge las biografías de 20 mujeres que fueron protagonistas de la historia por sus logros pero que fueron silenciadas en su época y, por tanto, "pérdidas de la historia".
Amb una mica d'aquí i, una mica d'allà, he confeccionat el post d'avui, paga la pena!

12.16.2008

No busques más.

La respuesta está en el viento. Bob Dylan.

¿Cuántos caminos debe recorrer un hombre
antes de que le consideréis un hombre?
Sí, ¿cuántos mares debe surcar una paloma blanca
antes de que ella duerma sobre la arena?
Sí, ¿cuántas veces deben las balas del cañón volar
antes de que sean prohibidas para siempre?
La respuesta, amigo mío, está flotando en el viento,
la respuesta está flotando en el viento.
¿Cuántas veces debe un hombre alzar la vista
antes de que pueda ver el cielo?
Si, ¿cuántas orejas debe tener un hombre
antes de que pueda oír gritar a la gente?
Sí, ¿cuántas muertes serán necesarias hasta que él comprenda
que ya ha muerto demasiada gente?
La respuesta, amigo mío, está flotando en el viento,
la respuesta está flotando en el viento.
¿Cuántos años puede una montaña existir
antes de que sea arrastrada al mar?
Si, ¿y cuántos años pueden algunas personas existir
antes de que se les permita ser libres?
Sí, ¿y cuantas veces puede un hombre volver su cabeza,
fingiendo simplemente que no ve?
La respuesta, amigo mío, está flotando en el viento,
la respuesta está flotando en el viento.

Aplaudiments.

Aquest cap de setmana les JSC de Mataró van tenir la IV edició de l'Escola de Formació Remigi Herrero, jo pensava assistir, si més no, a alguna xerrada; i així ho vaig fer.
Dissabte a la tarda m'interessaven dues, l'una saber com companyes i companys, ara amb càrrecs polítics, havien començat a fer els seus "pinitos". Va ser molt entretingut i m'ho vaig passar bé; tots diferents, però amb un denominador comú: el socialisme.
L'altra ben diferent, persones amb discapacitat auditiva ens van donar una lliçó de com lluiten per la igualtat en una societat d'oients. El més important és la comunicació, sigui la llengua que sigui. Realment emocionant i que dóna que pensar.
Anècdota: hi havia una cadira i dues persones de peu, jo li vaig dir a ell mitjançant els meus limitats coneixements de la llengua de signes, que segués i ell em va dir que no, que segués jo... al cap d'una estona érem tots dos asseguts i em va preguntar si jo era sorda; li vaig contestar que no, que treballava a una escola, però, com li deia d'educació especial??? treballlar i escola sí, educació ho vaig esbrinar a la xerrada, especial... encara el tinc pendent.
Diumenge després d'un cafetó, la visió d'experts sobre la situació actual; va sortir el sector quaternari, que va donar molt de joc.
Una cloenda fantàstica d'unes jornades profitoses i ben aprofitades; els joves avui es formen com a polítics, demà faran política. Em quedo amb aquesta frase.
Joves, teniu el futur a les vostres mans!
Aplaudiments!

12.14.2008

Na na na, na na na, na na na na na...

Quan la meva filla tenia 16 mesos i va arribar Nadal, taral.lejava i amb bona entonació: Bon Nadal, Bon Nadal...que sonava més o menys com el títol del post.
Avui un amic m'ha fet arribar aquest relat de Nadal... O és d'escalada? O parla de la crisi? Buf!!!!
"Es por doquier conocido, desde hace más de 4.000 años los chinos ya parece ser, que realizaban alguna actividad de tipo deportivo, que no existe disciplina en este campo que no requiera de un entrenamiento adecuado y oportuno para perfeccionar la actividad en cuestión.
Esto mismo ocurre con la escalada, actividad ésta que siempre ha gozado de mi preferencia y gusto, por mi afición a la montaña, estos pensamientos y los que siguen, me entretenían al volver esta mañana después de comprar el pan; al estar llegando a casa, pude observar, que una vez más y desde los últimos años, habían vuelto los putos “PAPANOELES ESCALADORES” de los balcones escalando con sus trajes rojos –inventados por COCACOLA- dispuestos a sacarle al personal hasta la última gota de sangre, no respetan ni la crisis.
Estos sacamantecas foráneos solo entrenan una vez al año, y sin embargo mi máxima ilusión, que es la de verlos desplomarse balcón abajo hasta estrellarse en el suelo, nunca se ve cumplida, ¡cómo es posible ¡
Pero mi asombro no tiene límites, este año se puede contemplar que a esta orgía sin freno de sacamantecas se han sumado los putos REYES MAGOS, estos autóctonos, como si no tuviéramos bastante con el innombrable, con lo cual, al observar los balcones, éstos están repletos de horribles sacamantecas, con sus respectivos camellos y trineo con reno, dispuestos a tomar por asalto los dulces sueños y la morada del pobre obrero, que dentro de poco el banco de turno le quitará por no poder hacer frente a la hipoteca".

12.13.2008

Temps de parodia.

Fa una estona he llegit aquesta notícia a El Periódico de Catalunya i, m'han tornat records, bons records d'una època on la meva vena creativa literària estava en alça.
El que ha triomfat és en "Poti", coreògrag aleshores del ballet de la Parodia i, ara surt a tot arreu!
La Parodia Nacional va ser el programa televisiu que més m'ha marcat, no només ho veia des del sofà, em sentia part d'ell.
Encara em queden les fotografies, els vídeos dels programes on surtien lletres meves, signatures i dedicatòries dels cantants, dues làmpades a l'armari dels trofeus, records... i un parell de fulls dels dies de gravació com aquest.

12.12.2008

86è joc literari (Tens un racó dalt del món)

Llegint a l'Montse i, tot seguint els enllaços, he descobert un joc literari que m'ha agradat; no és la meva intenció participar, només fer un relat arran d'un imatge.
Com cada estiu.
Era finals de juny, ja no havien d'anar a l'escola fins el setembre, un curs molt ben aprofitat donava la seva recompensa i, tenien tot un estiu per endavant.
La Carla i l'Alba, anaven al petit poble on vivien els seus avis, allà on no n'hi ha presses, ni tants de cotxes com a la ciutat; podrien gaudir de passejar en bicicleta, de fer excursions per sendes poc transitades, d'estar al carrer moltes hores al dia amb altres nens i nenes, de banyar-se al riu, un riu d'aigües transparents i netes. Com els agradava la vida tranquil.la i senzilla de l'interior!
També acostumaven a anar a rentar la roba als safarejos públics que encara hi quedaven al poble, s'ho pasaven genial remullant-se entre ensabonada i esbandida. A l'arribar a casa, pujaven el cistell amb la roba neta fins el balcó de fusta on hi havia l'estenedor i, anaven penjant les seves peces juvenils: texans, samarretes... roba amb color que alegrava els ulls dels avis, uns avis que esperaven amb impaciència l'estiu per tornar a tenir a casa a la Carla i a l'Alba.
Com cada estiu.

12.11.2008

Mani?

Un altre poema que recordo és aquest:
Epigrama
"¿Quién se me ha bebido el vino?
dijo fiero un andaluz.
¡Por la Santísima cruz
que he de matar al endino!
-Yo me lo he bebido. ¿Y que?
-¿Usté? –Si, ¡cuerpo de tal!
-Pues entonces don Pascual,
buen provecho le haga a usté".
Ho he trobat a Internet i, potser a la persona que ho ha publicat li passa com a mi, ja que no ha posat qui és l'autor; però, ha posat unes paraules i unes dates clau: "Escuela y franquismo 1970-1973".

12.10.2008

Per la igualtat.

Ahir al vespre vaig assistir a un acte que en un principi no ho tenia molt clar, però que al final em vaig decantar pel sí. Em vaig posar en un lloc discret per si se'm feia llarg, però se'm va fer fins i tot curt.
En Miquel Roca Junyet ens va parlar de la salut de la Constitució 30 anys després, un dels seus pares i, que defensa el text actual. En Joan Antoni fa un resum molt millor del que podria fer jo.
Bé, jo només vull fer referència a dos articles de la Constitució que va citar en Roca, el 14 i el 57; aquest matí, només aixecar-me vaig buscar el llibret que tinc des que em preparava per a unes oposicions i que no vaig arribar a presentar-me mai, per si no us la sabeu de memòria o per si no teniu a mà la Constitució Espanyola, diuen així:
"Capítulo segundo
Derechos y libertades
Artículo 14. (Igualdad ante la Ley).
Los españoles son iguales ante la Ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social.
Capítulo quinto
De la supresión de los derechos y libertades
Título II
De la Corona
Artículo 57.(Criterios de la sucesión real).
1. La Corona de España es hereditaria en los sucesores de S.M. Don Juan Carlos I de Borbón, legítimo heredero de la dinastía histórica. La sucesión en el trono seguirá el orden regular de primogenitura y representación, siendo preferida siempre la línea anterior a las posteriores; en la misma línea, el grado más próximo al más remoto; en el mismo grado, el varón a la mujer, y en el mismo sexo, la persona de más edad a la de menos".
Avui no vull crear debat sobre República o Monarquia, vull només parlar d'igualtat.

12.08.2008

Qüestió de gola.

Avui sense saber el per què, m'ha vingut al cap una poesia que em van fer memoritzar quan tenia 13 anys... (alguna vegada més m'haurà vingut o ja l'hauria oblidat).
Bé, la cosa és que no recordava de qui era, ni res de res. Sí recordo la conya que fèiem les noies (perquè érem tot noies aleshores). Ho he buscat per Internet i, m'ha sortit; és un "octeto" de Nicolás Fernández de Moratín i diu així:
"Ayer convidé a Torcuato
comió sopas y puchero
media pierna de carnero
dos gazapillos y un pato
doyle vino y respondió:
tomadlo por vuestra vida
que hasta mitad de comida
no acostumbro a beber yo".
Algú més de vosaltres s'enrecorda d'aquest "carpanta"?
Altre dia el llistat dels Godos... i no perquè me'l sàpiga sencer, però el tinc!

12.07.2008

Quiet.

Des de fa ja algunes setmanes havia sentit parlar d'un llibre; a la feina tenim la fotocòpia enganxada al lloc de coses d'interès, d'un article de diari on surt l'escriptor parlant del seu llibre, moltes companyes ja s'havien fet amb ell i el comentaven. Sentia curiositat i, sí el volia llegir, ja arribarà el moment, pensava...
Ahir al migdia, parlant d'on aniríem a la tarda, la meva filla em ve amb el llibre a la mà i em diu: mira mama, es per a tu; a casa no ho havia comentat, ni l'havia vist per televisió, ni res de res. Li vaig dir l'enorme alegria que em feia i, em va explicar que ella, havent sentit també parlar del llibre va pensar: a la meva mare li agradarà; el va comprar i el tenia guardat per a una ocasió. Un dia es veu que va sortir per televisió i quan m'anava a cridar perque ho veiés, va pensar que millor no, per si se m'acudia comprar-ho. Ahir va considerar que havia arribat el dia!
El llibre es diu: Quiet de Màrius Serra.
Per que per a fer o rebre un regal, no cal que sigui cap data especial. Hi ha persones que t'alegren el dia, ella n'és una!

Què seré quan sigui gran?

La Maria Guàrdia m'envia un "même"... fa temps i temps que no en rebia cap! M'agrada.
Un dia la Clara va anar a fer una volta amb barca.
Li va agradar tant que va dir.
-Quan sigui gran seré marinera!
Un altre dia la Clara va anar a tallar-se els cabells.
Li va agradar tant que va dir:
-Quan sigui gran seré perruquera!
En sortir de la perruqueria es feia tard i la mare va dir que havien d'agafar un taxi.
A la Clara li va agradar tant que va dir:
-Quan sigui gran seré taxista!
L'endemà, quan va anar a comprar el pa, el forner li va mostrar com era el fons per dins.
Li va agradar tant que va dir:
-Quan sigui gran seré fornera!
Un dia la Clara va veure com el mecànic revisava un cotxe.
Li va agradar tant veure el cotxe per dins que va dir:
-Quan sigui gran seré mecànica!
Un dia la Clara va veure un jardí preciós.
Li va agradar tant que va dir:
-Quan sigui gran seré jardinera!
Un dia la Clara va anar al teatre i va veure una bruixa fantàstica.
Li va agradar tant que va dir:
-Quan seré gran seré bruixa!
Però la bruixa la va sentir, es va acostar cap a ella i li va dir:
-No has d'esperar a ser gran. Pots ser una bruixa ara mateix.
Sé cert que totes les nenes poden fer coses meravelloses ben igual que jo.
La Clara li va fer cas i va començar a jugar a bruixes.
Va veure que jugant, jugant, podia anar canviant d'ofici: quan volia feia de perruquera, de mecànica, de fornera, i de cent oficis més que li agradaven.
I ja no va dir més " quan sigui gran..." perquè ara mateix ja pot jugar a qualsevol cosa.
Quan sigui gran ja s'ho pensarà.
Pels que heu anat seguint el conte us proposo un viatge en el temps mitjançant un "même" i, és que al vostre bloc expliqueu que responíeu de petits a la pregunta "què seré quan sigui gran?" i ho compareu amb la realitat.
Jo el primer record que tinc és de que volia ser locutora de ràdio... em va durar molt la dèria! Després escriptora, infermera, fins i tot vaig estar una temporada que volia ser Miss!!! I aquí em teniu... Maria, la psicologia m'atreu molt, però molt!
Joana, et ve de gust dir-nos què volies ser quan fossis gran?
I tu Montse, quins somnis tenies?
Pepi, que fa temps que no es mou aquest bloc, vull saber què volies ser quan eres petita.

12.06.2008

I vam sobreviure!

Tot i que jo als 80 ja havia crescut tot el que havia de crèixer... vull compartir amb vosaltres aquest vídeo que em va fer arribar una jove dels meus contactes del Facebook, és simpàtic i a més d'un i d'una li portarà records.


12.05.2008

Per a tu, amiga!


"Els millors amics escolten el que no dius...
L'amistat és como un violí. Potser la música es para de tant en tant, però les cordes segueixen intactes.
Hem compartit somriures i llàgrimes. Però sobre tot riures i complicitats.
Els amics mai especulen sobre les teves intencions. Mai necessiten una raó per a quedar amb tu.
Els amics només esperen que siguis tu, i se n'alegren d'àixò.
Un "piropo" d'una amiga val més de mil "piropos" d'un desconegut.
Un amic és algú que somriu quan tu somrius, riu quan tu rius, i t'aguanta la mà quan tu plores.
Un conegut no et veu plorar mai. Un amic té l'espatlla molla de tant plor.
Un amic és aquell que ho sap tot de tu, i malgrat tot... t'estima!"

12.04.2008

Amb el poble saharaui.

Ahir al vespre ens vam reunir un grup força nombrós, dins de la Sectorial de Cooperació i Solidaritat del PSC de Mataró, coordinada per en Ramon Salicrú.
La xerrada anava a càrrec de la Raquel i en Sergio, fills del company Quico Verjano i, que des de fa dos anys (estan preparant el tercer), viatgen al Sahara com a voluntaris amb el projecte del Grup solidari amb el Sahara que té la seva seu a la Llàntia. La majoria del grup són joves, amb uns valors dignes de menció i, que el projecte va enfocat principalment al món del lleure, treballen amb nens de primària, nens que valoren molt el poc que tenen i agraeixen el que reben. Grup, supervisat per l'Associació d'amics amb el poble saharaui de Catalunya.
Ens van fer una mica d'història, de com i perquè després de 33 anys aquesta gent continua vivint en les condicions que ho fan, 33 anys vivint en camps de refugiats a la zona més àrida del desert; els nostres oradors van estar al Campament 27 de febrer, a la Hamada Algeriana. Em va cridar l'atenció quan van contestar a algunes preguntes que els hi fèiem, que la dona està molt organitzada, té importància! I que són campaments on predomina la presència femenina i la de nens; els homes o estan treballant fora o, militant al front.
També ens van transmetre l'enriquidor que és veure i viure com aquest poble que vivint en la misèria, ho fan amb il.lusió, la il.lusió de tornar al seu país del que els van fer fora, per això no volen fer arrels, allò no és seu... Subsisteixen de l'ajut internacional.
Aquests joves mataronins, s'autofinancien el viatge, és un grup sense cap ànim de lucre que es solidaritzen amb el Sahara no només fent turisme... fan activitats i alguna campanya per a recaptar diners, però són per invertir en material i portar-ho allà.
La xerrada va estar complimentada amb precioses fotografies d'aquest any passat, que ens anaven comentan.
Gràcies Raquel i Sergio per compartir amb nosaltres les vostres experiències i vivències, i felicitats Quico, pels valors que has sabut transmetre als teus fills, vam sortir encantats tots els assistents.
A l'arribar a casa a la nit, m'assabentava d'aquesta notícia: una altra persona innocent mor a mans d'ETA.

12.02.2008

Vídeo contra la violència masclista.

Dilluns passat, 24 de novembre, la Secretaria de la Dona del PSC de Mataró, va organitzar un acte, un més dels diversos de la ciutat en contra de la violència masclista.
Es tractava de la lectura d'un llibre: T'imagines la vida sense ell? De la Isabel-Clara Simó. Uns cinc minuts de lectura per persona, que es posava a la pell de la protagonista, un llibre dur, molt dur. Com podreu veure va voler solidaritzar-se molta gent, no només dones.

Canvis i més canvis.

La coneixeu?
Aquesta noia deixava un dia de primavera la seva terra... "Dicen que hay tierras al Este donde se trabaja y paga". El carrers del seu poble que tan bé coneixia i tan bé la coneixien a ella, la seva família, els seus amics...
Els dies en que està feta la fotografia eren dies d'impàs, aviat començaria la nova vida amb molta il.lusió; una vida que a poc a poc s'ha anat transformant i transformant, fins a límits de vegades insospitats si mira enrera.
Van entrar a formar part d'ella moltíssimes persones, d'altres han sortit, unes amb molt més dolor que no pas altres.
La vida continua i, se n'adona que hi ha aspectes que no li agradaven de la convivència al poble que, a la ciutat es repeteixen.

Timofónica.

Relato de un usuario de telefonía fija:
"Cosas que pasan:
Hace algunos días, inicié los trámites para cambiarme de compañía telefónica, después de calibrar y meditar sobre varias de las opciones que te ofrecen en este salvaje mercado de la telefonía, llegue a la "sabia" decisión de cual debería ser la elección perfecta, ésta sería - PERICO DE LOS PALOTES - , por fin, y después de un momento de lucidez suprema, había elegido el lugar donde me iban a tratar como yo me merezco, por fin iba a dejar atrás esa sensación constante de tomadura de pelo, de impotencia, de burrez, de ignominia, de abuso a la que me había tenido sometido la antigua compañía.
Al iniciar los trámites con la nueva, el primer contacto fue extraordinario; la Srta. que me atendió, me explicó, me aconsejó, me aclaró, todo en un perfecto castellano y después de una extensa charla en la que no escatimamos tiempo, la Srta. pasó a solicitarme los datos para formalizar el contrato: dirección, nombre, etc.etc.etc. Cuando pensé que la Srta. había terminado de interrogarme ¡una última cosa! Me dijo: ¿un número de contacto? !móvil!, yo, ¿móvil? (he de aclarar, cosa que no hice hasta el momento, que el cambio solicitado era para la línea fija) se me encendieron todas las alarmas ¿ porqué? pregunté -Es que si no, la compañía no permite seguir con la formalización del contrato-, se me puso la misma cara de gilipollas que se me solía poner con la antigua compañía, cosa ésta última que creía haber dejado atrás con la nueva... Cuando conseguí reaccionar le solté una larga perorata sobre mis miedos e inquietudes en cuanto a mi "derecho" a la protección de mis datos, la voz del otro lado del hilo enseguida corrió a tranquilizarme, asegurándome que mis datos nunca irían a parar a manos de terceros ¡un frío escalofrío recorrió mi espalda!! ¿debía creerla? ¿habría dejado mi pasado de pesadilla atrás??
Un profundo suspiro alivió mi sobresalto, ¡estoy en buenas manos!! Me dije. Después de aleccionarme con las últimas instrucciones que debería seguir en adelante, para instalarme toda la tecnología y a falta de la firma en el papel, dimos por finalizado la formalización del contrato.
Dos días mas tarde, sonaba el teléfono móvil ¿el Sr. fulano de tal? sí, ¿quién es? -LE LLAMO DE LA COMPAÑÍA DE TELEFONÍA "DON PASCUAL" TENEMOS LA INFORMACIÓN DE QUE UD. HA SOLICITADO LA PORTABILIDAD EN "PERICO DE LOS PALOTES" Y NOSOTROS QUEREMOS MEJORAR LA OFERTA-, una repentina calor empezó a subirme a la cabeza, de la misma manera que una descarga de bilis en forma de mala leche empezaba a subirme por la garganta, la mandíbula se me había caído, eran las nueve de la noche y por mi boca estaba a punto de desencadenarse el volcán de KRAKATOA, de repente pi,pi,pi,pi,pi, al otro lado del teléfono habían colgado, volvía a tener la misma cara de burrez, gilipollas, tontura, de hacía poco".

(continuará)

12.01.2008

"Personal Computer".

"Classes d'homes.
- Home Internet: home de difícil accés.
- Home servidor: sempre està ocupat quan el vols utilitzar.
- Home Windows: Tothom sap que no serveix per a res, però ningú pot viure sense ell.
- Home excel: diuen que fa moltes coses, però només l'utilitzes per a les quatre operacions bàsiques.
- Home Word: té sempre una sorpresa reservada i, no existeix ningú al món que el comprengui totalment.
- Home MS-DOS: tothom el van utilitzar algun dia, però ningú el vol ara.
- Home virus: també conegut com espòs; quan menys t'ho esperes ell arriba, s'instal.la i es va fent de tots els teus recursos. Si intentes desfer-te, perdràs alguna cosa, però si no ho intentes i continua actuant, al final ho perdràs tot.
- Home Scandisk: sabem que és bo i que només vol ajudar, però en el fons ningú sap el què està fent.
- Home Salvapantalles: No serveix per a res, però et diverteix.
- Home RAM: aquell que oblida el que fa, tan aviat com es desconecta.
- Home Discdur: aquell que s'enrecorda de tot, tot el temps.
- Home mouse: només funciona quan és arrossegat i pressionat.
- Home Password: et creus ser l'única que el coneix, però el coneix mig món.
- Home MP3: totes s'els volen baixar.
- Home Usuari: no fa res bé i, demana més del que necessita.
- Home e-mail: de cada deu coses que t'informa, vuit són xorrades".