8.31.2008

Els musicals... no em fan el pes!

Decididament, els musicals no em fan el pes! Hi ha petites excepcions. Vaig anar ahir a veure Mamma Mia molt motivada, dues bones amigues es van divertir molt i em la recomanaven, però de seguida em vaig adonar que a mi no em passaria igual.
La fotografia genial, vistes precioses gregues. La trama no estava malament: una mare soltera que decideix tirar endavant amb la seva filla tota sola, entre altres coses perquè no estava segura de qui era el pare (la cosa estava entre tres), però quan es vol casar la filla vol esbrinar qui és el seu pare i té tot el dret del món. Hi ha una sèrie de convidats i convidades al casament per part de totes dues que emboliquen una mica la troca sense aconseguir fer que jo estigués atenta i interessada (la meva filla es va molestar amb mi perquè no parava de badallar i fer comentaris amb el seu pare); potser ahir no estava receptiva, no sé! La Meryl Streep va fer un bon paper i encara està en forma, però no vaig arribar a acostumar-me a veure al Pierce Brosnan fent el paper que feia i a més a més cantant amb la pinta de l'època... M'agradava més, dur!
I això que a dos per tres ja es posen a cantar i has d'anar llegint... em posa dels nervis, la noia: mama, que ja saps que és un musical!!!
Algun cop divertit, sense molta gràcia, com ara una iaia que semblava la del "joronya que joronya" tocant el trombó o alguna frase picant, res més. Emotiva em va resultar la conversa que van tenir mare i filla unes hores abans de la cerimònia, on totes dues tenien els seus sentiments a flor de pell
I les cançons, potser és que jo no era fan d'Abba, sí que cantava el Fernando, la "Chiquitita" (aquesta més aviat em la cantaven), Waterloo, etc. Però no m'agradava molt l'estil.
En fi, que vaig anar amb unes espectatives i vaig sortir una mica decepcionada, amb això no vull dir que la pel·lícula sigui bona o no; només vull dir que a mi no m'ha fet el pes.

8.30.2008

Pasión gitana.

Sangre española (pasión gitana). Hacía mucho tiempo que no escuchaba esta canción de Manolo Tena ¡como me gustaba su voz rota! Este verano la volví a oir por la radio y me trajo gratos recuerdos.
Cuando no estás todo va mal,
cuando no estás no hay nada.
Cuando tú estás me siento libre,
cuando tú estás es fácil ser ola en el mar.
Pasión gitana y sangre española
cuando estoy contigo a solas.
Pasión gitana y sangre española
y el mundo en una caracola.
Cuando no estás quiero llorar,
cuando no estás la pena
mi corazón encadena.
Cuando tú estás no sé estar triste,
cuando tú estás tus lazos son mi libertad.
Pasión gitana...
Cuando no estás pierdo el compás,
siento los celos que arañan mi pecho.
Cuando no estás quiero llorar
y sé que este amor ya no tiene remedio.
Pasión gitana...

8.29.2008

Un abans i un després.

Segur que ja tothom sap qui és aquesta dona... Doncs ahir quan la vaig veure per primer cop (i que jo no sabia res del tema) no ho vaig endivinar. Era a la perruqueria i em pregunta la perruquera, posant-me al davant la portada d'una revista del cor: saps qui és? De seguida vaig pensar en una actriu, perquè alguna cosa em sonava, però em diu: no; és aquesta, guau!!!!
Com que no acostumo a seguir la premsa rosa, només en comptades ocasions, vaig continuar llegint i, vaig averiguar el perquè del canvi: consell mèdic de la Casa Reial!!!! Pobreta, respirava malament, i s'ha adonat ara, al voltant dels 40 anys... Mai és tard.
I jo que penso que es perd personalitat, sí, estarà més maca, unes faccions més harmòniques, el que tu vulguis; però jo la trobo diferent, no és ella. Vols dir que les seves filles, sobre tot la petita no haurà dubtat. qui és aquesta dona?
Per tant, jo continuaré amb el meu nas, tot i que un dia vingui un príncep i, em faci princesa...

"Coti, coti"

Mireu aquesta imatge, dues amigues, confidencialitat total!!! Segur que parlen del nas operat de la Letízia...

O aquesta altra, on el nen ho vol esbrinar tot, tot i tot!!!
De vegades, fins i tot, els peus parlen...

8.28.2008

Curiositats.

Entre altres coses que he fet aquest estiu, suposo que com la majoria de la gent, ha estat veure els Jocs Olímpics de Pekín televisats. Una com que sempre veu els esports de rebot quan passa per davant del televisor...
Ara, amb la Gemma i l'Andrea em vaig emocionar, és l'esport que més em crida l'atenció, i em sembla que no sóc pas l'única, al poble érem una colla que a les nits ens dèiem: has vist la sincronitzada? Espectacular, s'uneix l'esforç de la natació amb la bellesa de l'espectacle. Per a mi són medalla d'or.
Un altre esport que no vaig seguir del tot de vista, sí d'oïdes, donada l'afecció del xicot de la meva filla, va ser el bàsquet; ell anava amb la selecció dels Estats Units, i és indiscutible que són bons... us enrecordeu d'aquella pel·lícula de "Los blancos no la saben meter"? Els espanyols van demostar que sí, je je je.
Però, el que més em va cridar de tot l'atenció no va ser cap esport, va ser la cançó interpretada per aquella nena tan bonica... Els xinesos buscant la perfecció... Una cantant el que ha de fer és cantar bé, dic jo! Una vegada més, queda demostrat que el físic ven... o no ven. Doncs jo trobo moníssima a l'autèntica intèrpret!
I de practicar, jo els esports més arriscats durant l'estiu que he practicat, han estat alguna remullada al riu, anar caminant d'un poble a l'altre (4 Km de carretera té el seu risc, amb els cotxes que passen) i pujar al remolc del tractor per a veure les vaquilles de les festes a la plaça...
La resta, tranquilitat i bons aliments, a sobre ho porto...

8.27.2008

"Jet Lag"

Escric aquest post quan fa poc més de 24 hores que me'n vaig anar a dormir per últim cop al meu lloc de vacances, tot coincidint amb el final de les mateixes i de les festes del meu poble. Torna la normalitat i l'ordre.
El cos encara no se m'ha acostumat al canvi i, tinc uns ulls com taronges, una mena de "jet lag"... Al llarg de tot el període vacacional hi ha canvis d'horaris, però els més dràstics es produeixen els últims dies, i si no, mireu l'útil programa de butxaca de les Festes del Mas 2008.


(no entenc perquè avui no puc ampliar les imatges escanejades, si algú em pot ajudar...)


Bones festes i bona comissió! Felicitats a les penyes: La Trialla, Los Resakaus i La Cabra, membres de la mateixa.
Apa, ara a practicar tots, masinos i masines, que em dieu que entreu al bloc i apreneu el català, je je je.

8.26.2008

Raíces.

20 de Abril: Celtas Cortos.



20 de abril del 90
hola chata, ¿cómo estás?
¿Te sorprende que te escriba?
Tanto tiempo es normal
Pues es que estaba aquí solo
me había puesto a recordar
me entró la melancolía
y te tenia que hablar
¿Recuerdas aquella noche
en la cabaña del Turmo?
Las risas que nos hacíamos
antes todos juntos
hoy no queda casi nadie de los de antes
y los que hay han cambiado,
han cambiado, SI!
Pero bueno, ¿tu qué tal? di
lo mismo hasta tienes críos
Que tal te va con el tío ese?
espero sea divertido
Yo la verdad, como siempre
sigo currando en lo mismo
la música no me cansa
pero me encuentro vacío
Bueno pues ya me despido
si te mola me contestas,
espero que mis palabras,
desordenen tu conciencia.
Pues nada chica, lo dicho
hasta pronto si nos vemos
yo sigo con mis canciones
y tu sigue con tus sueños.

8.15.2008

Hola família!!!

Quan ja portem una setmana per terres aragoneses, faré un petit resum de com va tot per aquí.
Els primers dies celebracions amb amics/gues, tranquilitat i poc més.
Pensàvem anar dilluns passat al País Basc per portar l'Edgar i, parar a Saragossa a la tornada, però per qüestions alienes a nosaltres van haver-hi canvis; així que anàvem a veure l'Expo Saragossa dimecres de bon matí tots tres, allà després de deixar l'equipatge a casa de la meva amiga, ens vam reunir amb altra parella d'amics que viuen a Badalona, estiugen al poble i, com nosaltres no es volien perdre l'Expo. Està bé, moltes cues, anàvem triant els pavellons on no hi havia... Al final com va dir un del grup: és com un parc d'atraccions, però sense atraccions; i això que dimecres no va ser rècord de visites ni de calor com els dos dies anteriors!
Dijous a primera hora volíem sortir cap a Beizama, el petit poble on estarà el nano; he dit volia, perquè vam tenir una bona sorpresa, el cotxe no arrencava, es va quedar sense bateria. Després de venir el mecànic de la nostra companyia d'assegurances i posar-ho en marxa, ens va indicar un taller de camí, on ens esperaven per canviar-la, efectivament, quan vam arribar ja teníen la bateria pel nostre cotxe preparada... dues hores de retard per l'hora que volíem arribar i, una despesa inesperada.
Va conduir l'Edgar fins a Pamplona, després va dir al seu pare que volia gaudir del paissatge, i com va gaudir! Així com ens anàvem apropant al destí s'anava emocionant veient els prats i les vaques (he dit vaques, no vasques... la diferència està en la "s") je je je.
Ens esperava la família a una cruïlla, perquè els no viuen ben bé al poble, és un "caserío" a les afores, preciós, idílic... Amb el dinar a taula... clar, amb l'hora que era! Tenen tres criatures encantadores, amb la petita Maialen de tres anyets no vam poder parlar, sí que enten el castellà, però només parla esuskera, la teníem tota l'estona a la falda. Va estar un dinar i una sobretaula magnífica, estic segura que l'Edgar estarà molt bé amb ells aquesta quincena.
Allà a les sis vam decidir continuar amb els nostre camí, i vam apropar-nos a veure el Cantàbric fins a Zumaia, una vegada allà vam dir d'anar fin a Zarautz tot vorejant la costa; vam estar passejant pel Passeig Marítim i gaudint del mar que estava picat i copetjava les roques, el dia estava núvol i tot plegat feia les delícies del surfistes, allà els joves van amb la tabla de surf a sota del braç pel carrer...
Bé, i que hi ha a Zarautz a part d'una platja preciosa? (i altres coses que potser no sé) Sí, l'hotel i el restaurant de Karlos Arguiñano!!! És el de la imatge:un castell de cara al mar amb una bonica terrassa. Com que el pressupost se'ns va desequilibrar considerablement (per culpa dels imprevistos), no ens vam quedar a sopar, passar la nit i esmorzar... Així que, carretera i manta: Pamplona, Saragossa... el poble. Arribàvem a dos quarts de tres, jo com que només obria els ulls per mirar on èrem i... la lluna, m'he llevat a la mateixa hora i amb la mateixa energia.
Una salutació, família!!! Fins aviat!

8.07.2008

Oh la la!

Ja hem tornat de París, han estat quatre dies, inclosos anada i tornada, però molt ben aprofitats.
Podria escriure un llarg post de cada dia amb anecdotes... no hi ha temps per a tot, faré un petit resum al meu estil, perquè enumerar el monuments em sembla que no cal, ja els coneixeu tothom de sobres.
Bé, la primera sorpresa, el temps; vam sortir d'aquí amb un sol espatarrant i calor. Quan arribàvem a París ja ens va dir el comandant que no veuríem la ciutat perquè hi havia núvols, quin canvi de temps! Pensava que faríem curt amb la roba de més abric, però no, es va estar bé.
Estàvem allotjats per l'Arc de Triomf i això ens va anar molt bé, també el portar un itinerari per cada dia fet des de casa (tot i havent-hi algun canvi) amb els llocs a visitar per zones, el fer-nos amb la París-Visit, la tarja pel transport públic,així com descomptes per establiments i entrades a segons quins llocs.
Com que volia gaudir de tot al màxim vaig dir de pujar a la Torre Eiffel, almenys dos pisos (la segona plataforma) a peu, i així ho vam fer; després agafar l'ascensor... no va poder ser, em trobava malament a l'arribar i, em marejava; com que feia vent i fred vam considerar que seria millor deixar-ho per una altra ocasió, vam baixar i les cames em feien figa. Vam travessar el Sena per veure-la de lluny i en aquell moment es van encendre les llumetes , quin espectacle! 10 minuts la torre fent pampallugues blaves al voltant de les 12 estrelles grogues. Quan vam arribar era encara de dia, al marxar era de nit, preciós!
El segon dia va ser molt intens, començàvem pel Louvre (l'únic museu que vam veure per dins) i, uns que els buscàvem i altres que ens els trovàbem pel camí... no sé quants edificis, monuments, i llocs d'interés vam veure, sense perdre'ns Le Moulin Rouge, per fora i, l'ambientillo de tot el carrer, de nit... M'havien recomanat patejar-nos la ciutat i ens la vam patejar; tres de quatre, hem vingut coixos!
El tercer dia volia conèixer per on es va moure la Maria Antonieta i vam anar a Versalles (també m'havien recomanat la seva visita) aquest viatje no entrava amb la París- Visit, va ser en tren i força llarg, però no m'ho volia perdre; a la nit vam anar a la Plaça de Le Defénse, on ens vam quedar a quadres; després de tres dies veient la ciutat antiga, la que coneixem de tota la vida, vam sortir del metro i ens vam veure envoltats d'edificis molt alts, molt moderns i amb un arc de construcció super moderna. Un fort contrast amb la resta de la ciutat.
L'últim dia dia va ser de jardins, places i coses així; també va estar força bé. I al vespre arribàvem a casa, era l'hora de fer balanç i treure conclusions, tot celebrant el 24è aniversari de la meva filla, de la manera que ella es mereix "por todo lo alto", imagineu, èrem a més de 8000 metres del terra... je je je.
La primera conclusió: que tinc el francès força oblidat; gràcies a l'Andrea que va ser l'organitzadora, la cap de grup, la guia i la traductora... Moltes gràcies, filla!
I una curiositat, vèiem molts aparadors amb roba premamà... clar com que els nens venen de París... Jo ja li deia a la meva filla: Compte, nena!!!
Ah! També vaig fer alguna compra a les Galeries Lafayette, endivineu què vaig comprar?
Oh la la!!!

8.02.2008

Un viaje al pasado.

Hoy al leer la prensa digital; dentro del apartado de cultura, un noticia anunciaba la muerte de un hombre, con nombre que me sonaba, es una de las cosas que me ha llamado la atención.
Desde ese momento he ido buscando por Internet y por mis archivos y, sí, he caído: nunca nos hemos conocido, él me vio por televisión en "mis minutos de gloria" al salir en un programa humorístico de concurso; yo, solamente he leído de él una opinión sobre un programa de televisión, por cierto lo encontré de casualidad por la red... como pasados unos tres años del dia que lo escribió; actualmente, todavía se puede acceder a la crónica.
El poeta y escritor: Leopoldo Alas, con el que en un tiempo debimos de compartir afición: La Parodia Nacional y Contantino Romero.
La parodia objeto de su opinión. Los Sanz están de moda.
Vídeo, porque... ¡La vida es una parodia!


8.01.2008

Ha arribat l'agost.

El meu poble. Foto: Joan Antoni.
Avui, mentre l'aigua, el sol i el vent acaronaven el meu cos, pensava: potser és el meu últim dia de platja; amb l'agost, venen també els viatges vacacionals, tot i que vacances ja fa dies que en tinc... A la tornada al setembre, torna la feina i el dia a dia.
El nano ja ha marxat a "mañolandia", je je je; nosaltres anirem el cap de setmana vinent, després d'un escapada a la capital parisina amb la parelleta de joves.
Al llarg de tot el mes i, cada cap de setmana, es succeeixen les festes als pobles del voltant del meu i, en aquest ordre: Abenfigo, Aguaviva, Castellote, Mas de las Matas; evidentment els joves no es perden cap! Sort que la distància és curta i si de matinada van amb "tragos", es pot tornar a casa tranquil·lament caminant, o fent viatges els pares... Des fa un parell d'anys, però, al meu poble es va posar en funcionament el "Bus Fiestero", amb un èxit total i un gran descans pels pares.
Les festes allà no tenen res a veure, per exemple amb Les Santes, que són les que conec. Estan formades per una comissió amb el regidor o regidora de festes al cap davant. Normalment és una penya que ho fa i es va rotant, la resta de penyes col·labora en els actes, segons la feina que porta o el número de components de la mateixa, amb una o dues: preparar escenari de presentació de les "Majas" (l'acte amb més glamour), posar tanques pels carrers per les vaquilles i els "embolats", etc. Jo fins i tot algun any he fet de jurat per donar premis a les carrosses... Comencen amb el" chupinazo" des de l'Ajuntament, i la "puesta de carros" a la plaça de l'Esglèsia per a les vaquilles, on es reparteix sangria per a tothom amb un ambient fabulós (el primer noi a la dreta de la imatge, és el fill de la meva amiga de Saragossa). També hi ha balls, Misses en honor als Sants Patrons, romeria a Santa Flora, exposicions, dinar popular... En fi, moltes cosetes, però ni millors ni pitjors que aquí, diferents!
També anirem, allà a meitat de mes, a portar el nano al País Basc i ens quedarem un parell de dies per a saludar la família amb qui estarà la segona quinzena d'agost i, conèixer l'entorn on es mourà: verd, vaques, cavalls... De tornada cap el poble farem una paradeta a Saragossa per visitar l'Expo, que no es digui... tenint com a prioritats unes recomanacions que ens han fet des d'aquí.
Fins aviat!