1.31.2008

No es pot desmarcar...



Aquesta imatge als anys 60 era molt normal; nens amb el braç dret enlairat davant la foto de Franco o simplement "una pintada", com en aquest cas. Si el PP guanya les eleccions el nou de març, potser es tornarà a veure això... Perquè, no hi ha manera de que el PP es desmarqui del franquisme!
Veieu sinó, aquest vídeo del Polònia.

1.29.2008

Felicitats, MJ!


Agost 1974, Mas de las Matas.
Avui la meva neboda fa anys, per molts anys María José!

Setembre 2006, Olesa de Montserrat.

Leedlo (si podéis)

Sigo con mis textos de cierta dificultad para descifrar.
"ES PARA PONERSE A PENSAR. ¡ESTÁ TREMENDO!.
EL CEREBRO ES CAPAZ DE COSAS INCREIBLES... SI CONSIGUES LEER LAS PRIMERAS PALABRAS, EL CEREBRO DESCIFRARÁ LAS OTRAS
:
C13R70 D14 D3 V3R4N0 3574B4 3N L4 PL4Y4 0853RV4ND0 A D05 CH1C45 8R1NC4ND0 3N L4 4R3N4, 357484N 7R484J4ND0 MUCH0 C0N57RUY3ND0 UN C4571LL0 D3 4R3N4 C0N 70RR35, P454D1Z05 0CUL705 Y PU3N735. CU4ND0 357484N 4C484ND0 V1N0 UN4 0L4 D357RUY3ND0 70D0, R3DUC13ND0 3L C4571LL0 4 UN M0N70N D3 4R3N4 Y 35PUM4... P3N53 9U3 D35PU35 DE 74N70 35FU3RZ0 L45 CH1C45 C0M3NZ4R14N 4 LL0R4R, P3R0 3N V3Z D3 350, C0RR13R0N P0R L4 P14Y4 R13ND0 Y JU64ND0 Y C0M3NZ4R0N 4 C0N57RU1R 07R0 C4571LL0; C0MPR3ND1 9U3 H4814 4PR3ND1D0 UN4 6R4N L3CC10N: 64574M05 MUCH0 713MP0 D3 NU357R4 V1D4 C0N57RUY3ND0 4L6UN4 C054 P3R0 CU4ND0 M45 74RD3 UN4 0L4 LL364 4 D357RU1R 70D0, 70L0 P3RM4N3C3 L4 4M1574D, 3L 4M0R Y 3L C4R1ÑO, Y L45 M4N05 D3 49U3LL05 9U3 50N C4P4C35 D3 H4C3RN05 50NRR31R".
¿H4 R35UL74DO F4C1L O NO?

1.28.2008

Imagina...


Dissabte a la nit vaig veure un tros d' Informe Setmanal, concretament el final d'un reportatge que parleven d'utopies. Em va agradar molt; persones que creuen que un altre món és possible i trien l'opció de treballar per a viure, no pas viure per a treballar.
"Utopia: Tomàs More creà el mot amb el sentit de "terra inexistent". Concepció imaginaria d'un govern ideal. Ideal, irrealitzable".
Tot plegat em va fer pensar en les converses que teníem amb certa persona fa com vint anys i, em parlava d'anarquia, col·lectivitats , presos llibertaris...
Una de les persones del reportage que va parlar era l'escriptor Àlex Rovira, que conjuntament amb Francesc Miralles són autors d' El laberinto de la felicidad, és també la felicitat una utopia? Al llibre surten frases per a pensar relacionades amb aquesta felicitat que tot busquem,: "Si observas una persona realmente feliz, la encontrarás construyendo un barco, escribiendo una sinfonía, educando a sus hijos, plantando dalias en su jardín o buscando huevos de dinosaurio en el desierto de Gobi. No la encontrarás buscando la felicidad como si fuera la cuenta de un collar que se ha deslizado bajo el radiador".
Imagina un altre món, potser és que el que estic veient i vivint últimament no m'agrada, no m'agrada gens ni mica!
Un cap de setmana sola, sense sortir de casa, dóna per a molt, fins i tot per a "menjar-te el coco".

1.27.2008

Puc...

Acabo de rebre per e-mail aquesta història i vull compartir-la.
"Esta historia es de un padre Australiano que realizaba año a año el Ironman de Australia, y su mayor ilusión era competir al lado de su hijo dicha prueba, el cual - y por desgracia -nació con parálisis cerebral. El Australiano nunca vio la situación de su hijo como obstáculo y entrenó muy fuerte - junto con su hijo - por varios años hasta que llego la hora. El australiano de aproximadamente 60 años inscribió a su hijo y a él mismo al Ironman de Australia. Esta es una prueba para gente grande... realmente gente con mentalidad ganadora, ejemplar, y con convicciones realmente fuertes, y terminar un Ironman es algo fuera de este mundo. La prueba esta compuesta de tres partes comenzando casi siempre al amanecer:
1.- Nadar en el mar, o lago un tramo de 4 kms (con el frío de la mañana).
2.- Salir de nadar y tomar la bicicleta de ruta y recorrer un trayecto de 180kms ininterrumpidos, con subidas y bajadas muy pesadas.
3.- Terminando la ruta de bicicleta, se termina la prueba con un maratón de 42.5 kms, lo cual es una prueba extremadamente agotadora tanto física pero primordialmente
mental. Los campeones del mundo lo hacen en 8 horas 15 minutos aproximadamente.
Uno de los tantos que compitieron -Mexicano - terminó el pasado fin de semana su primer Ironman de Australia con un tiempo de 12 horas 8 minutos ininterrumpidos. El Australiano -de la historia - lo terminó en un increíble pero cierto tiempo de casi 17horas, donde las autopistas, circuitos, etc. son cerrados para el transito de los lugareños y continuar la vida como cualquier otro día, pero en este caso, al ver la prueba y quien la estaba ejecutando, la dejaron cerrada hasta que la terminaran por completo, al grado que se hizo de noche !Lo mas bonito y sorprendente de esta persona - y las que hacen este tipo de eventos - es que son personas más fuertes mental que físicamente. Logró terminarlo con su hijo, y realmente es motivante y fuerte. Quería compartir este gran regalo, porque realmente es un vídeo que impacta, de mucho empuje y que no te puede causar indiferencia.
Vale la pena verlo. Espero lo disfrutéis, porque es un ejemplo de vida, coraje, amor propio, orgullo, superación y amor al deporte. El vídeo se llama 'CAN' (puedo)..."



L'any que jo vaig nèixer.

Déu n'hi do la de coses que van passar l'any que jo vaig nèixer, unes més importants que no pas d'altres, per això!
TV espanyola, després d'uns anys de proves va començar a emitir a finals d'octubre, ens portem uns dies...
El poeta Juan Ramon Jiménez, és guardonat amb el premi Nobel de Literatura.
Pels amants del còmic, un dibuixant crea El Capitán Trueno.
Es crea la cançó del Colacao, potser és la canço que menys ha passat de moda!
Elvis Presley es converteix en el màxim representant del rok and roll.
Òscar a la millor pel·lícula: "La vuelta al mundo en 80 días" i estrena de "Sissí" amb Romi Schneider.
Neixen: Mel Gibson, Juan Luis Guerra i Miguel Bosé!!!
Fa un anys vaig escriure uns pareats, arran d'una festa d'aniversari de la penya del poble, titulat "Una calavera, esa soy yo" i dues estrofes deien així:
"Nací en Mas de las Matas
provincia de Teruel,
muy cerquica de Calanda
el pueblo de Luis Buñuel.
Como todos de mi quinta
nací en el cincuenta y seis,
buena hornada de artistas
nació hasta Miguel Bosé"
He de dir que el nom de la penya"Los Calaveras" ve donat pels membres fundadors de la mateixa de ben jovenets i, fa referència als ossos del crani. Jo de perdulària tinc ben poc!

1.26.2008

Per si de cas...

Si tens "una merda de virus" a l'ordinador...






Hi ha diferents antivirus:





Des del més antic.











Passant pel més senzill.










Per arribar al més radical.








Però, sens dubte, aquest, el més efectiu!




Una mica d'humor sempre va bé.

1.25.2008

I és que la Ciència avança...

Sense dubtes, aquesta setmana la notícia que més m'ha impactat ha estat la de la implantació de la mà biònica a la Carlota, una nena de 13 anys.
Mai havia vist tan atenta com una adolescent s'omplia un got d'aigua o teclejava l'ordinador; i mentre ho feia estava envoltada de científics, metges i premsa, també sense perdre detall d'un gest tan habitual i tan quotidià, però que ella fins ara no havia pogut fer.
I és que la Ciència avança...

1.24.2008

Incident cassolà.

Ahir de bon matí vaig tener una ingrata sorpresa, a l'obrir el congelador de la nevera em va caure un bon tros de gel, ep, què passa?
Vaig obrir la nevera correns i no sortia fred, temperatura ambient, vaig moure el termostat cap endavant, cap en darrera; no s'engegava pas! La vaig desendollar, tornar a endollar... res, la nevera havia fet figa! Només servia per tenir les notes i els recordatoris de reunions enganxats a la porta amb els imans!
A qui truco? Als tècnics de sempre (on normalment compro els electrodomèstics) o directament al Servei Tècnic de la casa de la nevera? Vaig triar la primera opció perquè són "paisanos" i sempre em fan un bon servei; a les nou del de matí ja tenia a casa pare i fill fent proves, tot i que per a ells era un dia complicat i...tatxant! El motor s'havia espallat; o canviar-ho, o una altra nova, els havia de donar la resposta amb el que pensèssim, però ja seria per avui, ahir gairebé impossible. Em poso en contacte amb el meu home i diu que de moment canviem el motor, quan s'espatlli una altra vegada (que trigui molt) ja farem un pensament. Torno a trucar als tècnics dient-ho, i em diuen això, que abans d'avui a les vuit del de matí difícil. Deixo una nota escrita abans d'anar a la feina, que no obri la nevera si no és per necessitat, s'ha d'estalviar fred... Ja em veia fent una graellada de gambes per sopar!!!
A dos quarts de quatre rebo una trucada; que fent un esforç vindran en mitja hora a canviar el motor, jo no puc sortir de cap manera, a casa no hi ha ningú; em diuen que ho han fet per ser "nosaltres", que han anat malament tot el dia per venir... així que torno a trucar al meu home perquè hi vagi un moment a obrir la porta i torni a la feina; ell, tot i que té un lloc de responsabilitat treballa amb papers, no pas amb persones com jo. Quan surto de la feina està el tècnic pare assegut al terra a la cuina, amb la nevera de cara la paret (castigada per dolenta!) i tot de peces escampades, mitja hora més de treball i ja està, com nova! Quan a la nit van arribar els joves tot estava com si res hagués passat, amb la moguda que vam tenir!!!
La factura la tindrem preparada a la botiga...

1.23.2008

Tipus de família.

Reprenent el fil d'un post de fa uns dies de la Joana sobre la "família tipus" que voldrien alguns; jo presento diversos "tipus de família".
En aquesta fotografia n'hi ha cinc persones, totes membres d'un penya del poble i, n'hi cinc tipus de família:
Luis, divorciat, viu sol i té una filla de 23 anys; Isabel, soltera i sense compromís, viu amb els seus pares; Consuelo, vídua sense parella, viu amb els seus dos fills; Mari Carmen, soltera, tampoc té parella i viu amb la seva filla adoptada; Glòria, casada amb dos fills, són quatre a casa.
Jo ja no afegeixo res més del que va escriure la Joana, només presento altres models familiars.

¿Qué talla tienes?

Tres pantalones talla 40, seis centímetros de diferencia entre el negro y el rojo.
Esta pregunta del título del post de hoy es tema de conversación muchas veces en mujeres, sobre todo jóvenes. He hecho un mix recopilatorio de artículos que he leído (he recortado o he añadido de los dos) y que encuentro muy acertados.
"La obsesión con la delgadez siempre ha sido un juego de números (la fijación con esos dos últimos kilos que quieres perder y ver reflejados en la báscula). Pero el deseo de ser más esbeltas ha dado un giro absurdo: estamos viviendo en un mundo de tallas de ropa que bajan del cero a los subceros (conocidos como 00).
Las tallas negativas (y las celebridades cada vez más flacas que las usan) están poniendo más presión que nunca sobre las mujeres. No puedes evitar pensar que si ha habido que inventar tallas menores de 0 es porque tiene que haber por ahí un montón de chicas ultradelgadas. “La talla es la nueva herramienta para medir lo que vales”, dice una psicóloga y especialista en imagen corporal. “Las mujeres quieren alcanzar esa talla 0 ideal”. Para complicar más la situación, a diferencia del peso, una cifra real con la que puedes contar, las etiquetas de las tallas se han vuelto inconsistentes. No sólo la talla 40 de hoy es más amplia de lo que era hace unos años, sino que las diferentes tiendas tienen distintas definiciones de la misma talla 40. Probablemente en tu fondo de armario hay una variedad de tallas, algunas de ellas mucho más pequeñas de las que alguna vez pensaste que usarías". Pero antes de entusiasmarte demasiado, lee y aprende cómo la industria de la ropa manipula las tallas, por qué un simple número parece importar tanto y cómo todo esto te afecta a ti
". (Cosmopolitan digital).
"Una mujer segura de que su cuerpo es como lo ve en el espejo sabe que no parecerá más delgada por comprar el pantalón dos tallas menor en una tienda que en otra. Simplemente, adquiere el que le sienta bien. Pero para miles de mujeres, sobre todo jóvenes, no es así. Hay chicas obsesionadas con su cuerpo. Tienen terror a comerse un trozo de tortilla porque creen que engordarán de inmediato 6 kilos. Si ven que una talla en una tienda les cabe pero en otra no, refuerzan la idea errónea de que su cuerpo cambia de una semana a otra”, explica otra psicóloga experta en trastornos de la alimentación. Una chica con estos problemas comprará en la tienda donde el pantalón tenga menos talla, “porque así demostrará que responde al modelo de cuerpo delgado”, justifica dicha psicóloga. Se autoengañará". (Dona PSC).
O se provocará el vómito y lamentablemente algunas pueden llegar a la Bulimia o la Anorexia.
Y mientras los comerciantes a etiquetar con tallas pequeñas, porque... todo es estrategia comercial para vender más.

1.22.2008

Un "robado"


Leyendo esta noticia te encuentras con diferentes elementos analizables; lo peor de todo, el comentario machista.

Juzgad vosotros mismos.

1.21.2008

La titella del PP.

A hores d'ara segur que tothom ja ha vist la titella del PP al Polònia de dijous passat; jo vaig veure el programa ahir a la tarda. Avui en Ferran Monegal al Periódico de Catalunya es fa ressò.
Pel qui no l'hagi vist, aquí teniu el vídeo, no té desperdici!

Tarda de cine.

Aquesta tarda he anat a veure "El amor en los tiempos del cólera", encara estic sensibilitzada per tot el que he vist, escoltat i viscut durant les dues hores llarguetes que dura la pel·lícula.
La fotografia fantàstica, la música de la Shakira emotiva i la interpretació d'en Javier Bardem magistral.
Tampoc vull desvetllar res pel que vulgui veure-la. En tot cas us deixo el tràiler.

1.20.2008

"Même" viatges.

L'Arare em passa un "même" que copio tal qual per no canviar res.
L'enunciat és "relativament" senzill:"Digues tres coses que sempre duus a la maleta quan vas de viatge i una que t'agradaria dur i que no duus mai o gairebé mai. I tant.... heu de dir el perquè. Pasar-ho a 4 persones".
1.- Jo sóc de les que sempre porta una muda pel que pugui passar, de dalt a baix. Normalmet vaig a llocs on venen de tot... mira si en podria comprar, però és el costum, allò de per si de cas. Un artilugi que s'ha fet imprescindible és el carregador del mòbil, perquè tu diràs!
2.- El necesser complet: raspall de dents davant de tot! Les cremetes, que aquest estiu en un vol a Menorca es van quedar a l'aeroport (com que faig més viatges en cotxe que en avió...) i la resta d'utensilis com gairebé tothom.
3.- Un llibre (o dos com aquestes festes de Cap d'Any últimes al poble) els meus encreuats...
4.- El que m'agradaria portar i no acostumo és una càmera de fotografiar o de vídeo, sempre em refio que ho duguin els altres.
I tu, Joana, què portes a la maleta als teus viatges?
Si a algú li ve de gust, que ho faci

1.19.2008

San Antón en el Mas.

Este fin de semana se celebran en mi pueblo las fiestas de invierno: San Antonio: hace muchos años que no asisto a las mismas, este tampoco, dada la cercanía de fechas con las Navidades que las paso allí y otros compromisos; me dicen que algunas cosas han canviado, pero que otras siguen igual.

Cartel de fiestas del 2007: Procesión y reparto de pan bendito, la "mochiganga", el Santo Patrón, la hoguera, que se enciende al atardecer y por la noche se asan chorizos y longanizas las peñas...

Una de las cosas que han cambiado son los dulzaineros, antes venían de Zorita del Maestrazgo y ahora son del pueblo, amenizan todas las fiestas y saraos, así como el desfile de carrozas en las fiestas de Agosto.

Procesión y reparto de pan bendito, esto ha ido a más, porque cuando yo era niña, sólo se vestían las solteras, y ahora lo hacen de todas las edades; he de decir que yo nunca me he vestido. Los trajes son de aragonesa, pero digamos que de "mudar".
La famosa "mochiganga" con ligeros variantes, como el sitio desde donde se recita; siempre suelen ser unas personas en concreto las que la recitan y va pasando a otros. Es como La Parodia Nacional, pero de pueblo, se van diciendo cosas de la gente en verso y que resulta más o menos divertido, nadie se ofende si se lo dicen aquí. Pondré un ejemplo, una señora escribió a Productos Flora para que nos ayudara en las reformas de nuestra ermita Santa Flora, y dice a sí:
"¡Ay santa Flora bendita!
Sí que te veo apurada,
pues para arreglar la ermita
has recurrido a la manda.
Fíate de don Alfonso,
que la ermita arreglará;
es un hombre de palabra
y si lo ha dicho lo hará.
Tenéis la Angelines Mir
que escribió a productos Flora
pidiéndoles una ayuda
pa nuestra Santa Patrona.
Ya ha llegado la respuesta:
le dicen que mandan algo
y que vendrán por el pueblo
porque quieren visitarlo.
Angelines, cuando vengan,
que no les falte de nada,
que se vayan bien contentos
pero que suelten la pasta".

He de decir que dieron 6.000€ y que vinieron al pueblo dos representantes de la empresa.
Una tradición que se conserva: la "llega", se trata de recoger alimentos por las casas del pueblo, y cada uno, buenamente, según sus posibilidades, da para la financiación de la fiesta, pues todos los actos son gratuitos.
"La manda", donde se subastan los productos de la "llega" al mejor postor. ¿Hay quién dé más?
Se pueden llegar a pagar pequeñas fortunas por un brazo de gitano hecho por fulanita o menganita.

Otros actos de los que no tengo constancia fotográfica son las vaquillas para aficionados con reparto de bocadillos de anchoas al intermedio; el baile, que en la noche de viernes la tradición es tirarse merengues a la cara y cada colocón del...
Bueno, ya veis que es un "finde" intenso, guardan las tradiciones y eso me gusta.

1.17.2008

El amor en los tiempos del cólera.


Desde que vi anunciar esta película, una idea no me ha marchado de la cabeza, la tengo que ver. Basada, en la novela con el mismo título de Gabriel García Márquez, El amor en los tiempos del cólera la leí hace muchos años, tantos que casi no recuerdo los detalles, sí el mensaje.
Leyendo los comentarios del argumento, hay uno que me ha chocado, dice así:
"El amor en los tiempos del cólera, como resulta deducible, es una historia de amor en una época en la cual, según el narrador, los signos del enamoramiento podían ser confundidos con los síntomas del cólera".
Después hay una descripción de los personajes protagonistas: Florentino Ariza y Fermina Daza.
"Reduciendo la obra sólo a los protagonistas de la película, tenemos a Florentino Ariza, un hombre que pierde a la mujer que ama cuando ésta se casa con un acaudalado médico, y durante los próximos cincuenta años tratará de erigirse una gran reputación y posición para recuperarla, convirtiéndose en un hombre irresistible para muchas mujeres, pero él será fiel para siempre a la mujer de sus sueños, Fermina Daza.
Fermina Daza, una mujer que llora la muerte de su marido, el doctor Juvenal Urbino, con el que se casó presa de la duda. En su juventud había mantenido una relación epistolar con un hombre llamado Florentino Ariza, que se vio truncada cuando el padre de Fermina descubrió el romance emergente. Mientras Fermina guarda el luto por su esposo, Florentino se presenta en su casa. Han pasado más de cuatro décadas, pero hay algunos sentimientos que no se olvidan por mucho tiempo que transcurra".
Ya tengo ganas de ver a Javier Bardem en el palpel de Florentino.
Aquí tenéis unos datos extraídos de apuntes de psicología que habla del enamoramiento; síntomas que García Márquez los comparó a los del cólera de aquellos tiempos:
"¿Una situación pasajera o una situación deseable?
¿Es enamorarse el estado emocional perfecto o un espejismo pasajero que, mientras dura, aliena a la "víctima" hasta el punto de incapacitarle para percibir cualquier cosa distinta de la atracción hacia la persona objeto de sus desvelos? Estas son las dos posturas extremas ante esa coyuntura que constituye el enamorarse de alguien.
El romántico la defenderá como la situación ideal, porque entiende que nada en el mundo merece compararse con esa felicidad que genera la pasión amorosa. El escéptico o desengañado, sin embargo, aducirá que el amor es una enfermedad pasajera que deja secuelas pero que puede superarse a nada que uno se dedique a lo esencial en la vida: la familia, las aficiones, el trabajo, los amigos... Sin duda, ante el fenómeno del amor cada uno tiene su propia percepción y sensibilidad. Se puede caracterizar el enamoramiento como una "locura" transitoria que no tiene edad y que repercute en gran medida en la vida cotidiana del afectado. Es, normalmente, una emoción que irrumpe sin avisar, intensa y bruscamente y que normalmente se atenuará con el paso del tiempo. El enamoramiento es una experiencia que nos conmueve y conmociona, un estado pasajero en que el mundo tiende a convertirse en un paraíso y la vida en una fiesta.
Los síntomas: Aunque suene irónico, el amor puede contemplarse como una patología, como un trastorno ocasional con sus síntomas característicos. Veamos tres de ellos: la idealización de la otra persona, la admiración que sentimos hacia ella y la atribución de un conjunto de características positivas y nobles, omitiéndose los planteamientos críticos. Otro síntoma es la desaparición de la agresividad: para la persona amada, sólo tenemos palabras dulces y amables. Se produce también un cierto trastorno de la atención: todo se nos antoja óptimo, casi mágico. Así, la vida es un regalo e invita a la ensoñación.
En los más afectados por el enamoramiento, el nerviosismo, las taquicardias, la sudoración, la sensación de no saber cómo comportarse, al igual que las de una extraña placidez y la propensión al lagrimeo y a la risa forman parte de esos momentos irrepetibles del recién enamorado. Visto lo anterior, habrá quien piense que esto de enamorarse (en cuanto que entraña de ingenuidad e ilusión desmedidas y de confianza ciega en el otro) es cosa de juventud o, más bien, de la adolescencia, pues no es cierto. No todos vivimos de igual modo la experiencia amorosa y puede variar la intensidad de estos síntomas o que no concurran todos ellos, pero la idealización, la peculiar comunicación, la percepción del tiempo, la placidez y las manifestaciones corporales definen el enamoramiento pasional.
Amar es comunicarse y compartir: Amar es darse al otro, comunicarse, desearse y compartirse desde la realidad de quiénes somos. Pero el enamoramiento profundo y apasionado, sin embargo, es un pico de explosión que no parte de quiénes somos en realidad sino de unos seres mutuamente idealizados por una relación muy intensa. Esta situación idílica lleva incorporada su fecha de caducidad, porque el estado de tensión que genera y la suma dedicación que exige no pueden perpetuarse a lo largo de los años.
Tal vez ese enfoque sea el que nos responda por qué hay personas que nunca o sólo en su juventud recuerdan haberse sentido enamoradas. Y es que para enamorarse de alguien, hay que tener los poros de la piel abiertos a los paisajes, a las personas que nos rodean, a los sentimientos.... Quien sabe reaccionar ante la frustración y el sufrimiento, está mejor preparado para la flexibilidad y apertura mental y emocional que el amor necesita para brotar. En resumen, para poder enamorarse de alguien hay que amar la vida, mostrar interés por lo que acontece a nuestro alrededor, tener ganas de saber, de crear, y aferrarse a la vida apurándola como hacemos con la última gota de agua cuando nos morimos de sed.
En cualquier momento, independientemente de nuestra edad y situación emocional, enamorarse entra dentro de lo posible. Aunque haya excepciones, casi nadie responde del todo a las expectativas que suscitó en el otro mientras duró la fase de enamoramiento, porque somos seres humanos, y por tanto, imperfectos y bien distintos de la persona idealizada que el otro creó en su mente cuando se enamoró".

1.16.2008

La flaire dels socialistes catalans.

Semblava una premonició, continuo amb les olors!
La notícia em va arribar dilluns a la tarda; vaig rebre una trucada de la meva amiga de Saragossa dient-me que en "Javitrón" li havia dit que el PSC havia tret un perfum, i que el volia, us enrecordeu d'ell? Jo no en tenia ni idea i vaig trucar a la Joana, amiga i "sociata" fins al moll de l'os, com es defineix ella; tampoc en sabia res, però em va dir que ja em diria alguna cosa.
De seguida vaig anar al País digital, que és el diari que em va dir la meva amiga saragossana que l'havia llegit i, sí, vaig veure a una Manuela de Madre imponent, envoltada de capcetes amb fragància socialista; diuen que està feta de pètals de rosa de Damasc que transmet sentiments nobles i purs, i de patxuli que afavoreix la reflexió, la confiança i l'enteniment. La fragància ha estat el·laborada per plasmar els valors dels socialistes, amb un objectiu fet des del cor i amb passió de justícia social, igualtat, progrès i benestar col·lectiu. El que pretèn és atreure la bona sort i neutralitzar el més negatiu, així com ajudar a planificar el futur.
Bon rotllo socialista, sí senyor; em moro de ganes per ensumar la flaire del PSC!!!
Una bosseta de perfum per a en "Javitrón" i una espelma per a la Joana.

1.15.2008

Tota una dona.

Aquesta dona ha estat per a mí, la millor presentadora de televisió, Rosa Maria Mateo; bona periodista, bona presència i amb una veu preciosa. La cara i la veu d'Informe setmanal molt de temps.

Avui, amb les seves declaracions al Periódico de Catalunya, ho corroboro; no m'ha decepcionat!

1.14.2008

Televisió en català.

Aquesta setmana tinc dues cites a TV3, a més a més del habitual Polònia que acostumo a veure (no sempre), dimarts 15, tindrem l'estrena d'una serie d'humor dels actors Pera, pare i fill . A en Roger no el conec tant, però l'humor d'en Joan m'encanta: són pare i germà d'un bon company i, amb ell ja hem parlat alguna vegada d'en Joan Pera actor, sap que m'agrada.
Segur que ens divertirem!
" Joan Pera i Roger Pera són els protagonistes de la nova sit com "13 anys i un dia". Una sèrie d'humor que confronta dues generacions. Dimarts a les 21:45 i dimecres a les 03:55."
D'altra banda dimecres 16, a les 22 hores pel canal 33 serà el primer capítol d'una sèrie de tres reportages, basat en el llibre de l'Assumpta Montellà "El setè camió", al seu bloc trobareu més informació.
Tot plegat, promet!
Afegit divendres 18 de gener: L'enhorabona, Joan i Roger!

1.13.2008

El miracle de la vida.

Ahir a la tarda, per fi, vaig poder conèixer a en Raül, el petit del que vaig escriure el mes passat. Després del seu trasllat a la Vall d'Hebron (allà no es podia anar a veure'l) quan l'incendi a Can Ruti, no va tornar fins a Cap d'Any, i encara no havia tingut l'oportunitat ni el moment de fer-ho.
Vaig parlar molt amb els joves pares, estan contents, tot i que tenen moments baixos, veuen que el petitó lluita i va creixent, no només de mida, que també, els seus pulmons es van desenvolupant i cada vegada necessita menys oxigen.
També vaig adonar-me que algunes dades que vaig donar no eran del tot exactes; els nadons tenien 27 setmanes de gestació, no 25. I aquest en concret va pesar 955 grams, ara ja fa un quilo i 460 grams. Està maquíssim, ahir dormia tranquilet i relaxat, es veu que és un nervi; la mare diu que va ser ell qui va empenyer el seu germà perquè volia sortir a tafanejar, i l'altre que estava assegudet tan feliç... A ella encara se l'escapa de tant en tant: "mis niños..." com deia abans.
Hi havia al costat un de ben petit, i em deien: així era en Raül! Déu n'hi do quan vas a aquests llocs, la de casos que hi ha quan et sembla que només et passa a tu.
Bé, una tarda molt bé emprada; l'anada, parlant amb la meva filla que anava a Barcelona i em va deixar a la porta de l'Hospital, la tornada amb els pares del nen que em van acompanyar fins a la porta de casa.
Amb el petit detall que vaig duur al nadó, també vaig portar imprès el post que li vaig dedicar al bloc, i em van dir que tot li guardaran per quan sigui gran; un retall del diari on sortia la notícia de l'incendi a Can Ruti també, perquè, a la fotografia, dins la incubadora que hi havia a sota la manteta... estava en Raül!

1.12.2008

¿A qué huelen...?


El sentido del olfato es más "fino" en unas personas que en otras, o que unas le dan más importancias que otras; para mí es esencial, sé de personas que no tienen o han perdido por algún motivo el olfato y no encuentran sabor a los alimentos, vaya, que comen porque se los pide el estómago, pero no disfrutan comiendo.

En los dos embarazos que he tenido lo primero que me cambió fue el olfato, olores normales para mí hasta entonces llegué a aborrecerlos; y otros me daban náuseas; que conste que en el segundo "caí" pronto por esta particularidad.

Recuerdo olores de cuando era niña: el olor a tierra y hierba mojada después de llover me encantaba. El de mi padre cuando por la noche me cogía en sus brazos y yo me acurrucaba rendida y me dormía (también me gustaba el ronroneo de las conversaciones, con mi oreja pegada en su pecho oir sus latidos, su respiración y su voz que resonaba cuando hablaba). Otro olor de mi niñez es el del incienso en la Iglesia, entonces iba mucho a misa, todos íbamos mucho a misa. El del cerbero seco en verano cuando íbamos al río. El del pino, del tomillo y el romero en el monte. El de las rosas en el mes de mayo...

Pero quiero hablar del olor de las frutas y hortalizas recién cogidas del árbol o de la mata; los tomates, las manzanas, y como no, los melocotones. Son sensaciones que te llevan a tus raíces, a tu infancia, a evocar momentos y vivencias.

El olor de la mandarina me recuerda a las excursiones de párvulos a la era, con la merienda, la pañoleta y la cantimplora; la mandarina sin piel en una bolsa, que al abrirla me venía su rico aroma (no la sabría pelar). He de decir que yo si se trata de escoger una fruta, sin despreciar la gran mayoría, me decantaría por la naranja, me encantan los cítricos. Una curiosidad de aquellos inolvidables años: mi pueblo está relativamente cerca de Vinaroz, de allí venía el pescado y las naranjas, dos productos básicos de mi alimentación y que nunca faltaban en casa; al principio, cuando aún no se vendían en las tiendas, recuerdo que venía un camión a la plaza lleno y lo cambiaban por nuestras patatas, al coger la cosecha (allí se siembran para San José y se recogen en verano) se reservaba una parte para naranjas; ibas con el capazo lleno de patatas y volvías con naranjas, había tres variedades: madres (las de ahora), imperiales (dulces) y "de sangre" (aquellas rojas tan fuertes) ¡pues hasta esas me gustaban! Cuando al probarlas yo decía que eran ácidas, ya nadie comía, se lo creían.

De los olores me he ido a los sabores. Todo es cuestión de nariz.

1.11.2008

Lluita entre amics.

Feia molt de temps que no escoltava aquesta cançó i ahir per casualitat la vaig tornar a escoltar; no són els meus cantants favorits ni molt menys (i aquí en directe desafinen...) però en conjunt m'agrada!

1.10.2008

"Naranjas de la China"!

Ahir al vespre vaig veure per TV un notícia, si més no, sorprenent, avui surt als diaris. Nens que no han provat mai el tomàquet, la taronja, els espinacs... I diem que som un país amb dieta mediterrània!
Els nens mengen el que veuen menjar a casa, dic jo. Si des de petits ho veuen com el més habitual, ho menjaran, és cert que hi ha coses que agraden més que no pas altres (a mí per exemple les faves no em fan els pes, ni les compro, ni les cuino i els meus fills no han menjat mai) Veiu com mengen el que veuen a casa?
També n'hi ha que els agraden més les hortalisses crues que les verdures cuites, cap problema, n' hi ha la tira per triar i preparar en amanides (és el cas del noi).
Amb el que no ho he aconseguit del tot el meu objectiu és amb el peix, si per mi fos seria la font principal de proteïnes a casa, però els meus fills diuen que no cal, que hi ha molts aliments que les aporten i són més barats... la noia prefereix abans ous ferrats que gambes!
Buf!!! he començat el post amb el cap molt clar, però he tingut una interrupció que m'ha deixat en blanc, ho sento, sembla que ho deixo a mitges.
Això, que de la dieta mediterrània: "naranjas de la China"!!!

1.09.2008

Blocaire a Kàtmandu



Avui no escric jo, ho fa la Mònica Grau; una biòloga catalana que viu al Nepal des fa un any.

Els nens de la seva oenagé tenen doble dificultat, la pobresa i la discapacitat.

Tremenda i commovedora història d'aquesta solidaria blocaire, per això, avui llegiu el que ha escrit ella

1.08.2008

Ja no són el que eren.

Els blocs ja no són el que eren fa un temps. Quan vaig començar a escriure, ja ho havien fet molts, altres al mateix temps més o menys que jo, i d'altres després (dels que visito habitualment).
Ara n'hi ha que no actualitzen gaire o els han el·liminat, els motius no els sé pas. També he de dir que n'hi ha que escriuen cada dia!
De vegades sento dir que els blocaires "poca feina", crear un post, buscar imatges... Penso que cadascú pot fer del seu temps lliure el que més li vingui de gust, jo de xafarderies de famosos en sé ben poc, i em consta que n'hi ha que se saben de pe a pa la vida i miracles de tots, perquè es passen hores davant la televisió o compren revistes del cor, jo miro alguna de passada quan vaig a la perruqueria o al dentista i les notícies normalent ja no són actualitat, i no m'interessen gens, la veritat!
Bé, parlaré del meu cas, que és del que en sé. Primer i principal em llevo d'hora, la meva jornada laboral m'ho permet, faig les tasques de casa perquè no tinc minyona (d'altra banda, què l'importa a ningú?), tinc activitats extra laborals a les tardes...
Per fer un post s'ha de tenir la idea; jo els faig quan vull i dels temes que vull; segur que si tingués l'obligació diària de fer-ne un sobre un tema en concret no em sortiria, però no és el cas. Quan sec a l'ordinador ja tinc en ment l'article, o també de vegades escolto o llegeixo al diari una notícia que m'encen la llumeta; buscar imatges és tan senzill com posar fotos si tinc, i si no dels fotologs que visito, o escriure les paraules clau al google, trobo la tira i em quedo amb la que més em fa el pes. De vegades el que em costa més és posar el títol, m'agrada que sigui engresacador, que insinuï, però que encara quedi interès per continuar llegint (avui per exemple encara no ho he posat), en això em fixo també en els que llegeixo, valoro l'ingeni. També és cert que de vegades estic més encertada que no pas d'altres! I que hi ha temes que no he tocat mai!
En canvi, en guardo a l'esborrany, ara per exemple en tinc un d'acabat i altre en procés per publicar quan cregui convenient.
Avui torno a la feina després de les vacances de Nadal, tindré menys temps sí, i potser menys motivació, perquè per a mí, els blocs, ja no són el que eren.

1.07.2008

Passió per les noves tecnologies.

Mans lliures.

L'ordinador fins i tot per anar a...


Videocàmera "digital"

Simbiosi: noves tecnologies i les manualitats de tota la vida :)

1.06.2008

Flora i fauna.

Hortalisses de l'hort del meu fill, té més per això, com ara espinacs, cols... I un cereal, blat!
També l'aquari de 300 litres, continua estant al mig del menjador, però ja no hi ha peixos tropicals d'aigua dolça, ara s'ha convertit en un terràrium que sembla un jardí botànic en miniatura, per a mí maquíssim; a l'habitació té un altre de petit amb granotes... o són gripaus???
Fotos: Tomàquet's



I un rave!!!

Enciam "maravilla"; tot i a que a mí m'agrada més la "francesa" o "de seda".

En el futur tindrà pesols.

Epipedobates tricolor (toma!)

Anthurium (el que digui ell).

Bromelia (al menys aquest l'he escrit sense haver de mirar el nom dos o tres vegades)
Us han agradat les plantes? Potser em perdo moltes activitats fora de casa, però gaudeixo d'unes altres molt amables i naturals.
Feliç dia de Reis!

1.05.2008

El negoci del consumisme.

Aquests dies la TV ens "inunda" amb anuncis de colònies i perfums (per a ell i per a ella). Com diu l'article, fan l'agost, és el producte rei per Nadal i Reis.
Però, què em dieu dels anuncis de joguines? Necessitem dos o tres aparells a casa (que també haurem triat veient la publicitat per TV) per a veure simultàniament la colònia que l'hem de regalar a la parenta (altra cosa és que li agradi a ella), la joguina per a la neboda (i que no es conformen amb una nina qualsevol) ha de fer pipi, caca, babejar, plorar, parlar, etc. El cava que hem de beure, els torrons que hem de menjar, el mòbil que hem de comprar... Un altre negoci! Em deien el dia de Cap d'Any que les empreses de telefonia mòbil guanyaven només en aquella nit no sé quina passada de milions!
Després el tema de la loteria, aquí qui guanya? Encara no ho tinc clar, qui perd sí que ho sé! Bé, una mica sí que sé qui guanya; el tio de La Bruixa d'Or!!! Diu que vol fer un viatge espacial (no m'extranya, li paguem entre tots!)
Ahir al vespre quan tornava de fer un encàrrec vaig escoltar que parlaven dues noies, serien germanes perquè deien: " Jo, al papa li regalaré un tornavís..." no vaig poder deixar de pensar en el dibuix d'en Perich!!!
Aquest post podria anar lligat amb l'anterior. Que tingueu tots una bona nit de Reis!

1.04.2008

Si busques comparacions...

Sempre ens hem de fixar en els que estan pitjor que nosaltres!
Aquest dibuix que pot semblar una mica fora de context, n'és un bon exemple.

1.03.2008

Mala picada.

Quan divendres passat havent dinat, me'n vaig anar al meu lloc de vacances a passar el Cap d'Any, havia començat a prendre relleu amb força un tema per desacreditar una persona.
No vaig conectar-me cap dia a Internet, per tant no podia seguir l'actualitat mataronina per la premsa digital; però el meu cap no hi era de vacances i, diumenge em vaig posar en contacte amb certes persones per interesar-me per l'assumpte, em van dir que estigués tranquil·la; la persona en qüestió, sabia que ho havia fet correctament, i es sentia recolzada pels amics (indispensable per aguantar).
Ahir al migdia vaig arribar, i a la tarda ja hi era llegint els e-mails amb els millors desitjos pel 2008 (que he contestat) i les darreres notícies municipals, encara cueja el tema!!! Una entitat va encendre els ànims, l'oposició s'apunta a un bombardeig (per justificar el sou?) Uns en la seva línia, demanant dimissions, altres ho volen tot per escrit, i si pot ser davant notari... Mentre l'informe del Secretari diu que l'acusat no va cometre cap irregularitat.
Com es pot fer tant de mal a una persona , i a una família sencera? No hi ha dret!
Com diu el títol d'avui: Mala picada!

1.02.2008

Una petita part del món.

Amb una emprempta notable del meu Aragó, començo l'any 2008.
Us deixo en companyia d'Amaral: "Como hablar".