10.31.2007

Digues-li amb flors.

N'hi ha esdeveniments i celebracions a la vida en que les flors formen una part molt important.
Dos, però, són especials, com la mort i el naixement de les persones.
-Per l'avi havia arribat el seu moment, no era molt gran, però es seu cos deia que ja n'hi havia prou; des de feia un any ja no coneixia a ningú, les seves paraules eren incoherents i només tenia ulls i, el somriure sempre al seus llavis. Quan va arribar el dia, la seva mirada era opaca i fixa en algun punt, després el silenci. El van portar al poble, on havia viscut gran part de la seva vida, per a descansar amb la seva dona i la seva filla, va estar envoltat de familiars, veïns, amics... per donar li l'ultim adéu i, flors, moltes flors!
-Per a la relativament jove parella, era la vinguda al món del seu primer fill, vivien de lloguer, pocs ingressos... La futura mare, molt pragmàtica ella, li havia dit al seu home: no vull flors! Es fan malbé de seguida i els diners es poden invertir en altres coses més necessàries pel nadó. Va arribar el dia, va nèixer una nena morena amb els cabells negres, petita i bonica i, amb molta gana! Quan ja eren totes dues a l'habitació, ella anava veient com les seves companyes rebien els rams, preciosos, grans i, estava com esperant el seu. No va arribar cap ram; passats uns dies li va comentar al feliç pare el seu desencís al respecte, ell li va contestar: tu em vas dir que no volies; ja, no volia, però en el fons ho esperava... Pel segon fill va tenir flors, vaja si va tenir!
Demà els cementiris faran goig, nets i acolorits, evocant els éssers estimats i, els hospitals estaran plens de flors per donar la benvinguda als nouvinguts.
Feliç pont de Tots Sants!

10.30.2007

Una tasca engrescadora.


Per a veure millor les imatges, cliquem dins dels requadres.
Fa ja algun temps que coneixia aquesta iniciativa de la Vocalia de Dones de l'AV de Rocafonda, a més a més de primera mà, perquè una dona coneguda meva d'aquí, tenia parella lingüistíca amb una altra de nouvinguda, em deia que l'experiència era molt gratificant.
Aquest any, però, ens afegim unes quantes més al projecte, unes per a ensenyar i, altres per a aprendre. Aviat començarem les trobades; em falta que empleni l'imprès una amiga aquesta tarda i ja entregaré el total perquè es formin les parelles.
Dona, si estàs interessada, aquí he posat el full on explica l'objectiu i a on t'has de dirigir. Perquè ganes de compartir, ganes de parlar, de passejar, de fer amigues i d'aprendre, tenim totes, o no?

10.28.2007

Lleure.

Divendres a la nit vaig assistir a un sopar especial, la Fundació Maresme va convidar a tots els seus treballadors dels diferents departaments que la formen; allà, als menjadors del Centre Ocupacional, ens vam trobar companys, amics i coneguts. De les més o menys 400 persones que treballem, érem 183 les assistents, de l'Escola vam anar 17 dones, algunes amb molta marxa, ja que es van quedar al ball i tot.
El sopar va estar força bé i, l'ambient magnífic; un bravo pels organitzadors!
Dissabte a la tarde, havent dinat; vaig anar a veure "Las 13 rosas"; pel·lícula de la qual ja vaig parlar en un altre post. Tot i coneixent el final, perquè la vas a veure que ho saps, no deixen de commoure't els aconteixements i les escenes tan dràmatiques. A més a més que són fets reals! No és cap producte de la creativitat del guionista. Que si vaig plorar? Doncs sí! I no m'avergonyeixo, la amiga de la meva dreta també va plorar, no és tan "fiero el león como lo pintan" també té sentiments i és molt romàntica! La persona de la meva esquerra va dir que de totes les pel·lícules que ha vist refents a la guerra, és la que més l'ha impactat; i això que "Libertarias" i "Tierra y Libertad", Déu n'hi do!
La recomano.

Després jo vaig fer un canvi de plans, en un principi pensava assistir a un espectacle + col·loqui organitzat per la Vocalia de Dones de l'AV de Rocafonda, a càrrec del Col·lectiu de Dones de Matagalpa; però, un cop més va guanyar la democràcia i vam anar tots als actes organitzats pel 40 aniversari de l'assassinat del Che Guevara. Moltes cares conegudes de companys nostres, d'amics del meu fill, d'altres que es van trobar a faltar... Lectures de poesies molt emotives, cançons en la seva memòria i gent molt implicada.
La nit l'he passat com gairebé sempre, dormint a estones; els braços m'estan jugant una mala passada; primer va ser el síndrome del colze de tenista i, ara pel símptomes, el síndrome del túnel carpià.
Són d'aquelles coses que penses que els passen als altres, que mai et passarà a tu. Paciència!

10.25.2007

Reflexione'm-hi!

Llegint el diari ADN d'ahir, em vaig quedar amb dues notícies; la primera que els nens també tenen estrès degut principalment a l'excés d'activitats extraescolars, així com a la manca d'atenció dels pares, males notes o pèrdua d'un ésser estimat.
Què estem fent amb els nostres fills? Volem nens 10! D'acord que no s'han de passar tota la tarda, mirant le tele, jugant als videojocs, o fins les deu de la nit deambulant pels carrers, però, busquem l'equilibri, siuspalu!
L'actual ritme de vida dels grans afavoreix l'estrès, i potser el transmetem als nens, això no vol dir que ells de grans siguin persones estressades, però sí, que si creixen amb l'estrès pot ser un inconvenirent en el seu desenvolupament i, ser més vulnerables per afrontar l'aventura de la vida.
La segona notícia és de dones en política, segons la Ségolène Royal, líder del Partit del Socialistes de França, els càrrecs importants encara estan en mans dels homes, igual que a Espanya, on el 80% dels llocs mitjans de l'Administració estan ocupats per homes, malgrat que la Llei d'Igualtat contempla una representació equilibrada. També va dir que les dones pateixen aquest problema en totes les latituds.
La Diputada del PSOE, Carmen Alborch, va incidir en que s'ha avançat gràcies a la democràcia paritària i, que existeixen matissos que la dona aporta a la política, com per exemple saber escoltar a la gent...
Com diu una amiga: mentre no hi hagi igualtat real, les quotes són importants!

10.24.2007

Yo, Narciso!


Hay personas que van por la calle que parece que en su frente pone: Narciso.

Sí, van caminando, marcando el paso: "un dos, un dos, que guapo qué soy, qué tipo que tengo, qué bueno que estoy..."

¿Alguien se reconoce?

10.22.2007

Malalties de l'oblit.

Quan persones que tenen algun oblit degut a les moltes coses que porten al cap, o simplement perquè són desmemoriades, i diuen: és que tinc l'Alzheimer, jo sempre penso i si hi ha confiança els hi dic: no saps què és l'Alzeimer, si no, no ho diries pas!
Al principi són oblits que tampoc tenen massa importància, a poc a poc, quan el deteriorament del malalt com del cuidador és important, i si no hi ha ajuts o recursos, és quan de vegades el millor és buscar un bon Centre on estigui atès el malalt.
Fa uns anys vaig conèixer aquesta malatia i vaig viure i conviure amb la seva germaneta, la Demència Senil. Tampoc es tracta de posar aquí els detalls més penosos, però si que volia explicar una anècdota; estava amb un pacient en mig del passadís d'un Centre i es va obrir la porta d'accés a la Unitat, era la seva dona i vaig pensar: a veure què fa i com reacciona? Ell la va mirar i em va mirar a mi i em diu tot cofoi: mira qui ve! Es van saludar amb dos petonets i jo li vaig dir a ella: t'ha conegut, amb un somriure trist em va contestar: m'ha conegut, però no sap qui sóc...
En fases avançades l'oblit i altres símptomes ja són molt patents, i se'n van oblidant de coses tan fonamentals com menjar, al final se'n obliden de respirar. N'hi ha persones que el procès és lent, d'altres tot és molt ràpid.
Ningú hauria de dir alegrement tinc l'Alzeimer, només la persona que s'ho han diagnosticat... Si vol.

10.21.2007

Les 13 roses.


13 adolescents van ser assassinades recen acabada la Guerra Civil Espanyola (el cinc d'agost del 1939) simplement per pensar diferent, condemnades a mort pel règim franquista; totalment injust l' afusellament!
Ara s'ha fet una pel·lícula que narra el drama dels fets, una adaptació del llibre "Trece rosas rojas" de Carlos Fonseca, sota la direcció d' Emilio Martínez-Lázaro i amb el testimoni d'una companya de presó de "les roses", Mari Carmen Cuesta, actualment té vuitanta anys i moltes coses de les que va explicar i diàlegs amb la seva amiga Virtudes, surten a la pel·lícula. També les últimes cartes de les víctimes que van enviar a les seves famílies van ser documents molt valuosos a l'hora de fer-la, diuen que el millor assessor; com ara la carta de la Julia Conesa que va començar-la així: "Que mi nombre no se borre de la historia..."

A la roda de premsa, el director va dir que no eren tantes les pel·lícules que parlaven de la Guerra Civil, volent tancar la boca d'aquells que renegaven ja de l'existència d'un altra pel·lícula del mateix gènere.. Una injustícia que es mereix ser recordada!

10.19.2007

El desencanto.

Desencanto: Desilusión, decepción de la admiración o expectativas.
"El desencanto no es la nieve, no es el polvo, no es el frío en los cristales, no es una mirada, ni un destello, ni una sombra, no es una flor marchita y olvidada, no es una soledad con libros, no es invierno; el desencanto es un sitio al que se llega.
El desencanto cae de pronto, inesperado, y te atrapa y sacude, y te acongoja, y te abandona en tus ensoñaciones rotas, en esas ilusiones que, de pronto, parecen decorados, calles viejas, pueblos vacíos en un desierto de Almería, de cuyas casas no saldrá el fantasma a recibirte.
El desencanto es el final de algo, es una puerta, es el sabor de una lágrima que escapa sin que sepas de dónde ni por qué. Es un no fue, un desaparece, un no existió que regresa de pronto en la mañana, y te descubre horrorizado en un espejo, o cansado ante una sombra que huye, y es la tuya.
Es playa, es vacío, es algo frío y hermoso, y acabado, el desencanto tiene la perfección de lo concluso, la nitidez de lo real.
El desencanto, la extrañeza sosegada; el desencanto es una ilusión venida a menos, es caer de bruces en la acera, un empujón no tan brutal, pero sí lleno de telarañas pegajosas, que te atrapan y no te dejan escapar. Desencanto, sueño dulzón, caricatura, castillo de arena pisoteado, mar de sal sin sal.... Porque el desencanto final, el de verdad, el único al que se llega con los años, es un paisaje blanco y suave, una llanura, un páramo de ausencia, un lago en la luna.
Pienso en todos los desencantos y en sus formas, en la manera en la que han ido llegando, tan despacio, en que después se han esfumado y ya no han vuelto, pienso en el desencanto y en su misterio crepuscular de figura literaria, su sombra alargada de ciprés que crece en un cementerio sin muertos, un cementerio en el que la única tumba es la de ese otro misterio de la ilusión, ese animalillo inquieto e inesperado".
Definiciones del desencanto sacadas de un texto y que se acercan bastante a mi pensar.

10.18.2007

El règim.


Fa uns dies vaig rebre per e-mail aquest vídeo, molt bo per cert; jo ja l'havia vist el dia que va sortir al Polònia per TV3; però avui que he sabut que Josep Pla va ser espia de Franco durant la Guerra Civil Espanyola, considero que és un bon moment per compartir-ho amb qui no l'hagi vist mai. Tela!!!

10.17.2007

Una tarda a urgències.

Això que sembla bessonada, són els meus ronyos amb els càlculs renals.

Tot i que el títol del post d'avui pot semblar una pel·lícula dels "Hermanos Marx", no és així, més aviat és la tarda que vaig passar ahir degut a que les pedretes dels meus ronyons van començar una revolució. També aniria bé el títol: La revolta de la cantera.
Dilluns al vespre ja estava rareta, però va ser dimarts al matí quan vaig començar amb els símptomes, vaig decidir esperar a veure si es passava, no va ser així i; me'n vaig anar a treballar, a les dues hores no podia més i vaig haver de plegar, no rendia al 100% com és el meu esperit, i tothom pendent de mi, com que no!
Em va venir just per arribar a casa i a les dues ja era en recepció d'urgències de l'hospital, al quart d'hora més o menys m'atenia la noia del protocol, la sorpresa meva va ser quan em va preguntar que de l'u al deu valorés quin dolor tenia, jo vaig ser sincera i li vaig dir que m'havia baixat molt, però que perquè m'ho preguntava, i va dir que era per passar davant o no d'altres; vaig considerar que havia fet bé, hi hauria persones en aquell moment amb el dolor més fort que jo. Així com passava el temps vaig pensar que potser hauria d'haver dit que tenia més, es a dir, haver exagerat (com els comentaris que sentia al meu voltant) o haver anat al matí. Per cert, vaig deixar un suggeriment a la bústia al respecte...
Al final, a les sis, després d'una analítica d'orina, amb el resultat com ja era d'esperar d'hematúria, sortia de l'hospital amb aquest diagnòstic: còlic nefrític! I ja van dos esperant la visita de l'uròleg, si tenim en compte que les dues setmanes de principis de setembre va ser el mateix; aleshores el dolor va ser més prolongat i es podia controlar, però ahir molt més agut i intens. Prescripció facultativa: molta aigua i Ibuprofé cada vuit hores (si no hi ha febre, és clar!) quan em comenci el dolor; em sembla que em va venir un somriure pensant en el primer capítol de la serie de TV "El Síndrome de Ulises", quan el metge de capçalera receptava a tots aigua i paracetamol. El síndrome que sí vaig patir (com quasi sempre) va ser el de "la bata blanca" que em poso molt "nervi" i em puja la tensió.
Avui ja estic millor i, esperant el tercer? He batut el meu rècord de visites, metges, proves, analítiques... en un mes i mig!

10.14.2007

No puc dormir!!!!!

Després d'un dia força intens, i sense fer migdiada, m'he anat al llit d'hora. Llegeixo una estona, poca. Quan estava agafant la son, sona el mòbil a la meva orella! L'agafo sense ulleres i no sé ni qui és.
-Gloria, escucha:
"Quien quiera llevarse el agua
y el trabajo de Aragón
se las ha de ver primero
con toda su población"
Ein!!!
-Sí, que estamos en Calanda en un concierto de La Bullonera y Joaquín Carbonell.
Ok! És una amiga del poble la que truca per dir-m'ho i, estic escoltant en directe les veus del grup de música aragonesa; sembla que he tornat uns 25 anys enrera, o més.
S'acaba la conversa, però jo em quedo desperta, em llevo, busco els LPs, llegeixo unes quantes lletres, revisc la història passada...
"Soy de una tierra mudéjar
antigua como el carbón
soy judío, griego, moro
celtibérico soy yo"
Em torno al llit, un ulls com un mussol; a poc a poc sembla que em quedo bé, de cop i volta riures del pis de sota, es veu que encara estan celebrant la festa de la Hispanitat els sudamericans que hi viuen! Silenci, tornen les rialles, es paren. Ara una moto que passa, que el seu conductor deu arribar tard a la cita per la pressa que porta... Passen moltes al llarg de la nit! Què faig? No puc dormir i tinc son! Doncs la teràpia alternativa, una sessió de bloc; què faries tu un dissabte a la nit, sol/a a casa?
S'acepten propostes, seran ben rebudes.

10.12.2007

Estampes de tardor.

Avui 12 d'octubre, El Pilar. Felicitats a totes les Pilars i Pilis!
"Y quiero a la Pilarica
soy nacida en Aragón
la llevo en el corazón
y en el cuello colgadica"
Quants records de petita... Anàvem a Calanda amb els meus pares, poble veí del meu on es celebra aquesta festivitat, em recordo especialmet de "la Charlotada " amb "El bombero torero". També en alguna ocasió hem anat a Saragossa, com l'any passat, per exemple, que ens vam reunir tota la penya allà, arribant dels diferents llocs de residència per fer un sopar i veure la Pilarica.
Aquest any, però, és diferent; el meu home està de viatge i estic sola, bé, sola no, perquè avui pel dinar érem quatre davant de l'escudella i la carn d'olla" Vull dir per sortir i això.
Aquesta tarda tenia planxa, la roba neta ja desprèn la flaire fresca de la tardor; l'olor m'ha portat sensacions de benestar, pau, tranquilitat i assossec... Aviat vindrà novembre melanconiós...
Per demà tinc plans: al matí passaré per Llongueras, per no dir per Lourdes! La compra de la setmana, i a la tarda hem quedat amb una bona amiga que fa temps i temps que ens devem cafès, de pas anirem a veure alguna exposició interessant.
Diumenge de moment el tinc lliure, potser una passejada fins el Port, i a la tarda cine, ja veurem.

10.11.2007

Recull fotogràfic.

Petit recull fotogràfic del ben aprofitat viatge de dissabte passat a Elna i Argelès-Sur-Mer.
A dalt de tot, gairebé tocant el cel...

La imponent Maternitat d'Elna.

Abans d'entrar, amb tota l'emoció continguda.

Des de la terrassa, admirant el paissatge.
Davant l'exposició: Madrid sota les bombes.
(aquí l'emoció ja va sortir)
Sala de parts (sense comentaris).

L'habitació i el despatx de l'Elisabeth Eidenbez.

Reposant a les escales.
Platja d'Argelès-Sur-Mer, Colliure al fons.

10.10.2007

El complejo de Casanova.

"Un hombre mujeriego nunca deja de serlo, tendrá su amor y su mujer, pero siempre buscará otras mujeres para satisfacer su ego".
"El Casanova actual es el "eterno mujeriego", insaciable e irresistible, es un galán persistente dotado de una habilidad camaleónica para transformarse en cualquier cosa que deseen sus parejas. Su poligamia es un reflejo de la tendencia innata del macho a dispersar su semilla tanto como le sea posible, es por ello que rara vez utilizan palabras como "engaño" o "infidelidad" para describir su conducta; al contrario consideran que ésta es una expresión honesta de su naturaleza, a la que sólo las mujeres más tontas o mezquinas pueden poner objeciones.
Una mujer puede durar en los brazos de Casanova un mes, alguna más significativa varios meses, pero siempre habrá nuevas mujeres en el horizonte. Una persona experta lo define así: "Es posible ver a una mujer varias veces seguidas pero en tal caso no más de tres. También es posible mantener una relación durante años, pero con la condición de que entre cada encuentro pasen al menos tres semanas". El sexo para el Casanova no tiene nada que ver con el amor, es un vehículo, un medio para alcanzar el sentimiento de plenitud e integridad del que, probablemente, carece. El sexo es, en definitiva, la única forma de aliviar su inquietud.
Las mujeres son objetos deseables, trofeos conseguidos en función de sus habilidades. Al principio cada una entraña un nuevo misterio, un desafío y, como tal, se entrega a desvelar el misterio de afrontar el desafío, pero cuando se descubre el misterio se desvanece el deseo.
Esta persona experta también ha investigado la figura de un Casanova, lo que siente, lo que piensa y cómo se comporta. Sus rasgos característicos son los siguientes:
-Se sienten adictamente atraídos por el sexo femenino. Necesitan camaradería sexual permanente, en caso contrario son tendentes a la depresión y/o ansiedad.
-Por prolongadas o intensas que sean sus relaciones tienen el regusto de la fugacidad e improvisación. Para estos hombres no hay pérdida insoportable ni mujer irreemplazable.
-En las relaciones prolongadas, matrimonio o noviazgo, son infieles, generalmente.
-Sus relaciones con mujeres empiezan rápidamente, con una atracción física instantánea. No hay espacio entre el deseo y su satisfacción.-
Los Casanova evitan los afectos más profundos; si la relación con la amante de turno adquiere un tinte más serio suelen huir de la misma.
-Tratan a las mujeres como una propiedad y al sexo como un objeto de consumo.
La seducción suele perseguir una "escalada sexual" que consiste en una serie de concesiones logradas mediante el encanto y la habilidad. Normalmente el primer contacto sexual consiste en una cópula normal, a continuación desearán el sexo oral, anal e incluso el sexo con parejas múltiples.
Estas características del Casanova se deben considerar con la cautela debida. Al igual que los síntomas de una enfermedad un síntoma aislado no tiene especial significación pero si se dan varios y de forma persistente se debe considerar como algo patológico, un desorden de los sentimientos caracterizado por la compulsiva persecución de las mujeres: El complejo de Casanova.
El hombre Casanova habla de sus conductas, y de las mujeres, en términos de intercambio: "Me dan lo que necesito y yo les doy lo que necesitan".
Sea cual sea la edad cronológica o el estatus que ocupa el hombre "buscador de emociones" no puede vivir sin novedad y excitación. Es por ello que cuando descubre a una mujer que le resulta atractiva comienza su estrategia de juego y habilidad para conseguir el trofeo ansiado; sus pasos son meticulosamente calculados, lo que requiere concentración y autocontrol. La adulación se convierte en un arte a cultivar y hacen de la seducción toda una ciencia reemplazando el romanticismo con la técnica y la pasión con la precisión.
Estas son, grosso modo, las características y peculiaridades de un Casanova. Si alguien se reconoce en las mismas debe saber que se trata de una patología susceptible de ser tratada".

Apuntes de Psicología.

10.08.2007

Una escapada a Elna.

Dissabte vaig tenir l'oportunitat, gràcies a una companya de la feina i amiga, de visitar la Maternitat d'Elna, bressol de l'exili els anys de posguerra (1939-1944). Ja havia llegit el llibre de l'Assumpta Montellà on vaig descobrir l'oasi de vida i pau dins de tota la barbàrie que va passar, les famílies fugien del feixisme d'Espanya, i van anar a parar a l'infern. Però jo volia veure i conèixer "in situ" els llocs que van ser testimonis.
Vam sortir al matí, quan vam arribar al poble vam fer un volt, tot esperant la cosina de la Pepi que estava de compres; per cert, estupenda! El primer de tot, ens va portar a dinar, perquè a França es dina d'hora, obren els establiments d'hora, es sopa d'hora...
Havent dinat ja vam anar a la Maternitat, jo estava especialment emocionada, i en moment donat les vaig encomenar i, a totes tres ens brillaven els ulls, i això que la cosina viu al poble i ja ho havia vist en altres ocasions! Vam entrar a tots els racons que es podia, les sales que més em van impactar van ser el niu (assolejat, clar i acollidor) i la sala de parts; si les parets parlessin!
A la tarde ens vam acostar a la platja d'Argelès Sur Mer, set quilòmetres de platja plana, el camp de concentració on van patir, alguns fins a la mort, milers de persones. Com deia en el llibre, més o menys: Tenien a una banda el mar, a l'altra la xarxa de filferro; a sota la sorra i a dalt el cel...


També vam veure, dins de la mateixa Maternitat una exposició fotogràfica en blanc i negre de la guerra espanyola impactant: "Madrid sota les bombes", què he de dir! Unes de les fotos que més em va impressionar va ser aquesta de les dues nenes amagades mirant el cel.


Després vam anar a les proves classificatòries d'Auto-Cross on corria l'home de la Josie, res a veure amb l'objectiu de l'escapada, però que també ens va anar bé una mica de distracció i ell ens ho va agrair enormement.
Vam arribar a casa de nit, plens de la pols que aixecaven els cotxes i... d'emocions. Només em va faltar la companyia d'una bona amiga que no va poder venir, tot i que ja vaig comprovar que ella també va anar a un acte prou compromès.
Potser alguns diuen de les persones sensibles, dèbils; però jo les prefereixo que no pas a les que van de "sobrades"!

10.07.2007

Una troballa.

Avui he llegit un comentari que ha deixat en Quim Bernat, cantant de l'orquestra Tràfic (alias Moncho Marlboro) al post de La Parodia Nacional del meu bloc i, he tornat a reviure aquella etapa tan productiva de la meva vida, en quant a creativitat literària es refereix.
Tot mirant vídeos de programes he trobat aquest de la cantant Flora Álvarez (Rita Dinamita) que va cantar alguna parodia meva i, en aquest popurri hi ha un trocet de "Lenceria luminosa". I es veu una miqueta de Glòria darrera l'exuberant Alicia Ramírez...

10.04.2007

Un post de banyes.

Quan parlo de les "corridas" del meu poble, no penseu que tenen res a veure amb les que es fan a la Monumental, per exemple, amb El Juli, Jesulín d'Ubrique etc. Més aviat són exibicions taurines, al meu poble són "corridas" literalment de vaquilles i de gent... Quatre volteretes als més agossarats i ja està, no es maltracten ni es maten els animals, són de lloguer. No vull dir amb això que defensi aquesta tradició, però passes un estona divertida en festes.

El que no m'agrada gens ni mica és el "toro embolado" que últimament està en augment, aquesta tradició ha arribat dels pobles del Maestrat de Castelló i Terol; es fa de nit, i hi posen boles de foc a les banyes del brau, aquests sí són braus! Quant més grans, més espectacle i més gent del voltant atreu. Jo sempre dic que al meu poble o sobra brau o falten toreros... Diuen que els bitxos no pateixen, però això, qui ho sap?

Els que sí que m'agraden són els "toros de fuego", tranquils, no patiu! Són unes carcasses de ferro portades per joves i llancen petards, el més perillós els "borrachos", nosaltres els hi diem caramels quan pengen abans d'esclatar. És espectacular, gaudeixo molt!


L'incident; l'altre dia estava el meu fill en una classe de Patologia General i es veu que la professora no tenia un bon dia com van poder comprovar els alumnes, es veu que els parlava de les venes inguinals de gossos i gats, i per ubicar on es troben va fer el símil de quan el brau fa una cornada al torero a l'entrecuix, i va afegir: "claro, como Barcelona es una ciudad antitaurina... Pues yo soy aficionada a los toros" Es veu que van començar a xiular els joves i va dir: "¿qué pasa? Estamos en democracia ¿no? a mi tampoco me gusta Esquerra Republicana y me tengo que aguantar". Això pel meu fill va ser la gota que vessa el got, es va aixecar i va marxar de classe. I això que no són els seus!! Ara el que l'interessa és acabar el semestre i aprovar, però no ha començat amb bon peu amb la mestra. Es veu que va per la Universitat de boca en boca l'incident, per cert una mica distorsionat, com sol passar en aquests casos; ahir li va dir un noi: t'has assabentat del cas de la professora que està a favor dels braus? I li diu: sí, el noi sóc jo i no va passar com es comenta!
L'acudit; Estan dos amics parlant i un li diu a l'altre: Donde haya una buena corrida, que se quite el fútbol, i contesta l'altre: Eso, y los toros. :)

10.03.2007

Una experiència... Religiosa.

Ahir al vespre vaig entrar per primera vegada a una Mesquita Musulmana. Ens van convidar companys de l'Associació de Veïns del Palau que pertenyen a aquesta comunitat; vam anar un grupet de dones, unes amb més convencient que no pas altres. Això sí, amb molt de respecte!
A l'entrada vam deixar les sabates fora; allà dins ens vam trobar amb uns quants membres de l'Associació de Veïns de Rocafonda; els homes eren a una banda i les dones a un reservat, apart.
Ens van rebre quatre dones: d'una no recordo el nom; la Nadia, la Soraya i la nostra estimada Latifa. Tot seguit va començar el ritual de beneir la taula i donar les gràcies, i ja vam començar a degustar els aliments que van cuinar els homes, però ens van servir les dones i vam sopar totes juntes. Ens dien el nom dels plats (no em demaneu que els posi aquí) dels ingredients, l'elaboració... El primer de tot per trencar el dejú (el meu dejú era relatiu) un got de llet natural i dàtils, després sopa del Ramadan, per picar hi habia una mena de tortetes, un pa fregit a la paella, uns dolços recargolats (molt dolços) i un "picadillo" de fruits secs fregits amb farina, mantega, mel... Vaja, de règim! Jo vaig pensar: per postres em demano un Bio Manan!
Tot això enriquit amb la conversa, ens van explicar aspectes i matissos de la seva religió, vam fer comparacions i vam enumenar les diferències amb la catòlica; tot plegat molt agradable.
Quan ja pensàvem en marxar vam sortir a la jaima i vam prendre te verd amb menta assegudes a terra. Vam fer petons (per triplicat) alguna broma, vam riure, i jo després de tot vaig acabar dient la frase que ja he fet meva del llibre Tuareg d'Alberto Vázquez-Figueroa. Diu quelcom com: A la vida, coses necessàries n'hi ha poques; imprescindibles, encara menys.
Gràcies a en Dris i a tots per convidar-nos. Realment sou un poble hospitalari.
Aselam aleikum.

10.02.2007

Calavera?


Veient "la corrida" amb dues amigues.

Sopant a "la peña"

"Calavera, yo me vuelvo calavera,
sale la luna moruna y armo la marimorena.
Calavera, yo me vuelvo calavera,
voy por rumbas y a lo loco
si no te tengo a mi vera".

Estribillo (retocat) de Calavera, Seguridad Social.

Infraestructures per a Catalunya.