12.28.2007

I cada nit vindrà un estel...

Aquests dies de regalets i amics invisibles (de vegades no tan invisibles), han arribat a les meves mans els CDs d'Amaral: "Pájaros en la cabeza" i el doble de Miguel Bosé: "Papito". D'aquest últim, hi ha una cançó interpretada amb la seva neboda, la Mimba Bosé: "Como un lobo" que m'encanta; però després d'escoltar tots dos sencers, vull compartir amb vosaltres per acomiadar l'any: "Si tu no vuelves", formant duet amb la priviligiada veu de Shakira.
Jo sí tornaré, espero, però ja serà el 2008. Que tingueu un Bon Cap d'Any!!!

12.27.2007

Viajes y comunicaciones

Hay veces que cualquier recuerdo, imagen o situación te da pie a relatar un escrito, este es el caso de hoy.
Los primeros meses de casada no tenía ni teléfono, yo me encontraba perdida; gente nueva, sin familia... Poco a poco fueron entrando los aparatos en casa hasta el total de hoy: (tampoco es importante el orden ni las fechas) teléfono fijo (principal más dos supletorios), cuatro móviles (cada uno con el suyo) dos ordenadores el de todos más portátil de mi hija (con dos cuentas de correo como mínimo por cada uno y messenger... blog sólo yo.
¡Y eso que somos una familia de lo más normal! ¡Claro, ahora es muy raro que suene el fijo!
Recuerdo una anécdota de hace dos veranos que estuvimos en Navarra, con los amigos de la peña del pueblo y residentes en Badalona, Miguel y Maribel.
Nos alojábamos en Aoiz, pueblo al lado de la capital; y desde allí nos desplazábamos hacia los puntos principales. Un día al Valle del Roncal, otro al hayedo de Irati, también a la Sierra vasco-navarra de Aralar, la ruta de los castillos como el de Olite, o la Foz de Lumbier, que pasé más miedo que hambre. Es un lugar solitario, que hay que pasar un túnel lo suficientemente largo y oscuro como para estar asustada; hacía pocos meses que habían cogidos unos etarras escondidos en aquel paraje (agujeros no les faltaban) y sólo se sentía el rumor del agua del río, el eco de nuestras voces y el aleteo de la cantidad de buitres que en sus cuevas habitan. Evidentemente, no había cobertura para los móviles, coincidió que por aquellos días teníamos una tía enferma y había empeorado, y al salir de allí empezaron a sonar, que a mí me parecía ya sobrenatural ¡qué miedo!
Al atardecer nos arreglábamos e íbamos a dar una vuelta y cenar por Pamplona (Iruña), elegimos un sitio de tapas de la calle Estafeta y no nos equivocamos, al segundo día ya nos saludábamos con los clientes habituales; el queso de Idiazabal, buenísimo.
Bien, pues una noche, serían las dos o las tres de la mañana, llega un SMS al móvil; estábamos fuera de casa, sin mis hijos, la tía malita, una serie de circunstancias que te hace mirar de quién es, además que lo hago siempre, y ponía: ¡felicidades por tu 18 añitos!!!! Tenía su gracia (en aquel momento no pensé en mi hija, que ya tenía móvil desde hacía años) Le contesto que no sé quien era, y todo contento me dice: qué bien que estas despierta, así podremos hablar... Ya vi que era una equivocación y le digo: ¡Tengo 48, no es mi cumpleaños, y si estoy despierta es porque me has despertado tu! Enseguida me mandó otro SMS disculpándose, pensaba que era Andrea, le dí su número nuevo, y aquí no pasa nada ¡ah! y eran 21 años los que había cumplido mi hija unos días antes, o sea, que llevaban mucho tiempo desconectados en esta era que vivimos de alta tecnología y comunicaciones.

12.26.2007

L'altra cara del Nadal.

Tres conseqüències negatives del Nadal: més risc de depressions, més desequilibris metabòlics i més estravagàncies econòmiques.

12.25.2007

Viure per a veure!!!

1r tema.- Llegint un mica més en profunditat El Periódico de Catalunya digital, he trobat una notícia, que si més no, és curiosa.
Tot per la Pau al món! Llàstima que l'hagi llegit amb tres dies de retard... Servirà avui que és 25 de desembre???
Apa, per si ho intenteu, gaudiu!!!
2n tema.- Entre ahir i avui és normal enviar i rebre disitjos de felicitat i prosperitat per l'any vinent.
Aquest any per diferents vies, Déu n'hido les felicitacions que he enviat! I he de dir que d'algunes no he rebut ni les gràcies, ni m'han tornat els desitjos... Altres, molts, sí, n'hi ha que se m'han avançat i han estat els primers; a tots he contestat. Els missatges del més variat, des del més típic fins a algú que no és el moment ni el lloc per posar-ho; però enguany em quedo amb aquest: "Los amigos son como los radares, aunque no los veas, siempre están ahí. Bon Nadal".
Ho tindré en compte!!!

12.24.2007

Que tingueu un Nadal rodó!

Que aquesta nit de Nadal tingueu un sopar familiar tranquil, en harmonia; igual que demà i demà passat el dinar (com cada dia de l'any).
Per tenir un Nadal rodó, no us n'oblideu de menjar un donuts; jo ja ho he fet aquest matí, a més a més de xocolata... Veieu com no tinc força de voluntat?
Mengeu i bebeu amb coneixement, i penseu sempre en els que no són tan afortunats com nosaltres.
Bones festes i bones vacances!

12.23.2007

¡ Me he quedado a cuadros!

A través de un blog he llegado a este videoclip, y como turolense que soy, me he quedado a cuadros.
No sé si dan su apoyo a la ciudad y la provincia, o se ríen.
La música y la letra no me dicen nada.
Las imágenes, aunque de poca calidad sí són de Teruel, es lo único que me gusta.
Aquí tenéis: Teruel no existe de Amanita y los Faloides...
Como dicen mis paisanos: ¡Teruel existe y resiste!

Plou i venteja.


Es nota que ha començat l'hivern, oi?
Ahir, després de la pluja de mitja tarda vaig sortir de compres al centre de la ciutat. A l'arribar a la Riera ens vam trobar amb la Montse L. dona extraordinària, companya i amiga; vam anar xerrant tot baixant; comentàvem que la gent fem com els cargols, quan para de ploure sortim! Déu n'hi do l'ambient que hi havia! També vam parlar dels resultats de les enquestes d'intenció de vot per les properes eleccions Generals; de quan tindrem "El Corte Inglés"; de que per fi, ja comença a crèixer el dia: per Nadal, un pas de pardal, de les merescudes vacances; i de la cua de Can Bastons, fenomen digne d'analitzar!!! Allà ens vam separar, perquè ella anava al Robafaves.
Jo vaig fer la primera parada a una botiga de roba per a la llar amb colors molt llampants, després a una d'electrodomèstics; sortint vaig entrar al carrer Barcelona, i a una botiga d'articles de regal hi era ajudant els seus pares la Laia, companya de feina, una altra xerradeta; vaig continuar carrer endavant fins la botiga del final a mà dreta, on venen pijames i bates. Amb unes quantes bosses a les mans he tornat pel carrer, vaig veure alguns coneguts més que no em van veure a mí (o van fer veure que no em veien) i vaig baixar fins la plaça Santa Anna, ens vam trobar amb la Teresita, la dona d'un conegut de Calanda, que aquest estiu vam passar algun moment junts; allà al mig de la plaça a sobre d'un entarimat, estava l'Eloi fent Cagar el Tió d'unes mides considerables, davant d'uns quants nens i nenes; no sé pas si li donaria temps d'acabar...
Pujant la Riera va començar a espurnejar i vaig entrar a una botiga de roba de vestir; a la sortida ja plovia més fort, es veien molts paraigües oberts i la cua de Can Bastons havia desaparegut.
Era l'hora de tornar a casa, carregada i mullada, però contenta.
Doncs això, que m'agrada anar de compres pel centre de Mataró. Tens de tot com en les grans ciutats i, et trobes amb coneguts i amics com si fos un poble!

12.22.2007

Una de freda i una de calenta.



Si ahir parlava de balanç anual en quant a relacions personals, avui ho faré més general, arran d'un "même" que m'arriba de la Joana.

- Cinc coses que vaig aprendre:

A somriure, encara que el meu cor estigui plorant.

Que a la llarga la perseverància, dóna fruits.

Que la perfecció no existeix.

Que les amistats s'han de mimar.

Que la dona no és el sexe dèbil.

- Tres coses que vaig oblidar:

Em costa oblidar! No em surt res!

- Tres coses que vaig perdre:

Uns cinc quilos fa uns mesos, però em fa l'efecte que ja els he trobat!

Una amistat que sento molt (potser l'altra part no ho sent tant)

Els papers un dia davant de certes persones... (diculpeu)

- Pel 2008:

Una promesa.- Tinc poca força de voluntat per a fer promeses.

Un desig.- Anar envellint dignament.

Un anhel.- Perdre la por escènica.

Un objectiu.- Creure una mica més en mí mateixa.

Un repte.- Continuar treballant, en totes les facetes que he començat!

12.21.2007

Balanç.

Aquesta nit he estat una bona estona desvetllada, dins de totes les coses que he fet, l'última ha estat quedar-me al llit pensant; he fet balanç de l'any, com es sol fer per aquesta època i, he arribat a aquesta conclusió.
En general ha estat un bon any, hi han hagut moments d'èxit i molt gratificants, també situacions menys desitjables; com sempre: llums i ombres. Però parlaré de relacions personals.
He fet noves amistats, he consolidat d'altres, he recuperat de velles i, com no... he perdut algunes!
La meva agenda d'aquest any tindrà noms nous, dates a recordar noves i esborraré les que han estat menys positives per a mí.
Apa! Com diu la cançó de Rossana "Pa' ti no estoy": "Que te vaya bonito"!
Que te vaya bonito,
mis mejores deseos,
que en la vida recojas
lo que siembres de bueno.
Que te vaya bonito,
que no te vaya mal,
y que el tiempo te deje
donde tengas que estar.
Quisiste ser universal
eclipsando mis sueños,
que Dios te proteja
en la celda de tu soledad.
Yo me voy a plantar al campo,
o a la orilla la marea,
deseo que todo te vaya de vicio
me voy ahí te quedas.
Me voy a vivir tranquila,
sin pausa pero sin prisa,
deseo que todo te vaya de lujo,
no espero visita
así que no vayas,
que pa' ti no estoy,
yo pa' ti no estoy.
Salud, amor y fortuna,
me llevo todo en orden,
salud pa' ver,
amor pa' ser,
fortuna pa' olvidar tu nombre.
Me marcho con las lunas,
donde el sol no se esconde,
él abriga mi invierno
y ella enciende mis noches.
Y tú quisiste ser universal
eclipsando mis sueños,
que Dios te proteja
en la celda de tu soledad.
Yo me voy a plantar al campo,
o a la orilla la marea,
deseo que todo te vaya de vicio
me voy ahí te quedas.
Me voy a vivir tranquila,
sin pausa pero sin prisa,
deseo que todo te vaya de lujo,
no espero visita
así que no estoy...
Que me voy a plantar al campo,
o a la orilla la marea,
deseo que todo te vaya de vicio
me voy ahí te quedas.
Me voy a vivir tranquila,
sin pausa pero sin prisa,
deseo que todo te vaya de lujo,
no espero visita
así que no vayas,
que pa' ti no estoy,
yo pa' ti no estoy,
oohh!!pa' ti no estoy,
yo pa' ti no estoy,
pa' ti no estoy.
Te dejo todo aquello que me diste,
me llevo todo lo que di que no quisiste,
me voy contenta no tengo más que darte,
me llevo todo lo que di que no cuidaste.
Yo pa' ti no estoy,
oohh!!pa' ti no estoy.
Yo pa' ti no estoy, oohh!!
pa' ti no estoy.
AAAAHHHHH!!!!!

12.20.2007

Va de Nadal.

Ara ve Nadal...

El Nadal polític.
El Nadal tenista.
(sembla que parlo de Barbies)

I aquest nen xinès el que està fent és això: "nadal"

12.18.2007

"Chapeau"!!!

Cliqueu a sobre de les imatges per a llegir-les millor.

Segur que molts i moltes de vosaltres ja coneixeu i heu escoltat aquest petit tresor, com diu la caràtula del CD Dones de Rocafonda canten... Cançons d'arreu del món.
És un projecte realitzat per la Vocalia de Dones de Rocafonda, déu n'hi do tot el que fan!!!
Avui teníem una trobada totes les dones del Som amigues, 12 parelles lingüístiques en total, no han pogut venir algunes, però les que hi érem ens hem presentat, hem fet un "piscolabis", hem rebut un detall tant benvingudes com bentrobades...
M'han convidat el CD, i no he pogut dir que no, són vuit euros (que no portava) i la Maria m'ha dit que ja ho trobarem.
Si no avui, demà ho escoltaré, perquè diumenge passat que el vaig veure anunciar per TV3 em va sonar bé, molt bé!


Fiel a mi objetivo.

Años 60 en el bar de la plaza de mi pueblo.
Cogiendo el hilo del post de Javi Naya, referente a las razones por las que las personas dejan su tierra, concretamente sus abuelos, voy a explicar mis motivos por los que llegué a Cataluña.
Como ya dije en un anterior escrito, yo ya no pasé penurias, ni mucho menos; mi padre trabajaba en la mina y tenía un sueldo; estaba escolarizada desde los cuatro años y alumna aplicada.
Fui creciendo (poco) y también mis inquietudes, siempre pensaba que el mundo tenía que ser más grande que Mas de las Matas; me tiraba mucho el norte: País Vasco, Catalunya... Y se lo comentaba a mi padre cuando le iba a ayudar en las tareas del campo, cosa que hacía unas veces con más gusto que otras. Él me contestaba: pues ya sabes lo que tienes que hacer: estudiar y formarte, pero las circunstancias no eran las más favorables para mí; hija de trabajadores sin muchos estudios, sin contactos, sin coche, sin becas (sólo eran para los más desfavoreciods) así que me quedé en el pueblo, hice el Ingreso a Bachillerato, después primero y segundo, cuando tocó salir a estudiar fuera... Se acabó todo.
Empecé a trabajar en una fábrica de cristales ópticos, y cuando cerró entré en una de género de punto, mientras hacia actividades por las tardes: música, aprender a tocar la guitarra, francés, estaba en grupos de jóvenes... Todo, menos ponerme a coser.
Pero, mi subconsciente no paraba, yo tenía que salir del pueblo. El azar quiso que me enamorara de un chico de un pueblo de al lado del mío que estudiaba aquí y volvía a casa en vacaciones. El resto os lo podéis imaginar.
Nunca dejé mi pueblo por extrema necesidad, ni forzada por ninguna situación grave, lo dejé por cambiar, pensaba y pienso que a mejor, y siguiendo la corazonada que tenía desde niña.
He sido fiel a mi objetivo, vivir en Catalunya, la tierra que tan bien me acogió, donde han nacido mis hijos, donde me he adaptado perfectamente y desde donde vuelvo siempre que quiero y puedo a mi Aragón; porque olvidar... No se olvida.

12.17.2007

Ahir, diumenge.



Ahir va ser uns d'aquells diumenges anodins, que passsen sense pena ni glòria; els moments més destacables els vaig compartir amb el meu fill.
Al matí vam anar a veure el seu hort urbà, amb el fred, les hortalisses crèixen poc; però m'agrada veure el fruit del seu esforç. La nota divertida va ser protagonista una pintada de l'edifici que hi ha molt a prop, sempre em fixo quan passo, i diu així: "ATUMA POR COLO". Què pensaria l'autor o autora al escriure-la? Tot i que ho faria tal com li sonava, s'enten perfectament!
A la tarda, va posar una pel·lícula de vídeo: "Diarios de motocicleta", al principi ho alternava amb la planxa, però després va haver-hi problemes (es va penjar) i vam acabar tots dos davant l'ordinador amb les cadires, només faltaven les crispetes.
Segur que tothom sap de què va aquesta "peli": Dos joves estudiants argentins, Ernesto Guevara de Medicina, i Alberto Granado de Bioquímica, inicien un viatge que tenien pensat des de feia molt de temps, per Amèrica Llatina amb una destartalada motocicleta.
Hi ha moltes situacions divertides i paisatges maquíssims, interessant des del principi fins el final. La figura de l'amic, l'Alberto, em va encantar: fresc, divertit, "ligón", amic... El que em costava de veure era al mític revolucionari Che que tots tenim gravat; L'Ernesto de la pel·lícula és jovenet, tímid, seriós.... Tot i que alguna cosa ja passava dins seu a la segona part, es veia venir el que seria en un futur, un home cult, lluitador, fort, compromès amb el seu poble i defensor de les injustícies.

12.14.2007

¡Preocupante!


Se habrá de volver a la cartilla ( o catón) de antaño para aprender a leer (tipo viñeta de Mafalda).
Como decia Arare hace unos días en un post extraordinario, estoy totalmente de acuerdo con lo que escribió. Ahora los niños no leen, entre las actividades extraescolares (deporte, idiomas, baile, música etc.) que a algunos los tienen agobiados toda la semana y parte de los festivos; los videojuegos, ordenadores, televisión y demás tecnologías que antes no había. Si es que no les queda tiempo para nada, lo que pueden leer en clase, que es poco.
Leyendo mucho, habrá comprensión lectora.
La de cuentos, tebeos, revistas, fotonovelas, libros... que leería yo. Todo lo que pillaba ¡hasta al prospecto de los medicamentos era aficionada! A esto aún soy: el principio activo, indicaciones, posología, incompatibilidades, efectos secundarios...
Así se ven luego escritos por internet o en mensajes de móvil, que te quedas parada. Y no me refiero precisamente a las abreviaturas, que eso lo hacemos casi todos.
K tengais un buen finde, bsos, y xfa, k nadie se ofenda xk no era mi intención.

Pits perfectes?

Sovint sentim comentaris del homes sobre la mida dels pits de les dones. Sembla que si es tenen les "tetas gordas" ja triomfes!!!
Aquest pont precisament va sorgir el tema amb els de la penya del poble. Tenim un calendari penjat de ties "buenorras" amb unes mamelles operades que les d'algunes fan fàstic. Es tractava de dir cadascú (home) quina havia guanyat, de les 12 de l'any, i anaven dient: jo em quedo amb la d'abril, jo la d'agost...
Aleshores una dona va dir: Per l'any que ve hem d'aconseguir un calendari de tios; jo vaig dir que sabia que una amiga tenia un de bombers, però que era del 2007; és igual! Tu porta'l! Què et penses, que ells miren la data alguna vegada? Em va contestar ella. I té raó, mai han mirat el calendari per esbrinar en què dia estem, sempre directes al tema! A sobre t'has de sentir que "envidia cochina"!!!
Jo defenso la naturalitat (hi ha alguna petita excepció) i no entenc com poden passar per quiròfan sense cap malatia greu per tenir una imatge que no es correspon amb el seu cos, tot i que respecto a qui ho fa. Moltes vegades enganyades per una publicitat dolenta.
Si tens el pit petit, una mica caigut per edat, maternitat o la força de la gravetat... Què importa! És el teu pit; i com deia una companya de feina de fa uns anys, una sevillana amb salero: "lo que sobra del puñao, es todo desperdiciao". Aquí entraria també la mida de la mà, és clar!

12.13.2007

Ja tenim camió a Mataró!

En realitat és de l'Assumpta, aquest camió, se'l van regalar unes amigues; però m'ha servit per posar títol al post d'avui.
La tertúlia d'ahir al Robafaves va anar de fàbula. Havíem quedat una mica abans les dues presentadores, per cert, anàvem de negre i violeta totes dues sense posar-nos d'acord; vam anar a comprar llibres de La Maternitat d'Elna i del Setè camió, per nosaltres i per regalar, i a prendre un tallat; després vam tornar a la llibreria, així com s'apropava el moment, els "nervis" feien acte de presència. De seguida vam trobar cares conegudes, amigues... I passat poc temps va arribar l'autora; vaig anar presentant a tothom, perquè d'alguna manera jo estava entremig de tos i totes.
Com era d'esperar, quan parlava jo, en um moment donat em vaig emocionar, també quan va parlar la Joana, va dir coses molt emotives, els que éreu allà ja ho sabeu.
Jo ja he llegit el llibre, clar, i ha coses que no es poden desvetllar; però com vaig dir ahir, em sento com si hagués estat a la Mina Canta a La Vajol. Viatge, d'altra banda en projecte!
El búnquer d'en Negrín (La Mina Canta de La vajol)
L'Assumpta va estar fantàstica, engrescadora, planera, interessant, documentada. Va dedicar i signar uns quants llibres. Ens va parlar de llibres, d'Història, de República, d'en Negrín, de memòria oral, de dones, de mines de guix de sastre, del Passeig Marítim de Mataró, de l'Habana (el seu barri) i de tantes coses que els assistens vam gaudir de valent.
Moltes gràcies, Assumpta!

12.12.2007

... El tresor perdut de la República...

Assumpta Montellà
En principi avui no tenia temps material per escriure un post, però la xerrada que tenim els dimecres al matí amb la meva "parella lingüística", ha estat anul·lada, per part de la benvinguda, per això! L'ha sorgit un imprevist.
Aprofitaré per parlar de l'acte d'aquesta tarda: La presentació del llibre El setè camió de l'Assumpta Montellà a Mataró. Encara no ho havia fet, perquè la Joana, presentadora conjuntament del mateix, amb servidora, ja ho havia fet prou bé. Personalment em vaig sentir molt agraïda amb l'Assumpta per pensar en mí i incloure'm en el "pak", espero no decebre-la.
Amics, amigues, coneguts, conegudes i els de casa em pregunten: estàs tranquil·la? Doncs de moment sí, així com vagi arribant l'hora a la tarda, ja parlarem! Sé que hi haurà moltes cares conegudes, tinc unes quantes confirmacions, això em reconforta, per dir sense entrebancs les quatre cosetes que tinc escrites i preparades des de fa uns dies.
En realitat la protagonista és l'autora, nosaltres només farem la introducció, segur que la Joana ens sorprendrà amb la seva sensibilitat i saber fer.
Jo ja he llegit el llibre, em resta només la dedicatòria i la signatura.

12.11.2007

Havien de ser dos...


Avui fa una setmana que un bessons venien a la vida, tenien molta pressa per veure el món, massa; només tenien unes 25 setmanes de gestació, havien de nèixer pel març!
Van pessar, l'un 1,100 grams i l'altre 900. Tots dos van lluitar per sobreviure, però el més grandet al dos dies no ho va poder superar; ara, l'altre més petitó, s'agafa a la vida i a la goteta de llet que li donen de la seva mare.
Amb la jove mare tinc una relació especial, és "riojana", com el seu home i, ens uneix el fet de ser de terres amb certa afinitat. Estava molt il·lusionada amb l'arribada del seus bessons, fruit d'un embaràs amb dificultats.
Ho sento molt, per tots tres, ara a esperar que el petit acabi de sentir-se segur en aquest món que vivim, i comenci a crèixer, que és el que li toca!
"Con los ojos cerrados...
Con el llanto en los labios...
Con las manos cerradas...
Con la piel arrugada...
Así nacemos,
yo, tú, ese y aquél".
Entrades d'estrofes i tornada de la cançó de Julio Iglesias: "Así nacemos"
Afegit: Aquest nen vol viure!!! Ahir, amb l'incendi de Can Ruti, el van haver d'evacuar a la Vall d'Hebron!!! Quan sigui gran, tindrà una bona historia que explicar, oral i escrita. (13/12/07)

He rebut un premi!!!

L'Arare m'ha otorgat un premi: El premi del bloc solidari! Guardó que l'agraeixo enormement per pensar en mí. És aquest:


"Es tracta de distingir set blocaires que comparteixen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho fan d'una manera totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament".
Jo tinc uns quants, possiblement més de set, que els podria donar aquest premi, però no sé si el seu temps els permet entrar en aquesta mena de "même", si més no, ho intento perquè considero que s'ho mereixen, tots i totes!
En qualsevol cas els meus nominats són:

12.09.2007

"Las Vegas " 2 ?

Uns dies de descans, mai van malament.
Dijous vam anar al poble de pont, com que no teníem pressa, vam agafar l'autovia de Lleida, a mi no m'agrada molt, però també per variar un mica i que no cansi el trajecte. Així com vas acostant-te a Candasnos, Peñalba i Bujaraloz, el paisatge va canviant i es torna gairebé desèrtic, poca circulació, dijous fins i tot pocs camions, que és un altre dels motius pel que no m'agrada anar per allà, el gran nombre de camions que van i venen. Los Monegros fan pena, si diem que aquí no hi ha aigua... Hauríeu de veure l'Aragó! Ara volen donar "nous aires" a la comarca i tornar-la una mena de Las Vegas; i jo em pregunto: No havia cap altra sol·lució? Era necessari fomentar el joc? No estic d'acord de cap de les maneres amb aquest projecte i, perdoneu els que estigueu a favor.
A l'arribar al pantà de Caspe, i travessar el pont va ser molt fort, no hi havia embassament d'aigua! Per sota només passava un "rierol", res que s'assemblés al cabalós Ebre! I nosaltres dèiem: on seran els peixos?
Divendres per motius familiars vam haver d'anar a Saragossa, pel camí, més del mateix! Des d' Hijar, més o menys fins a Quinto de Ebro, no veies ni un arbre, ni una planta amb una mica de color verd; tot sec i trist, molt trist!
Avui no he volgut tornar per allà, prefereixo el terreny més amable de Tarragona.

12.04.2007

...Patrona de los mineros...

Hoy, cuatro de Diciembre, se celebra Santa Bábara, Patrona de los mineros.
Mi padre fue minero, picador principalmente, en las minas de lignito de Foz Calanda (su pueblo) desde mi nacimiento hasta casi mis catorce años, de hecho, cuando en la etapa inocente, a los otros niños les decían que les había traído la gigüeña desde Santa Flora, a mí me decían que me había sacado mi padre de la mina, por eso era tan "negrica" (se ve que vio mi nariz, ápice sobresaliente en los Figuerola, tiró y salí) colaba, porque yo veía a mis padres y hermana de piel más clara. Se ve que con una boca más que alimentar, no era suficiente con el rendimiento de la huerta, actividad que no abandonó; normalmente hacía el turno de mañana, y algunos días se quedaba a "doblar" que eran dos horas más, después el carro, la mula, y al tajo. El carbón para la estufa en invierno, nunca faltó.
Mis recuerdos de niña en este día no tienen precio; hijos e hijas de mineros no íbamos a la escuela. Por la mañana ya nos mudábamos de domingos y acudíamos a la Misa con la campanas bandeando, los cohetes... trabajadores y familiares, después un chocolate para los "peques" y aperitivo para los adultos. La comida sólo era para ellos, pero me gustaba enormemente acudir a la hora de los postres, el olor del café mezclado con el aroma del puro me encantaba ¡Olía a fiesta! ¡Aún me encanta!
Por la tarde sesión de baile con bocadillos para todos, y por la noche cine; cómo me gustaban las películas de esa época: muchas musicales mejicanas, de Cantinflas, también las aragonesas tipo Nobleza Baturra, las que no me gustaban tanto eran las de indios y romanos. Y todo gratis, je je je.
Y ya, a dormir, que al otro día había que ir a la escuela.
Ahora ya no se explotan estas minas, creo que el carbón de poca calidad ya se agotó, quedan en otros pueblos como Andorra, Ariño... Pero no lo sé seguro, ni tampoco si resultan rentables.
De Victor Manuel hay unas cuantas canciones que hablan de minas, mineros y Santa Bárbara, pero he escogido El Abuelo Víctor, mis hijos la podrían cantar: El abuelo fue picador, allà en la mina, y arrancando negro carbón, quemó su vida.
Profesión dura donde las haya, mi recuerdo para todos ellos.
Sentado, en el quicio de la puerta,
el pitillo apagado entre los labios,
con la boina... calada y en la mano,
una vara nerviosa de avellano,
qué recuerda su frente, limpia y clara.
Quizás la primavera deshojada,
el olor de la pólvora mojada,
o el sabor del carbón mientras picaba.
El abuelo fue picador, allá en la mina,
y arrancando negro carbón,quemó su vida.
Se ha sentado, el abuelo en la escalera,
a esperar el tibio sol de madrugada,
la mirada... clavada en la montaña,
es su amiga más fiel, nunca le engaña.
Temblorosa, la mano va al bolsillo,
rebuscando el tabaco y su librito,
y al final... como siempre murmurando,
que María le esconde su tabaco.
El abuelo fue picador, allá en la mina,
y arrancando negro carbón,quemó su vida.
El abuelo fue picador, allá en la mina,
y arrancando negro carbón,quemó su vida.

12.03.2007

Em preocupa que no interessi.

Al diari ADN de Barcelona, dijous passat, va sortir un article a la secció de política, que si més no, em preocupa; diu així: "La política "no interesa" al 35,7% de los ciudadanos". I a més a més afegeix: "Un estudio revela que los españoles son los que más se manifiestan".
Aquest percentatge de persones que no els motiva la política, gens ni mica, només és superat per Portugal, resultats segons l'Enquesta Social Europea; un macroestudi, finançat per la Comisió Europea a 25 països. Hi ha desencís amb la política!
La segona dada curiosa, els espanyols són els que més surten al carrer amb la pancarta, líders! Recordo una època que a Madrid sortien a manifestació per setmana i, quan algú havia de viatjar allà deia: a veure quina "mani pillo"...
O sigui, la societat és poc participativa, però tenen reaccions convulsives al carrer i, també el fet que a la política, cadascú es dedica a senyalar les errades dels altres, això podria explicar el desinterès, segons el coordinador de la ESE, a Espanya. D'altra banda el Director del Centre d'Investigacions Sociològiques afegeis un altre argument, diu que els espanyols només reaccionem quan s'amenaça un interès que tenim.
La tercera dada correspon a la dificultat de formar-se una opinió sobre temes polítics, amb un 49,1% de la població que ho considera difícil o molt difícil. Aquí tenim dos per darrera, França supera el 54% i, Portugal el 53%. Total, que els països que menys interès tenen en la política, són els mateixos que els hi costa formar-se una idea sobre els polítics, com ara Espanya i Portugal.
A l'altre extrem està Dinamarca, on un 93,8% dels ciutadans segueis la vida política amb interès i només a un 20% els hi costa formar-se una opinió.
Penso que són dades a tenir en compte, principalment ara, a poc més de tres mesos que estem de les Generals.
Jo dec ser d'aquest 5% d'espanyols/es que col·labora amb un partit polític i em queixo poc; tot i que "els altres", el 95% restant, fan ben poc per canviar les coses, només criticar i manifestar-se!

12.02.2007

La igualtat d'oportunitats.

Foto de Q. Melero: La Marian i la Mònica.

El passat dijous, dins dels actes del Dia Internacional contra la violència masclista; la Secretaria del PSC de Mataró va organitzar el seu, sota el nom, Recurs i eina contra la violència masclista. Estava previst que vingués la Sara Berbel, Directora General d'Igualtat d'oportunitats en el treball de la Generalitat de Catalunya, però per problemes d'agenda va venir en el seu lloc la Mònica Gironés, Subdirectora i Tècnica en cap del Pla.
L'acte es va fer al Centre d'Informació i Recursos per a les Dones, amb un cert número de persones (mai em semblen prou) i presentat per la Secretària de la Dona, la Marian Corrales. Va començar donant-nos moltes dades de la presència de la dona en el treball i va recalcar que és aquí, a part de les relacions de parella, on la dona pateix més discriminació.

Els elements discriminatoris són principalment la concentració de dones en ocupacions i/o professions menys valorades i menys remunerades (tot i que a les Universitats ja és major el nombre de noies que de nois) amb dificultats per a promocionar-se; com ara serveis, cura de persones... que és com una perllongació de les tasques que es fan a casa. Altre element seria el treball a temps parcial, una dona opta per treballar menys hores per poder continuar atenent a la seva família. Les categories, les dones majoritàriament són auxiliars, per tant, menys sou. Poques dones en llocs de responsabilitat...

Per combatre tot això proposen unes mesures: Valoritzar les tasques de cures, no treballar menys hores per obligació, transport públic per arribar a tot arreu, diferències salarials comptant tasques-categories (siguis home o dona), incorporació de la dona en llocs de decisió, poder intervenir i participar amb mirada de dona, educació a l'escola i a la família, no sexista ni excloient, concienciar el jovent, que es veu que hi ha un retrocés en nois/es d'Institut, fora publicitat sexista (tipus de la de D&G, us enrecordeu?) consciència de parella al 50%, que empreses i sindicats vegin aquesta funció com una necessitat...

Però l'element que més discrimina és la violència, els homes encara no han assolit que la dona treballi fora de casa, guany diners, etc. i hagi de compartir les tasques de casa. Això genera conflictes que en algun cas acaba en violència. La independència de la dona té a veure amb els ingressos.

Que hi ha molts tipus de violència a la feina, a més a més dels físic i/o psíquics, ja els sabem tothom, des del mer asseig sexual a una persona que no el desitja, no ho és només la violació! El "mobbing", amargar a una dona fins el punt d'haver de plegar, que en molts casos el suporta per por de perdre la feina.

Per aturar tot això estan les Lleis: contra el masclisme; la d'Igualtat, que té molts avenços en el tema d'assetjament (abans la dona havia de demostar que era assetjada, ara, amb la Llei, és l'assetjador que ha de demostrar la seva innocència). Protocol obligatori a les empreses per aquests casos. Convenis col·lectius amb claúsules incloses per protegir les dones (no discriminació, promoció, no assetjament...)

En definitiva: Fomentar la igualtat d'oportunitats tan en l'empresa pública com en la privada i sensibilitzar la població, començant per l'escola.

Els i les socialistes no volem que la dona sigui majoria, volem la Igualtat!

12.01.2007

Cas resolt?


Ja se sap com va acabar el judici d'ahir. No va haver-hi judici!!!
Es veu que va ser força incòmode per la denunciant i la seva parella (principal testimoni) ser-hi a la mateixa sala que el denunciat, acompanyat dels seus pares; no se'l miraven gaire.
L'advocada del noi li va dir a la noia que si podrien arribar a un acord, ja que era la primera vegada que ell incorria en faltes (era un judici de faltes), que estava penedit i que volia demanar-li disculpes. Ella que no necessitava gaire per tirar enrera, va dir que bé, ho deixaven aquí; però que no volia parlar amb ell en cap moment (una mica de dignitat, si us plau!)
La noia va triar aquesta opció: aturar el judici, que és respetable, però això no vol dir que jo la comparteixi del tot. Ja sé que la falta pot ser lleu, i em poso en el lloc dels seus pares, segur que any i mig de problemes i disgustos a casa.
Qui va guanyar en aquest cas? Ell sortirà impune i sense taca al currículum, que era el que li preocupava? Per què una vegada més, una dona atura un judici? Aquest cas haurà arribat al jutge?
Moltes preguntes, de moment sense resposta per a mí.

11.30.2007

Avui hi ha un judici.


Avui a Mataró hi ha un judici, al Jutjat d'Instrucció número 4 de Violència envers les Dones, per Delicte contra la intimitat i vexació injusta a una dona.
Els fets van ocórrer fa un any i mig i es van produir pel messenger, el correu electrònic i el mòbil. La noia era jove, i una nit va començar a rebre trucades de nois d'arreu d'Espanya que demanaven els "seus favors", al principi va pensar que era una broma, però quan això creixia es va espantar i va fer preguntes de com havien arribat a ella, van dir-li que la informació l'havia donat ella pel xat. Es va conectar al xat però no va trobar ningú. Després va connectar-se al messenger i va veure que l'havia agregada una senyoreta que tenia posada la seva foto, però amb frase digue'm-ne de senyoreta "de moral distreta"; evidentment algú li estava fent una mala jugada! A més, també li van enviar un fotomuntatge on sortia la cara d'ella amb el cos d'una noia despullada, on també havien afegit motius satànics.
Indagant, va arribar a la conclusió que "podria" ser un noi amb el que s'havia discutit feia uns dies, un noi despitat, i amb l'ajut d'un amic van trobar l'IP del "bromista". Efectivament, tot i que la noia no s'ho podia creure, era ell! Va preguntar-li personalment i ell s'ho va negar. Ho va denunciar, i només aleshores el noi ho va admetre. La trucava per dir-li que fes enrera la denúncia, que només volia atreure de nou la seva atenció, que no ho tornaria a fer, que tindria una taca al seu currículum, que...
Ara, deprés de tant de temps, que quasi ho havia oblidat, ha tornat a reviure aquells dies, ella diu que voldria fer enrera la denúncia per no haver de passar aquest mal tràngol, que serà molt incòmode tonar a veure'l, que ja no ho ha fet més.
No es pot, ni li convé; la denúncia ha de seguir el seu curs i l'agressor ha de pagar aquestes ganes de broma que tenia. Almenys reconèixer davant del Jutge que va atentar contra la intimitat d'una dona i la va tractar com el que no és.
Serà la Justícia justa? Avui ho sabrem!

11.29.2007

¡No me gusta el fútbol!


"El fútbol es un deporte de caballeros practicado por bestias, el rugby es un deporte de bestias practicado por caballeros". (Un jugador de rugby).

11.28.2007

Va de cotxes.


En aquesta foto de qualitat tan pèssima, es pot veure el meu primer cotxe, TE-9103-A, jo tenia 19 anys quan me'l van comprar: la noia del Dyane 6, "Sor Citroën", je je je. També es pot apreciar els hiverns tan rigorosos en quant al clima es refereix, que hi ha a Terol, ara no neva tant, per això!
El tenia per tenir, perquè conduir no m'ha agradat mai, viatges principalment a Alcanyís, Saragossa, algun a Terol capital, Penyíscola o Lleida; pel poble no el necessitava pas!

Aquest és el segon, compartit amb la parella, ja va circular pel carrers d'Argentona i Mataró, tot i que es coneixia el camí prou bé d'anada i tornada al poble.
I el teu? Te'n recordes del teu primer cotxe?

11.27.2007

El meu racó.

Plaça Santa Anna
El company Javi Naya, aquesta tarda tot mirant per la finestra i veient com se'n va la llum diürna i arriba la foscor tan d'hora en aquesta època de l'any; amb la sensibilitat que el caracteritza, ha llançat un "même" creat per ell mateix. Es tracta de dir el carrer, la plaça, el racó... preferit de la teva ciutat o poble.
Bé, com ciutadana de Mataró si em remonto a la meva arribada a la capital del Maresme, la imatge que més m'agrada, és el Centre: Plaça Santa Anna, La Riera i carrer Barcelona principalment; quan no coneixia bé els carrers me'n anava per recorreguts més llargs, però més segurs per a mí, i l'objectiu sempre era el mateix. Encara ara, prefereixo abans els dissabtes a la tarda anar a passejar, o de compres al Centre que no pas a grans centres comercials.
Si parlo del meu poble, em quedaria amb el meu carrer, amb "la calle Teruel", el meu racó; al costat de la plaça de l'Esglèsia, en mig del poble. No és el carrer més maco del poble ni de bon tros; però és un trosset de la meva vida i, algun dia es farà realitat el somni que tinc!
Li passo el testimoni a la Joana, segur que em sorprendrà amb algun indret desconegut per mí. A l'Arare, vull que em parli de Blanes i del seu mar, i a l'Assumpta perquè em digui el seu lloc preferit de Cardedeu.

11.26.2007

"Finde" a Girona.

Aquest cap de setmana he parat poc per casa. Dissabte de bon matí ja ens vam anar els delegats i delegades del PSC de Mataró cap a Girona, on es va celebrar la VI Conferència Nacional del Partit dels Socialistes de Catalunya.
Per a mí era la primera vegada i, l'emoció era evident, els meus companys i companyes ja anaven més relaxats; jo no parlaré pas del contingut de la Conferència, això ja ho han fet companys molt més experts en política. Els paissatges, tan d'anada com de tornada, espectaculars; ens fixàvem en els colors de la tardor, els arbres, la lluna plena (majestuosa) la neu a dalt dels cims, alts i llunyans, el riu Onyar que vam travessar quatre vegades (pel pont) a peu... tot plegat molt bucòlic.
Dissabte al migdia ens vam reunir tots/es representants del Maresme per dinar, perquè les relacions personals també són importants; bon àpat i bona companyia.
L'anècdota podria ser que ahir em vaig oblidar la credencial a casa i vaig haver d'anar a Informació a veure què es feia en aquests casos; quan li vaig donar el meu DNI al noi que atenia, se'l mira i comença a riure i em parla d'un tema que no sabia jo de què anava la cosa, em va fer una altra credencial sense problemes, i jo no parava de rumiar, fins que vaig arribar a la conclusió de que m'havia confós amb altra dona, amb el nom i primer cognom igual que jo (i molt més important) el noi no es va fixar en el segon, que és el que ens diferencia. No és la primera vegada que em passa. Una coneguda del meu poble que viu a BCN, un dia em va dir que molt bé l'article que havia escrit al Director del Periódico de Catalunya parlant de la Torre Agbar.... Glup!
També dissabte, però al vespre i ja aquí, a Mataró, vaig anar a la lectura de Manifest en contra de la violència vers les Dones, que va anar a càrrec de la Regidora de la Dona, Anna Barrera, acompanyada per l'Alcalde i uns quants regidors i regidores; abans la Vocalia de la Dona de Rocafonda havia fet una representació teatral que va emocionar a tothom, jo no ho vaig poder veure, però em van dir que ploraven fins i tot les mateixes "actrius". L'enhorabona!
Un cap de setmana força complet i dedicat al partit amb el qual em sento cada vegada més identificada.
L'experiència va ser molt gratificant. Gràcies per pensar en mí! Girona feia olor a roses vermelles.

11.25.2007

Lo ha dicho la radio...

Mi vocación de niña era ser locutora de radio, sí. Cuando todas mis amigas soñaban con ser modelos o azafatas; yo, siempre tan realista, ya veia que si iba por ese camino, lo tenia crudo. También, ya entonces, apreciaba la voz, tenía mis ídolos a través de las ondas radiofónicas. ¡Todavía recuerdo el día que entró la radio en casa! Las emisoras, normalmente: Radio Zaragoza y Radio Nacional de España.
Me levantaba y daba media vuelta al botón, desayunaba con: "Paco Ruiz al aparato" una serie corta donde el protagonista era un detective (ya me gustaba el suspense y la intriga). Después a la escuela, que era de 10 a 13 horas por la mañana y de 15 a 17 horas por la tarde, si no te quedabas al "repaso".
Cuando llegaba a casa por la tarde, mi madre escuchaba las radionovelas tipo "Ama Rosa" y las voces que me tenían con la oreja pegada al aparato eran: Pedro Pablo Ayuso, Juana Jinzo y Matilde Conesa. El teatro radiado me encantaba: "...Presenta a Carlos Larrañaga y Maria Luisa Merlo en La Celestina. Gemma Cuervo y Fernando Guillén en..."
Al atardecer, solían radiar cosas para niños, como cuentos (recuerdo especialmente "El mono titiritero") o cortos tipo Los Simpson de TV, pero el prototipo familiar español: "Matilde, Perico y Periquín", o cuando llegaban las Navidades "El pajarito Pinzón", era un pájaro muy chafardero que le chivaba a la locutora nombres de niños que se habían portado mal durante el año, o los que se hacían pis en la cama, y la locutora lo traducía para que se enteraran los Reyes Magos.
Había un espacio con dedicatorias de canciones; por aquel entonces, yo era fan de Manolo Escobar ¡tela! Y de José Guardiola con su hija Rosa Mari ¿Os acordáis del : "Dí papá"?¡Yo sí!
A las noticias les llamábamos "El parte", no sólo a casa, todos: ¡callad, que van a dar el parte! Con el tiempo me enteré que venía de los partes radiados durante la Guerra Civil Española.
La apoteosis final era después de cenar con: "De España (la la la, la la la la) para los españoles" lloraba y todo con las cartas de "nuestros" emigrantes, las canciones que pedían eran casi siempre las mismas, "El emigrante" de Juanito Valderrama, "Suspiros de España", "Tatuaje"... y la que más me tocaba la fibra: "En tierra extraña". Quizá actualmente los jóvenes no entiendan como me podía emocionar, pero me ponía en el lugar de ellos y me veía fuera de mi tierra...
Cambiar de emisora con el dial era como hacer "zapping" en televisión ahora. Mi fantasía hacía el resto.
VOY A CONTARLES A USTEDES
LO QUE A MI ME HA SUCEDIDO
QUE ES LA EMOCIÓN MAS PROFUNDA
QUE EN MI VIDA YO HE SENTIDO
FUE EN NUEVA YORK
UNA NOCHEBUENA
QUE YO PREPARÉ UNA CENA
PA' INVITAR A MIS PAISANOS
Y EN LA REUNIÓN
TODA DE ESPAÑOLES
ENTRE VIVAS Y ENTRE OLES
POR ESPAÑA SE BRINDÓ
Y COMO ALLI NO BEBEN
POR LA "LEY SECA"
Y SOLO AL QUE ESTA ENFERMO
DESPACHAN VINO
YO PAGUE A PRECIO DE ORO UNA RECETA
Y COMPRE EN LA FARMACIA
VINO ESPAÑOL¡VINO ESPAÑOL!
¡VINO ESPAÑOL!
EL VINO DE NUESTRA TIERRA
BEBIMOS EN TIERRA EXTRAÑA
¡QUE BIEN QUE SABE ESTE VINO
CUANDO SE BEBE LEJOS DE ESPAÑA!
POR ELLA BRINDAMOS TODOS
Y FUE EL FIN DE AQUELLA CENA
LA NOCHEBUENA, MAS BUENA
QUE SOÑAR PUDO UN ESPAÑOL
MAS, DE PRONTO, SE ESCUCHÓ
UN GRAMÓFONO SONAR"
CALLAD TODOS", DIJE YO
Y UN PASODOBLE SE OYÓ
QUE NOS HIZO SUSPIRAR
CESÓ LA ALEGRÍA
YA TODOS CALLABAN
YA NADIE REÍA
QUE TODOS LLORABAN
OYENDO ESTA MÚSICA
ALLÁ, EN TIERRA EXTRAÑA
ERAN NUESTROS SUSPIROS
"SUSPIROS DE ESPAÑA"

11.24.2007

Actíva't, dona!

Amb aquest pensament de la Mafalda, vull retre homenatge a totes les dones del món: a les que són i a les que ja no hi són, a les que treballen dins i fora de la casa, a les valentes, a les callades... Especialment a les dones que pateixen maltractaments psíquics i/o físics. No ho permeteu pas. Denuncieu els vostres maltractadors!
Acte, 30 anys de feminisme socialista: mandarina1's
Les dones socialistes continuarem lluitant per la igualtat i contra la violència masclista!!!

11.23.2007

Noces.


- Un any: De cotó fluix











- Tres anys: De cuir






- Cinc anys: De seda








- Deu anys: D'estany








- Vint anys: De cristall







- Vint-i- cinc anys: D'argent








- Trenta anys: De perles












- Quaranta anys: De robins









- Cinquanta anys: D'or








- Sesanta anys: De diamants







Sempre havia volgut saber (mera curiositat) les correspondències entre els anys de casats i els símbols que els caracteritzen. L'altre dia per casualitat, ho vaig escoltar per televisió i vaig prendre nota.
Actualment, es pot donar el cas que alguna persona tingui, per exemple, noces d'estany o de cristall amb una parella i vagi pel cotó fluix o el cuir amb altra... A les d' argent cada vegada s'arriba menys, i a les de perles, ja tota una proesa! Serà als cinc anys de relació que tot va com la seda?
Felicitats a les parelles que puguin celebrar robins, or i diamants! És tot un mèrit arribar, no només per l'edat, també com a moldel de convivència.
I les parelles que no estan casades?

11.22.2007

On aniran?

En pocs dies he escoltat aquesta frase dues vegades:" A dónde iran los besos que guardamos, que no damos..." En diferent context; la primera divendres passat en l'exposició per part de dues mestres davant un grup de treball, parlant de l'anomenat "fred de peus", episodis de gelosia que sorgeixen a la classe i, que alguns nens/es materialitzen aquest sentiment de manera prou clara i contundent. L'altre, ahir a un presentador de televisió. Totes dues prenien com a referent aquesta cançó d'en Victor Manuel.
I jo em pregunto: On aniran?
Petonets per a tothom!

11.21.2007

¡Praa flapir!


"Sgeun un etsduio de una uivenrsdiad ignlsea, no ipmotra el odren en el que las ltears etsan ersciats, la uicna csoa ipormtnate es que la pmrirea y la utlima ltera eestn ecsritas en la psiocion cocrrtea. El rsteo peuden esatr pquore no lemeos cada ltera por si msima preo la paalbra es un tdoo. Pesornamelnte me preace icrneilbe... "


Tabién es increíble las palabras que pueden resultar cuando nos coemos una letra en el teclado.
Estoy escribiendo tal i como salen del ío, que de vez en cuando se coe la ee, ahora sí, ahora no; si reviso el escrito, bien. Si no lo reviso se pueden leer verdaderos disparates o chistes, por ejemplo ayer al contestar un coentario li dí "ànis" a una amiga, (suerte del acento) si no le habría dado anís...
A veces hasta me entra la risa así coo voy escribiendo. Le pediré a los Reyes Magos un teclado nuevo.
¿Habéis podido seguir el hilo de i experimento? Je je je.
P.D. Ya han pasado los Reyes Magos; se ve que por La Habana lo hacen antes que por El Palau...
Gracias, Pepi.

11.20.2007

Tots i totes contra la violència masclista.

Anna Barrera: Regidora de la Dona. Foto: Q. M.

Ahir al vespre vaig assitir al primer, dels molts actes que hi ha programats a Mataró per diferents entitats , grups i formacions polítiques aquests dies, per commemorar el Dia contra la violència envers les Dones.
El d'ahir en concret, estava organitzat des de la Regiduria de la Dona de l'Ajuntament de Mataró, la presentació va anar a càrrec de l'Anna Barrera, regidora de la Dona i, com ponents la Lourdes Muñoz, Diputada al Congrès per Barcelona i Secretària de la Política de les Dones del PSC; i de la Meritxell Puyané, psicòloga del Centre d'Informació i Recursos per a les Dones de la ciutat.
La Lourdes va comentar tres Lleis: La LLei integral contra la violència de gènere, la LLei contra la violència masclista i cinc cèntims de la LLei d'Igualtat.
Les conclusions que vaig treure són que la dona ha avançat molt en aquests últims 30 anys, però encara queda; tampoc la societat ha avançat al mateix ritme i es creen dificultats que s'aniran sol·lucionant amb el pas del temps, com ara jutges formats en aquest problema. Que es van posant "parxes" quan hi ha casos de maltractament de dones, però que s'ha de treballar amb formació, informació, detecció... per eradicar a fons aquesta xacra. I que s'ha de denunciar!
La Meritxell ens va donar el perfil de la dona maltractada, que va amb molta por a fer-ho, i que de vegades quan exposa el seu problema ni ella mateix sap que pateix aquest maltractament; ens va llegir un poema que semblava escrit per una dona maltractada del Segle XXI, quan estava escrit per la dona d'un teixidor tres segles (crec recordar) abans de Crist, fort, oi? No hem avançat gaire!
L'acte va estar molt bé, moltes dones i un home, si no comptem els nois dels mitjans de comunicació que cobrien la notícia. També vaig trobar a faltar companys i companyes... Potser per malentesos en la difusió del mateix acte.