12.28.2006

Richard Gere


Última hora.
Redacción.
"Justo antes de cerrar la edición de este número, nuestra amiga y colaboradora Gloria Figuerola nos ha hecho llegar esta fotografía de un encuentro fortuito con Richard Gere el pasado 28 de diciembre en el aeropuerto de Barcelona-El Prat. De dicho encuentro consiguió una entrevista, que prometió enviarla para el próximo número".
Això és el que va sortir fa dos anys al butlletí del meu poble, El Masino, com innocentada. La primera en estar sorpresa vaig ser jo quan vaig començar a rebre trucades dient-me que què callat m'ho tenia; una és reservada, però en aquest cas, de ser veritat, potser ho hauria dit a les amigues. Je je je.
No és cap muntatge! De fet és un home de Badalona que vaig conèixer al Castell de "Peñíscola" en un cassament; portava "traje" negre i camisa blanca, amb ulleres de sol fosques, el cabell blanc i llarguet. Fins que no me'l van presentar, no vaig parar! ell sap treure partit del seu físic tan semblat a Gere, els meus cosins del poble ens van fer fotos i els hi van proporcionar a la redacció de El Masino. Parlàvem en català, la seva veu m'agradava més que no pas l'original de l'actor (la doblada al castellà, sí m'agrada) i em va explicar moltes anècdotes, com més destacable la de quan va anar a Argentona fa uns anys i de seguida es va còrrer pel poble que estava Richard Gere, es veu que llogaven balcons i tot els periodistes!
Bé, em va agradar molt la broma dels meus amics/gues i familiars del poble; la de temps que vaig estar rebent comentaris de com m'ho havia fet? Perque per a molts/es... va colar!
La seva imatge actual ja no em motiva tant, tinc una altra musa!

Somnis i malsons.

Avui he tingut un malson,
mentides, enganys, traicions...
M'ofegava! El meu cos l'oprimien!
imatges, cares de gent em confonien.
Amors i desamors en lluita!
una fina gasa els delimita.
Al despertar, sort! el meu cor bategava,
i una llàgrima dels meus ulls relliscava.
On és la línia entre el somni i el malson?

12.26.2006

Fragmentos de la memoria.


Ayuntamiento y escudo de Mas de las Matas


Hace un par de años o tres, el GEMA (grupo de estudios masinos) editó un DVD recopilatorio con imágenes de los 60 de mi pueblo, centrado principalmente en los años 65-66, bajo el título "Fragmentos de la memoria"; obviamente lo tengo en casa, y hoy como me sobran horas y recuerdos, he decidido mirarlo. Qué decir de lo que siento cada vez que lo veo, pero, escuchando con atención las canciones que ambientan las vistas, esta tarde, una en especial me ha emocionado.
He averiguado que se titula: "En mi pecho" y la canta Carmen París, la verdad no sé quien es, pero su voz me ha llegado.

Como si fuera un tesoro
llevo en mi pecho guardado,
la emoción de aquellas horas
y el azul de aquel verano.
El azul de aquel verano
como si fuera un tesoro
en que se torna la magia
con el paso de los años.
Se queda el corazón
cansado de ansiedades,
perpleja la inocencia
gastados los disfraces.
Quiero descubrir
si fui quien soy ahora
retomando
mi persona.
Como si fuera un tesoro
llevo en mi pecho guardado,
la emoción de aquellas horas
y el azul de aquel verano.
Quiero descubrir quien soy ahora
retomando
mi persona.

12.25.2006

"Margaritas"



Quan vam venir a viure fa uns 17 anys a aquest pis, a sota hi vivia una parella de recen casats, van tenir dues criatures i ens fèiem força; un dia van marxar a viure a una casa i van decidir llogar-ho a través d' una casa de finques; per aquest pis ha passat de tot, més dolent que bo, però em centraré en les primeres inquilines, en concret: "Margaritas".

Després d'haver observat algun que altre comportament extrany per l'escala (jo pensava que el pis era buit) un dissabte quan sortíem a fer un volt a la tarda ens vam trobar a la bústia (i tots els veins) un retall de diari enganxat a una nota: al retall oferien els seus serveis sexuals unes noies, i l'adreça coincidia amb la meva, només la diferència del 3r al 4t; a la nota ens deien que teniem al bloc, i cito textualment "una casa de putes", que tindríem problemes, que abans havien estat al seu bloc a Jaume Recoder, que havien gastat molts diners en advocats... Ens vam quedar bocabadats, a mí ja em començaven a lligar coses; vam agafar els papers i vam anar a veure els amos, ells també es van quedar a quadres, no tenien res a veure; encara van dir: truquem? i no va contestar ningú: Van dir que ja anirien a la casa de finques a veure què passava. A l'arribar a casa vam para al tercer i a la porta hi havia una margarita coincidint el centre amb la mirilla, vam trucar al telèfon que posava i... va sonar.

La tronada va venir quan el tema va ser la comidilla del barri, ja es van encarregar alguns veins que així fos; se m'havia oblidat un detall: l'Evaristo era el president de l'escala. Bé, reunions amb uns, amb altres; jo no podia ni sortir al balcó perque em sentia observada (era l'estiu del 2000) els jugadors de petanca mirant amunt amb rialletes, les veines que surten sempre a seure als bancs xiuxuejant, disgustos, bronques. Al final l'Evaristo es va reunir amb l'amo i el llogater (el cap de les noies) i es va arribar a un acord; va reconèixer que s'havia equivocat de lloc pel seu negoci i van marxar sense gaires problemes més; canviar el porter automàtic i quatre cosetes. Treballaven de dia, amb horari d'oficina de dilluns a divendres, jo quan veia a la "madame" treure la bossa de la brossa, pensava: peladures de patates i coses d'aquestes deuen haver-hi ben poques, je je je.

Ara ho veig com una anècdota més. I tot això ve perque actualment hi viuen uns equatorians (la veritat, no sé quants) i han estat tota la nit de festa, aprofitant l'avinentesa... Al principi de viure, aquets "guateques" eren dissabte sí i dissabte no; baralles, música (sort que m'agrada la música andina), rialles fortes que et desperten de cop, una vegada van deixar sang i tot a l'entrada, la segona vaig trucar a la policia perque no sabia en què quedaria, quan van arribar tot era silenci, però evidentment un altre cop posar-se en contacte amb l'amo del pis,! I fins avui, que passen de les cinc de la matinada i encara estan celebrant amb molta joia el naixement de Jesús, ja no ha passat més. Poc saben que a dalt hi viu una dona molt austera que se'n va anar al llit més o menys com cada dia, d'hora!

12.24.2006

Carta a Mercedes.

La meva germana i jo.

Avui vull compartir amb tots vosaltres la carta que vaig escriure a la meva única germana.
És morta des del 19 de juny del 1999, i el dia del primer aniversari, va morir el meu pare. En aquest interval de temps, vaig escriure aquesta humil, però sentida poesia. Del meu nebot discapacitat, en Diego, ja vaig parlar en un altre post. La meva mare ja falta des del juny de 1993.

"Querida hermana:
Pronto hará un año que te fuiste.
en silencio y casi sin despedirte.
Intento vivir sin tu resencia.
pero, es duro, noto tu ausencia.
Veo a la gente alegre y desbordante,
y me recomo, tu ya no puedes contagiarte.
Contigo se fue una parte de mí,
hermanas hay muchas, pero, yo sólo te tenía a ti.
Recuerdos, risas, juegos y complicidad,
seremos hermanas hasta la eternidad.
Antes recibía una llamada
y pensaba: es mi hermana.
Tu voz aún suena en mis oídos,
y mil veces lamento tu destino.
¡Dame un consejo! Te necesito, hermana,
y ahí estabas tú con tu fortaleza innata.
Me siento sola, triste y sin humor,
más sola estás tú aún siendo tu nicho una flor.
"Gloria, me quedan cuatro días a todo tirar
¿qué será de Diego? Los demás ya espabilarán".
Diego está bien, contento y cuidado,
feliz de él, no se ha enterado.
Me parece injusto este resultado,
tú, te has ido joven, nuestro padre yace postrado.
Su cerebro como el de un bebé, inocente,
y su corazón tan apenas siente.
¡Cómo ha cambiado mi vida en un año!
Solamente de pensarlo me hace daño.
Ya nada es igual sin ti,
me faltas Mercedes ¡qué más puedo decir!

Mataró, 5 de Marzo del 2000

12.23.2006

Frases d'Or.

De vegades escoltem o llegim frases que ens agraden, o simplement estem d'acord amb la seva asserció, i les fem nostres.
Aquí va un recull, per a mí interessant, de frases de filòsofs, pensadors, intelectuals... Alguna que no sé de quí és i un anònim.
"Todos somos aficionados en nuestra corta vida, no tenemos tiempo para otra cosa". (Charles Chaplin)
"Cuando un hombre se echa atrás, retrocede de verdad. Una mujer sólo retrocede para coger carrerilla". (Zsa Zsa Gabor)
"Lo innecesario, aunque cueste un céntimo, es caro". (Séneca)
"Si no deseas mucho, hasta las cosas pequeñas te parecerán grandes" (Platón)
"Las cadenas del matrimonio son tan pesadas que para llevarlas son necesarias dos personas, y, a veces tres". (Alexandre Dumas, hijo)
"Se puede experimentar tanta alegría al proporcionar placer a alguien que se sienten ganas de darle las gracias". (Henri M. de Montberlant)
"He sido un hombre afortunado, nada en la vida me fue fácil". Sigmund Freud)
"El problema de la juventud de hoy, es que ya no forma parte uno de ella". (Salvador Dalí)
"La vejez no es tan mala, si considera uno la alternativa". (Maurice Chevalier)
"Ojo por ojo, y el mundo acabará ciego". (Mahama Ghandi)
"Más vale saber un poco de todo, que todo de poco". (No se de quién es)
La segunda es el subtítulo de mi blog y tampoco sé de quién es.
Y para acabar con un poco de humor pondré el texto de una pintada que vi en Madrid hace unos diez años y me hizo gracia, evidentemente ¡no firmó! la escribo tal como estaba."La vida es una barca". (Calderón de la Mierda).

Apa! Ara a pensar!

12.20.2006

Aragón.

Foto: Enkartist

He tenido la oportunidad de disfrutar en los recitales de José Antonio Labordeta en diversas ocasiones, la última hace unos nueve o diez años en un pueblo pequeño cerca del mío; pero nunca sentí lo mismo que en Julio de 1984, embarazada de ocho meses y con grandes fatigas, fui a verle, y oirle cantar, era un recital nocturno en la Plaza del Rey de Barcelona, el marco ¡incomparable!

La noche resultó expléndida y aún recuerdo la emoción tan intensa que me produjo la canción "Aragón". Derecha, sentada y como pude; aplaudí, lloré,reí, disfruté... Hacía poco tiempo que había salido de mi tierra: Aragón, y... escuchar esta letra me pudo.

Polvo, niebla, viento y sol,

y donde hay agua una huerta.

Al norte los Pirineos,

esta tierra es Aragón.

Al norte los Pirineos

y al sur la sierra callada.

Pasa el Ebro por el centro

con su soledad a la espalda.

Dicen que hay tierras al este

donde se trabaja y pagan.

hacia el oeste el Moncayo

como un dios que ya no ampara.

Desde tiempos a esta parte

vamos camino de nada.

Vamos a ver cómo el Ebro

con su soledad se marcha.

Con él se van en compaña

las gentes de estas vaguadas,

de estos valles, de estas tierras,

de estas huertas arruinadas.

Polvo, niebla, viento y sol,

y donde hay agua una huerta.

Al norte los Pirineos,

esta tierra es Aragón.

El plaer de compartir.


És necessari que sigui Nadal per a fer regals?
Només ens hem de desitjar el millor en aquestes dates?
Fa uns dies em va dir un company: "sembla que quan arriba Nadal, s'acaba el Món". És veritat! Tothom va estressat, comprant compulsivament... I jo dic: i a molts les peles! Perquè es veuen autèntics despilfarros (no entro en si poden fer-ho o no).
M'he preocupat molt bé de no educar els meus fills en el consumisme, i han après la lliçó. Valoren el que realment val la pena, i el que és necessari i no. Perquè... imprescindible no hi ha res.
Últimament he rebut regals que m'han calat i ara mateix no venen al cas anomenar, però sí diré el que em van fer els meus fills pel meu aniversari: un recull fotogràfic des que tenia mesos fins ara amb missatge inclòs, preciós!
Jo gaudeixo tant, per no dir més de petites coses, però desitjades o donades de cor. No perquè toca! I no diguem del plaer de donar, de compartir com dic jo. Es pot compartir tot l'any! Des d'un cafè amb un/a amic/ga, fins a dues carreres universitàries amb els teus fills.

12.18.2006

Tequila!


La primera vegada que vaig escoltar aquesta cançó de Julieta Venegas pensava que parlava del tequila, la beguda del seu país, Mèxic. I no, no va precissament d'això! Avui em ve de gust compartir-la.

Limón y sal
Tengo que confesar que a veces
no me gusta tu forma de ser
luego tu desapareces
y no entiendo muy bien el por qué.
No dices nada romántico
cuando llega el atardecer
te pones de un humor extraño
con cada luna llena al mes.
Pero a todo lo demás le gana
lo bueno que me das,
sólo tenerte cerca siento
que vuelvo a empezar.
Yo te quiero con limón y sal
yo te quiero tal y como estás
no hace falta cambiarte nada.
Yo te quiero si vienes o si vas
si subes y bajas y no estás
seguro de lo que sientes.
Tengo que confesarte ahora
nunca creí en la felicidad
a veces algo se le parece,
pero es pura casualidad.
Luego me encuentro con tus ojos
y me dan algo más
sólo tenerte cerca siento
que vuelvo a empezar.
Yo te quiero con limón y sal...
Sólo tenerte cerca siento
que vuelvo a empezar.

12.14.2006

Tinc una vida de cine.

Es tracta de dir com veus la teva vida amb títols de pel·lícules, seguint un ordre cronològic.
Infància.- "Matilda" (diferent)
Adolescència.- "Sonrisas y lágrimas" (amors i desamors)
Joventut.- "Con faldas y a lo loco" (sense comentaris)
Promesa.-"Novia a la fuga" (pors, dubtes...)
Maternitat.-"Mira quién habla" (quina parella!)
Edat adulta.- "Lo que el viento de llevó" (i... no tornarà)
Maduresa.- "Volver a empezar" (tot és posible)
Us agrada la idea? Igual ja ha sortit, però com que jo no ho sé...
Repto a les persones que em consta em llegeixen a que ho facin, ells/elles ja saben qui són; qui no hagi arribat tan lluny, pot ampliar en les primeres etapes, je je je. Encara no tinc links.

"Canción de la Esperanza"

La Joana em pasa un "meme" molt maco. Escriure una cançó que parli de política. Aquesta també és de quan era "mocica" els joves potser ni la conèixen, si no és pels pares.
Acabada la dictadura mort Franco, i recen començada la Monarquia Parlamentària, Victor Manuel la va escriure (té com 30 anys) en aquella època jo escoltava molt aquest cantant i també Ana Belén.
He de dir que en una cosa no estic d'acord amb la cançó: jo sí crec que el vot té importància!
"Canción de la esperanza"
Tanto imaginamos una muerte digna en ti
y tu salpicabas la pared,
fuimos una oreja, un latido, un transistor
mientras salpicabas la pared.
esperábamos con miedo la ruptura,
tu bien sabes el porqué,
cuántas gentes no dormían en sus casas,
tu ya sabes el porqué.
Siempre sospechamos que la vida no eras tu,
tu la vieja historia fantasmal.
Eras la costumbre, la pistola y el altar,
un espejo roto en el desván.
La imposible y desgraciada pesadilla,
la campana de cristal.
Algún día nos dirán que no exististe,
mas que un sueño en realidad.
Que no cese la esperanza acorralada,
con un voto no cambiamos casi nada.
Que no cese la esperanza acorralada,
muerto el perro no se fue con él la rabia.
Era casi fácil revelarnos contra ti
en el sindicato, en un papel.
Toda la política se hacía contra ti
eras el resumen a vencer.
Ahora todo es más complejo
todavía lo difícil es creer,
y aceptar que otros decidan
por tu cuenta con el voto que les des.
Siempre había soñado que se iría de una vez,
nunca había soñado con un Rey,
es muy desigual esta partida de ajedrez,
ellos tienen votos y el poder.
Prosigamos con la lucha siempre viva
en la oficina o el taller,
que la historia nos empuja maldiciendo
en una mesa en un café.
Que no cese la esperanza acorralada,
con un voto no cambiamos casi nada.
Que no cese la esperanza acorralada,
muerto el perro no se fue con él la rabia.
Salut i república!

12.12.2006

Paula.

No parlaré de Pinochet! ja ho fan altres i molt millor que no pas jo; parlaré d'Allende, concretament de Isabel, la seva neboda.
Jo tenía 16 anys quan van assessinar el seu oncle, vivia al poble i com el meu pare no era polític, les notícies m'arribaven per ràdio i televisió, també ho comentàvem els amics, però hi havia pocs ficats en política.
De gran he llegit llibres d'Isabel Allende: "La Casa de los Espíritus" "Hija de la Fortuna" "Retrato en sepia" i "Paula" (potser algú més que no me'n recordo) és en aquet últim, quan la seva filla està en coma irreversible per la Porfiria, i ella li va fent un diari familiar, quan vaig conèixer més de prop el drama d'aquesta família. Ha passat molt de temps des que el vaig llegir, ara és el moment de rellegir-ho.

12.11.2006

Figuerola i Figuerola.

Figuerola bis, com em deia un "profe" de guitarra de la meva juventut.
Com m'agrada el meu cognom! I tinc la sort de tenir-ho doble, esl meus pares eren cosins segons i es dóna aquesta circumstància.
És d'origen català, més concretament de Montblanc (Tarragona) entre moltes coses diuen que es va estendre a l'Aragó i València; al Maestrat d'aquestes dues Comunitats. I té sentit, ja que el "Bajo Aragón" està tocant el Maestrat de Terol i Castelló. Fa anys, quan es rebien moltes cartes, vaig rebre amb el cognom de diveres maneres: des del típic Figerola, fins a Farigola, passant per Fuengirola. De veritat!
Fa uns anys vaig anar a Montblanc, era Sant Jordi i feien el Mercat Medieval; em passejava pels carrers molt cofoia pensant que els meus avantpassats també haurien passat per allà, a més a més com tothom anava vestit d'època! A la tarda vaig visitar Figuerola del Camp, un poble a prop de Montblanc, i també em vaig sentir molt bé. N'hi ha dos o tres pobles més que es diuen així.
Com Figuerola famós, apart de Comtes, vaig sentir parlar de Laureà, economista i ministre d'hisenda espanyol, que l'any 1868 va crear la pesseta, tot just quan venia l'euro!
Ara em falta conèixer Muniesa a Terol, que és el meu 3r cognom, perque Sánchez que és el 4t no tinc coneixement que existeix com a poble. Si estic equivocada, m'ho dieu.

12.10.2006

La meva primera vegada!

Amb una mica de retard paso a contestar el primer "meme" des que sóc blocaire. La meva primera vegada! Ja vaig dir-te Joana que m'agradava. Gràcies per pensar en mí.
Miro cap a l'estanteria de la dreta i trobo un llibre de Terenci Moix, "El beso de Peter Pan"; a la pàgina 123 busco la cinquena frase i diu: "Lloraba amargamente por culpa del Joven Inquieto"
Com que encara no tinc links, no puc passar el testimoni.

12.09.2006

Des de Mas de las Matas.

Avui novetat!

Estic escrivint des d'un ordinador del ciber del meu poble.

He vingut caminant des d'Aguaviva, el poble on paro normalment (només són 4 Km.) Aquest poble és l'ultim de la província de Terol i parlen "chapurriao" el següent és Sorita del Maestrat, de Castelló; al meu es parla castellà. El dia és magnífic; assolejat, sense un núbol al cel, si de cas una mica de vent, però bé. Pel camí he gaudit del paisatge, el poble amb la seva torre erguida, la més alta de la provincia (64m.) les seves ermites: Santa Bàrbara (derruïda) i Santa Flora (on em vaig casar) Les terres de secà i les de regadiu, les muntanyes...

I és que se'm cau la casa a sobre! Tot i que m'agrada venir de tant en tant i aquí estan les meves arrels, el meu lloc ja està allà. El primer dia encara, vaig a visitar les meves tietes, al cementiri... I després ja trobades al bar amb els amics i sopars a la "peña" (el local on es reunim) Quan arribo a Mataró em queixo que els pantalons em premen! I li dono la culpa a la rentadora que m'els ha encongit! Je je je.

A l'estiu és diferent, el dia és més llarg, fas sortides, el riu, la piscina, les festes dels pobles durant l'agost... La meva filla fa temps que només ve de visita algun cap de setmana, el meu fill al mes d'agost encara li treu profit, la resta de l'any si té altra cosa tampoc ve.

També trobo a faltar l'ordinador! I és que amb gairebé un mes que porto de blocaire he trobat un mitjà de comunicació que necessitava per expressar els meus sentiments i pensaments.

Estic escoltant "Labios compartidos" de Manà pels altaveus del ciber; només em faltava això per estar en la meva "salsa"!

12.06.2006

¿Química?

Días vividos con intensa locura
final del verano, dulce ternura.
Contacto, miradas, sonrisas
pasa cupido de largo, sin prisas.
Llega el otoño y la melancolía
el fuego se apaga, día tras día.
El recuerdo aún perdura
y sólo queda, amarga ternura.

12.04.2006

Intel·ligent, tendre i... inconformista.

Edgar

El noi de la casa sempre ha estat un amant de la natura i dels animals; quan de petit li deien: tu seràs veterinari! Ell contestava: m'agraden els animals sans, no pas amb malalties! Això va canviar quan va veure a "Veterinaris" a TV3 per primera vegada parir una vaca, aleshores va dir molt seriosament: vull ser veterinari! Fa ja uns anys, i actualment és el que està estudiant i de moment se'n va sortint.

Degut als viatges que hem fet sovint al poble, té amplis coneixements del medi rural, així com un vocabulari ric, tant en català com en castellà; una anècdota de quan feia 4t de primària: "la profe" va preguntar paraules que comencessin per Z, i ell va dir "zángano" la mestra va dir: molt bé, però, tu saps que és? i va contestar: no, això m'ho diu el meu pare quan no faig els deures; encara riu ara la mestra quan ho recorda. I és que sempre ens deien: és molt feliç! Mai té pressa!

A casa hem tingut tota classe de bitxos que us pogueu imaginar, des del típics de tots nens fins no tan corrents: tortugues de florida, hàmsters, periquitos...i els feia criar. Ara tenim un terrari amb granotes (i grills i mosques per alimentar-les) i un aquari de 300 litres al mig del menjador! el treball de recerca de batxillerat va ser això, " Peixos tropicals d'aigua dolça". Va fer tot, des del moble per aguantar-ho,fins l'ecosistema de l'aquari, passant per la peixera en sí, els filtres, la il·luminació i el menjar dels peixos.

La de documentals que he vist de rebot! Exposicions de gripaus i granotes (amb la grima que em donen) visites a terràriums i de tot relacionat amb aquest món. El disgust que va tenir al assabentar-se de la mort de Steve Irwin, es va guardar fins i tot els retalls dels diaris on sortia la notícia!

Amb el que també té bon rotllo és amb el "ratolí" de l'ordinador!

A través d'Internet ha après a tocar la guitarra, baixant-se programes; inciació a l'euskera, llengua que està estudiant actualment, li atreu molt el País Basc, ara se'n va de pont amb els companys d'aquesta classe a Durango. Té en projecte anar a viure en el futur, perquè vol tenir cavalls i vaques... Diu que allà plou més que no pas aquí.

Una altra de les seves passions és la política; ja era delegat de classe en Secundària i Batxillerat, com ho és ara a la Universitat, està en la Associació d'Estudiants Progressistes (AEP) i des del 16 anys està en les Juventuts Comunistes (CJC). Tot i que diu que no vol dedicar-se professionalment a la política, li agrada defensar els més vulnerables, i està compromès amb la causa i els seus ideals.

Crec que es nota la química que tenim! I és que sis mesos i mig d'alletament creen molta complicitat...

El seu nom el vam decidir al conèixer un sudamericà que es deia així.

Sort, Edgar!


12.03.2006

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat.

Avui es celebra el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat; i tot llegint un ampli article que hi ha al Quadern del Diumenge de "El Periódico" m'he decidit a escriure sobre aquest tema.
"La Generalitat de Catalunya , a través de la nova Llei de Serveis Socials, vol impulsar la figura del professional de referència, amb l'objectiu de canalitzar les diferents prestacions que cada persona necessita". És el que posa entre moltes altres coses.
També diu que l'Ajuntament de Mataró és un dels municipis (juntament amb Sabadell i Girona) que compta amb una àmplia experiència en la consolidació dels serveis d'informació, orientació i assessorament, dins de la seva xarxa de serveis socials d'atenció primària, així com una bona coordinació entre les diferents entitats i recursos socials d'atenció als discapacitats del seu territori. Per aquest motiu és una zona idònea per implantar una experiència pilot.
A mi m'interessa especialment el tema i per diferents motius; el principal és que tinc un nebot amb paràlisi cerebral degut a una encefalitis que va tenir als quatre anys i mig, ara en té trenta-u i des que la seva mare falta (la meva germana) viu a Prats de Rei en un Centre per a Disminuits Físics i Psíquics Profunds (Apinas). Precisament les imatges del reportatge són d'aquest Centre, ho he reconegut, com a les cuidadores i els companys del meu nebot; el lloc és ideal. Mercedes; allà on siguis, tranquil·la, en Diego està bé, molt bé! Per cert, vaig estar ahir a veure'l i li vaig parlar de tu.
M'agradaria acabar amb el final del comentari de la columna dins del mateix article de Luis Garrido: "L'ús erroni de paraules amb connotacions negatives pot arribar falsament a fer creure que les persones amb discapacitat necessiten llàstima o compasió. Res d'això. Simplement necessiten suport i ajuda en la seva vida diària. I qui no necessita suport? Qui no té alguna petita discapacitat? Quí és perfecte?"
Reflexionem-hi!

12.02.2006

¡Y soñaré!

Hoy me viene a la cabeza el estribillo de una canción de La Oreja de Van Gogh: "como dijo aquel genio esta vida es un sueño, y soñaré". Aunque a veces los sueños sean una utopía como la letra de esta jota aragonesa: "soñé que la nieve ardía en el alto Pirineo; y por soñar lo imposible, soñe que tu me querías"

Mataró, carrer a carrer.

Ciudad.Ahir a la tarda vaig assistir a la presentació del llibre "Mataró, carrer a carrer" d'en Ramon Salicrú; la sala més que plena, molta gent, amics i companys d'en Ramon es van haber de quedar fora, jo vaig tenir la sort de ser dins, en un raconet, però, hi era.
Tal com va dir l'autor del llibre, el nom del carrer on vivim o hem viscut és molt important, per alguna cosa sempre va al costat del nom i cognoms; també per a mi és important el carrer on hem treballat o treballem, l'escola dels fills... Avui m'ho he mirat només, i he trobat noms de carrers que em treuen bons records: Avda. Amèrica, on vaig viure els primers set anys després de venir a Mataró. Menéndez Pidal, on visc ara. Plaça de Can Gassol, on vaig treballar uns anys, quins records! companys/nyes, i la escola bressol de l'empresa on van anar els meus fills els primers anys de vida. Plaça dels Bous: l'escola Balmes, on van fer l'Andrea i l'Edgar Educació Primària; i l'escola l'Arboç on actualment hi treballo jo. Passeig Rocafonda, on es troba l'escola Freta, allà van fer Educació Secundària i Batxillerat. Hi ha més i més...
És veritat que hi ha pocs carrers amb noms de dones: Mares de Déu i religioses bàsicament, després noms de professions relacionats principalment amb el tèxtil, esposes de Reis, escriptores etc. M'ha cridat l'atenció Pepeta Moreu: "mestra, cooperativista i lluitadora per la causa de la dona". M'hagués agradat conèixer aquesta dona, i per diferents motius.
Un bon treball recopilatori que em llegiré amb més deteniment aquest pont de la Constitució.
Gràcies Ramon per la dedicatòria.

12.01.2006

"La niña de mis ojos"

Andrea
Ahir es va cel·lebrar Sant Andreu i va ser el Sant de la meva filla. Me'n vaig enrecordar a migdia!
Qué podria dir d'aquesta Lleó, amb un caràcter tan marcat i amb tanta personalitat! El que es proposa ho porta a terme. Viatgera incansable!
Amb 17 anys, feia 2n de baxillerat, va venir un dia de l'escola (han anat tots dos a Freta) i em va dir: mama, si guanyés un premi, em deixaries anar a Nova Zelanda? je je je. I jo vaig dir, sense fer-hi molt de cas: doncs sí, si els guanyes, sí. Qué diria!
La proposta la ve fer el professor d'anglès a classe, era de caràcter nacional, promoguda per l'Ambaixada de Nova Zelanda; les bases: escriure sobre aquest país en anglès amb originalitat, el professor els hi va dir que la redacció també serviria per pujar nota. Van passar uns dies i em va venir amb uns fulls a la mà i em va dir a veure si m'agradava, jo en anglès ni "flowers", m'ho va traduir i em va agradar, molt! Jo valoro la creativitat. S'ho va ensenyar al "profe" i també li va dir que endavant, es podia presentar perfectament a concurs, li va corregir petites coses, i ho va enviar, això era febrer. Al maig va arribar una carta de dimensions importants de l'Ambaixada de Nova Zelanda en la que deia el nom dels ganadors: 1r i 2n premi; en el primer figurava el d'ella, va agafar la carta i se'n va anar a l'escola, allà encara no habien rebut notícies oficials i calia ser prudents, als dos dies ja ho van rebre; l'Andrea havia guanyat el primer premi del concurs. Un viatge a Nova Zelanda amb tot pagat, valorat en uns 3000€, va estar amb una família el mes de juliol (que encara està en contacte) i assistia a classes d'anglès; la comunicació principalment aquest mes va ser pel messenger i e-mails, estant allà li vam comunicar la nota de selectivitat i la carrera a la que tenia accés (després d'un any va deixar Odontologia, però això és un altre tema) també va fer el viatge el noi del segon premi, que tenia pagada la meitat, i altres joves de tot el territori espanyol amb pocs problemes econòmics a casa. L'experiència com podreu imaginar, fantàstica! El Punt va publicar la notícia.
Vet aquí que alguns ens diuen: "la familia premio", però, per guanyar, al menys, s'ha de participar!
Ella no para de fer coses, tot i que no li va la política com al seu germà, també té criteri. Estic segura que serà una bona psicòloga!
El seu nom el vam triar llegint: "La Pastora, el maqui hermafrodita" va sobre la presència dels maquis a la meva terra i centrat en la figura de Teresa, La Pastora.
Per acabar; sabeu de quin poble del Baix Llobregat és aquesta plaça de l'Ajuntament? pista: el seu alcalde és del PSC i diu que no es torna a presentar.

11.30.2006

Mi paso por La Parodia Nacional.

Otra de las satisfacciones que he tenido en mi faceta de escritora aficionada fue en el periodo comprendido entre Enero de 1997-1999, concretamente como letrista de La Parodia Nacional, un programa de Antena 3 TV.
Llegué a enviar muchas letras, en aquel tiempo yo estaba en casa y me enteraba de todas las noticias y chismorreos, cualquier comentario que oía, me servía para escribir una parodia. Se trataba de escribir sobre un tema de rigurosa actualidad adaptado a una música conocida; si tenías la suerte de que tu letra llegase a tiempo, fuese seleccionada y una serie de requisitos, te avisaban para ir a grabar un programa y allì te sentías protagonista por un día. Había seis canciones cada semana.
Reconocidas como válidas, pero, que no llegaron a grabarse tengo tres; y seleccionadas que concursaron siete, por el hecho de estar seleccionada ya tenías premio, y además había otros tres con mayor aportación económica.
La primera fue: "Hay que nadar" con música "Bajo el mar" de la película "La Sirenita", en la que fui yo y gané un discreto tercer premio ¡ la experiencia genial!
La segunda: "El gafe de Aznar" música " Me lo dijo Pérez" (hecha a partir de un comentario de Felipe González) fue Evaristo y ganó el primer premio. Ésta pasó a la gala final.
La tercera: "Funeraria Minisat" música "Viajar a Mallorca" fue mi sobrina y no obtuvo premio (como ninguna de las restantes)
La cuarta: "Lencería luminosa" música "Oh, la la". Aquí Constantino Romero me preguntó en directo que qué tal se vivía en Mataró (él vive o vivía en Teià) fuera de cámaras habíamos estado hablando de mi tierra en la cual estaba muy interesado. La anécdota de esta parodia es que el primer programa grabado se suspendió y lo repescaron a las tres semanas, ya que el tema no se pasaba como otros, y volví a grabarlo con otros concursantes.
La quinta: "A la luna voy" (yo siempre con la luna y el espacio) música "A Santiago voy" volvió Evaristo.
La sexta: "Cela, el macho" música "Pichi" la defendió mi amiga Joana. Ésta tuvo sus momentos de gloria, salió en antena el 24 de Junio de 1998, y aquel día comentaron en El Periódico de Cataluña (dentro de la programación de TV) que habría una parodia metiendo caña a Cela por los comentarios que había hecho del Centenario de Lorca. Al día siguiente volvió a salir en el diario, haciéndose eco de la repercusión del tema, con fotos incluídas. También está en el libro de recopilación como una de las favoritas.
La séptima y última: "Los Sanz están de moda" música "Tarde de fútbol" o algo así, la verdad no sé como se llama en concreto esta canción. Era una época que parecía que todos se llamaban Sanz, y por eso triunfaban, Lorenzo, Fernando, Maribel, Jorge, Alejandro... y otras que se lo querían cambiar por largo el suyo, como Sofía Mazagatos. Je je je. ¡Mi despedida de La Parodia! Luego lo fueron reponiendo, pero ya no obtubo los éxitos del inicio, yo podía escribir, aunque ya no con mi nombre, ni el de los que habían ido por mí.
En fin, que una temporada no demasiado larga, pero intensa, tuve línea directa con Gestmúsic.
Nunca la olvidaré.

11.28.2006

Sentiments a flor de pell.

La dona mira des de darrera dels vidres de la finestra el mar; està tranquil i té diferents matisos de gris que formen figures, les últimes barques de pesca s'estan retirant a poc a poc. El cel està carregat de núvols foscos, algun raig de Sol s'escapa i s'endivina des de l'horitzó avançant lentament, però, sense pausa cap el zenit. Els ocells canten alegrement a la seva llibertat. Es respira silenci i pau.
Què o quí va esborrar el seu somriure? Serà novembre malenconiós?
La dona recolza el cap en els vidres i unes llàgrimes acudeixen als seus ulls; Serà felicitat? Serà tristor? Serà benestar? O tot barrejat? Molts sentiments i records acumulats volen sortir esbojarrats i incontrolats. Sort que ja s'acaba el mes de novembre, el mes dels morts!
La lluita per la vida continua, i el motor de la seva són els seus fills; tot i que de tant en tant necessita alguna il·lusió extra per tirar endavant!
L'activitat és una bona eina contra la malenconia, tot i que les persones que la coneixen prou bé li diuen sovint: vull veure't sonrient!!!!!!!!!!

11.26.2006

Escritora aficionada.


He tenido grandes satisfacciones por mi afición a la escritura, aunque hoy me centraré en el boletín mensual de mi pueblo, que el GEMA (Grupo de Estudios Masinos) publica desde hace casi 25 años.
No recuerdo si estando allí ya escribía, pero al llegar a Mataró, dicho periódico lo recibía y leía con más cariño que cuando vivía en el pueblo (esto me pasó también con el jamón de Teruel y los melocotones de Calanda) también debido a la nostalgia, ya que me encontraba muy sola en esta ciudad, me entró el gusanillo de comunicarme con el pueblo, y de contar como me iba por tierras catalanas. He colaborado en ocasiones bastante asiduamente, la verdad es que últimamente no, ahora tengo más entretenimientos y distracciones aquí. Hace un par de años hasta hicieron una broma para el día de los Inocentes, siendo yo la protagonista. Hay un artículo en especial que por la repercusión que tuvo guardo un buen sabor de boca.
En Septiembre de 1998 comenté las fiestas de Agosto; hoy releyendo el artículo "Desde Mataró con sabor a fiestas" me digo: no sé si es que fueron flojas de narices, o que yo no estaba para "fiestas", ya que mi única hermana recibía sesiones de quimioterapia, la cosa es que por lo que se ve no encontré muchos actos buenos, solamente la jota despertó en mí un interés especial; y escribí esto: "La jota del domingo sí que valió la pena; yo ya empezaba a pensar que no me gustaba como antes, y es que llevaba dos o tres años que hasta me cansaba, me parecía que era cosa mía, pero no, volví a sentir los mismos escalofríos que hace años, el mismo nudo en la garganta y la lágrima asomó puntualmente, como también pude apreciar les sucedió a algunas de las personas que tenía más cerca; por mi parte ¡Bravo a Nobleza Baturra!". Pensad que la jota es un clásico en fiestas y para mí el mejor grupo es éste: Nobleza Baturra.
Llegó agosto de 1999, mi hermana hacía poco más de dos meses que había fallecido y ese año tampoco era la alegría de la huerta. El día de la jota me quedé en casa, que está cerca de la plaza de la Iglesia, y al oír los primeros acordes de laúd y guitarra, me lo repensé y acudí al festival porque volvía el mismo grupo; allí estaba "mi peña" que me hicieron un huequecito, me mimaban, todos sabían como lo estaba pasando. En un momento dado el presentador salió con un boletín de El Masino, que así es como se llama, y empezó a citar cosas que me sonaban, pero no sabía dónde iría a parar: que había un artículo del año pasado donde hablaba de ellos y les había gustado, que no sabían si se encontraba en la plaza la persona... Al final dijeron mi nombre y apellidos, y ya fue un mar de sentimientos los que afloraron a mis ojos; me dedicaron "Los Sitios de Zaragoza" cantada y bailada, lo viví con una emoción grandísima y con el pensamiento dedicándoselo a Mercedes, mi hermana. Me sentí muy querida y apoyada por todos los allí presentes y me consta que muchas personas se emocionaron como yo, conmigo.
Otro día hablaré de mi presencia como escritora en otros medios de comunicación.

On són les Dones?


Ahir es va celebrar el dia contra la violència envers les dones, a Mataró l'Ajuntament va preparar diversos actes a la tarda, dirigits principalment a l'educació des infants i dels joves.
Jo vaig quedar amb una amiga per anar a veure l'exposició d'art: On són les Dones? a Can Palauet. Es tracta d'una exposició itinerant de quadres, on es reflecteix la realitat de la Dona els segles XIX i XX (entre 1883 i 1993) Pintores només hi ha sis dels cinquanta -cinc artistes que participen, però s'ha de tenir en compte l'època on això, era cosa d'homes. Diversos estils artístics: realisme, impresionisme, surrealisme... i fins i tot un naïf de la "Chunga".
Va ser una època de canvis importants a Catalunya, tant econòmics, com polítics i socials, El paper de la Dona queda reflectit perfectament en els tres espais en que està estructurada la visita. Àmbit domèstic: des de la més humil fins la de la més alta societat tenen en comú la mirada trista, poden estar més o menys bé, però entre quatre parets; en una gàbia, encara que sigui d'or. Àmbit social: dividit en dos espais, la dona activa al carrer per treballar, i per intruir-se o divertir-se (només hi ha un quadre on la Dona llegeix) aquí hi ha una que riu: la ballarina de d'espectacle de nit; i potser riu perque és la seva feina, no per gust. Àmbit natural: on les Dones gaudeixen de la natura, font de lleure,salut i benestar; ja s'apropen al mar, a la muntanya, al camp...
A mí l'exposició em va agradar, tot i que la vaig trobar una mica barrejada cronològicament. Encara la podeu anar a veure , acaba avui.
Despré es va llegir un manifest a la Plaça de la Peixateria contra la violència de gènere; allà ens vam trobar uns quants companys i companyes, tot i que vaig trobar a faltar alguns/es.

11.24.2006

Socialista i Feminista.


Fa 23 anys i mig que visc a Mataró, sempre he conegut el mateix alcalde, en Manel Mas, fins fa dos anys i mig que se'n va anar a Madrid i va entrar al front de l'alcaldia Joan Antoni Barón.

Jo ja venia de Terol amb els ideals socialistes, al meu poble també havia guanyat l'alcaldia el PSOE, i havia estat d'apoderada d'una mesa electoral.

A l'arribar aquí no coneixia ningú, però fruit del meu interés, a poc a poc vaig anar coneixent gent, dels primers anys em sonen noms, a part d'en Manel, (estava molt ficada en la criança dels meus fills) i així com han anat "volant", jo he anat introduint-me en la ciutat i en el partit.

El primer que havia de fer era aprendre el català, vaig fer tres cursos, i ja més i menys, em defenso; a partir d'aquí, ja era relacionar-me i fer-me un lloc a la ciutat: en les escoles dels nanos, estudiant, a la feina, amistats... De fet el meu entorn es podria dir que és més català que no pas castellà, com que no n'hi ha molts de la meva terra!

Votar aquí, sempre he votat socialistes , la cosa era entrar a formar part del PSC de Mataró, no trobava el moment, ni sabia com fer-ho, tampoc coneixia a ningú... i un dia pel carrer (sempre vaig llegint) vaig veure un cartell que deia que venia en Zapatero a presentar la candidatura de Manel Mas, amb un sopar; hi havia una adreça, vaig anar i vaig conèixer la Joana! Vam conectar ràpid i continua l'amistat. Ella em va informar de "tot" i des d'aleshores ja vaig començar a rebre e-mails, cartes, trucades, i em vaig fer militant.

La meva presència al partit es podria dir que és més o menys activa, però discreta, com jo.

Dono el meu suport a la candidatura de Joan Antoni Barón per alcalde de Mataró, m'ha convençut amb el seu: treballar, treballar i treballar!

11.22.2006

Hija de la Luna (2)

El pueblo de mamá
La ciudad en la que viven es grande y populosa, se acostumbran rápidamente las dos a su nueva situación; la madre se ha tomado su permiso de maternidad correspondiente en el trabajo y así poder llevar a cabo mejor el periodo de adaptación. Iniciación a nuevas comidas y sabores, comprarle ropa y calzado, ya que se la dan con lo puesto y una Barbie ataviada con un sari, conocer el resto de la familia: abuelos, tíos, primos; presentarle a los amigos de "mami" que así es como la llama, vecinos, conocidos... Le encanta el teléfono, sobre todo el móvil y... ¡suenan tanto! Todo el mundo llama, quieren saber de ella, de la mamá, quieren saberlo todo, muchas veces es Luna quien lo coge y la conversación se convierte en una repetición de palabras, pero suenan a música celestial.
Una cosa que le llama la atención al llegar a nuestra país es el color de la piel; ella aquí es diferente... A pesar de que una servidora es la típica española según dijo aquel: "los españoles somos feos, bajitos y renegridos" en general el tono es más claro y ella le decía a su mamá: yo quiero ser como tu y como "nani" (así llama a la abuela) no quiero este color. Tiene que ser un choque brutal; y sigue comparando tonos, un día al cruzarse por la calle con un hombre de color dijo: ¡qué negro! Da que pensar.
Llega el periodo vacacional; van al pueblo donde nació mamá y a otro de playa; allí se vuelven a presentar las situaciones de conocer gentes, costumbres, calles. Ningún problema, la niña encantada con la familia, los amigos, las comidas; se divierte en las fiestas, sobre todo en la que le preparan para darle la bienvenida. La niña baila con un salero que parece que venga de Sevilla por como se mueve y se jalea ¡para comérsela! Posa en las fotos como si no hubiera hecho otra cosa en toda su vida, sale guapa y espontánea. Le gusta que le canten y hace repetir la canción que más llama su atención una y otra vez; después ella quiere demostrar que también sabe y lo hace en su lengua, naturalmente, hace un esfuerzo para recordar, pues parece que su nueva vida va anulando la anterior. Le gusta que estás por ella y jugar a llamar por el móvil, imita el sonido de la llamada (tililili tililili) Cuando pronuncia mi nombre suena algo así como "galería", también le gusta jugar a lavar la ropa de las muñecas ¡es el colmo de la limpieza! La playa le encanta, disfruta dentro y fuera del agua; el primer comentario fue: ¡cuánta agua! También le gusta ponerse tatuajes en los brazos y un día le dije: tu ya llevas uno de verdad en la frente y me contestó como sin darle importancia: ¡Bah, eso es de la India! Lo dicho, parece querer decir borrón y cuenta nueva.
Empieza el curso escolar y va al colegio que le buscó mamá, tiene pocos años escolarizados en su currículum y además la dificultad de una nueva lengua; poco a poco se irá integrando en la dinámica de la escuela con la ayuda del profesores y compañeros. Tiene toda una vida por delante para aprender.
Es curioso su interés por tener a todos ubicados, en seguida busca las parejas y los que forman una familia, dice: tu "mami" y tu "papi". Se aprecian fácilmente los episodios de rabietas y enfados, entonces es mejor dejar a madre e hija que negocien y lleguen a un acuerdo. Si es difícil la educación de un hijo al que has tenido desde su nacimiento, cuán difícil será con una criatura de 8 años, que ya tiene sus hábitos, además de sus marcados genes. A veces la encuentras con la mirada perdida, pensativa, seria y no dejas de preguntarte: ¿qué pasará por su cabecita?¿ qué recuerda? ¿qué ha querido olvidar?¿llegará algún día a contar todos sus recuerdos? En fin, ya se verá. La niña habla de otros niños y niñas, dice nombres... Pero, ¿quién serán? ¿hermanos? ¿compañeros de orfanato?
Y qué decir de esa madre que parece que lo haya sido toda la vida. Se le cae la baba mirando a su "chica" como dice ella. Está muy feliz, se siente muy apoyada por su familia y amigos; es un proyecto muy meditado y difícil de llevar a cabo sin ayuda. Ella la ha tenido.
Y para acabar este relato sólo me quedaría decir que sale el Sol cada día, aquí y allà, para esta mujer y esta niña salió una reciente primavera brillando como nunca.
Aunque la niña siempre será: Hija de la Luna.

11.20.2006

Divendres, vaig vibrar!

Divendres al vespre, estava sola a casa i després de sortir de la feina i la compra feta, vaig preparar-me un berenar-sopar, asseguda davant la tele, de sobte vaig notar alguna cosa que tremolava, i vaig mirar el mòbil que el tenia en silenci, no era; bé, serà un mareig, com que estic costipada i el cap en mil llocs a la vegada... I ja no li vaig donar cap més importància. L'endemà vaig llegir que un terratrèmol a França, havia estat gairebé imperceptible al Maresme, vet aquí! Potser sóc una de les poques persones que el vaig notar.
Fa uns anys, també em va passar, era la mitjanit de un dissabte i em vaig despertar i tot, notava com si em bressolessin el llit, la sang em va pujar al cap i notava el cor que em bategava fort, no vaig dir res, vaig pensar: serà ansietat; l'endemà anàvem a dinar a casa del avis, ells viuen al poble, però venen a passar l'hivern aquí perque les temperatures són més agradables que no pas a Terol, només arribar l'avi va dir: aquesta nit heu notat alguna cosa? jo em vaig quedar espectant, a veure què deia, i sí, va notar el mateix que jo, tot i que a l' iaia li semblava que al sopar havia prés un rajolí més de vi. Al llarg del dia ja ho van confirmar en les notícies, em sembla que va ser més perceptible que no pas el de divendres passat.
"Lo dicho": divendres, vaig vibrar!

11.19.2006

Hija de la Luna (1)

Metro de Nueva Dehli. India.
Relato basado en una adopción real.

Esta historia podría ser una de tantas que se producen en países con gran densidad demográfica y baja renta per cápita en la población. Pongamos que hablo de uno en concreto: la India.
Todo empieza el día que un hombre deja abandonada en el metro de Nueva Delhi una niña, sin documentación de ninguna clase; un ligero equipaje, solamente una maleta llena de recuerdos y ... mucha hambre. Pasan un par de días en los que subsiste gracias a la generosidad de los usuarios del metro; sola, con miedos, llorando y posiblemente preguntándose si volverían a buscarla. La recogen unas monjas y la llevan al orfanato de su congregación; allí se encontrará con otros niños y niñas que han corrido la misma suerte que ella. Pronto hará amigas, su lengua el el hindi y valiéndose de ella va explicando poco a poco sus recuerdos, ya que ha de superar el fuerte trauma que representa el sentirse abandonado. Dice que su mamá murió y que su papá no tenía dinero para mantenerla y alimentarla, por eso la dejó allí ¡como tantos que dejan a diario! Da varios nombres, que en realidad no se sabe si son de ella, de su madre o de alguna hermana, y finalmente optan por uno que su significado en español es "Hija de la Luna". No sabe su fecha de nacimiento, ni la edad que tiene, ni apellidos... Nada.
Mientras en España, una mujer soltera y con un deseo muy claro desde pequeña (adoptar una criatura de la India) va iniciando los trámites para poder tener su hija, ya que ella quiere que sea niña. Le van surgiendo trabas debido a su soltería, la edad tampoco es la idónea según la burocracia, le dicen que ya no sería recién nacido... Pero nada de esto le hace desistir de su idea, concebida hace tantos años y madurada con el paso del tiempo. Una mujer culta, preparada, buena presencia, un buen trabajo etc. Pero nunca ha encontrado su media naranja; estoy segura que de haber tenido pareja e hijos igual habría llevado a cabo su objetivo, así de claro lo ha tenido siempre.
Pasan unos cuatro años desde el inicio del proceso, y una primavera, una dulce primavera, se cruzan los destinos de la niña del metro de la India y la mujer soltera de España. Mediante el lenguaje internacional de los signos y un poco de inglés que chapurrean las dos se van conociendo, porque en el orfanato poco le han podido decir: que lleva dos años en el centro, por lo tanto el mismo tiempo escolarizada, que suponían que tenía ocho años... Y seguramente la cartilla de vacunaciones con tantas lagunas como en su origen. La flamante madre decide que la va a llamar Luna; no quiere que pierda la poca identidad que le queda. La niña es toda ojos, negros como olivas, brillante pelo azabache, café tostado es su piel, menuda y cintura fina, parlanchina, juguetona, presumida, tozuda, despierta, con graciosa sonrisa, y sobre todo ganas de ser querida, cosa que no resulta difícil porque se deja querer.
(continuará)


11.18.2006

Amb veu de dona I.


Avui des de la Secretaria de la Dona del PSC de Mataró, un grupet encapçalat per la seva responsable, Marián Corrales, hem anat a enregistrar un programa a Mataró Ràdio, dins de l'espai que l'emissora té assignat a les dones. Són 20 minuts cada 15 dies, on la dona és la protagonista. S'emetrà el dimarts 21 de 13:10 a 13:30.
Dins dels punts del dia estava la nostra entrevista, en la que ens hem presentat, hem dit qui som, què fem i com funcionem, així com els actes, xerrades i activitats que hem dut a terme últimament i el que tenim programat pel proper 1 de Desembre dins dels actes de la setmana contra els maltractaments a les dones.
L'experiència ha estat molt positiva i esperem tornar-hi, a poc a poc ens aniran coneixent les dones tant del partit com de la ciutat. A veure què us sembla.

11.16.2006

Esports d'elit?

Des de fa uns dos mesos tinc mal de braços i colzes, especialment em molesta el dret, he anat tirant i un dia mirant en l'enciclopèdia mèdica símptomes com els que jo tenia, i descartar uns quants diagnòstics, vaig arribar a la conclusió que el meu dolor es devia a colze de tenista; el metge de capçalera em va diagnosticar: tendinitis de tennista i amb antinflamotoris va passant, però et deixen l'estòmac fet caldo i has de prendre protector gàstric... La cosa no pasaria d'aquí si no fos pel fet que jo no he jugat en la meva vida a tennis; hi ha raquetes a casa, però ni les toco, i les pilotes... tampoc! També podria ser de navegar... per Internet, clar! Veus, aquest, sí que el practico. Hi ha un molt de moda que es diu"barra fija y levantamiento de vaso" que en festes déu n'hi do! Però això com altres coses si són esporàdiques no passa res. Tot això ho escric perque aquesta nit m'ha donat la tabarra de valent i ja em costa dormir tranquil·la!
Un altre esport d'elit seria el submarinisme; obviament jo tampoc ho faig, però el benjamí de la casa que podríem dir-li el "varón rojo" ja que ha sortit més revolucionari que la mare que el va... un dia es va encaparrar que volia fer-ho, la seva cosina que fa immersions periòdiques li va regalar "el bateig" a Begur, s'ho va passar de conya, després, poc a poc va tenir l'equip amb regalets i visites al Decathlon; allà està, aquest estiu li vaig dir: noi, què? ah! és que t'has de treure un títol, els diners que val prefereixo invertir-los en altres coses, no tinc temps... Això és veritat, ell necessitaria més hores al dia.
La caça també forma part de les nostres vides, les armes estan en el seu armer reglamentari a la casa del poble, i el pare de família va religiosament cada 15 dies en temporada alta a passejar-se per la muntanya, perquè caça poca, aquest también podria anar en esports de risc, però això és una altra cosa més seriosa. Ho englobo en èlit perque et podries trobar en una caceria amb el "ciudadano Juan Carlos" com va dir Pilar Rahola, o amb el mateix Jesulín de Ubrique, ole! que té una finca prop del meu poble.
Per la forma de les cames, ( ) així més menys, també semblaria que "algú" de casa fa equitació, vaja, que es podria dir que s'ha deixat el cavall a casa, i no, quadra no en tenim, tot i que fauna... D'aquesta parlaré un altre dia.
Són esports d'elit?

11.15.2006

Presentació oficial.

Foto: Castell de Mata. Q. M.

Hola a tothom
Des d'avui ja es pot dir que entro oficialment en els blocaires de Mataró, ho he fet d'una manera discreta perque encara sóc inexperta en aquests afers. M'ha ajudat a decidir-me el fet que un altre company ho hagi fet i ha estat molt ben rebut.
Fa un temps que companys m'anaven dient que em fes un bloc, i jo sempre anava endarrerint la data: pors, dubtes... El més important és que ha arribat el dia i espero i desitjo poder dir el que penso i sento amb naturalitat i senzillesa, tal com sóc jo.
Potser ja sabeu quí sóc, la Glòria. Visc entre El Palau i Rocafonda, uns barris que s'estan renovant a grans passes i amb bones perspectives de futur. La vista que tinc des de casa és immillorable: muntanya, mar des de Sant Simó a Llavaneres, les Cinc Sènies i el Castell de Mata. Què més vull?

11.14.2006

Soy un corazón tendido al Sol.

Foto d' Enkartist, una "casi paisana" meva.

Al llarg de la vida sempre hi ha cançons amb les que en un moment donat t'identifiques. Es podria dir que la vida són trossets de cançons,oi?
Avui em ve al cap aquesta de Victor Manuel de fa uns anys, però segueix viva en el record.

Aunque soy un pobre diablo
casi siempre digo la verdad

como fuego abrasador

siempre quise ser el que no soy

no transcurre el tiempo junto a ti

no existe el reloj

no tiene sentido entre tu y yo.

Aunque soy un pobre diablo

se despierta el día y echa a andar

invencible de moral

que difícil es buscar la paz

convivir venciendo a los demás

nuestra sociedad

es un buen proyecto para el mal.

Dejo sangre en el papel

y todo lo que escribo

al día siguiente rompería

si no fuera porque creo en ti
me haces vivir

me haces escribir
dejando el rastro de mi alma
y cada verso es un jirón de piel.
Soy un corazón tendido al Sol.
Aunque soy un pobre diablo
sé dos o tres cosas nada más
sé con quien no debo andar
también sé guardar fidelidad
sé quienes son amigos de verdad
sé bien donde están
nunca piden nada siempre dan.
(Se repite estribillo)



11.13.2006

Sort de les amigues!

Mari Carmen y Cynthia

Tinc la sort de tenir grans amigues! Aquí, on visc i a la meva terra, l'Aragó.
Amigues en les que es pot confiar i sempre estan a peu de canó.
Avui és un d'aquells dies que necessites una veu! Algú que t'escolti i... ho he tingut.
Amb les amigues d'infantesa és un altre tipus de relació (a la foto la meva amiga i la filla que ha adoptat) amb elles parles del poble, de la família, del grup d'amics... Amb les d'aquí parles del dia a dia i dels dilemes que et van surgint.
Gràcies per ser com ets, estic molt millor.

11.12.2006

Amanece.

No hay nada más bonito que ver salir el Sol cada día. Yo lo hago literalmente porque me gusta madrugar y tengo la suerte de vivir en un piso orientado hacia el Este. Muchas mañanas comentamos con mis hijos, si coincidimos, los amaneceres ¡todo poesía! Si a esto le añadimos que se refleja el mar... También las noches de Luna llena son preciosas.
Vaya, que solamente por estos motivos ya no vale la pena cambiarse de piso.

11.11.2006

glorieta

Hoy 11 de Noviembre del 2006 entro en la familia de los bloguers.
Me llamaré glorieta, soy mujer y madre; con ideas progresistas, de izquierdas; desde hace unos 3 años milito en un partido y participo más o menos activamente.
Me gusta escribir y el comenzar el blog es un proyecto meditado de hace un tiempo, pienso que servirá para plasmar mis sentimientos, inquietudes, penas, alegrías, proyectos... Ya hace tiempo que leo los de la ciudad donde vivo, y he de confesar que estoy "enganchada " a algunos.
Hoy sólo haré la presentación y poco a poco me introduciré en temas.
Vamos a ver como queda porque soy totalmente novata en estos menesteres
¡Suerte que me echarán una mano amiga!